Entradas populares

Total de visualitzacions de pàgina:

Seguidors

dissabte, 25 de juliol del 2009

TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÉS BÉ (Capítol 10)








CAPÍTOL X




Quan va arribar el vespre, se’n van anar cap a un cinema, un d’aquells de versió original subtitulada, on hi projectaven “A bout de soufflé” d’en Jean-Luc Godard, titulada en la nostra llengua “Al final de l’escapada”. Van sortir al carrer no gens contents. La Núria, que sempre hi havia estat força intel.lectual, semblava que l’havia agradat més, però als americans, semblava que no.
--Què us passa, nanos? –els va preguntar--. Que no us ha agradat? Sembleu enterradors.
--No sé, tia... –va contestar en Jarvis--. Aquesta pel.lícula la veig jo massa estranya... N’hi ha de moments bons, però també uns altres fets amb el cul, i perdona que parli així... perquè fets amb el cervell, em sembla exagerat. I és que aqueixos paios de la “Nouvelle Vague” eren exagerats, o que... no sé. I no és que no sàpiga apreciar les pel.lícules surrealistes, però cony, aquesta dorm fins i tot a l’acomodador... –va mirar-se tot seguit a la seva nuvia—Ep, ¿què et va semblar, Judy?
--Ep... –semblava que ella s’ho rumiava, abans d’obrir la boca—Jo, penso el mateix, nano. A mi em molaven molt més les pel.lícules d’en Fellini, que almenys et parties el cul amb les seves parides oníriques, o com les deia ell...
--En Amèrica van fer una versió nova d’aquesta pel.li d’en Godard, amb Richard Gere i la Valérie Kaprisky –va recordar la Núria--. Tampoc no era gens bona, però era més animada... per al vostre gust, és clar.
--A mi, d’aqueixa versió –va dir la Judy--, ¿que sabeu què em va agradar més?
--El què? –van preguntar els altres.
--El cul d’en Richard Gere.
Tots van riure.


--Mireu, nanos –va dir després la Núria--, demà us convido a veure una altra pel.li, més per a majories. ¿Què us sembla una comèdia?
--Ah, dabuten, carai –va dir la Judy--. Una d’en Michael J. Fox?
--No, cony, d’aqueixes no –va fer la Núria una cosa semblant a una ganyota de fàstic--. Jo, hi he sentit parlar d’una comèdia catalana força bona. Crec que us agradarà.
--Que als catalans us agrada “fer país”? –va fer broma en Jarvis, amollant una frase en un català acceptable, amb molt d’accent americà--. Teniu molt de semblant als americans... i als francesos!
--Potser, potser...
Ara per ara, sembla que ja hi han passat, els problemes, però més endavant tornaran. D’això, mai no s’acaba...
La Winnie hi havia sortit amb la Mònica, i l’Arthur amb la Susanna, aquell matí per acompanyar-lis a uns indrets, diferents per a cadascuna de les dues parelles: la Mònica acompanyava a la cineasta fins una productora cinematogràfica barcelonina, ja que l’hi havien suggerit que algun dia fes una pel.lícula allà a Catalunya, com hi havia fet abans un altre novaiorquès, en Whit Stillman, que està casat precisament amb una barcelonina. La pel.lícula de la Winnie seria diferent, és clar, i a més, després de llegir el llibre “Com ésser una dona i no morir pas, en l’intent” de la Carmen Rico Godoy, lògicament ja se l’havia vingut al cap una part de l’argument.
--L’Artie hi anava amb la meva germana –deia la Mònica—per anar cap a una “Festa del Vi” (1) que organitzen a un poble de la província de Tarragona.
--És que l’Artie sap molt de vins –va contestar la Winnie--. Uns oncles italians de la seva família son vinaters, del sud de l’Itàlia, i cada cop que podia, s’emborratxava amb aqueixos vins, amb l’excusa de que volia tastar-los, per saber si eren bons o no...
--Oh, en aqueix poble, que hi és al Priorat, el teu nòvio hi trobara de vins molt bons.
--Tant de bo que no trobi massa –va fer broma l’artista.
Quan va arribar la nit, cap allà a les deu, l’Arthur i la Susanna van arribar cap a l’hotel. Ell anava una mica begut. La Winnie va restar tota sorpresa... tot i que no gaire. Devia d’estar ja acostumada, a això.
--Hola, Winnie... hip... –balbucejava ell, que tot i que podia parlar bé, de tant en tant se l’escapava d’aqueixa manera de parlar tan típica en els borratxos, amb una mica de singlot que entretallava les seves frases d’un tall—Al Priorat, el vi és... hip... molt bo. T’ho... hip... recomano.
La Winnie, mentre hi esperava, llegia una revista espanyola d’informació cinematogràfica, publicada mensualment, mentre posaven a la ràdio la cançó “Si vols estar amb mi”, del grup rocker català Sopa de Cabra. Se’n va veure entrar així l’Arthur, i se va pensar el pitjor.
Tot i així, ella se’n va riure una mica, sobretot en veure la seva parella en caure mig marejat a sobre el llit, barroerament. Segurament, ni tant sols ells se n’adonava.
--Oh, vaja, estàs begut perdut, Artie, estimat –li deia la Winnie, mentre l’ajudava a despullar-se, en treure les sabatilles de color camussa blau, molt estiuenques, que duia. Però ell, que ja començava a sentir de debò la seva borratxera, abans no gens evident, va xiuxiuejar alguna cosa que a l’americana no la va agradar gaire, ja que va arrufar el nas:
--Oh, Susanna, fes-m’ho més... més fort... més... ai, així... aaaaaixí... –ho deia igualment que si fes panteixos, com si fes l’amor amb una persona imaginària. La Winnie es va quedar tota sorpresa, sense haver d’acabat de treure a ell els pantalons (ja només duia els calçotets). Va rondinar ella:
--“Shit!” (2) M’oblidava de que l’Artie, quan beu molt, a més d’estar begut, en pot fer més coses forts, però això...
I això hi pensava, doncs l’Arthur deia el nom de la Susanna, la neboda de la Winnie... És a dir, que això podria ésser ben gros, gairebé un incest. ¿O era una altra Susanna...? Que n’hi ha moltes, piles de Susannes, quantitats industrials. La Winnie va pensar esperar a l’arribada del matí per veure si quan a l’Arthur ja se l’hagués passat la borratxera i aleshores ja li deixaria clar si allò era una confusió o no, que tot hi havia estat una bestieseta, un somni qualsevol que tots els homes tenen de tant en tant, el fer-s’ho amb una altra persona que no és la seva parella.
Va pensar l’americana que ella és ben liberal, una feminista liberada, que practica el nudisme, que... etcètera. I allò pot passar... ¿o no? Perquè ella en tenia dubtes. Dubtava si tornaria a estimar igualment l’Arthur per haver-la enganyat allitant-se amb una dona dita Susanna, o com vulgui dir-se... però va recordar que aqueixa dona podria ser la seva pròpia neboda, la Susanna. I sense poder evitar-ho, no sabia si odiar les altres dones, la qual cosa era una contradicció amb les seves idees feministes i de donar-se suport les dones les unes a les altres, u odiar-se l’Arthur per haver-la posat les banyes amb una altra.
En mirar el rostre del seu nuvi, la Winnie va veure allà una taqueta, que li va semblar que era de llapis de llavis, de llavis femenins, és clar, va pensar ella, ja que no s’imaginava que ell fóra marieta i s’ho hagués fet amb un altre home, que a més se’n pintés els llavis... però en passar el dit per aquella taca i contemplar-s’ho tot tacat de color rosat, va pensar:
--No n’hi ha dubte: d’aquest malparit s’ho ha fet amb alguna...
I va esperar a que ell es llevès, encara que es va adormir abans, i quan ell es va llevar, ella era totalment adormida, encara vestida, és clar, asseguda al selló de l’habitació. L’Arthur es va estranyar en veure-la així, no dormint, sinò vestida i amb la ràdio encesa, tot i que amb el volum baix. Va voler despertar-la, fent-la carícies pel rostre i fent-la un petó.
--Ei, Winnie –li va dir, suaument--, desperta, maca, que ja és de dia.
--Ep...? –es va despertar ella.
--T’hi havies quedat adormida, i vestida.
--Ja, però... ¿on vas estar, ahir?


--En un poble de la comarca del Priorat –va contestar l’Arthur--. Vaig anar allà amb la teva neboda, la Susanna, ¿que no te’n recordis?
--Ja... i... ¿que no us va ocórrer d’alguna cosa en especial...?
--El què...?
--Doncs... veuràs: anit vas arribar aquí tot begut, i parlaves en somnis.
--Molt sovint parlo adormit, Winnie. Tu m’ho has dit sempre –va contestar l’Arthur, fent-la a ella carícies al coll.
--Sí, però en somnis parlaves de que t’ho havies fet amb una dona dita Susanna –li va recordar la Winnie, sense parlar gens alt, ja que no tenia ganes de fer cap esceneta de gelosia.
--La Susanna...? –L’Arthur tractava de recordar-se, d’aquell nom--. Que et refereixes a la teva neboda?
--Sí, parlaves de que t’ho vas fer amb una dona amb aqueix nom. Es diu igual que la meva neboda.
--La teva... neboda...? –ell es va espantar--. Que no pensaràs que jo...?
--No sé què pensar –va dir ella, tranquil.la, malgrat tot això--. Sé que tu, si beus massa, et tornes capaç de fer-t’ho fins amb la dona del President dels Estats Units... i després ni tant sols te’n recordis d’això. Així que digues-me, maco –va aixecar la veu--, ¿qui és, aqueixa Susanna? D’alguna amiga que vas conèixer en aqueixa comarca?
--Em... no sé, ara no me’n recordo, com tu mateixa m’has dit –ell es va tornar més roig encara.
--I perquè et poses roig, estimat? –la Winnie, malgrat tot, volia ésser atenta i tenir molta estima amb el seu nuvi--. No vull ser la típica dona gelosa que ja s’odia les altres dones perquè hi creu que se’n volen tirar el seu nuvi... tot i que se’n freguin amb tu en passar pel carrer. A veure, ¿que vas conèixer una altra Susanna, a més de la meva neboda?
--Em... sí, sí, ara me’n recordo. No es deia Susanna, sinó Susan, en anglès. L’agradava que el digueren tanmateix Susana, en espanyol, o en català, que es diu igual. Era una noia de Liverpool, de la meva mateixa edat.
--De la teva mateixa edat? ¡Cony! ¿Quants segles tenia més que no pas tu...?
--No exageris, Winnie. Jo, tinc 25 anys, i ella, 26. Només en tenim set mesos de diferència. I si parles de l’edat, tampoc...
--Sí, ja ho sé –li va interrompre la Winnie--, això t’ho havia contat d’altres vegades, quan t’hi parlava de que com és una feminista, que no hi deu importar-li l’edat d’un i d’un altre... però, collons, allò, potser, és el que diguem en públic, però... vinga, cony, digues-me ara com t’ho vas fer amb aqueixa...
--No, Winnie, no me’n recordo de res... i m’agradaria ajudar-te, però no me’n recordo si m’ho vaig fer amb ella o no... Ja coneixes la meva amnèsia amb l’alcohol... Només me’n recordo de que allà vam ésser jo, la teva neboda, el seu nuvi, que hi era allà ja que la seva família és d’aqueix mateix poble, prenent gots de vi en un mostrador... Ho sento.
--No sé si creure’t, nano, però ho intentaré –va dir la Winnie, encara no gens convençuda. Potser perquè s’estimava massa l’Arthur per enrabiar-se amb ell. A més, ella se’n recordava de que, anys enrera, quan ella era encara una desconeguda al món cinematogràfic, va veure massa whisky i va acabar ben ficada enmig d’una orgia, entre quatre amics i amigues, després d’haver-s’hi fet un strip-tease integral davant mateix de tots ells, banyar-se tota nua a la piscina d’allà i no recordava més... fins que al matí següent la van dir que va fer també l’amor amb una de les dues amigues... ¿O va ser amb totes dues? Mai no s’ho va creure del tot, la Winnie, perquè ella sempre s’ha considerat heterosexual... Bé, deixem-ho estar. Una estona més tard, van acabar desfogant-se, en el bon sentit de la paraula, i per tranquil.litzar-se totalment, se’n van anar tots dos a la dutxa, i allà, plegats i amb la caiguda lliure d’aquella aigua no gens calenta tant reconfortant, la tranquil.litat va arribar al seu màxim estat.
Van passar d’alguns dies, i com volia la Winnie, aquesta i l’Arthur se’n van anar tots dos sols a Eivissa, a les Illes Balears, uns dos-cents quilòmetres de Barcelona, per passar allà alguns dies. Així va quedar ben oblidat el no del tot aclarat incident d’ell amb l’anglesa. Se’n van aprofitar de que en les platges eivissenques s’hi permet a la gent banyar-se tota nua o vestida, com vulgui, per satisfer la seva afecció pel nudisme.
Si ens pregunten si tots dos van passar desapercebuts mentre hi eren a l’Espanya, direm que sí. Encara no son gens coneguts a la pàtria d’en Pedro Almodóvar, cosa que agraeix, en el fons, la Winnie, res partidària de sortir contínuament als mitjans de comunicació. I menys encara en les revistes sensacionalistes.
En passar tres dies, van tornar cap a Barcelona en vaixell, com el del viatge d’anada, i en classe turista, ja que no els agraden gaire, els luxes. Ja a la Ciutat Comdal, se’n van anar cap a l’hotel, tot i que aquest cop van agafar una altra habitació, perquè els costava massa diners tenir la d’abans. Després van tornar a fer una visita a la família catalano-americana d’ella.
Quan passés una setmana, la Winnie i companyia tornarien cap a Nova York, i potser tornarien per l’Espanya l’any següent. Ara, van aprofitar ben bé el temps que els quedava.
Mentrestant, la Judy i en Jarvis hi havia fet de tot amb la família Kirby-Fonollosa, com sortir amb ells pels afores de Barcelona, anar a veure de pel.lícules, sortir amb els amics, banyar-s’hi a la piscina nudista, etc. Ah, se’n recordaran del que el va passar en Jarvis amb la Núria, que s’hi havia enamorat d’ella. Doncs ja es va oblidar d’allò, perquè la Judy cada cop passava més el temps amb ell, i mentrestant la Núria sortia amb en Manel Ricard. A més, la Judy cada cop era més afectuosa amb ell, que feia que es trobés avergonyit de pensar-hi, en una altra, de posar-la les banyes, i va tornar, diguem-ne, de debò amb ella.
Però, és clar, els problemes, molt sovint, mai no s’acaben...
Abans de tornar cap a Amèrica, i encara els restaven tres dies (ja hi ha passat d’alguns des de que la cineasta i l’actor van tornar d’Eivissa), van comprar vàries coses, com un llibre de la Història de Catalunya i d’Espanya que s’hi va comprar la Judy; una cassette de música pop en català que s’hi van comprar la Kathy i en Tommy; i més coses...
La Winnie, un dia abans d’agafar l’avió de tornada cap als Estats Units, va fer unes gestions a la Ciutat Comdal per a un projecte d’una pel.lícula que faria allà, i que cada vegada hi pensava més, en allò. Se’n va anar cap a la seu d’una productora cinematogràfica catalana, i allà va parlar amb un amic seu, en Xavier Cunill, conegut productor de pel.lícules fetes a Catalunya (i també d’alguna a Madrid) i d’alguna sèrie de TV-3, la televisió autonòmica catalana.
En Cunill era un home jove, d’uns trenta-quatre anys, elegant, amb un aire d’executiu de disseny a la catalana.



--En arribar Novembre, tinc que fer un viatge cap a Los Ángeles –l’hi deia en Cunill a l’americana, mentre es ventilaven tots dos amb un potent aparell d’aire condicionat, per la calor que feia, amb l’afegitó de la gran humitat de la zona--, per un assumpte d’un director espanyol que vol fer una pel.lícula amb la col.laboració d’en Billy Wilder, crec. Aprofitaré aleshores per passar-m’hi per Nova York i parlarem més profondament del projecte, Gwendolyne.
--Gràcies, Xavi. Ah, digues-me Winnie, si et plau. M’agrada molt més el diminutiu. I... –va intentar imitar el to col.loquial dels espanyols— “me mola más”. O que “m’agrada més” –va dir novament, aquest cop en català.
--Ja ho veig, Gwen... Winnie. Bé –va reflexionar en Cunill--, m’has dit que pensaves fer una història d’amor entre un home i una dona que tenen més aviat trenta anys...
--No, quaranta.
--Sí, quaranta. I que competeixen massa per tenir tot dos la mateixa feina, i s’odien i s’estimen alhora...
--Això és.
--Com acabarà, això? Amb un final trist o feliç?
--No ho sé –va contestar la Winnie, tot i que no gens segura--. Però vull fer alguna cosa que no sigui el que els agrada a aqueixos torracollons de Hollywood.
--Tingues molt de compte, que ni tant sols a l’Europa agraden ja les coses massa “originals” –li va aconsellar en Cunill.
--Tranquil, nano, que jo no soc cap intel.lectual pedant –li va interrompre l’americana, abans de que ell l’amollés d’algun discurs.
Així que es van posar d’acord en trobar-se molt aviat a Nova York, quan ell estigués pels Estats Units. Per aleshores, deia la Winnie que ja hi hauria acabat la seva pròxima pel.lícula, a més de que tindria que fer una gira per alguns països europeus i alguns altres del planeta per promocionar l’estrena de “Pell de qualsevol color”, que arriba a aqueixos indrets amb una mica més de retard que no pas a l’Amèrica.
Arthur Genovese, mentrestant, s’hi havia quedat a casa d’en Parker Kirby, enregistrant en vídeo el capítol d’una telecomèdia emesa per la televisió catalana TV-3, a la qual ell hi actuava com a “guest star” (estrella convidada) en un capítol. Gairebé tota la família hi era davant el televisor, excepte la Susanna, que hi era a la feina.
A l’actor italoamericà el feia riure el doblatge en català de la sèrie, i molt més el del seu personatge, que va opinar que fins i tot millorava la seva interpretació, que el doblador català hi havia trobat de matisos que ni tant sols ell mateix hi havia suposat que tenia el seu personatge.
--Em moles tu, Artie –deia en Parker--, fent d’un polític republicà fan d’en Ronald Reagan mig guillat.
--Gràcies, Parkie. Podria haver deixat en Reagan com un inepte, ¡però em fa llàstima, ha, ha, ha...! –va riure l’Arthur. Tots els altres van riure també.
(1): En català en l’original.
(2): “Mierda” en anglès.

TODO ACABARÁ BIEN... SI FUESE BIEN(Capítulo 10)







CAPÍTULO X

Cuando llegó la tarde, se fueron a un cine, uno de aquellos de versión original subtitulada, en donde proyectaban “A bout de soufflé” de Jean-Luc Godard, titulada en español como “Al final de la escapada”. Salieron no muy contentos. Núria, que siempre había sido bastante intelectual, parecía que le había gustado más, pero a los dos americanos, parecía que no. --¿Qué os pasa, tíos? –les preguntó--. ¿No os ha gustado...? Pareceis enterradores. --No sé, tía... –respondió Jarvis--. Ésta película la veo yo demasiado rara... Hay momentos buenos, pero también otros hechos con el culo, y perdona que hable así... por que hechos con el cerebro, me parece exagerado. Y es que éstos tios de la “Nouvelle vague” eran exagerados, ó que... no sé. Y no es que no sepa apreciar las películas surrealistas, pero, coño, ésta duerme hasta al acomodador... –miró seguidamente a su novia—Eh, ¿qué te pareció, Judy? --Eh... –parecía ella pensárselo bien antes de abrir la boca—Yo pienso lo mismo, tío. A mí me molaban más las películas de Fellini, que al menos te partías el culo con sus paridas oníricas, ó como las llamaba él... --En América hicieron una versión nueva de ésta peli de Godard, con Richard Gere y Valérie Kaprisky –recordó Núria--. Tampoco era muy buena, pero era más animada... para vuestro gusto, claro. --A mí, de esa versión –dijo Judy--, ¿sabéis qué me gustó más? --¿El qué? –preguntaron los demás. --El culo de Richard Gere. Todos rieron. --Mirad, tíos –dijo después Núria--, mañana os invito a ver otra peli, más de mayorías. ¿Qué os parece una comedia? --Ah, dabuten, caramba –dijo Judy--. ¿Una de Michael J. Fox? --No, coño, de esas no –puso Núria una mueca como de asco--. Yo he oído hablar de una comedia catalana bastante buena. Creo que os gustará. --¿A los catalanes os gusta “fer país”? –bromeó Jarvis, soltando una frase en un catalán aceptable, con mucho acento americano--. ¡Os pareceis mucho a nosotros los americanos... y a los franceses! --Quizá, quizá... Por ahora, parece que ya han pasado los problemas, pero más adelante volverán. Esto nunca se acaba...Winnie había salido con Mónica, y Arthur con Susana, aquella mañana para acompañarles a unos sitios, distintos para cada una de las dos parejas: Mónica acompañaba a la cineasta hasta una productora cinematográfica barcelonesa, ya que le habían sugerido que algun día hiciera una película allá en Catalunya, como había hecho antes otro neoyorkino, Whit Stillman, que está casado precisamente con una barcelonesa. La película de Winnie sería diferente, claro, y además, al hojear el libro “Cómo ser una mujer y no morir en el intento” de Carmen Rico Godoy, lógicamente ya se le había ocurrido parte del argumento. --Artie iba con mi hermana –decía Mónica—para ir a una “festa del vi” (1) que organizan en un pueblo de la provincia de Tarragona. --Es que Artie sabe mucho de vinos –contestó Winnie--. Unos tíos suyos italianos son vinateros, del sur de Italia, y cada vez que podía, se emborrachaba con esos vinos, con la excusa de que sólo iba a catarlos para ver si estaban en su punto ó no. --Oh, en ese pueblo, que está en el Priorat, tu novio encontrará vinos muy buenos. --Ojalá que no demasiados –bromeó la cineasta.Cuando llegó la noche, allá por las diez, Arthur y Susana llegaron al hotel. Él iba un poco borracho. Winnie se quedó sorprendida... aunque no mucho. Debía de estar ya acostumbrada. --Hola, Winnie... hip… --balbuceaba él, que aunque podía hablar bien, de vez en cuando se le escapaba esa manera de hablar tan común en los borrachos, con algo de hipo que entrecortaba sus frases de un tajo—En el Priorat, el vino está... hip... muy bueno. Te lo... hip... recomiendo. Winnie, mientras esperaba, estaba leyendo una revista española de información cinematográfica, de periodicidad mensual, mientras ponían en la radio la canción “Si vols estar amb mi” (1) del grupo rockero catalán Sopa de Cabra. (1) Vio entrar así a Arthur, que se temió lo peor. Aun así, ella se rio un poco, sobre todo al ver a su pareja cayéndose medio mareado sobre la cama, torpemente. Seguramente él ni se daba cuenta. --Oh, vaya, estás trompa perdido, Artie, cariño –le decía Winnie, mientras le ayudaba a desnudarse, quitándole las zapatillas de gamuza azul, muy veraniegas, que llevaba. Pero él, que ya empezaba a sentir de verdad su borrachera, no muy evidente antes, murmuró algo que a la americana no le gustó mucho, ya que frunció el ceño: --Oh, Susana, házmelo más... más fuerte... más... ay, así... aaaaasí... –lo decía como si jadease, como si estuviese haciendo el amor con una persona imaginaria. Winnie se quedó sorprendida, sin haber acabado de quitarle los pantalones (ya sólo le quedaban los calzoncillos). Gruñó ella: --“Shit!” (2) Me olvidaba de que Artie, cuando bebe mucho, además de estar trompa puede hacer cosas aun más fuertes, pero esto... Y esto pasaba, pues Arthur decía el nombre de Susana, la sobrina de Winnie... Es decir, que esto podría ser muy gordo, cási un incesto. ¿O era otra Susana...? Que hay muchas, montones de Susana, cantidades industriales. Winnie pensó esperar a la mañana siguiente para ver si cuando a Arthur ya se le hubiera pasado la borrachera y entonces ya le aclararía si aquello era una confusión ó no, que todo había sido una chorradita, un sueño cualquiera que todos los hombres tienen de vez en cuando, el montárselo con otra persona que no es su pareja. Pensó la americana que ella es muy liberal, una feminista liberada, que practica el nudismo, que... etc. Etc. Y aquello puede pasar... ¿ó no? Por que ella tenía dudas. Dudaba si volvería a amar igual a Arthur por haberle engañado acostándose con una mujer llamada Susana, ó como quiera que se llamase... pero recordó que esa supuesta mujer podría ser su propia sobrina, Susana. Y sin poder evitarlo, no sabía si odiar a las demás mujeres, lo cual era una contradicción con sus ideas feministas y de apoyarse las mujeres las unas a las otras, u odiar a Arthur por haberle puesto los cuernos con otra. Al mirar la cara de su novio, Winnie vio allí una manchita, que le pareció que era de lápiz de labios, de labios femeninos, claro, pensó ella, ya que no se imaginaba que él fuera marica y se lo hubiera montado con otro hombre, que además se pintara los labios... pero al pasar el dedo por aquella mancha y contemplarlo manchado de color rosa, pensó: --No hay duda: éste cabrón se lo ha montado con alguna... Y esperó a que él se despertara, aunque se durmió antes, y cuando él se despertó, ella estaba totalmente dormida, aun vestida, claro, sobre el sillón de la habitación. Arthur se extrañó de verla así, no durmiendo, sino vestida y con la radio puesta, aunque con el volumen bajo. Quiso despertarla, haciéndole caricias por la cara y besándole. --Hey, Winnie –le dijo, suavemente--, despierta, guapa, que ya ha amanecido. --¿Eh...? –se despertó ella. --Te habías quedado dormida, vestida... --Ya, pero... ¿en dónde estuviste ayer? --En un pueblo de la comarca del Priorat –contestó Arthur--. Fui allá con tu sobrina Susana, ¿no te acuerdas? --Ya... y... ¿no os ocurrió nada especial...? --¿El qué...? --Pues... verás: anoche llegaste aquí borracho, y hablabas en sueños. --Muchas veces hablo dormido, Winnie. Tú me lo has dicho siempre –contestó Arthur, haciéndole a ella caricias en el cuello. --Sí, pero en sueños hablabas de que te lo habías montado con una mujer llamada Susana –le recordó Winnie, sin levantar demasiado la voz, ya que no tenía ganas de montar escenitas de celos. --¿Susana...? –Arthur trataba de acordarse de aquel nombre--. ¿Te refieres a tu sobrina? --Sí, hablabas de que hiciste el amor con una mujer llamada así. Se llama igual que mi sobrina. --¿Tu... sobrina...? –él se horrorizó--. ¿No pensarás que yo...? --No sé qué pensar –dijo ella, tranquila pese a todo--. Sé que tú, si bebes demasiado, te vuelves capaz de montártelo hasta con la mujer del Presidente de los Estados Unidos... y luego, ni siquiera te acuerdas de eso. Así que dime, guapo –levantó la voz--, ¿quién es esa Susana? ¿Alguna amiga que conociste en esa comarca? --Em... no sé, ahora no me acuerdo, como tú misma me has dicho –se ruborizó él aun más. --¿Y por qué te pones rojo, cariño? –Winnie, pese a todo, quería ser atenta y cariñosa con su novio--. No quiero ser la típica mujer celosa que ya odia a las demás mujeres por que cree que se quieren follar a su novio... aunque sólo se rocen contigo al pasar por la calle. A ver, ¿conociste alguna otra Susana, además de a mi sobrina? --Em... sí, sí, ahora me acuerdo. No se llamaba Susana, sino Susan, en inglés. Le gustaba que le llamasen asimismo Susana, en español, ó en catalán, que se dice igual. Era una chica de Liverpool, de mi misma edad. --¿De tu misma edad? ¡Coño! ¿Cuántos siglos tenía más que tú...? --No exageres, Winnie. Yo tengo 25 años, y ella 26. Sólo nos llevábamos siete meses de diferencia. Y si hablas de la edad, tampoco... --Sí, ya lo sé –le interrumpió Winnie--, esto te había contado otras veces, cuando te hablaba de que cómo es una feminista, que no debe importarle la edad de uno y otro... pero, cojones, aquello, quizás, es lo que decimos en público, pero... venga, coño, dime ahora mismo cómo te lo montaste con esa...

--No, Winnie, no me acuerdo de nada... y me gustaría ayudarte, pero no me acuerdo si me lo monté con ella ó no... Ya conoces mi amnesia con el alcohol... Sólo me acuerdo de que allí estábamos yo, tu sobrina y su novio, que estaba allí ya que su familia es de ese mismo pueblo, tomando vasos de vino en un mostrador... Lo siento. --No sé si creerte, tío, pero lo intentaré –dijo Winnie, aun no muy convencida. Quizás por que amaba demasiado a Arthur para enfadarse demasiado con él. Además, ella se acordaba de que años atrás, cuando ella era aun una desconocida en el mundo cinematográfico, bebió demasiado whisky una noche y acabó metida en medio de una orgía, entre cuatro amigos y amigas, después de haberse montado un strip-tease integral delante mismo de todos ellos, bañarse desnuda en la piscina de allí y no recordaba más... hasta que a la mañana siguiente le contaron que ella llegó no sólo a hacer todo eso, sino que además hizo el amor con alguna de las amigas... ¿Ó fue con las dos? Nunca acabó Winnie de creérselo, pues ella siempre se ha considerado heterosexual... Bien, dejémoslo. Un rato después, acabaron desahogándose, en el buen sentido de la palabra, y para tranquilizarse del todo, se fueron los dos a la ducha, y allí, juntos y bajo la caída libre de aquella agua templada tan reconfortante, la tranquilidad llegó a su estado máximo. Pasaron varios días, y como quería Winnie, ésta y Arthur se fueron los dos solos a Ibiza, en las Islas Baleares, a unos doscientos kilómetros de Barcelona, para pasar unos días allí. Así quedó olvidado el no bien aclarado incidente de él con la inglesa. Se aprovecharon de que en las playas ibicencas se permite a la gente bañarse desnuda ó vestida, como le plazca, para satisfacer su afición por el nudismo. Si nos preguntan si los dos pasaron desapercibidos mientras estaban en España, diremos que sí. Aun no son muy conocidos en la Patria de Pedro Almodóvar, algo que agradece en el fondo Winnie, nada partidaria de salir continuamente en los medios de comunicación. Y menos aún en las revistas sensacionalistas. Al pasar tres días volvieron a Barcelona en barco, como en el viaje de ida, y en clase turista, ya que no les gustan demasiado los lujos. Ya en la Ciudad Condal se fueron al hotel, aunque ésta vez cogieron otra habitación, pues les costaba demasiado dinero tener la de antes. Luego volvieron a visitar a la familia catalano-americana de ella. Cuando pasara una semana, Winnie y compañía volverían a Nueva York, y quizá volverían por España el año sigiuiente. Ahora, aprovecharon muy bien el tiempo que les quedaba. Mientras tanto, Judy y Jarvis habían hecho de todo con la familia Kirby-Fonollosa, como salir con ellos por las afueras de Barcelona, ir a ver películas, salir con los amigos, bañarse en la piscina nudista, etc. Ah, se acordarán de lo que le pasó a Jarvis con Núria, que se había enamorado de ella. Pues ya se olvidó de aquello, por que Judy cada vez más pasaba el tiempo con él, y mientras, Núria salía con Manel Ricard. Además, Judy estaba cada vez más cariñosa con él, que hacía que se sintiera avergonzado de pensar en otra, de ponerle los cuernos, y volvió digamos de verdad con ella. Pero claro, los problemas, muchas veces, nunca se acaban... Antes de volver a América, y aun les quedaban tres días (ya han pasado varios desde que la cineasta y el actor volvieron de Ibiza), compraron varias cosas, como un libro de Historia de Catalunya y de España que se compró Judy; un cassette de música pop en catalán que se compraron Kathy y Tommy; y más cosas... Winnie, un día antes de coger el mavión de vuelta a los Estados Unidos, hizo unas gestiones en la Ciudad Condal para un proyecto de una película que haría allí, y que cada vez más pensaba en ello. Se fue a la sede de una productora cinematográfica catalana, y allí habló con un amigo suyo, Xavier Cunill, conocido productor de filmes hechos en Catalunya (y también alguna en Madrid) y alguna serie de TV3, la televisión autonómica catalana. Cunill era un hombre joven, de unos treinta y cuatro años, elegante, con aire de ejecutivo de diseño a la catalana. --Al llegar Noviembre, tengo que hacer un viaje a Los Ángeles –le decía Cunill a la americana, mientras se ventilaban los dos con un potente aparato de aire acondicionado, por el calor que hacía, con el añadido de la gran humedad de la zona--, para un asunto de un director español que quiere hacer una película con la colaboración de Billy Wilder, creo. Aprovecharé entonces para pasarme por Nueva York y hablaremos más profundamente del proyecto, Gwendoline. --Gracias, Xavi. Ah, llámame Winnie, por favor. Me gusta más el diminutivo. Y... –intentó imitar el tono coloquial de los españoles—“me mola más”. Ó que “m’agrada més” –dijo de nuevo, ésta vez en catalán. --Ya lo veo, Gwen... Winnie. Bien –reflexionó Cunill--, me has dicho que pensabas hacer una historia de amor entre un hombre y una mujer que tienen cerca de treinta años... --No, cuarenta. --Sí, cuarenta. Y que compiten demasiado por tener ambos el mismo trabajo, y se odian y aman al mismo tiempo... --Eso es. --¿Cómo acabará eso? ¿Con un final feliz ó triste? --No lo sé –respondió Winnie, aunque no muy segura--. Pero quiero hacer algo que no sea lo que les gusta a esos gilipollas de Hollywood. --Ten mucho cuidado, que ni en Europa gustan ya las cosas demasiado “originales” –le aconsejó Cunill. --Tranquilo, tío, que yo no soy ninguna intelectual de pacotilla –le interrumpió la americana, antes de que él le soltara algún discurso. Así que se pusieron de acuerdo en encontrarse muy pronto en Nueva York, cuando él estuviera por los Estados Unidos. Para entonces, decía Winnie que ya habría acabado su próxima película, además de que tendrá que hacer una gira por varios países europeos y algunos más del planeta para promocionar el estreno de “Piel de cualquier color”, que llega a esos lugares con algo más de retraso que en América. Arthur Genovese, mientras tanto, se había quedado en la casa de Parker Kirby, grabando en vídeo el capítulo de una telecomedia emitida por la televisión catalana TV3, en la que ella él actuaba como “guest star” (estrella invitada) en un episodio. Cási toda la familia estaba ante el televisor, excepto Susana, que estaba trabajando.
Al actor italoamericano le hacía gracia el doblaje en catalán de la serie, y más el de su personaje, que opinó que incluso mejoraba su interpretación, que el doblador catalán había encontrado matices que ni él mismo suponía que había en su personaje. --Me molas tú, Artie –decía Parker--, haciendo de un político republicano fan de Ronald Reagan medio chiflado. --Gracias, Parkie. Podría haber dejado a Reagan como a un inepto, ¡pero me da lástima, ja, ja, ja...! –rió Arthur.Todos los demás también rieron.
(1): Fiesta del Vino.
(1): “Si quieres estar conmigo”. Sopa de Cabra es un grupo de rock en catalán.
(2): “Mierda” en inglés.

TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÉS BÉ (Capítol 9)







CAPÍTOL IX





L’endemà, la Núria hi pensava en convidar el seu amic, en Manel Ricard, per anar-se cap a la platja de Calella, a la comarca catalana del Maresme, a uns 40 quilòmetres de Barcelona. Amb ella hi anirien la Judy, en Jarvis, en Tommy, la Kathy, la Winnie i l’Arthur, a més de tota la família d’ella.
(Ep, una cosa: si en volem saber quan fa la família Kirby les seves vacances als Estats Units, és al mes de Setembre; i al mes d’Agost, en Parker ja hi havia demanat una setmana anticipada de vacances, que el serà descomptada de les seves vacances de Setembre, per poder així atendre a la seva cosina i els amics d’aquesta. Així, en aquest any, només podrà ésser al seu país tres setmanes).
La família Kirby en tenia dos cotxes, el dels pares i el d’un dels fills. Així ja hi eren reunits tots els membres d’ella, que quan van arribar la Winnie i la seva “troupe”, encara no hi havia pogut ésser amb ells per la seva feina, a més de que ells hi resideixen fora de Barcelona, concretament a Sabadell i a Badalona. Aquest son en Jordi (un nom típic a Catalunya, perquè en Jordi, ó Jorge en castellà, és el nom del patró de la regió, tot i que els Kirby van suggerir d’aquest nom per que també és el d’en George Washington, el primer President que van tenir els Estats Units després de la seva independència), que era advocat, i la Maria Teresa, que treballava com a enginyera de telecomunicacions. Ah, i una altra cosa: com els Kirby hi ha residit tants d’anys a Catalunya, també parlen força bé el català, i així ho fan de tant en tant, tot i que foren presents els seus parents nord-americans, que, és clar, no parlen pas la llengua d’en Pau Casals.
Ara van començar una conversa, precisament en català:
--Parkie, maco –deia la Mònica, la mare--, ¿que hi has portat, la crema solar?
--No, maca; crec que me l’he deixada a casa –va contestar en Parker, amb un català amb accent americà. Ells ja hi havia arribat cap a la platja de Calella, i encara caminaven per la sorra, abans d’arribar a l’indret amb parasols on s’hi quedarien.
--N’esperem que aquest any la platja no sigui malament, com l’any passat –va continuar comentant la dona.
--Aquest any serà millor, Mònica –va explicar ell--. M’ho va dir en Ferran, que va ésser aquí, la setmana passada.
--Tant de bo.


En arribar cap allà, van estendre les tovalloles i van fer tot el que s’hi fa a qualsevol platja. L’Arthur Genovese va observar tota la platja, ben llarga, de la qual no s’hi veia el final, ni tant sols mirant en adreça cap a Barcelona ni tot just al contrari. La Costa Brava té uns cent quilòmetres d’extensió i arriba fins a la frontera amb França. I la Winnie Withfield també va fer el mateix, se’n va recordar de la pel.lícula d’en Jacques Tati “Les vacances de Monsieur Hulot”, i s’imaginava tot just ella mateixa vestida com si fos el mateix Monsieur Hulot, amb un barret petit, un impermeable tampoc no gens llarg i fumant en pipa, fent moltes barroeries, com deixar caure una barca a l’aigua quan encara l’estaven pintant, o qualsevol ximpleria que vostès es puguin imaginar.
Aleshores, ella es va treure la part d’amunt del biquini per prendre el sol en “top-less”. L’Arthur va voler fer el mateix, però després se’n va recordar de que ell no duu d’això, del biquini, i ho va deixar estar, fent de riure.
En Jarvis els mirava, i tot divertit, va pensar:
--Fixa’t... a aquest Artie li passa el mateix que a mi.
I va tombar el cap on hi era la Núria, que prenia el sol amb un biquini una mica petit, de dues peces, amb la part d’avall que era més aviat un tanga. Era de color verd clar, tot i que també ella, en un moment, va decidir treure’s la part d’amunt per prendre el sol. Com hi era a la banda dreta d’ell, en Jarvis va decidir apropar-se cap a ella per tenir una mica de conversa. Llegia un llibre.
--Hola, Núria. ¿Què fas? –li va preguntar.
--Que no ho veus, maco? Amb uns ulls de puta mare, i no ho veus? –va fer broma la noia.
--Perdona, maca, és una pregunta poca-solta, ja ho sé. T’ho repeteixo: ¿Què fas?
--Res, nano: llegir-me això. És una novel.la policíaca, que hi passa tot a Barcelona. ¿Que sabies que cada cop més Barcelona té més de semblant amb Nova York?
--Ah, sí...? No ho sabia.
--Potser no tingui tant de semblant, però fa d’alguns anys que la delinqüència hi ha pujat aquí, tot i que encara no arriba al grau tant de preocupant que és a Nova York.
--Ep... –en Jarvis intentava recordar-ho--, veuràs, tia, jo... sí, n’hi ha força delinqüència a Nova York, i ja saps quals en son els barris més perillosos. ¿Que no t’ho ha dit, ton pare?
--Sí, m’ho ha dit, però és que quan hi anem, no fiquem el nas gaire, en els problemes del país. Si anem cap allà, gairebé sempre és per anar de vacances i passar-nos tot el dia roncant...
--He... –en Jarvis va riure la brometa. La Judy els va sentir i va preguntar:
--Ei, paios, ¿que feu, ara?
--I a tu què et sembla, Judy? Xerrar –va contestar en Jarvis, que li va fer un morreig a la seva núvia, així de cop. Aquesta, una mica sorpresa, el va abraçar i van continuar fent-se el morreig una mica més de temps.
--Que anem a fer-nos un bany? –va preguntar ell després.
La Judy va respondre que sí, que “anem tots a remullar-nos”, i una estona més endavant, quan s’eixugaven, ella i en Jarvis van tornar a fer-se els morrejos reglamentaris. Aquí, la Núria se’ls va mirar, sobretot a la Judy, que semblava que un altre cop l’agradava, que l’atreia sexualment. Ella va pensar:
--Un altre cop no, cony! Ja la ballem!
Hi pensava la Núria que acabaria fent-se un tret, però va aconseguir contenir-se. Dos minuts més tard va veure que allà hi arribava el seu amic, en Manel Ricard i Llorente, que no hi havia pogut arribar abans. Ell treballa com a dibuixant i que està colat per la Núria, tot i que coneix les tendències mig lèsbiques d’ella: temps enrera, ell va descobrir que la Núria hi havia tingut de relacions sexuals d’amagat amb una amiga seva, una estudiant d’Econòmiques dita Georgina Olivella. Potser per ésser massa enamorat d’ella, en Manel s’ho va perdonar i van continuar veient-se. Ell hi pensava que “ningú no és perfecte”, i es va fer el distret.
Però ara cap del dos se’n recorda, d’allò. Ara hi son a la platja, i després de fer saluts i presentacions van continuar allà la resta del dia fins que van tornar cap a Barcelona. Ah, el cotxe dels Kirby, o millor diguem-ne tots dos, son de fabricació europea, un d’una marca espanyola i l’altre d’una alemanya, tot i que també hi havia pensat ells en comprar-se d’algun japonès, però van preferir finalment l’alemany. I no era com a reacció estatunidenca contra la, diguem-ne, invasió japonesa de moltes empreses americanes (per exemple, les “majors” de Hollywood), sinó perquè els semblava molt més bonic el cotxe alemany, amb tots els respectes per al cotxe japonès, que també tenia de bon disseny.
I ja que hi parlem dels japonesos, això també ho va comentar tothom, en veure d’alguns fent fotografies per tot arreu. En Parker va dir que molts polítics espanyols hi deuen de tenir molt bona amistat amb les empreses del país del Sol Naixent o amb la seva manera de treballar, però alguns hi ha tornat d’allà volent imitar tot el que sigui japonès, i així, a poc a poc, sembla que atreuen a l’Espanya, als inversors.
--I no ens en posem tristos, caram –va dir en Parker--; que ja no és com abans. Ja cap país no pot ser autosuficient.
--No t’enrollis, Parkie, i pujem al cotxe –li va demanar la Mònica.
--Fotre, és que no puc ni parlar-ne, de coses trascendents –es va queixar una mica en Parker, que gairebé sempre és interromput per la seva dona.
--Tu seràs un erudit, estimat, però sovint et poses una mica pesat. I aleshores tenim que aturar-te...
--Em teniu enveja.
--Calla’t, Papa, que t’enrollis molt més que no pas una persiana, ho sabem tothom ben bé –li va dir el seu fill, en Jordi.
En Parker va decidir callar-se i continuar la tornada cap a casa. En Tommy i la Kathy hi havia passat, segons ells, un dia molt bo, “dabuten”, diguem-ne. La Winnie i l’Arthur, també. Aquesta vegada, la Judy i en Jarvis van anar al cotxe d’en Parker, la Mònica (la mare i la filla) i en Jordi, mentre que al cotxe que conduïa la Núria anaven amb ella la Susanna i les dues parelles que hi havia anomenat en aquest paràgraf de la novel.la.





Més tard, en arribar tothom a Barcelona, se’n van anar cap a l’indret al qual residien o simplement hi eren allotjats. Cadascú (o cadascuna de les parelles, en molts d’aquests casos) se’n va dutxar per treure del damunt dels seus cossos la sal de la mar que els hi havia quedat a sobre.
Després se’n van anar a sopar, i finalment a clapar.
L’endemà, la Núria va proposar que tots els joves de la seva família i els amics (ens referim a ella, a la Judy, en Jarvis, la Winnie, l’Arthur, la Kathy, en Tommy i algun altre) vinguessin amb ella a aquella piscina a la qual van ésser ahir, la nudista. No tots semblaven ésser d’acord, com en Tommy, al qual no el molava gens ensenyar la seva... “coseta”, com se la deia ell... És clar que li feia vergonya, però ells el van tranquil·litzar amb les bestieses de sempre per tot això.
Mentre ho feien, i prenent un descans, la Judy, en Jarvis i la Núria es van sortir un moment de la sala on hi eren per anar-se cap a on hi era la nevera i empassar-se d’alguna beguda, tant se val si aquesta és d’origen nord-americà o de qualsevol lloc. Aquí, la Núria se’n va fixar en la Judy, que aquell matí duia uns pantalons vaquers curts i una mica cenyits, que en aquell moment li girava l’esquena. Mirant-se-la de reüll discretament, se’n va mirar el cul de la rossa i va pensar en fer alguna cosa, si ens recordem del que li passa, allò de la seva inclinació sexual. I en Jarvis se’n mirava a la Núria, que ja sabem que li molava força, a prop d’allà, però després va veure alguna cosa que, potser, li va deixar una mica amb depressió...
La Núria se’n va apropar cap a la Judy, aprofitant que en Jarvis hi era ben a prop, i ben discretament, mentre la rossa mirava cap a la finestra i se’n girava d’esquena cap a ella, li va fer una suau palmetada al seu darrer, ben ràpid, súbitament, per allunyar-se d’allà ben ràpid i sense que la Judy pogués sospitar per a res, de la seva amiga.
En Jarvis ho va veure tot, i se’n va mirar la cervesa que hi havia agafat, una petita ampolla, creient que tot allò que hi havia vist era una al.lucinació per haver begut massa cervesa... però no; s’hi havia adonat de que encara no hi havia begut absolutament res. A més a més, l’ampolla encara era tancada.
--Cony, n’estic colat per una lesbiana –es va dir a ell mateix. Però no semblava gens desil.lusionat--. No sé... d’algunes ties d’aquestes, les lesbianes, sempre m’han caigut bé. Son ben interesants.
Deixem en Jarvis amb les seves reflexions, potser una mica poca-soltes, però ja sabem que ell hi veu les coses d’una manera absurda i lògica alhora (¿Que no els recorda Groucho Marx?), i vegem com a va sentir la Judy tot allò. En sentir la palmadeta al seu darrer, se’n va mirar Jarvis (va trigar una mica, uns tres segons) i va pensar que qui va fer tot allò va ser ell.
--Quin bandarra que és, d’aquest paio! –va pensar--. Tots els homes fan el mateix, fins que vegin que ja no tenim el cul tant de maco, i aleshores... adéu. Però, mira tu, m’agrada. No soc pas morbosa, però és que a les persones ens devien haver creat en algun moment al qual s’hi feia una vaga a la japonesa... i com Déu treballa tant... –va amollar una rialleta.
I la Núria va amollar una bufada llarga, després d’haver arribat a un racó discret, al qual poder tranquil.litzar-se. Va somriure i va pensar:
--Si no en faig d’això, hi hauria rebentat!
Ja es sentia desfogada, la tia, i va tornar amb els altres. Ja sabia que tot allò de que ella i la Judy ho fessin era impossible, però així es feia una mena de venjança. Va tornar a fer un somriure.
Més tard, quan ja hi eren tots a la piscina nudista, en Jarvis hi era a un racó d’ella i veia a l’altre cantó de la mateixa a la Judy i a la Núria, que s’hi havien ficat totes nues a l’aigua. S’hi havien aturat allà, posant les mans a la vora de la piscina. Semblava que parlaven entre elles, una conversa animada, amb somriures continus, quan no rialles obertes i gairebé escandaloses. En Jarvis va pensar que hi parlaven de “coses de dones”, i nedant suaument va voler apropar-s’hi, però en aquell moment un noi es va tirar a l’aigua escandalosament, i va passar fregant al noi, que va aconseguir deixar-ho a una banda, tot i que no va poder evitar la dutxa bestial que va sofrir, amb la quantitat d’aigua que va aixecar l’altre en tirar-s’hi.
Les dues noies parlaven de dibuix, de l’art a Catalunya i a Nova York, i quan en Jarvis per fi les va sentir, va estar a prop de girar-se d’esquena, no perquè no l’agradés l’art, sinò que aquell no era el moment per donar la llauna amb llapis, pinzells, models, teles i bestieses, quan si hi havien vingut allà era per banyar-se i prendre el sol. Però finalment s’hi va apropar.
--Hola, noies –les va saludar--. ¿A qui en vulgueu pintar?
--A tu, maco. Hola –va contestar la Judy, girant-se cap a ell--. Parlàvem d’art, nano.
En Jarvis va pensar:
“Sí...? Jo creia que la Núria ja hi havia aprofitat per ficar-la la mà, he, he...”
Encara no, però la catalana ja pensava fer tot això una altra vegada. És clar que no volia fer-ho, però es sentia atreta, i això no pot aturar-lo ni tant sols l’Armada Invencible. No; l’Armada Invencible queda malament, ja que no es pot ni tant sols considerar-se-la així, “invencible”, ja que va fracassar horriblement en voler invadir l’Anglaterra el 1558... Pensem en un altre exemple.
Ara bé, van continuar tots tres xerrant, i fins i tot fent broma dels lligues, diguent bestieses tals com que una germana de la Núria va conèixer que després li va dir que era bisexual –és a dir, mig marieta--, un noi que tocava a un conjunt musical estil “heavy”, i a això, en Jarvis va contraatacar amb que hi havia conegut un amic al seu poble, Albany (Estat de Nova York, a 200 quilòmetres de la gran ciutat), que tenia un lligue, una noia molt maca que després va resultar que era bisexual –és a dir, mig lesbiana--, i se’n va fer un embòlic terrible. Se’n van riure, mentre s’hi apropaven, tot nedant, la Winnie i l’Arthur.
--Hola, nanos –va saludar l’Artie. Recordem que en aquell moment no hi havia molta gent, a la piscina, i eren gairebé les dotze del migdia--. Que feu...?
--Res, Artie –va contestar en Jarvis--, estem parlant de pinzells, quadres i paios i paies pintades.
--No és exactament així –digué la Núria.




--Perdona, sempre ho acabo deixant tot fotut –digué l’americà, que va provocar la rialla general per la seva involuntària frase.
S’hi van plegar tots en aquella zona de la piscina, sense estrènyer-se massa, i van continuar amb la conversa.
--Uf, nanos, em sento lliure! –va comentar la Winnie, que se’n va a posar a nedar una mica. Deia com es sentia ella en aquell moment, en nedar tota nua, és clar.
--Lliure perquè? –va preguntar la Kathy, que hi era darrera d’ella.
--No en facis preguntes poca-soltes, nena –va demanar la cineasta.
--Això... a l’Amèrica, tot això ens portaria la càrcel o la bronca de qui ja sabem –digué ara en Tommy, que semblava més tranquil i menys tímid que abans. Parlava, tot i que sense dir el seu nom, en George Bush, el pare del posterior President dels Estats Units i President del país en el moment d’aquesta història, o també es referia al seu antecessor al seu càrrec, en Ronald Reagan, del qual hi havia estat el seu Vicepresident.
--Sí, nano, és una gata-moixa, però no cregueu que és sempre així; ja me’n conec, a paios com aquest... –va sentenciar la Winnie, que en ésser feminista, coneixia perfectament a molts paios hipòcrates.
--Que tu sempre hi has criticat, els que miraven, ¿oi que sí?
--Sí, però només si ens miren per mirar-nos i res més, com si siguem un espectacle o per remenar-se-la. A mi no em fa vergonya ésser així, tota nua, però allò de que em mirin com a un objecte m’emprenya moltíssim.
--Amen –va fer broma en Jarvis. Per si de cas, tot seguit va dir--: Perdó.
La Judy, fent broma, va posar la mà a sobre el cap del seu nòvio, enfonsant-ho a l’aigua.
--Eeeeeeh...! Aaaaaarg...! –va escridassar el jove, que comprenia la broma. Tots s’hi van apartar a una banda, divertits.
Després, en Jarvis i la Judy se’n van fer un morreig, tot i que ella va dir que el clorus de l’aigua tenia un sabor força dolent i va fer una ganyota de fàstic. Això ultim era perquè, com en Jarvis hi havia estat submergit a traïció a l’aigua de la piscina, encara no l’hi havia donat temps per eixugar-se bé, i els seus llavis encara eren tots impregnats de l’aigua amb clorus.
En aquell moment, la Judy va sentir un altre cop que algú l’hi havia tocat el cul. Va pensar que hi havia sigut en Jarvis, i súbitament va contestar tocant-li a ell el seu, sota l’aigua, és clar, com hi havia sigut l’altre tocament. Tots dos hi havien sigut d’una manera ben discreta: només es van assabentar les “víctimes”. Ell es va quedar tot sorprès, és clar, i súbitament també, la va fer un morreig novament i van tornar a jugar a l’aigua.
Mentre tots se’ls miraven, ben divertits, la Núria estava una mica preocupada. Com ja s’imaginaran, va ser ella qui la va tocar el cul, a la Judy. Quan va fer allò per primera vegada, no pensava fer-ho mai més, però hi veia que no podia evitar-ho, que allò semblava fascinant. Tot i que semblava completament tranquil.la, en el fons es trobava malament, i trista.
I aquell dia no hi havia pogut venir, en Manel, així que no tenia ningú amb el qual oblidar-se de la seva tendència lèsbica. I ella, si tingués d’algun noi guapo al seu costat, segur que s’ho estimaria amb totes les seves forces... però, ara per ara, no hi tenia a ningú a prop.
Alguns d’ells es van sortir de l’aigua per l’escaleta metàl.lica de color platejat, sentint-se d’algun xiulet d’alguns nois quan era alguna de les noies qui sortien. Todes van poder enviar a algun indret a qui ho hagués fet, però van preferir fer somriure i respondre: “Gràcies, guapos”.
En veure que la Judy s’hi sortia de la piscina, la Núria va pensar en anar tot just darrera d’ella, però com no volia pas que la rossa se n’adonés, fent molta força de voluntat, va decidir continuar banyant-se. A més, va observar que a prop hi havia un noi molt maco i va pensar:
--I perquè no me’n lligo, a aquest? És molt guapo...
I se’n va anar nedant cap a ell, que alhora començava a nedar, fins l’altre cantó de la piscina, on l’aigua és més pregona, de tres a quatre metres. Ho feia amb una mica de sensualitat, potser perquè així atreu molt més a un noi que anant de modesteta. I ja se sap que als nois els agrada més, això...
Una estona més tard, la Núria s’hi va apropar on hi eren la Judy, la Winnie i l’Arthur, acompanyada del noi aquell, de cabells bruns, aspecte de sud-americà i que semblava simpàtic.
--Em dic Ataúlfo Gilberto Blázquez, i soc de l’Uruguai –va explicar el noi--, tot i que he viscut aquí des de que era petit –s’expressava amb accent català, sense res d’accent sud-americà--. Ei, en pogueu dir-me Gilbert. Així ho fan, els meus amics...
Van xerrar durant molt de temps, mentre algun d’ells tornava a fer-se un bany i d’altres es sortien de l’aigua per prendre el sol. Aquí, la Judy volia que en Jarvis li posés crema solar per l’esquena, que ella no era gens hàbil per allò. Doncs la Núria se’n va aprofitar, un altre cop, i va dir que ajudaria Jarvis per fer-ho.
Només els va recordar la Judy que a la part del cul ella mateixa se’n posaria la crema solar, ja que estava una mica tipa de tant “tocament”.
Més tard, van tornar tots als seus allotjaments. I l’endemà, la Judy va entrar a l’habitació de la Núria per continuar veient els seus dibuixos, i aquí va passar una cosa que la primera no s’esperava, i que l’altra en volia evitar.
--Hola, Núria –li va saludar la Judy, en entrar--. Què fas, ara?
--Res, tia, llegir-me tot això –i li va ensenyar un llibre molt gran, que era una novel.la de l’escriptor català Terenci Moix, escrita en espanyol, titulada “Grapes d’astracà” (1).
--Ah, molt bé... ¿I de què va?
--Que hi has llegit “La foguera de les vanitats” d’en Tom Wolfe?
--Sí, la vaig llegir. ¿Perquè? ¿Que aquesta se li sembla?
--Té coses semblants. Veuras, és una paròdia mordaç del Madrid d’ara mateix.



--Ah, l’argument és a Madrid? Jo hi pensava que, si aqueix senyor –i va assenyalar el nom de l’autor, a la portada del llibre—de Catalunya, seria una paròdia d’alguna cosa d’aquí, de Barcelona o de Catalunya.
--No, Judy. Que en pots asseure’t aquí? –li va demanar que s’assegués a la seva banda, damunt el llit. Així ho va fer l’americana, i després la Núria continuava--: Bé, no, Judy... és una paròdia de Madrid, potser perquè és la ciutat espanyola on hi ha passat més, allò de la “Foguera de les vanitats” a l’espanyola. Més que no pas cap altra ciutat, potser perquè és la capital d’Espanya.
--Ja. Al gra, Núria, no t’enrollis.
--Perdona. N’hi ha de personatges com a cantants folklòriques, d’aqueixes que prefereixen encara viure de l’”Espanya canyí”, ja saps, de l’Espanya tòpica i antiga... També n’hi ha d’empresaris, assessors d’imatge i intel.lectuals d’aqueixos que abans lluitaven contra en Franco i ara resideixen en luxoses mansions amb una pila de lavabos.
--Que s’han fet de dretes?
--No, Judy; no sé de quina banda política son, ara. Però això és una altra història. Bé, els poca-soltes aqueixos del llibre, finalment acabaran fent-s’ho els homes amb els homes i les dones amb les dones. M’imagino que tot això et semblarà una bestiesa, que tot això no s’ho creu ningú, que s’hi veu que l’autor és marieta, o faldillet, com es diu aquí...
--Ep... potser sí. Crec que això no passarà mai, que ara només hi ha canviat això de les relacions entre els paios i les ties... que els paios ja no ens tracten bé només perquè tinguem maco, el cul i les mamelles... i que ja saben reconèixer el nostre talent, quan ho tenim, no només per quedar bé i impressionar-nos, a veure si així en poden lligar, amb nosaltres. Crec que sí hi ha canviat, això, i que pot canviar encara més. L’altre em sembla una bestiesa... una utopia. No m’imagino el fer-m’ho amb una amiga meva, acaronar-li el cul i les mamelles i d’altres bestieses. Jo no soc lesbiana, i no l’aconseguiria.
--Que estàs segura?
--Sí.
--Segura del tot? –va insistir la Núria, en la seva pregunta.
--Perquè em surts amb tot això, cony? Sí, tia, sí; no perquè pugui ésser dolenta en això, sinò perquè he nascut així. Les lesbianes neixen amb massa hormones masculines, però jo, no. ¿Que es això al que et refereixes, o només em vols amollar una parida?
--No, Judy, no és cap parida. Mira, nena, jo... –se n’adonava de que es tallava, en parlar—bé, no m’enrollarè...
I la va fer una abraçada i la va fer un petò a la boca, ràpidament, en a penes un segon. També tot ràpidament la Judy es va espantar, va fer una empenta a la Núria i, ben enrabiada, a penes controlant-se, li va fer una bufetada, que va fer soroll amb estrèpit. La Judy es va llevar i se’n va tocar la mà que li feia mal, panteixant de la impressió, encara molt espantada i fotuda. Amb els ulls oberts, que per un moment semblaven saltons, va rondinar a la seva amiga, que s’havia quedat caiguda damunt el seu llit, i tapant-se la galta pel mal que li feia per la bufetada:
--Quina merda és tot això...? ¡Jo no soc cap lesbiana, fastigosa de merda!
--Ho... ho sento... jo... –la Núria gairebé plorava, i quequejava de com estava, de nerviosa, mirant-se la Judy gairebé suplicant perdó—M’he passat...
--Sí que t’has passat, cony! Puag...! –va fer una ganyota de fàstic, traguent la llengua com si volgués escopir d’algun cos estrany que se l’hi hagués ficat a la boca.
--Ho... ho sento de debò, fotre! Se m’ha escapat!
--Que ho sents? Haver-me avisat, cony! I, a més, jo no soc lesbiana! Si tu ho ets, molt bé, però no m’obliguis a que jo també ho sigui!
--Ja ho sé, però no puc evitar-ho. Jo soc una noia, que, diguem-ne, és bisexual, que l’agraden els homes, com a gairebé totes, però que també l’atreuen les dones... és a dir, que el d’alguns dels nois amb els quals m’hi has vist d’aquests dies només era una comèdia. Llevat del meu amb en Manel Ricard, que això va de debò, me l’estimo.
--Ja, te l’estimes, però també et molava fer-te un “ménage-à-trois” amb mi i amb ell, ¿oi que sí?
--Potser, Judy. Bé, et prometo que no tornarè a fer-te la punyeta. Em cercarè una altra núvia.
--Bé, d’acord, tia, i que la que trobis estigui molt bona, he, he...
La Núria va amollar un sospir, i tot mirant-se fixament la Judy, va dir:
--Judy, ¿que saps perquè soc lesbiana?
--Quina pregunta més poca-solta, Núria. Hi hauras neixit així.
--Potser. Però també n’hi ha una altra raó: ¿que tu saps que n’hi ha moltes feministes, no sé bé perquè, hi veuen força bé tenir-ne una experiència lèsbica?
--Fotre, tu...! –va exclamar la Judy, gairebé fent un somriure i obrint molt la boca--. Ja hi havia sentit dir una cosa així, tia, però hi pensava que només era una bestiesa, alguna parida d’una dona una mica tocada de l’ala...
--No gens, Judy. Potser perquè, si eren feministes, ja hi havien vist massa com es comportaven els homes, sobretot amb elles, i es trobaven millor si convivien amb d’altres dones. ¿Que comprens, això?
--Sí, t’entenc, Núria, però tampoc això és definitiu, cony. Jo també soc feminista, de les moderades, i m’he enrabiat molt amb els paios que i la seva manera de creure’s que som poca-soltes, totes nosaltres. Potser que alguna vegada hi hagi pensat que només conviuria amb dones com a jo... Però mai no vaig pensar, en anar-me al llit amb elles. I talla el rotllo, tia, que ni tan sols em podras convèncer perquè m’ho faci amb tu. Que una altra t’acaroni el teu cul tant maco, tia. Jo, m’obro.
--D’acord, Judy, tens raó, soc una poca-solta. Però podem continuar éssent amigues, ¿oi que sí?
--Sí, és clar, Núria. Que tu em caus mol bé, cony. Ah, m’imagino que els tocaments del cul d’ahir em vas fer-los tu, ¿oi que sí?
--Ep... sí, jo... –la catalana es va posar vermella de vergonya, en una timidesa sobtada i barrejada amb la vergonya.
--Tranquila, tia. Això em va venir bé perquè en Jarvis, des d’aleshores, es va posar més afectuòs amb mi, he, he...



--Ah, me n’alegro... Almenys no hi he fet com a qualsevol adol.lescent poca-solta –va fer un sospir la Núria, d’alleujament.
--Apa, tia, talla el rotllo!
I ho va tallar, de debò. Va canviar de tema i se’n van fer una abraçada fraternal, com bones amigues, fent-se moltes palmadetes en les espatlles.
En aquell moment arribava en Jarvis, in en veure totes dues tant d’abraçades, va fer una espectacular ganyota de sorprès i se’n va imaginar el que tots vostès s’imaginaran, en casos com aquest. S’imaginava, perquè ja ho sabia, que la Núria era lesbiana, però no pas que la Judy també. Va exclamar:
--Cony, ja us heu adonat de que sou lesbianes! Us deixo tranquil.les, jo, aquí, soc un destorb!
Les dues noies es van riure alhora, bojament, sense aturar, desconcertant encara més en Jarvis, i la Judy li va dir, encara entre rialles:
--Apa, noi, no siguis exagerat! Només ens abracem, com a bones amigues. Ja sabia que la Núria és lesbiana, però jo no ho soc. Però vine, vine, maco –li va fer un senyal amb la mà dreta perquè s’hi apropès--, que si vols fer-te un “ménage-à-trois” amb nosaltres, ¡encara en pots fer-ho! Ha, ha, ha...!
En Jarvis no comprenia res d’aquella xerrameca de la seva nuvia, i pensava que tot allò només era una broma de totes dues. Però, sigui qui sigui el motiu, allò el molava, i pensava aprofitar-se’n. Se’n va apropar cap a elles.
Què va ser el que va fer? Doncs, s’hi assegué enmig d’elles, i com si no s’adonès, el van fer un petò, cadascuna per una banda del cos d’ell. Però no pas a la boca, sinò a la galta.
--Cony, i això que avui no és l’1 d’Abril! (1)
I van continuar amb alguns petons, ja a la boca...
Però més endavant, elles li van dir tot el que hi havia discutit abans, i ell ho va entendre millor. No digué pas que estava una mica desil.lusionat en saber que allò dels petons que li van fer elles només era un desfogament, per no quedar com un groller i un bandarra que s’aprofita d’allò. I va admirar molt la Núria per haver-se atrevit a confessar-lis la seva orientació sexual, quan això, sobretot en començar l’ultima dècada del segle XX, encara no és fàcil de confessar, i menys encara si ens recordem del molt greu problema de la SIDA.
--Aquesta tia sí que té coratge, i no pas jo, cony! –va pensar en Jarvis, content amb l’actitud de la Núria i enrabiat amb ell mateix.
Però quan encara li feien un petó totes dues, ell va fer el mateix, fent un petó primer de tot a la Judy i després a la Núria, mentre l’altra el feia d’alguna carícia. Rai que ningú no va veure tot allò, ja que la porta de l’habitació era mig oberta, i si algú hi veia d’aquell “show”, tot en podia anar-se en orris.
(1): En castellà, “Garras de astracán”.
(1): Es refereix en Jarvis a l’1 d’Abril, que als països anglosaxons s’hi cel.lebra el Dia de les Bromes, equival.lent anglosaxó al Dia dels Sants Innocents del 28 de Desembre. Es fan el mateix tipus de bromes que al seu equival.lent espanyol.

TODO ACABARÁ BIEN... SI FUESE BIEN(Capítulo 9)






CAPÍTULO IX Al día siguiente, Núria pensaba en invitar a su amigo Manel Ricard para irse a la playa de Calella, en la comarca catalana del Maresme, a unos 40 kms. de Barcelona. Con ella irían Judy, Jarvis, Tommy, Kathy, Winnie y Arthur, además de toda la familia de ella. (Eh, una cosa: si queremos saber cuándo hace la familia Kirby sus vacaciones en los Estados Unidos, es en el mes de Septiembre; y en el mes de Agosto, Parker ya había pedido una semana de vacaciones anticipada, que le será descontada de sus vacaciones de Septiembre, para poder así atender a su prima y a los amigos de ésta. Así, éste año sólo podrá estar en su país tres semanas). La familia Kirby tenía dos coches, el de los padres y el de uno de los hijos. Así ya estaban reunidos todos los miembros de ella, que cuando llegaron Winnie y su “troupe”, todavía no habían podido estar con ellos por su trabajo, además de que ellos viven fuera de Barcelona, concretamente en Sabadell y en Badalona. Estos son el Jordi (un nombre típico en Catalunya, por que Jordi, ó Jorge, es el nombre del patrón de la región, aunque los Kirby sugirieron éste nombre por que también es el de George Washington, el primer Presidente que tuvieron los Estados Unidos después de su independencia), que era abogado, y Maria Teresa, que trabajaba como ingeniera de telecomunicaciones. Ah, otra cosa: como los Kirby han vivido tantos años en Catalunya, también hablan bastante bien el catalán, y así lo hacen de vez en cuando, aunque estuvieran presentes sus parientes norteamericanos, que, claro, no hablan la lengua de Pau Casals. Ahora empezaron una conversación en catalán precisamente: --Parkie, majo –decía Mónica, la madre--, ¿qué has traído la crema solar? --No, guapa; creo que me la he dejado en casa –respondió Parker, en un catalán con acento americano. Ellos ya habían llegado a la playa de Calella y aun caminaban por la arena, antes de llegar al sitio con sombrillas en donde se quedarían. --Esperemos que éste año la playa no esté mal, como el año pasado –siguió comentando la mujer. --Éste año está mejor, Mónica –explicó él--. Me lo dijo Ferran, que estuvo aquí la semana pasada. --Ojalá. Al llegar allí, extendieron las toallas e hicieron todo lo que se hace en cualquier playa. Arthur Genovese observó toda la playa, muy larga, de la que no se veía el final, ni mirando en dirección a Barcelona ni justo al contrario. La Costa Brava tiene unos cien kilómetros de extensión y llega hasta la frontera con Francia. Y Winnie Withfield también hizo lo mismo, se acordó de la película de Jacques Tati “Las vacaciones de Monsieur Hulot” y se imaginaba a ella misma, vestida como si fuera el propio Monsieur Hulot, con sombrero pequeño, gabardina tampoco muy larga y fumando en pipa, cometiendo muchas torpezas, como dejar caer un barco al agua cuando aun lo estaban pintando, ó cualquier tontería que imaginarse puedan ustedes. Entonces, ella se quitó la parte de arriba del biquini para tomar el sol en top-less. Arthur quiso hacer lo mismo, pero luego se acordó de que él no lleva de eso, el biquini, y lo dejó, riéndose. Jarvis les miraba, y divertido, pensó: --Hay que ver... A éste Artie le pasa como a mí. Y giró la cabeza a donde estaba Núria, que tomaba el sol con un biquini algo pequeño, de dos piezas, con la parte de abajo que era más bien un tanga. Era de color verde claro, aunque también ella, en un momento dado, decidió quitarse también la parte de arriba para tomar el sol. Como estaba al lado derecho de él, Jarvis decidió acercarse a ella para conversar un poco. Leía un libro.
--Hola, Núria. ¿Qué haces? –le preguntó. --¿No lo ves, guapo? ¿Con unos ojos de puta madre, y no lo ves? –bromeó la chica.
--Perdona, guapa, es una pregunta gilipollas, ya lo sé. Te lo repito: ¿qué haces...? --Nada, tío: leerme esto. Es una novela policíaca, que se desarrolla en Barcelona. ¿Sabías que cada vez más Barcelona se parece a Nueva York?



--¿Ah, sí...? No lo sabía. --Quizá no se parezca tanto, pero hace algunos años que la delincuencia ha subido mucho aquí, pero todavía no llega al grado de preocupante que es en Nueva York. --Eh... –Jarvis intentaba recordarlo--, verás, tía, yo... sí, hay bastante delincuencia en Nueva York, y ya sabes cuáles son los barrios más peligrosos. ¿No te lo ha dicho tu padre? --Sí, me lo ha dicho, pero es que cuando vamos por allí no nos metemos mucho en los problemas del país. Si vamos allí, casi siempre es para ir de vacaciones y pasarnos el día roncando... --Je... –Jarvis rió la bromita. Judy les oyó y preguntó: --Hey, tíos, ¿qué hacéis ahora? --¿Y a ti qué te parece, Judy? Hablar –contestó Jarvis, que le pegó un morreo a su novia, así de golpe. Ésta, algo sorprendida, lo abrazó y siguieron morreándose un poco más de tiempo. --¿Vamos a bañarnos? –preguntó él después.Judy respondió que sí, que “vamos a remojarnos todos”, y un rato más tarde, cuando se secaban, ella y Jarvis volvieron a darse los morreos reglamentarios. Aquí, Núria los miró, sobre todo a Judy, que parecía que volvía a gustarle, a atraerla sexualmente. Ella pensó: --¡Otra vez no, coño! ¡Ya la jodimos! Pensaba Núria que acabaría pegándose un tiro, pero consiguió contenerse. Dos minutos después vio que allí llegaba su amigo Manel Ricard i Llorente, que no había podido venir antes. Él trabaja como dibujante y que está colado por Núria, aunque conoce las tendencias semi-lésbicas de ella: tiempo atrás, descubrió que Núria había tenido relaciones sexuales a escondidas con una amiga suya, una estudiante de Económicas llamada Georgina Olivella. Quizás por estar demasiado enamorado de ella, Manel se lo perdonó y siguieron viéndose. Él pensaba que “nadie es perfecto”, y por ello decidió hacer la vista gorda. Pero ahora ninguno de los dos se acuerda de aquello. Ahora están en la playa, y después de hacer saludos y presentaciones siguieron allá el resto del día hasta que volvieron a Barcelona. Ah, el coche de los Kirby, ó mejor dicho los dos, son de fabricación europea, uno de marca española y el otro alemana, aunque también habían pensado en comprarse alguno japonés, pero prefirieron finalmente el alemán. Y no era como reacción estadounidense contra la, digamos, invasión japonesa de muchas de las empresas americanas (por ejemplo, las “majors” de Hollywood), sino por que les parecía más bonito el coche alemán, con todos los respetos para el japonés, que también tenía buen diseño. Y ya que hablamos de los japoneses, esto también lo comentaron todos, al ver a varios de ellos haciendo fotografías por todas partes. Parker dijo que muchos políticos españoles deben de tener muy buena amistad con las empresas del país del Sol Naciente ó con su forma de trabajar, pero algunos han vuelto de allí queriendo imitar todo lo que sea japonés, y así, poco a poco, parece que atraen a España a los inversores. --Y no nos pongamos tristes, caramba –dijo Parker-; que ya no es como antes. Ya ningún país puede ser autosuficiente. --No te enrolles, Parkie, y subamos al coche –le pidió Mónica. --Joder, es que no puedo ni hablar de cosas trascendentes –se quejó un poco Parker, que casi siempre es interrumpido por su mujer. --Tú serás un erudito, cariño, pero a veces te pones un poco pesado. Y ahí hay que pararte... --Me tenéis envidia.
--Cállate, Papá, que te enrollas más que una persiana, lo sabemos bien todos –le dijo su hijo Jordi.Decidió callarse Parker y continuar la vuelta a casa. Tommy y Kathy habían pasado, según ellos, un día muy bueno, dabuten, vamos. Winnie y Arthur también. Ésta vez, Judy y Jarvis fueron en el coche de Parker, Mónica (las dos, la madre y la hija) y Jordi, mientras que en el coche que conducía Núria iban con ella Susana y las dos parejas que habíamos nombrado en éste párrafo de la novela. Más tarde, al llegar todos a Barcelona, se fueron al sitio en el que vivían ó estaban simplemente alojados. Cada uno (ó cada una de las parejas, en muchos de los casos) se duchó para quitarse el salitre del agua del mar que les había quedado sobre el cuerpo. Luego se fueron a cenar, y finalmente a dormir. Al día siguiente, Núria propuso que todos los jóvenes de su familia y los amigos (nos referimos a ella, Judy, Jarvis, Winnie, arthur, Kathy, Tommy y algún otro) viniesen con ella a aquella piscina en la que estuvieron ayer, la nudista. No todos parecían estar de acuerdo como Tommy, al que no le molaba mucho enseñar su... “cosita”, como la llamaba él... Claro que le daba vergüenza, pero ellos le tranquilizaron con las chorradas de siempre para el caso. Mientras lo hacían, y tomando un descanso, Judy, Jarvis y Núria salieron un momento de la salita en donde estaban para irse a donde estaba la nevera y tragarse alguna bebida, tanto da si ésta es de origen norteamericano ó de cualquier sitio. Aquí, Núria se fijó en Judy, que aquella mañana portaba unos pantalones vaqueros cortos y algo ceñidos, que en aquel momento estaba de espaldas con relación a ella. Mirándola de reojo discretamente, miró el culo de la rubia y pensó en hacer algo, si nos acordamos de lo que le pasa, lo de su inclinación sexual. Y Jarvis miraba a Núria, que ya sabemos que le molaba bastante, cerca de allí, pero luego vio algo que, al parecer, le dejó algo deprimido... Núria se acercó a Judy, aprovechando que Jarvis estaba muy cerca, y muy discretamente, mientras la rubia miraba a la ventana y le daba la espalda, le dio una suave palmada en su trasero, muy rápido, súbitamente, para alejarse de allí muy rápido y sin que Judy pudiese sospechar para nada de su amiga. Jarvis lo vio todo, y miró la cerveza que había cogido, un botellín, creyendo que aquello que había visto era una alucinación por haber bebido demasiada cerveza... pero no; se había dado cuenta de que no había bebido aun absolutamente nada. Además, la botella aun estaba cerrada. --Coño, estoy colado por una lesbiana –se dijo a sí mismo. Pero no parecía demasiado desilusionado--. No sé... algunas tías de éstas, las lesbianas, siempre me han caído bien. Son muy interesantes. Dejemos a Jarvis con sus reflexiones, quizá un poco gilipollas, pero ya sabemos que él ve las cosas de una manera absurda y lógica a la vez (¿No les recuerda a Groucho Marx?), y veamos cómo sintió Judy aquello. Al sentir la palmada en su trasero, miró a Jarvis (tardó un poco, unos tres segundos) y pensó que quien lo hizo fue él. --¡Qué fresco es éste tío! –pensó--. Todos los hombres hacen lo mismo, hasta que vean que ya no tenemos el culo tan bonito, y entonces... adiós. Pero, mira, me gusta. No soy morbosa, pero es que a las personas debieron crearnos en algún momento que se hacía huelga a la japonesa... y como Dios trabaja tanto... –soltó una carcajada. Y Núria soltó un resoplido largo, después de haber llegado a un rincón discreto, en el que poder tranquilizarse. Sonrió y pensó: --¡Si no hago esto, reviento! Ya se sentía desahogada, la tía, y volvió con los demás. Ya sabía que aquello de que ella y Judy lo hicieran era imposible, pero así se montaba una venganza. Volvió a sonreír. Más tarde, cuando ya estaban todos en la piscina nudista, Jarvis estaba en un rincón de ella y veía al otro lado de la misma a Judy y a Núria, que se habían metido desnudas en el agua. Se habían detenido allá, apoyando las manos en el borde de la piscina. Parecía que hablaban entre ellas, una conversación animada, con continuas sonrisas, cuando no risas abiertas y casi escandalosas. Jarvis pensó que hablaban de “cosas de mujeres”, y nadando suavemente quiso acercarse allí, pero en aquel momento un chico se zambulló de cabeza escandalosamente, y pasó rozando al chico, que consiguió esquivarlo, aunque no pudo evitar la especie de ducha a lo bestia que sufrió, con la cantidad de agua que el otro levantó al zambullirse así. Las dos chicas hablaban de dibujo, del arte en Catalunya y en Nueva York, y cuando Jarvis por fin las escuchó, estuvo a punto de darse la vuelta, no por que no le gustara el arte, sino por que no era aquel el momento para charlar de aquello, de dar la barrila con lápices, pinceles, modelos, telas y chorradas, cuando si habían venido allí era para bañarse y tomar el sol. Pero finalmente se acercó. --Hola, chicas –les saludó--. ¿A quién queréis pintar? --A ti, guapo. Hola –respondió Judy, volviendo la cabeza hacía él--. Hablábamos de arte, tío. Jarvis pensó: “¿Sí...? Yo creía que Núria ya había aprovechado para meterle mano, je, je...” Aun no, pero la catalana ya pensaba hacer eso otra vez. Claro está que no quería hacerlo, pero se sentía atraída, y esto no puede pararlo ni siquiera la Armada Invencible. No; la Armada Invencible queda mal, ya que no puede ni siquiera considerársele así, “invencible”, ya que fracasó horriblemente al querer invadir Inglaterra en 1588... Pensemos en otro ejemplo. Ahora bien, siguieron los tres charlando, y hasta bromeando sobre los ligues, diciendo chorradas tales como que una hermana de Núria conoció a un chico que luego le dijo que era bisexual –ó sea, medio marica--, un chico que tocaba en un conjunto musical estilo “heavy metal”, y a esto, Jarvis contraatacó con que había conocido a un amigo en su pueblo, Albany (Estado de Nueva York, a unos 200 kms. de la gran ciudad), que tenía un ligue, una chica muy guapa que luego resultó que era bisexual –ó sea, medio lesbiana--, y se hizo un lío tremendo. Se rieron, mientras se acercaban allí, nadando, Winnie y Arthur. --Hola, tíos –saludó Artie. Recordemos que en aquel momento no había mucha gente en la piscina, y eran casi las doce del mediodía--. ¿Qué hacéis...? --Nada, Artie –contestó Jarvis--, estábamos hablando de pinceles, cuadros y tíos y tías pintadas. --No es exactamente así –dijo Núria. --Perdona, siempre lo jodo todo –dijo el americano, que provocó la risa general por su involuntario pareado. Se juntaron todos en aquella zona de la piscina, sin apretarse demasiado, y continuaron con la conversación. --¡Uf, tíos, me siento libre! –comentó Winnie, que se puso a nadar un poco. Decía cómo se sentía ella en aquel momento, al estar desnuda, claro. --¿Libre por qué? –preguntó Kathy, que iba detrás de ella. --No hagas preguntas gilipollas, nena –pidió la cineasta. --Esto... en América, esto nos costaría la cárcel ó la bronca de quien ya sabemos –dijo ahora Tommy, que ya parecía más tranquilo y menos cortado que antes. Nombraba, aunque sin decir su nombre, a George Bush, el padre del posterior Presidente de los Estados Unidos y Presidente en el momento de ésta historia, ó también se refería a su antecesor en el cargo, Ronald Reagan, de quien había sido su Vicepresidente. --Sí, tío, es un mojigato, pero no creáis que es siempre así; ya me conozco yo a los tíos éstos... –sentenció Winnie, que, siendo feminista, conocía perfectamente a muchos tíos hipócritas. --Tú siempre has criticado a los mirones, ¿no? --Sí, pero sólo si nos miran por mirarnos y nada más, como si fuéramos un espectáculo ó para meneársela. A mí no me da vergüenza estar así, pero el que me miren como a un objeto me cabrea muchísimo. --Amén –bromeó Jarvis. Por si acaso, después dijo--: Perdón.Judy, cachondeándose, puso la mano sobre la cabeza de su novio, hundiéndolo en el agua. --¡Eeeeeh...! ¡Aaaaarg...! –gritó el joven, que comprendía el pitorreo. Todos se apartaron a un lado, divertidos. Después, Jarvis y Judy se dieron un morreo, aunque ella dijo que el cloro del agua tenía un sabor bastante malo e hizo una mueca de asco. Esto último era por que, como Jarvis había sido sumergido en el agua de la piscina a traición, aun no le había dado tiempo a secarse bien, y sus labios estaban impregnados de dicha agua con cloro. En aquel momento, Judy sintió otra vez que alguien le había tocado el culo. Pensó que había sido Jarvis, y súbitamente contestó tocándole a él el suyo, bajo el agua, claro, como había sido el otro tocamiento. Los dos habían sido de manera discreta: sólo se enteraron las “víctimas”. Él se quedó sorprendido, claro, y súbitamente también, la morreó nuevamente y volvieron a jugar en el agua. Mientras todos les miraban divertidos, Núria estaba un poco preocupada. Como ya se imaginarán, ella fue quien le tocó el culo a Judy. Cuando hizo aquello por primera vez, no pensaba volver a hacerlo, pero veía que no podía evitarlo, que parecía fascinarle aquello. Aunque parecía tranquila completamente, en el fondo se sentía algo mal, y triste. Y aquel día no había podido venir Manel, así que no tenía a nadie con quien olvidarse de su tendencia lésbica. Y ella, si tuviese algún chico guapo a su lado, seguro que lo amaría con todas sus fuerzas... pero, por ahora, no tenía a ninguno cerca. Algunos de ellos se salieron del agua por la escalerilla metálica de color plateado, escuchándose algún silbido de algunos chicos cuando era alguna de las chicas las que se salían. Todas pudieron mandar a tal sitio a quien lo hubiera hecho, pero prefirieron sonreír y contestar “Gracias, guapos”. Al ver que Judy se salía de la piscina, Núria pensó en irse justo detrás de ella, pero como no quería que la rubia se diera cuenta, poniendo mucha fuerza de voluntad, decidió continuar bañándose. Además, observó que estaba cerca de un chico muy guapo, y pensó: --¿Y por qué no me ligo a éste...? Es muy guapo... Y se puso a nadar hacía él, que empezaba a nadar a su vez, hacía el otro extremo de la piscina, en donde el agua es más profunda, unos tres ó cuatro metros. Lo hacía con un poco de sensualidad, quizá por que así atrae más a un chico que si va de modosilla. Y ya se sabe que a los chicos les gusta más eso... Al pasar un rato, Núria se acercó a donde estaban Judy, Winnie y Arthur, acompañada del chico aquel, de pelo moreno, aspecto de sudamericano y que parecía simpático. --Me llamo Ataúlfo Gilberto Blázquez y soy del Uruguay –explicó el chico--, aunque he vivido aquí desde que era pequeño –se expresaba con acento catalán, sin nada de acento sudamericano--. Hey, podéis llamarme Gilbert. Así lo hacen mis amigos... Charlaron mucho tiempo, mientras alguno de ellos volvía a bañarse y otros se salían del agua para tomar el sol. Aquí, Judy quería que Jarvis le untase crema solar por la espalda, que ella no tenía buena habilidad para ello. Pues Núria se aprovechó, otra vez, sí, y dijo que ayudaría a Jarvis a hacer aquello.Sólo les recordó Judy que la parte del culo se lo untaría ella misma, ya que estaba algo cansada de tanto “tocamiento”. Más tarde, volvieron todos a sus alojamientos. Y al día siguiente, Judy entró en la habitación de Núria para seguir viendo sus dibujos, y aquí ocurrió algo que la primera no se esperaba, y que la otra quería evitar. --Hola, Núria –le saludó Judy al entrar--. ¿Qué haces ahora? --Nada, tía, leerme esto –y le enseñó un libro muy grande, que era una novela del escritor catalán Terenci Moix, escrita en español, titulada “Garras de astracán”. --Ah, muy bien... ¿Y de qué trata? --¿Has leído “La hoguera de las vanidades” de Tom Wolfe? --Sí, la he leído. ¿Por qué? ¿Ésta es parecida? --Tiene cosas parecidas. Verás, es una parodia mordaz del Madrid actual. --¿Ah, se desarrolla en Madrid? Yo pensaba que, al ser ese señor –y señaló el nombre del autor, en la portada del libro—de Catalunya, sería una parodia de algo de aquí, de Barcelona ó de Catalunya. --No, Judy. Siéntate aquí... –le pidió que se sentara a su lado, sobre la cama. Así lo hizo la americana, y luego Núria seguía--: Bien, no, judy... es una parodia de Madrid, quizá por que es la ciudad española en la que ha ocurrido más lo de la “hoguera de las vanidades” a la española. Más que en ninguna otra ciudad, quizá por que es la capital de España. --Ya. Al grano, Núria, no te enrolles ahora. --Perdona. Hay personajes como cantantes folklóricas, de esas que siguen prefiriendo vivir de la “España cañí”, ya sabes, de la España tópica y vieja... También hay empresarios, asesores de imagen e intelectuales de esos que antes luchaban contra Franco y ahora viven en lujosas mansiones con un montón de lavabos. --¿Se han hecho de derechas?
--No, Judy; no sé de qué lado político son ahora, pero eso es otra historia. Bien, los gilipollas estos del libro, finalmente acaban montándoselo los hombres con los hombres y las mujeres con las mujeres. Me imagino que te parecerá toda una chorrada, que esto no se lo cree nadie, que se ve que el autor es marica, ó “faldillet”, como decimos aquí... --Eh... quizás sí. Creo que esto no pasara nunca, que ahora sólo ha cambiado lo de las relaciones entre los tíos y las tías... que los tíos ya no nos tratan bien sólo por que tengamos bonitos el culo y las tetas... y que ya saben reconocer nuestro talento, cuando lo tenemos, no sólo por quedar bien e impresionarnos, a ver si así ligan con nosotras. Creo que sí ha cambiado esto, y que puede cambiar aun más. Lo otro me parece una chorrada... una utopía. No me imagino el montármelo con una amiga mía, acariciarle el culo y las tetas y chorradas así. Yo no soy lesbiana, y no lo conseguiría. --¿Estás segura? --Sí. --¿Segura del todo? –insistió Núria en su pregunta. --¿Por qué me sales con todo eso, coño? Sí, tía, sí; no por que pueda ser mala en esto, sino por que no he nacido así. Las lesbianas nacen con demasiadas hormonas masculinas, pero yo no. ¿Es esto a lo que te refieres, ó sólo me quieres soltar una parida? --No, Judy, no es ninguna parida. Mira, nena, yo... –se daba cuenta de que se cortaba al hablar—bien, no me enrollaré... Y le abrazó y le besó en la boca, rápidamente, en apenas un segundo. También rápidamente Judy se asustó, dio un empujón a Núria y muy enfadada, apenas controlándose, le arreó una bofetada, que sonó con estrépito. Judy se levantó y se tocó la mano que le dolía, jadeando de la impresión, aun muy asustada y fastidiada. Con los ojos abiertos, que parecían por un momento saltones, gruñó a su amiga, que se había quedado caída sobre su cama y tapándose la mejilla por el dolor de la bofetada: --¿Qué mierda es esto...? ¡Yo no soy ninguna lesbiana, guarra de mierda! --Lo... lo siento... yo... –Núria casi lloraba, y tartamudeaba del nerviosismo que tenía, mirando a Judy casi implorando perdón—Me he pasado... --¡Sí que te has pasado, coño! ¡Puaj...! –hizo una mueca de asco, sacando la lengua como si quisiera escupir algún cuerpo extraño que se le hubiera colado en la boca. --¡Lo... lo siento de verdad, joder! ¡Se me ha escapado! --¿Qué lo sientes? ¡Haberme avisado, coño! ¡Y además, yo no soy lesbiana! ¡Si tú lo eres, muy bien, pero no me obligues a que yo también lo sea! --Ya lo sé, pero no puedo evitarlo. Yo soy una chica que, digamos, es bisexual, que le gustan los hombres, como a casi todas, pero también les atraen las mujeres... es decir, que lo de algunos de los chicos con los que me has visto estos días era una comedia. Menos lo mío con Manel Ricard, que eso va de verdad, lo amo. --Ya, le amas, pero también te molaba montarte un “menage-à-trois” conmigo y con él, ¿no? --Quizá, Judy. Bien, te juro que no volveré a hacerte la puñeta. Me buscaré otra novia. --Bien, de acuerdo, tía, y que la que encuentres esté muy buena, je, je... Núria soltó un suspiro, y mirando fijamente a Judy, dijo: --Judy, ¿sabes por qué soy lesbiana? --Qué pregunta más gilipollas, Núria. Habrás nacido así. --Quizás. Pero también hay otra razón: ¿tú sabes que muchas feministas, no sé bien por qué, ven bastante bien el tener una experiencia lésbica? --¡Joder, tú...! –exclamó Judy, casi sonriendo y abriendo mucho la boca--. Ya había oído decir algo así, tía, pero pensaba que sólo era una chorrada, alguna parida de una mujer un poco chalada... --No mucho, Judy. Quizás por que, si eran feministas, ya habían visto demasiado cómo se comportaban los hombres, sobre todo con ellas, y se encontraban mejor si convivían con otras mujeres. ¿Comprendes? --Sí, te comprendo, Núria, pero tampoco es esto definitivo, coño. Yo también soy feminista, de las moderadas, y me he enfadado mucho con los tíos y su manera de creerse que somos gilipollas todas nosotras. Puede ser que alguna vez haya pensado que sólo conviviría con mujeres como yo... Pero nunca pensé en acostarme con ellas. Y corta el rollo, tía, que ni siquiera me podrás convencer para que me lo monte contigo. Que te acaricie tu bonito culo otra, tía. Yo me piro. --De acuerdo, Judy, tienes razón, soy una gilipollas. Pero podemos seguir siendo amigas, ¿no? --Sí, claro, Núria. Que tú me caes muy bien, coño. Ah, me imagino que los tocamientos de mi culo de ayer me los hiciste tú, ¿no? --Eh... sí, yo... –la catalana se puso roja de vergüenza, en un súbito arranque de timidez y vergüenza entremezclados. --Tranquila, tía. Esto me vino bien por que Jarvis, desde entonces, se puso más cariñoso conmigo, je, je... --Ah, me alegro... Por lo menos, no he hecho como cualquier adolescente gilipollas –suspiró Núria de alivio. --¡Anda, venga, corta el rollo! Y lo cortó, de verdad. Cambió de tema y se dieron un abrazo fraternal, como dos buenas amigas, dándose muchas palmadas en los hombros. En aquel momento, llegaba Jarvis, y al verlas tan abrazadas, hizo una espectacular mueca de asombro y se imaginó lo que ustedes se imaginarán en casos como éste. Se imaginaba, por que ya lo sabía, que Núria era lesbiana, pero no que Judy lo fuera también. Exclamó: --¡Coño, ya os habéis dado cuenta de que sois lesbianas! ¡Os dejo tranquilas, yo sobro aquí! Las dos chicas se rieron al unísono, locamente, sin parar, desconcertando aun más a Jarvis, y Judy le dijo, todavía entre risas: --¡Anda, tío, no seas exagerado! Sólo nos abrazábamos, como buenas amigas. Ya sabía que Núria es lesbiana, pero yo no lo soy. Pero ven, ven, cariño –le hizo una señal con la mano derecha para que se acercara--, que si quieres montarte un “menage-à-trois” con nosotras, ¡todavía puedes hacerlo! ¡Ja, ja, ja...! Jarvis no entendía nada de aquella perorata de su novia, y pensaba que todo era una broma de ellas dos. Pero, sea por lo que sea, le molaba, y pensaba aprovecharse de ello. Se acercó a ellas. ¿Qué fue lo que hizo? Pues se sentó en medio de ellas, y como si no se diera cuenta le besaron, cada una por un lado del cuerpo de él. Pero no en la boca, sino en la mejilla. --¡Coño, y eso que no es hoy el 1 de Abril! (1) Y continuaron con varios besos, ya en la boca... Pero más tarde, ellas le contaron lo que habían discutido antes, y él lo entendió mejor. No dijo que estaba algo desilusionado al saber que aquello de los besos que le dieron ellas sólo era un desahogo, por no quedar como un grosero y un granuja aprovechado. Y admiró mucho a Núria por haberse atrevido a confesarles su orientación sexual, cuando esto, sobre todo al comenzar la última década del siglo XX, no es aun fácil de confesar, y menos si nos acordamos del muy grave problema del SIDA.

--¡Ésta tía sí que tiene valor, y no yo, coño! –pensó Jarvis, contento con la actitud de Núria y enfadado consigo mismo. Pero cuando todavía le besaban las dos, él hizo lo mismo, besando primero a Judy y después a Núria, mientras la otra le hacía alguna caricia. Menos mal que nadie más vio aquello, ya que la puerta de la habitación estaba entreabierta, y si alguien veía aquel “show”, todo podía joderse.
(1): Se refiere Jarvis al 1 de Abril, que en los países anglosajones se celebra el Día de las Bromas, equivalente anglosajón al Día de los Santos Inocentes del 28 de Diciembre. Se gastan el mismo tipo de bromas que en su equivalente español.