Entradas populares

Total de visualitzacions de pàgina:

Seguidors

dimecres, 7 de setembre de 2011

CAP DE SETMANA (CAPÍTOL IV)

CAPÍTOL IV



Ha passat gairebé una hora. Ara, tots dos hi sòn al llit, després d’haver-se despullat i tot això que ve després, massa obvi per dir-ho tot aquí. Ella hi era a sobre d’ell, amb l’esguard fix a la finestra de l’habitació, amb un lleu somriure als seus preciosos llavis. Dessota de la Rebeca, en Jaume hi feia el mateix, és a dir, mirar-se la finestra i fer un somriure.
Ell li va fer a ella de carícies suaus amb la mà, recorrent amb ella el nas, el front, la part alta del cap i sobre tot el clatell, una cosa que a ell l’agrada molt fer a totes les dones amb les quals s’hagi fet de petons o fet l’amor. La Rebeca va agafar tot seguit la seva mà amb la seva dreta, la va estrènyer ben suaument tot unint els dits d’ell amb els seus, a l’estil típic de com s’agafen la mà els enamorats. Tornà a fer-li un somriure. Ella semblava ésser en un estat de felicitat molt alta, i enamorada igual que una noieta de l’institut. Per no perdre el costum, amb la suavitat acostumada, van tornar a morrejar-se, aquesta vegada amb les llengües de tots dos en visió molt més clara. Un minut després, en acabar, la Rebeca digué, tot sospirant:
--Uf! Feia temps que no me’n trobava tant de bé!
--Vaja, ara resulta que l’he alegrat el dia a una noia! –va comentar ell, amb molt de sarcasme--. M’agrada molt haver fet la meva bona acció del dia, com en van ensenyar-m’hi, al col.legi! Ara em pertocarà ajudar una velleta a passar a l’altra banda del carrer.
--Ha, ha, ha...! –ella es partia en dos, en riure, posant-se a la banda dreta del llit--. Que no deixes de dir bestieses ni tant sols quan folles, nano?
--No, és que si no dic de bestieses, m’avorreixo.
--Ha, ha, ha...! –i ara es van riure tots dos alhora.
--Escolta –pregunta ara la Rebeca--, ¿a la Mireia la vas conèixer de la mateixa manera que m’has conegut?
--No, Rebeca. La vaig conèixer quan jo hi estudiava, al col.legi, poc de temps desprès de tallar amb la Violeta. N’hem passat uns anys força bé, amb moment bons i dolents, igual que en totes les parelles, fins que un dia ho vam deixar... La nostra relació va ser com la bestiesa aqueixa del pèndul, que va a una banda i a l’altra. Doncs, que un dia tot bé i un altre malament. Precisament un d’aqueixos moments dolents va ser quan jo vaig tenir que anar-m’hi cap a La Corunya per fer la “mili”, vam discutir perquè serien molts dies sense poder veure’ns, que Barcelona i La Corunya sòn ben lluny, 1.200 quilòmetres, per veure’ns tant com abans. Quan jo hi era allà, ella m’hi trucava gairebé tots els dies, i em demanà perdó per haver-se emprenyat amb mi. Quan finalment va acabar-se d’aquest rotllo, en veure’ns altre vegada a Barcelona, ens vam fer un dels millors morrejos que me’n recordo, dels més romàntics, a casa meva. Desprès, ho vam fer. Tota la nit. És clar que a poc a poc, que això de les pel.lis porno que mai no acaben de follar, això mai no m’ho he empassat, tia. És curiòs que, sempre que ens passava una cosa així, una discussió llarga, ¡apa!, acabava bé així.
--Oh, vau ser uns nanos ben rars –va comentar la Rebeca.
--Rars, no sé, Rebeca, però n’hi ha molta gent que així se’n desfoga. No només se’n desfoga un veient pel.lis o què sé jo quines coses...
--Sí, deu ser això, nano...
Van tornar a morrejar-se, aquesta vegada fent el mateix moviment tots dos alhora, rebolcant-se pel llit, fent girs suaument, abraçats firmement, amb cura de no caure’s per terra.
Ha passat la nit. Ja s’ha fet de dia. Son dos quarts de nou del matí. En Jaume va obrir els ulls i va veure que per la finestra hi entrava el llum. Ja feia una bona estona que hi havia sortit, el Sol. La Rebeca hi dormia plàcidament a la seva banda dreta, ben tranquil.la, i semblava somriure. Aquest li va fer petits cops al front d’ella, ben suaus, per despertar-la. Van tenir d’èxit, i ella se’n va despertar.
--Què passa? –va preguntar ella.
--Que ja s’ha fet de dia, estimada –va contestar ell.
--Ah, ja, és clar... –va badallar la Rebeca--. Bon dia, Jaume. Jo, he dormit ben bé. Ja sé que això no és gens d’original, però...
--Ja, tranquila –li va fer un petó suau d’un segon de durada als llavis. Ella li féu un somriure.
La Rebeca es va aixecar, i tornà a badallar, ara tot tapant-se la boca amb la mà. Va preguntar:
--Quina hora és?
--Doncs... –en Jaume va cercar el rellotge de braçalet, que se l’havia deixada damunt la tauleta de nit, gairebé a cegues, igualment que si fóra cec. Ho va mirar--. Dos quarts de nou.
--Ep, Jaume, ¿què farem?
--Ep...?
--Dic que què farem. Avui. Aquest matí, per començar.
--Ah, no sé... Pensava preguntar-t’ho ara, quan t’hi hagis llevat.
--És que... podriem anar-nos-en, primer de tot, per visitar els meus oncles una estona, i desprès fer-nos una volta per la comarca amb el meu cotxe. Que et mola?
En Jaume somrigué.
--Ah, sí –va contestar--, em sembla bé, estimada. Apa, som-hi, a vestir-nos, baixem per desdejunar, i doncs anem-nos cap a casa els teus oncles.
--Molt bé, estimat. Ara em vesteixo –respongué ella. Es van sortir del llit, tots nus, és clar. Després d’endegar-se i fer-se una dutxa (aquesta vegada separats, no pas plegats), van baixar per desdejunar. Van prendre un cafè amb llet i madalenes.
Després, en arribar a casa els oncles de la Rebeca, que resideixen a una casa de veïns de tres pisos, la típica casa de veïns de qualsevol poble, ells van obrir la porta, i van saludar Jaume després d’ella.
--Ah, hola... –digué la tia Valentina--. Que és amic teu, Rebeca?
--Sí, i es diu Jaume –va contestar ella. En veure que ella i ell anaven agafats de la mà, l’oncle Josep Ramon va preguntar:
--Que és el teu nòvio?
--Cony, quines coses digues, oncle! Quin carrincló qui arribes a ser! –va respondre ella, amb la seva habitual sinceritat ben a prop de la grolleria, almenys per la mentalitat dels oncles, més aviat provinciana--. És un amic meu, que ho vaig conèixer fa poc de temps. Volia presentar-vos-ho.
--Me n’alegro, Rebeca –va contestar la tia Valentina--. Sembla simpàtic. ¡Quina llàstima que en Pep no sigui com ell!
--Com...? Què has dit? –en Josep Ramon es va picar, com mai no ho havia fet.
--Res, estimat, res –li va tranquil.litzar la seva dona, amollant-li una mentida piadosa, és clar. Somrigué tot seguit d’una manera maliciosa. Ara va començar ella a parlar Jaume--: Jaume, no s’ho prenguis seriosament. Mon marit és un d’aqueixos carrinclons que no saben pas de què va, el rotllo. Rai que ja sòn en perill d’extinció.
--Sí, ja me n’havia adonat –li digué en Jaume a la Valentina a l’orella, de manera gairebé confidencial, en veu molt baixa. Al fons, l’oncle era tot picat, francament.
Es van anar tots cap a la sala, i allà, la Rebeca i en Jaume es van asseure plegats, ella a la banda esquerra d’ell, pegant gairebé literalment les cadires una a la banda de l’altra, per així sentir-se més junts. En Josep Ramon Lamadrid tornà a parlar el jove:
--Ep, senyor... ai, no... Jaume, oi que sí?
--Jaume, sí, senyor –va respondre aquest, amb tranquil.litat.
--Ah, sí, gràcies. Ep... Que ets de Barcelona?
--Sí, senyor. Que se’m nota, l’accent? És que els barcelonins tenim un accent, que... –es referia a la seva manera de parlar el català, encara que no fos el típic català barceloní, ans un català una mica més acord amb el que s’hi parla a Televisió de Catalunya, que té més cura amb la pronunciació de la llengua.
--Ep, sí... Ep... On us vau conèixer, tu i la meva neboda?
--Nosaltres?
--Sí, vosaltres. Sabras que la meva neboda Rebeca...
Ella li va interrompre, pensant que anava a dir d’alguna cosa indiscreta.
--Oncle, que això ja ho sap. A més a més, ja em coneixes, no tinc de prejudicis ni res a amagar. Si vols dir bestieses sobre mi, no ho facis aquí, millor ves-te’n a la tele...
--Ha, ha, ha –rigué sarcàsticament en Josep Ramon les “gràcies” de la seva neboda--. Rebeca, tu, deixa’m que pali amb el teu nòvio... “d’home a home”.
--Ja ha sortit el masclista, ha, ha! –la Rebeca es va picar, o semblava que es picava, tot i que contestava amb la seva ironia habitual.
--Brrrr! Amb aquesta noia no es pot parlar de coses serioses! –rondinà en Josep Ramon, tot mirant-se fixament el jove i fregant-se el mentó.
Va haver una petita pausa, abans de que l’oncle tornés a l’atac:
--Vejam, Jaume, ¿que t’agrada, la meva neboda? A que està bona?
--Oncle! Deixa ja de dir bestieses! –va contestar la Rebeca, que semblava ben emprenyada, encara que de debò. Ho va dir tant de bruscament que l’oncle es va espantar, i semblava que li podia fer un infart.
--Què...? –va exclamar en Josep Ramon.
Ell es va tranquil.litzar una mica, abans de tornar a l’atac:
--Rebeca, si et plau, no tornis... eeeep... Rebeca, que no tinc cinc anys, nena. Sé el que tinc que dir. No soc pas tant de “carrossa” com tu hi creus. “Vale, tia?”
--“Vale, tío. Qué mal te enrollas, qué mal se enrolla vuesa merced”.
Després d’amollar-li un esguard de reüll ben inquietant, en Josep Ramon tornà a preguntar-li en Jaume:
--Ep... Jaume, ¿de quina cosa en parlàvem?
--Oncleeeeee... –va insistir la Rebeca. L’oncle ja era al caire d’esclatar.
--Rebeca, ets més pesada que una dona grassa als braços...
--No, oncle, és que d’aqueixes preguntes poca-soltes son dolentes per fer-se-les. Que en Jaume és un bon jan, no pas un nen de tres anyets. Sí que li agrado, i ell m’agrada. Però tot això son només coses privades, oncle. Que jo no fico el nas en les teves coses amb la teva dona. Ell s’ha portat bé amb mi, i jo amb ell...
--I ara! Segur que heu fet...!
--Oncle, no et permeteixo que...!
En aqueix moment, va arribar-hi la tia Valentina.
--Què us passa? –va preguntar.
--Res, Valentina –va contestar el seu marit--. Hi parlava amb la teva neboda i el seu amic. Crec que ells fo... sí, que fan això...
--Ja. I què...?
--Com que “i què”?
--Sí, això dic, “i què”. Ells tenen dret a fer el que vulguin. La teva neboda s’hi haura follat a molts nois, però mai no s’ha drogat. I suposo que tu, Rebeca, hi hauraas follat amb nois d’un en un, oi que sí?
--Sí, és clar que sí, tia –va contestar la noia--. Només d’un en un. Pero, perquè no en parlem d’altres coses? Que aquest tema ja m’avorreix.
--Tens raó, Rebeca. I tu, Josep, calla’t –li va demanar al seu marit, encara que amb un to a la veu que semblava el d’un sergent cridaner—, que no ets d’ara mateix. Ets de l’Edat de Pedra. Sort que sou en perill d’extinció.
Es van riure d’amagatotis en Jaume i la Rebeca en sentir el que deia la Valentina, tot tapant-se la boca. Però en Josep Ramon no era ximple, i se n’adonava. Enrabiat i resignat alhora, va decidir aleshores canviar el tema de la conversa.
--Ep, Jaume, ¿què hi fas aquí, a La Pobla de Segur? De vacances?
--Em... sí.
--Molt bé, molt bé. Que t’agrada, el poble?
--Sí.
--I la Rebeca també?
En Jaume va mirar-se de reüll Rebeca un moment, per fer-li una pregunta amb l’esguard sobre quina cosa devia ell de respondre. Com ella semblava dir-li que tranquil, que respongués el que vulgués, aleshores va contestar:
--Sí.
--I la meva neb... ep, i aquesta comarca?
--També.
--Que l’agradaria viure aquí?
--Oncle! –va exclamar la Rebeca--. Que sembles del Centre d’Iniciatives Turístiques!
--Neboda... –en Josep Ramon ja estava tip.
--És que fas unes preguntes ben estranyes, oncle –digué la Rebeca--. En Jaume no és pas cap poca-vergonya.
--Ha, ha! Això s’ho diras a tothom!
--Pep, canvia de tema! –rondinà la Valentina.
Igual que si fóra un nen, els pares del qual el renyeixen, en Josep Ramon féu un esguard a la seva muller igual que si demanés (o supliqués) perdó. Aleshores, la Rebeca va preguntar:
--I els cosins, on hi son, ara?
--N’hi ha sortit, per passejar-hi, al poble. Com hi ha vingut amb les seves parelles, ells han aprofitat que fa bon de temps. Estaran a prop d’aquí –va contestar la Valentina.
--Només passejant? –va preguntar en Josep Ramon, fent un somriure irònic.
--Peeeeep... –tornà a rondinar, la Valentina.
En aquell moment, en Jaume va mirar cap a una altra banda, i va fixar-se en un exemplar d”El Periódic de Catalunya”, d’aquell mateix dia, que hi era damunt la taula, obert per les pàgines interiors dedicades a “Coses de la vida”, i allà hi venia d’aquesta notícia:

“ÉS TROBAT UN HOME MORT A UN BARRANC.

Josep Vilagrasa
TREMP

La Guàrdia Civil, amb l’ajut dels Mossos d’Esquadra, hi ha trobat un home mort al fons d’un barranc, ben a prop de la localitat de Talarn (Pallars Jussà). Ho havia trobada un home que hi passejava per casualitat. Com ell en portava la seva documentació, va poder ser identificat com l’Hèctor Queralbs, conegut traficant de drogues que hi operava al Port de Barcelona, que era buscat per la Policia des de feia temps. Les forces de l’ordre sospiten que va ser tirat al barranc per algun còmplice seu. El barranc té uns quinze metres d’alçada, amb parets molt dures i roques per totes bandes...”

En Jaume va deixar de llegir allò i va deixar el diari al costat de la taula. Era tot alterat pel que hi havia llegit, i encara li tremolaven les cames en recordar-se’n de tot allò. Va tractar de conservar la calma. Va tornar cap al costat de la Rebeca.
--Quina cosa llegeixes, estimat? –li va preguntar ella, amb una veueta una mica melosa.
--Res, això del poca-solta de les drogues, que hi feia els seus afers al Port de Barcelona. L’hi ha trobada amb els ulls aclucats ben a prop d’aquí, a un barranc. A Rubí també hi feia alguna cosa...
--Oh, vaja –va exclamar la noia. També hi havia sentit parlar d’ell.
Va sonar el timbre de la porta. La Valentina s’aixecà de la seva cadira per anar-se’n a obrir.
--Seran els teus cosins –li va dir a la Rebeca.
--Ah, molt bé. Ara els coneixeras, Jaume. T’agradaran, son molt macos –li va dir la noia a ell.
Ell va somriure.
--D’acord, nena –va contestar. Des de que va llegir d’aqueixa notícia, es sentia trist per dins. I no sabia perquè, però es sentia culpable. Ja sabia que aquell home era un indesitjable, però no l’agradava res saber que hi havia matat algú. Ell no és cap assassí.
Però es va apropar a conèixer els cosins de la Rebeca i les seves parelles. Van entrar ben junts, igual que aqueixes parelles d’enamorats de les pel.lícules, en actitud força desimbolta en aquest sentit.
--Hola, cosina –li va saludar la Paula--. No t’hi vam veure anit per enlloc...
--És que vaig estar amb uns amics –va contestar la Rebeca, fent una excusa--. Ah, vull presentar-vos un amic, en Jaume...
--En Jaume?
--Ara el coneixeras. Jaume, aquesta és la Paula.
--Molt de gust, Paula –i es van saludar amb dos petons, un en cada galta.
Doncs, van acabar de presentar-se els uns als altres. Després, es van posar a parlar-ne de les seves coses.
Passava el temps, i l’Andreu, el nòvio de la Paula, va mirar el rellotge de braçalet i va proposar a la Rebeca i en Jaume:
--Ep, ¿que podrieu venir amb nosaltres a veure un poblet ben maco, que està a uns 20 quilòmetres d’aquí?
--Quin poblet és? –va preguntar en Jaume, interessat.
--Es diu... eeeep... Sant Hipòlit de Flamicell. Hi és a la vora del riu Flamicell, que aboca al riu Noguera Pallaressa. Neix a l’Estany Gento, crec. N’és un indret ben “guai”. I si a tu t’interessen els indrets de muntanya, crec que aquest et “molarà” –li va contar l’Andreu, barrejant d’expressions col.loquials adaptades a la nostra llengua. L’agraden molt recòrrer d’aquells indrets.
Quan hi menjaven, l’Andreu digué que si podrien fer d’aquella excursió, encara que més que no pas tot això, només seria una petita passejada per aquells indrets, amb els vehicles de cadascú. I així va ser. Deu minuts desprès d’haver-se empassat els postres, van sortir de La Pobla de Segur els cotxes (eren tres, cadascú amb la seva parella endins, diguem-ne). En un hi anaven la Paula i l’Andreu, al segon la Gaietana i l’Àngel, i al darrer la Rebeca i en Jaume.
Hi anaven per la carretera també en aquest ordre.