Entradas populares

Total de visualitzacions de pàgina:

Seguidors

dimecres, 7 de setembre de 2011

CAP DE SETMANA (PRIMER CAPÍTOL)












CAP DE SETMANA (traducció al català)

CAP DE SETMANA

PRIMER CAPÍTOL

Aquella muntanya era força alta, tot i que no gaire, i amb moltes roques per totes bandes. En Jaume va córrer cap allà, perseguit per aquell parió lleig amb rostre de gàngster de còmic d’en Mortadel.lo i Filemó. En Jaume estava ben espantat, i corria molt. El camí ja feia cap amunt, i com ell ja era una mica cansat per la cursa, esbufegava.
Pujant per aquell camí estret, ja hi passava a la banda mateixa d’un barranc, que s’hi trobava a la dreta d’en Jaume. I ell es deia a si mateix que no era cap heroi, i per això fugia. Ja s’ho deia al seu pare, però aquest no el feia cap cas. Tot això dels herois és millor per les novel.les i pel cinema, però res... Va agafar la bossa d’esports, dins de la qual hi portava les seves coses, i se la va posar dessota del seu braç esquerré per portar-se-la millor, però en aquell moment el paio lleig se’l va tirar a sobre, fent-li caure per terra, força dura, amb alguna roca, alguns trossets d’herba i molt estret, que hi tenia allà mateix un barranc terrible d’uns quinze metres d’alçada, al qual el lleig volia tirar-l’hi.
En Jaume i ell van forcejar, el primer d’ells amb desesperació, amb l’afegitó de la por en veure-hi tant de prop la mort, segura si et queies per un barranc tant d’esquerdat com aquell. Volia soltar-se, però el lleig era molt fort. El peu d’en Jaume fregaba amb el sòl, ben fràgil, i alguna pedra es sortia del seu lloc, anant-se a parar finalment cap al fons del barranc. I continuaven lluitant.
De cop, en Jaume va fer un esforç i va aconseguir treure’s-ho de sobre. I va sentir-hi un xiscle, ben angoixant, horrible, que et deixa la pell de gallina, que recordava a algú que s’hi cau des d’un edifici de vuit pisos. Era que el lleig s’hi havia caigut pel barranc. Quan en Jaume, encara tremolant de la por i de la impressió, va mirar cap avall, va veure l’home que jeia al fons, de cap per avall, sense moure’s. Va esperar-se gairebé un minut, per veure si encara era viu, però res, semblava una estàtua. En Jaume era ben espantat. No es va atrevir a mirar-se’n més, s’aixecà i va tocar el dos, corrent, agafant abans la seva bossa d’esports. Es va treure el pols de la seva roba, ràpid, pel camí, de manera gairebé còmica, per aquell camí estret...
Hi han passat tres hores, i ara ja és migdia. En Jaume s’hi trobava fent auto-stop en una carretera, concretament la C-147, de Balaguer a Alòs de Gil, prop de Tremp, al tram Tremp-La Pobla de Segur. Feia molt de temps que en Jaume no hi veia d’aquesta carretera, que quan encara era un nen estava asfaltada molt malament, amb molts de forats i una mica estreta, igualment que moltes carreteres que hi havia en aquella época a l’Estat Espanyol, a la qual, desgraciadament, hi gobernava un homenet patufet, amb cap de cerilla sense encendre i veu de gall afònic. Ara està ben bé asfaltada i ampla, fa molt de gust conduir-hi, igualment que per una carretera que s’hi veu a la resta d’Europa.
Recordem que no som a l’época actual, sinò al començament de la dècada dels anys ’90, és a dir, a l’any 1990, per que moltes coses esmentades en aquest relat no els diran gaire a molts/moltes lectors/es actuals, així que desprès no es queixin. Ja descriurem quina cosa és això o aixà, si no l’entenen. Però si no l’enteneu, no és el nostre problema, sinò d’ells.
Bé, ell hi feia auto-stop, i hi havien passat dos cotxes. Però no s’aturaven per portar-se’l. En Jaume ja començava a impacientar-se’n una mica.
En Jaume Sariñena Alegret era un home d’uns 26 anys, alt, guapo, cabell i ulls castanys. S’hi trobava aquell cap de setmana del mes d’Agost per aquella zona de la comarca catalana del Pallars Jussà, a la província de Lleida, anant cap a la zona muntanyosa, que, estant a prop dels Pirineus, hi podien trobar-se gran quantitat de muntanyes. Però ara no se l’agafa cap cotxe. I això el fotia molt.
Però sembla que ara sí se l’agafarà un cotxe. Va veure aturar-s’hi un Rénault-5 dues portes de color taronja, i el conduia una noia. Aquesta va obrir el parabrises davanter dret, el del seient per a la persona que hi va a la banda del conductor, i va dir-li:
--Pots pujar, nano. On vas? –ella hi parlava amb una jerga una mica passota, però a l’estil català.
--A... a La Pobla de Segur –va contestar ell.
--Bé. Puja-te’n, nano. Jo també hi vaig cap allà, a veure els meus oncles.
En Jaume, de cop, i desprès no sabia perquè ho havia fet, volia pujar-se al cotxe, sí... però per la finestreta. Semblava que, en veure la noia i el seu físic espectacular, ell s’hi havia quedat una mica aturdit. Ella va renyar-s’ho, tot i que de manera irònica, no pas severament.
Ella era rossa, ulls blaus, cabell pentinat a l’estil grenya, diguem-ne un estil gairebé lleona anys ’80, un físic espectacular com el d’una “top model”, arracades d’argolla ben grans, els llavis pintats d’un color rosa pàl.lid gairebé brillant, vestit vermell minifalder, cames llargues i ben torneades... És a dir, una bellesa que torna bojos, literalment, els homes que la contemplin, tot i que soni tòpic. Si a tot això n’hi ha l’afegitò del seu tarannà desimvolt i espontani, tot l’altre s’entèn.
--Ei, tu, nano! Que t’has tornat torracollons? Que no pots entrar-hi obrint la porta, com fa tothom? –ella també va somriure irònicament.
--Sí, maca, perdona’m. A vegades em passen de bestieses com aquestes.
--Sí, i una d’aquestes bestieses és posar-te ben nerviòs en veure una tia bona com a jo, oi que no? És que tots els tois sempre acabeu igual.
--Potser és això, tia. Bé, què ens anem?
--“Yes, milord” –va contestar ella, posant veu d’home, tipus majordom anglès, fins i tot amb accent britànic, molt bé imitat--. Hi arrivarem volant. Brom, brom...!
Ell es va pujar al cotxe i van sortir cap a La Pobla de Segur. El camí era d’uns deu quilòmetres, al qual hi havien d’algunes corbes, però que eren suaus. Mentre hi anaven per ell, en Jaume i la noia van parlar molt, potser perquè ella volia fer-ho i era ben simpàtica. A més a més, ell li esqueia molt també, a ella.
--Ei, nano, com et dius? –el va preguntar.
--Jaume. Per servir-te, tia, si no t’ho fas gens bé.
--Oh, gràcies, nano... ep, Jaume, què ets de Barcelona?
--Sí, tia. Ara, hi resideixo a Rubí, fora de la ciutat. M’agrada més l’aire lliure. Hi treballo com a disc-jockey a una discoteca d’allà.
--Que tu ets el nano que posa els discos a la disco “El Vallès”? –el va preguntar ella, mirant-s’ho de reüll mentre conduia.
--Sí. Perquè? Que hi has anat per allà?
--No, és que uns amics em van parlar d’un poca-solta que en alguna discoteca d’allà només en posava de bestieses, ha, ha... i per un moment m’hi he pensat que potser d’aqueix poca-solta eres tu.
--Ah, comprenc –diguè ell, comprenent l’acudit ben dolent d’ella.
--No, feia broma, nano. Jo hi he anat per allà, i poses de coses molones. I això que avui treuen al mercat moltes merdes de discos –el va tranquil.litzar, fent-li una palmadeta a l’espatlla esquerra.
--És a dir, que t’has deixat caure per allà, oi que sí?
--Sí, Jaume, sí. I he mogut molt, l’esquelet. Bé, parlem-ne de coses més de trascendents, que sovint em mola més: em dic Rebeca.
--Rebeca?
--Sí, Rebeca Junquera i Ascó. Els meus vells em van posar d’aqueix nom per la pel.li d’en Hitchcock. Els cognoms et semblaran una lliçó de geografia catalana, perquè això semblem, els de la meva família, un llibre de Geografia. Tinc parents amb cognoms com a Figueres, Barcelona, Tortosa, Cervera, Burgos... Quan hi parlem d’algun indret al qual en volem viatjar, ens mirem algun dels parents, i aleshores hi decidim. Que et sembla genial, nano?
--Sí, tia. Ni tan sols jo mateix hi hagués ideat de bestieses semblants. Bé, tu, ¿en quina cosa hi treballes?
--Soc dependenta d’uns grans magatzems, encara que vaig fer estudis per guions cinematogràfics.
--Guionista? –es va interessar en Jaume.
--Sí, nano, guionista i totes d’aqueixes bestieses. Encara no hi he trobat ningú que l’interessin els guions que he escrit. Crec que a aqueixos directors poca-soltes que n’hi ha ara en aquest país no els interessen.
--Perquè? De quines coses hi parles, als teus guions?
--Res, Jaume: de coses quotidianes, coses d’avui, humanes, ben properes... A més a més, jo tracto de fer-ho des d’un punt de vista objectiu... una cosa que no pas sigui aqueixa visió poca-solta que s’hi fa en moltes pel.lícules, d’aqueix rotllo masclista de la “dona fatal” o la dona ximple que no té cervell... I, a més, no m’agrada fer de personatges femenins que durant tota la pel.lícula només es despullen i fan bestieses. Si elles tenen que despullar-se’n, que no estic en contra d’allò, hi hauria d’ésser només per un motiu, nano, no pas perquè al porquet del director el surti dels collons. I si nosaltres no fem d’això, no els mola treure’ns bé.
--Ja hi havia sentit d’això. N’estic d’acord.
--Ah, molt bé, nano. Això em mola quantitat.
--Quan lligo amb una noia, em fixo també en el cervell, no pas només en el cos d’ella.
--Fotre, nano, m’agraden els nanos que hi pensen així. M’agrades, saps?
--Gràcies, Rebeca. Tu també m’agrades.
--Tot això està bé per començar una relació o un “rollete”.
--Em sembles ben intel.ligent i encisadora, a més de maca. No faig d’amorets poca-soltes ni cursis.
--Ah, nano, això està molt bé. Mai no hi havia sentit un tio parlant-m’hi així. Que hi has conegut moltes, de noies?
--Sí, moltes. Fins fa poc de temps vaig tenir una nòvia, la Mireia, però vam tallar perquè ja no ens hi enteniem res.
--Què us va passar?
--Res, és que jo tinc moltes manies, i ella també. Vam deixar-ho, amistosament, i ara som bons amics. Jo la vaig dir que si ella tingués d’algun problema, jo tractaria d’ajudar-la. La Mireia va acceptar, i digué que si fóra a l’inrevés, també ella em faria d’ajuda. Ara ella té un nòvio, amb el qual s’hi cassarà aviat.
--Vau estar molt enamorats?
--Sí, és clar, moltíssim. I encara me l’estranyo molt. I tu, què tens nòvio?
--No. Ja no. El meu darrer nòvio es deia Lorenç. La meva relació amb ell va ser molt apassionada, igualment que hi haura estat la teva amb la Mireia. Jo, hi havia tingut molts lligues, però la cosa amb ells no en funcionava
gaire, fins que el vaig conèixer. Quan el vaig conèixer, a una discoteca d’estiù a la Costa Daurada, a Coma-ruga, jo creia que ja m’hi havia trobat, l’home de la meva vida i bestieses d’aquestes, però no; ell es empleat a un Banc, a Barcelona, i en un principi vam tenir una relació molt apassionada, jo era tota feliç, ell també. Quan hi erem tots dos plegats, sortiem per molts indrets, ens feiem de petons em molts racons, feiem l’amor... Però ell volia arribar molt lluny a la seva feina, ésser algú important, i arribava un moment que no ens hi veiem gaire... Allò va començar a fotre la relació, a poc a poc, i finalment, no vaig poder aguantar més...
--Ja, gràcies –en Jaume va pensar que la Rebeca ja l’hi havia contat suficient--. I desprès...?
--Sí, vam trencar, com la Mi... la Mireia i tu, amistosament, sense guerres de sexes ni bestieses. No sé jo si vaig ser una mica poca-solta, que vaig somniar al principi en una relació semblant als contes de fades. A més, jo no soc d’aqueixes ties que s’hi veien a Marbella, i no m’agraden pas els luxes, ni tant sols les bestieses que fan d’aquesta gent. I això volia en Llorenç que jo fes. Doncs, jo volia ésser guionista, i ell no en volia. En el fons, en Llorenç era una mica raret, i volia que jo fos economista, com la majoria de la seva família. Encara que això em semblava només un pretexte, ja que els que manegen la pasta només pensen en guanyar més y més. I jo, com faig de guions a l’estil de les pel.lis franceses, no pas com a les sèries-bestieses tipus “Falcon Crest” o “Dallas” (1): , se li va ocòrrer el suggerir-me la idea de fer-me economista. Em va costar molt convèncer-li, però va acceptar que això no podia ser... Això va ser una de les coses que van començar a enfrontar-me, amb ell. Però ja t’ho contarè un altre dia.
--No cal això, Rebeca –diguè en Jaume, en veure que ja hi arribaven cap a La Pobla de Segur i entraven per aquell carrer llarg i gran que recorreix gairebé tot el poble, passa per sobre el riu Flamicell i continúa fins esdevenir altre cop una carretera i continuar fins a Sort, a 29 quilòmetres.
El Rénault-5 de la Rebeca va aturar-se en aquell carrer, i ella le va dir:
--Bé, jo m’hi quedo aquí. Prop d’aquí hi viuen els meus oncles. Adéu, Jaume, i que t’ho facis bé. Ja ens veurem algun dia per Barcelona –el va donar una targeta de visita--. Aquí et dono la meva targeta, amb el meu número de telèfon mòbil.
--Gràcies, Rebeca. Ep... yo podria convidar-te a dinar a algun restaurant d’aquí. Que t’agradaria?
--D’acord, Jaume –va acceptar ella, somriguent. Jo pensava anar-me amb alguns amics i amigues meus. Sempre faig el mateix quan arribo per aquí... Però ens hi trobarem aquesta nit. Que ens hi veiem a les nou?
--Sí, és clar. Pren –ell també li dóna a ella una targeta de visita--, aquesta és la meva targeta, i també el número del mòbil. Ah, pots venir amb la mateixa roba que portes ara, no cal que et vesteixis igualment que si fossis a una audiència amb en Pujol a la Generalitat.
--Jo pensava dir-te el mateix, nano. M’odio els vestits cursis, em fan venir mareigs. Rai que als grans magatzems on hi treballo no t’hi fan portar d’uniforms molt... això.
--Fins desprès, Rebeca. Que ens hi trobem aquí mateix?
--Sí, em sembla molt bé. Fins desprès, Jaume.
I es van marxar, cadascú per la seva banda. La Rebeca a ca els seus oncles, i en Jaume en buscar una habitació en algun hotel d’allà.
Aquesta hi era en un primer pis, amb un llit força ample. Es va deixar caure per sobre d’ell, i va fer un esbufec ben llarg, igualment que un alleujament infinit. Era, és clar, per allò de que aquell matí hi havia estat a punt d’aclucar els ulls. Rai que es sentia ben al.liviat per haver-ne conegut una criatura tant de preciosa com la Rebeca Junquera.
Va recordar tot allò que l’havia passat, com va arribar a ficar-se en aquell embolic.
Hi passejava prop de Talarn, a dos quilòmetres de Tremp, el poble més important de la comarca del Pallars Jussà, molt més que no pas La Pobla de Segur. Ell hi passejava per la vora del poble, carregat amb la seva bossa de viatge. Aleshores hi va veure que a cent metres d’ell hi havia dues persones, un home i una dona. Ell li feia bufetades a ella amb la mà esquerrà, i ella tractava en va d’evitar-les. Ell era un home bru, alt, lleig i amb aspecte de pinxo. Ella, bruna, ulls castanys, alçada mitjana, i que anava, com ell, amb roba esportiva, verd clar ella i taronja ell. En Jaume es va apropar cap a ells.
--Ei, vostè! ¿Què cony li fa, a aquesta noia? –xisclà.
--Què carall se l’ha perdut a vostè aquí, tio? –el va preguntar ell, mirant-s’ho i parlant amb expressió de pinxo.
--Res. Deixeu-la estar, que la fa mal –va respondre en Jaume, imitant-se la veu de l’altre.
--Crec que ets un poca-solta, tio, i et vaig a donar una pallissa –diguè el lleig, que va deixar la dona a una banda per a lluitar amb en Jaume. Aquest va tremolar una mica, ja que ningú no es perfecte, i ell no és cap heroi, ja l’hi haviem dit. Però va intentar enfrontar-s’hi amb ell.
--Quina pallissa? –va preguntar en Jaume, tractant una mica d’intimidar-li.
--No sé, se m’ha acudit –va contestar el lleig.
I van forcejar. En Jaume li va fer un cop de puny, deixant-ho momentàniament a terra. Però va decidir tocar el dos, tot corrent, ja que sabia que d’aqueixos paios fan de venjances que, a la seva banda, en Jack El Destripador seria un faldilleta, amb perdó. I preferia tocar el dos molt ràpid.
Però allà prop s’hi trobava un altre home, també lleig, que devia ser amic de l’altre. Va deure veure-ho tot, perquè va començar a perseguir Jaume i cridar-li que s’aturés, enmig de juraments de tot tipus, al seu llenguatge. En Jaume corria, portant a la mà la seva bossa d’esports.
La resta, ja la coneixen ben bé. En Jaume preferia oblidar, doncs ara d’aqueixos poca-soltes ja hi seran ben lluny (un de segur, a l’altre barri), i va descansar una estona, abans d’endegar-se’n i posar-se ben maco. Maco, ja ho era, però amb endegar-se’n, ja estava molt més maco.