CAP DE SETMANA (CAPÍTOL III)

CAPÍTOL III



Es van trobar al mateix indret que hi havia dit, i ella va suggerir anar cap a un restaurant maco, tranquil i de bons preus, allà a La Pobla de Segur, que ella coneixia, on ja hi havia anat per dinar alguna vegada amb els seus ex-nòvios. Quan van arribar cap allà i es van asseure’s a una taula per a dos, l’un enfront de l’altra, fent broma, es van dir de coses com a “Gràcies, col.lega” i “De res, titi”. Abans de dir-li el cambrer quines coses en volien per sopar com a primer plat, ells en parlaven:
--Què vols menjar? –va preguntar ella.
--No sé. Potser... eeeeehm... carn empanada de porc amb patates fregides, o paella valenciana, o pollastre fregit. El rotllo aquest de la gastronomia no és pas, el meu –es va disculpar en Jaume, llegint atentament el menú.
--Tampoc és, el meu –respongué la Rebeca, somriguent-li de manera complaent, i fent alhora una “caiguda d’ulls” una mica “sospitosa”--. Nano, ja sé que això no és el Maxim’s de París aquell, però aquí podem sopar “dabuti” amb qualsevol cosa bona... ep, perdona –es va adonar de que deia bestieses--, és que vull parlar d’alguna cosa... Quan surto amb els amics, sempre faig això, per conèixe’ns millor.
--Em sembla molt bé –va contestar en Jaume, parlant tot tranquil i mirant-se-la fixament als ulls, mentrastant, disimuladament, apropava una mà seva a una de les mans d’ella, per agafar-se-la suaument--. No sé, Rebeca, però... però... crec que... ehm... –tampoc no se li venia de què parlar—perdona per aquesta pregunta ben ximpleta, Rebeca: si algun home et preguntés si en vol casar-se amb una dona que hi ha conegut només tres dies abans, ¿que li diries que sí, o potser que hi hauria d’esperar-se’n algun temps per, abans, conèixer-se bé tots dos?
--Ep? Que vols dir que si seria millor casar-se tot seguit o esperar?
--Sí, això és.
--Ehm... crec que sí, que millor és esperar-se’n, que si ella i ell fossin tant de diferents com un ou d’una castanya, el matrimoni seria tot un fracàs, nano –respongué la noia, pensant-s’ho ben bé.
--Ja, jo també penso d’allò mateix. Tens que esperar, per veure si es coneixen molt bé i saber si estan fets l’un per l’altre. No em molaria gens que em proposessin casar-me ara, així, de cop, sense conèixer gens a la noia amb la qual jo hi sóc. Seria una bestiesa, i això m’hauria passat si m’hagués casat amb la Mireia. No estic en contra del matrimoni, però si la parella no funciona gens, com ens va passar a ella i a mi, casar-nos hi hauria estat perdre el temps.
--Perquè em preguntes això, Jaume? És per si jo et proposés casar-te amb mi? –va preguntar la Rebeca, amb una mica de mala llet.
--Ep... jo... no sé, Rebeca... era per parlar d’alguna cosa. Ets una noia ben agradable, i m’agrada molt parlar amb tu. El que passa és que... és que... –semblava que li costava molt dir el que volia—és que quan hi sóc amb una tia em quedo tot tallat... i encara em passa... i aleshores, no sé bé quina cosa dir.
--Ah, sí, tu tranquil, Jaume –va contestar ella, tota comprensiva--. Jo sé molt bé què és això, ja que, encara que m’hi vegis tant de descarada, jo també soc tímida. Potser és una manera de defensar-te davant els altres, que si t’hi veuen massa vulnerable, se’t mengen viva. I això és molta gent: mite’l la Madonna, que encara que faci la descarada, fins que faci la bisex, en el fons és una tímida més. Ningú no és perfecte, cony. I, tornant a la cosa del matrimoni, home, crec que vols dir-me que vols ésser amic meu, i si no, el meu nòvio, oi que sí?
--Dona, jo... no volia dir-te això. Ep, jo... m’agrades, sí... m’agrades molt.... però moltes dones en proposeu matrimoni a la més petita oportunitat... i jo, ara per ara, no em mola, no estic preparat per ser marit. No pas per la por, ans perquè no m’hi veig encara preparat. N’hauria d’esperar d’algun temps.
Ell hi parlava amb esforç, fent mida de cada paraula, ja que no volia per res del món ofendre Rebeca, que es comportava perfectament amb ell. I en Jaume, això ho tenia ben clar: a una dona intel.ligent sempre la respectaria i mai no aguantaria ofendre-la, una cosa que mai no es perdonaria. I potser perquè la Rebeca tenia un llunyà semblant físic amb la seva ex-nùvia Mireia Jofre, i mes d’una vegada hi havia pensat que si alguna vegada tornava a tenir una nòvia, companya o qualsevol cosa, tenia que ser igual que la Mireia. I ella també era rossa, com la Rebeca. I cadascu dels dos, semblava que, cadascú amb el seu estil, volia lligar-se’n l’altre. Ella ja estava tota tipa d’estar tota sola, i li molaven els nois com en Jaume, molt més que no pas els que son com el seu ex-nòvio Llorenç. Almenys els que no li surten amb els rotllos de guanyar calers, guanyar calers i guanyar calers, presumint d’allò més.
Quan en Jaume li va amollar d’aquell discurset, la Rebeca, somriguent-li, li va dir:
--Jaume, jo, tampoc no estic preparada per ser una muller. Però per ser amiga o nùvia teva, sí. Perquè no? A més, sembla que... bé, parlem clar i català, Jaume. Tu m’agrades també, ets molt tendre, molt sensible, em tractes com a una persona... La Mireia degué d’ésser ben feliç amb tu, però no hi parlem, del passat...
--Aleshores, ¿què vols ser la meva amiga?
--Molt més que no pas això.
Aleshores, la Rebeca es va aixecar una mica, va allargar el seu rostre per sobre de la taula, apropant-s’ho al d’en Jaume. Aquest ho va comprendre i també va allargar el seu rostre cap al d’ella. Ja s’adonaran que ells anaven a fer-se un petó a la boca. Doncs això ho van fer ben ràpid; tantmateix, va ser ella qui va posar més passió en allò, tot i que en ser el primer petó i a més sense utilitzar les mans, va ser breu, d’uns sis segons. Van decidir repetir-ho, i ara van allargar tots dos els braços, col.locant les mans sobre les espatlles de l’altre. La Rebeca va tornar a posar més passió en el petó, absolutament tendre, potser ben contenta d’haver trobat a un altre “home de la seva vida”. En Jaume va posar ara més passió, també afortunat i content d’ésser amb una criatura tant de meravellosa, com la hi veia ell (quan algú s’enamora, aleshores hi veu al començament les coses molt ideal.litzades).
Quan se’n van aturar, el cambrer s’apropà, que els va preguntar, fent un somriure irònic:
--Els senyors, què volen ja el segon plat?
--Com...? –van preguntar ells, sense comprendre aquella pregunta, sabent que encara ni tant sols hi havia demanat el menú.
--Dic que si vostès volen ja el segon plat, ja que s’han menjada, el primer –això, ho deia l’home intentant, en el fons, conservar una seriositat a l’estil anglès, circunspecta i imperturbable.
Tots dos van riure. Van tenir que fer-ho tapant-se la boca amb la mà. Desprès, van demanar els plats per sopar: de primer, paella valenciana, i de segon, pollastre fregit amb patates fregides. Com a postre, gelats, de vainilla per ell, i de maduixa per ella. Mentre hi sopaven, continuaven parlant de les seves coses.
--Quan vas enamorar-te per primera vegada? –va preguntar Rebeca--. Al col.legi, com a tothom?
--Sí, Rebeca. Va ser una noia molt maca, que hi estudiava per ser economista. Crec que es deia... eeeehm... –intentava recordar-se del nom d’aquella noia-- Violeta. Jo tenia 16 anys, i ella també. Per aleshores jo era ben tímid, i no m’atrevia a apropar-me cap ella i parlar-ne. Recordo que la vaig seguir quan s’hi anava cap a casa seva, una cosa que vaig fer molt sovint quan hi he vist una noia que m’agradava. El que passa és que quan hi era a la seva banda no m’atrevia ni tant sols a dir “Bon dia” (això era al començament; desprès, ja sabia parlar-lis).
“Bé, la Violeta tenia un nòvio, i jo me’n mirava el noi amb una mica de ràbia i gelosia, sobretot quan es morrejaven... Jo pensava fer-li a aquell guapet de merda una puntada de peu i enviar-ho cap a Saturn, però desprès se’m passava, ja que no tenia pas dret a ficar el nas en la vida dels altres, que ella ja s’hi havia enamorat d’un altre abans que no pas jo. I, total, més endavant ja hi apareixeria una altra.
--I només va ser enamorar-te d’ella? Mai no va haver contacte físic? –va preguntar la Rebeca, molt interessada en aquest tema.
--Sí, ho va haver, però més endavant, quan la Violeta i el seu nòvio van tallar perquè no s’entenien gens, com la Mireia i jo desprès. Jo, em vaig apropar cap a ella, i no sé com va ser, vaig conversar amb ella, la vaig consolar, ja que era tota trista pel que l’hi havia passat amb aquell noi, que es deia Ferran, i ens van citar per sortir cap al cinema Dissabte... Aquí va començar tot, i quan vam sortir del cinema ella em va convidar a casa seva. I aleshores no hi eren pas sons pares. Vam començar a fer-nos carícies, suaus, és clar, i vam acabar fent-nos de petons, tots abraçats i caiguts per terra, rebolcant-nos-en. No sé com va passar, ja que tot va anar força ràpid, i el temps va passar tant de ràpid que ni tant sols ens vam adonar ella i jo...
--I... desprès, que va passar?
--Vam continuar sortint plegats moltes vegades, durant tres mesos, però vam començar a tenir problemes, com els que he tornat a tenir amb la Mireia, i vam deixar-ho, també amistosament. Però ens vam portar ben bé, i de tant en tant, ens truquem i sortim amb els amics.
Van continuar sopant, i quan van acabar es van marxar, anant cap a un bar del mateix carrer, ben ple de gent. Allà van prendre unes copes, posant-se més afectuosos que no pas abans, en asseure’s a una petita taula, a un racó, ben plegadets. Es feien bromes, morrejos i d’altres cosetes sense importància. I ell li va dir a ella:
--Rebeca, ¿què et sembla que ens vagim cap a l’hotel on hi jo dormo, i a la meva habitación hi parlem sense ningú que ens faci nosa?
--Sí, estimat –diguè la Rebeca, molt afectuosa--. Abans, telefonejo els meus oncles, i els dic que aquesta nit hi sòc a Tremp, que uns amics meus d’allà m’hi deixen passar la nit a casa seva. Això ja s’ho vaig amollar d’altres vegades, i no se m’han queixada.
--Ah, molt bé –va contestar en Jaume, fent-li carícies a la Rebeca en l’orella esquerra--. Fes aquesta trucada, que jo t’hi espero. Si no tens de monedes, pot deixar-t’ho.
--Ah, gràcies, estimat –responguè la noia, que agraïa el detall, igual que un d’aqueixos somriures capaços de posar nerviosos als homes presumtament més dur i impassible--. Però no et molestis. Tinc moltes monedes. Serà un moment.
I va trucar els seus oncles, que van acceptar l’absència de la seva neboda aquella nit, potser per allò de que ella ja viu la seva pròpia vida, i saben ben bé que els seus amics s’han ofert molt sovint perquè ella hi passès la nit a casa d’ells, no sabem gens si perquè intenten lligar-se-la i ficar-se-la al llit... Quan va acabar la trucada, va penjar l’auricular, tornà al costat d’en Jaume, el tornà les monedes que sobraven deixant-s’ho a la mà dreta extensa, i va asseure’s a la seva banda esquerra i posant el seu preciós cap amb la igualment preciosa melena rossa al pit d’ell n(tot això alhora), s’ho va mirar de reüll i diguè:
--Ja està, nano. S’ho han empassat tot. Fins i tot podria haver-lis dit que m’he lligat un marcià, i s’ho haurian empassat d’igual manera. Ja ens podem anar.
Desprès de dir tot això, s’aixecà, i ell també, pagant desprès a la barra i deixant una propineta pel cambrer.
Van sortir al carrer, plegats i agafats de la mà, cap a l’hotel. Però, tot just quan van trepitjar el carrer, en Jaume creguè que a prop d’ells hi passava un home que tenia molt de semblant a un dels lleigs que aquell matí se’n van barallar amb ell i tot seguit va ésser perseguit, matant un d’ells. Va tremolar una mica, encara que de manera no gens perceptible, i intentava caminar més ràpid, girant una mica el cap perquè no se’l veiés el rostre, i així, el lleig (que hi anava per la voravia de l’altra banda del carrer) no li veiés. A més, en Jaume se’n recordava que hi anava amb la Rebeca, i no volia pas que li veiés, perquè si l’hi veia, el lleig li mataria, i a la Rebeca també, per ser un possible testimoni. I sabia ell que ella era innocent, que no tenia res a veure amb els seus rotllos. Se’l va ocòrrer posar-se a fer carícies i petons, i així, de cop, i ella, tot riguent (perquè l’agradava i perquè ell li feia de pesigolles), s’ho creia.
Van arribar cap a l’hotel, i en Jaume va demanar la clau de la seva habitació. La Rebeca s’hi va quedar una mica allunyada d’ell perquè no la veiès el conserge. És clar que no calia fer això, però ella ho feia així. Van pujar cap allà, i desprès d’entrar-hi i tancar la porta, ella va asseure’s damunt del llit, per la banda esquerra, i va sospirar d’alleujament.
--Uf! He caminat molt! Que no estas cansat tu també? –i es va tombar damunt del llit, posant-se les mans darrera el clatell i mirant-se el tret.
--No, encara no, Rebeca. Escolta, ¿que mai no hi has vist, això?
--Què és, nano?
--És una foto dedicada d’en Sting, el cantant. Vaig ésser en aquella actuació que ell va fer a Barcelona pels drets humans, amb d’altres cantants. Hi eren també en Bruce Springsteen i d’altres, dels quals no me’n recordo.
La Rebeca es va inclinar una mica sobre el llit per agafar la foto i mirar-se-la bé.
--He, he, aquí, el Sting tenia set quilòmetres de cabell –va comentar ella, tota sarcàstica.
Es van riure tots dos. La Rebeca va deixar la foto sobre el llit i es va apropar cap a Jaume, sense deixar de fer somriure. Ell hi era ben a prop de la paret, i es van abraçar amb suavitat, per després fer-se un petó a la boca amb més passió, si cal. En Jaume es va apropar més cap a la paret, sense deixar d’abraçar-la i fer-la de petons, per a poc a poc deixar-se relliscar per ella cap avall, acabant tots dos per terra, ella a sobre, ell sota. No acabava el petó, no. Les carícies ja eren només desig, el preludi d’alguna cosa més pujada de to. Però no volien pas abusar-hi, no en volien anar massa depressa. Tenien molt de temps per fer el que vingués després, així que van continuar amb d’altres coses, com que ella li fes de petons a ell al coll, per, tot seguit, a poc a poc i amb suavitat, mantenint-la tota abraçada a ell firmement, fer mitja volta per canviar la posició de tots dos, és a dir, ara ell a sobre i ella sota.
S’aturan un moment, només per mirar-se’n als ulls. Tornen a fer somriure. Tot seguit, els llavis de tots dos es van tornar a apropar per tornar a fer-se un altre petó llarg, veient-se de tant en tant les llengües d’ells enmig dels llavis grossos d’ella i els d’ell, no gens de grossos.