Entradas populares

Total de visualitzacions de pàgina:

Seguidors

dimecres, 7 de setembre de 2011

CAP DE SETMANA (CAPÍTOL V)

CAPÍTOL V

La carretera cap a Pont de Suert des de La Pobla de Segur, d’uns 40 quilòmetres, neix d’una cruïlla de tres carreteres, una que se’n va cap a Tremp, d’uns 15 quilòmetres al Sud de La Pobla, una altra que se’n va cap a Sort, 29 quilòmetres al Nord-Est, i la darrera cap a Pont de Suert. A una altra zona del poble hi surt una altra, d’uns 6 quilòmetres, que recorreix el riu Flamicell i s’uneix amb la darrera anomenada, que era la carretera antiga fins que es va constriur una altra, més moderna i més ampla. Després d’uns 10 quilòmetres, s’hi arriba cap a Senterada, i aquí es gira cap a la dreta per agafar una carretera una mica estreta que va cap a Cabdella, d’uns 20 quilòmetres. Després de passar el primer poble que hi ha en aquesta carretera, Pobleta de Bellveí, s’hi arriba cap a Sant Hipòlit de Flamicell, encara que n’hi ha que arribar per un camí curt, no gens be asfaltat, de 300 metres, per arribar cap allà, des de la carretera Senterada-Cabdella. N’és un poblet ben tranquil, amb pocs habitants. Els cotxes s’hi van aturar a la plaça central del poble, que no en té, el seu propi Ajuntament, ja que aquest hi és a Senterada. Quan van baixar-se dels cotxes per fer una passejada pels voltants, alguna de les parelles ja anaven jugant, potser, ficant-se la mà sense cap vergonya, davant de tothom. Aqueixa era la parella Paula-Andreu. Recordem que ella és una noia no gens alta, bruna i amb ulls marrons. L’Andreu també és similar, encara que té els ulls verds. Mentrestant, l’Àngel era també bru, encara que la Gaietana era una deliciosa rossa d’ulls verd-blauets, amb una veu ben agradable, que en la seva feina de doblatge la podria fer servir per, qui sap, doblar Sean Young o l’Andie McDowell.
Ara bé, van començar a fer la passejada per allà, i tot estava ben tranquil. No li semblava així per en Jaume, tot i que tractava de disimular-ho, anant agafat de la mà de la Rebeca, que, ara per ara, no se n’adonava de res del que capficava el seu nou nòvio. En Jaume presentia que per allà podria ésser algun dels còmplices de la colla de l’Hèctor Queralbs, potser el que va barallar-se amb ell mateix. Molt sovint es deia:
--Quina bestiesa, quin poca-solta que soc jo, dec tenir mania persecutòria. Això dels gàngsters empaitant-te sense parar només surten al cinema i en les novel.les policíaques. Pots gosar de fer una passejada i, a més, fer-ho amb una noia tant preciosa com la Rebeca Junquera, com fas ara, nano.
I van continuar amb la passejada. Hi anaven mirant totes les façanes de les cases del poble, moltes d’elles ja molt fetes malbé pel temps transcorregut, i que les calia una restauració urgent, amb el seu estil més aviat pirinenc, que encara no son igual que certes cases de les ciutats, que algunes semblen caricatures dels còmics.
La Paula Lamadrid es va adonar que cadascuna de les parelles caminaven tant pels seu compte que pràcticament “passaven” de la resta. Així que ella va decidir que cadascuna recorregués el poble pel carrer que en vulgués, i que a una hora fixada se’n trobarien novament a la plaça del poble on hi sòn aparcats els cotxes. A més, així, ella podria tenir una mica més d’”intimitat” amb el seu estimat Andreu, que cada vegada estava més afectuòs, amb ella, tant que si tingueren un llit a la seva banda, allà mateix s’hi haurien despullat per fer l’amor. Ella volia aprofitar d’aqueix moment, que després, ell s’esdevé una mica avorrit.
Així, aquests dos se’n van anar per la banda Nord del poble, mentre que l’Àngel i la Gaietana ho feien per la banda Sud, i la Rebeca i en Jaume, per la banda de l’Est. Anem-nos amb aquests darrers: ell hi anava comentant amb la seva noia com eren les cases, i ja estava més tranquil, més relaxat. Així calia, ja que, quan hi eren a un racó força solitari com aquell, al qual no s’hi veia ningú, ell va aprofitar per apropar els seus llavis als d’ella, i, tot seguit, abraçar-la tendrament, per continuar amb un petó més llarg si cal. Ella estava tota feliç. Feia temps que no se’n trobava tant bé als braços d’un noi.
Quan hi passaven al costat d’una casa de tova pintada de blanc, una mica sense color, en Jaume tornà a sentir una suor estranya. Quina cosa era, aquest cop? Un altre cop notava que els còmplices d’en Queralbs hi eren a prop? No ho sabem gens, però... tornava a tenir això. Es va mirar la façana de la casa, i per allà hi passava un home, amb el mateix rostre i l’aspecte del que s’hi havia barallat amb ell un dia abans. La Rebeca es va adonar, d’allò.
--Què passa, Jaume? Qui és aqueix paio? –va preguntar.
--No ho sé gens bé, Rebeca –va respondre ell--, però deu ser un dels còmplices de l’Hèctor Queralbs, d’aqueix traficant que van trobar-s’hi mort ahir a un barranc... –va tremolar força.
--Oh –ella també va començar a tremolar, tot i que no sabia gens bé de tot el que ell li parlava--. I... que l’havies vist, en algun indret?
--Ehm... jo... em vaig barallar amb ell...
--Què...? –la Rebeca no s’ho creia pas.
--Veuras, Rebeca... jo... és que ahir m’hi vaig trobar per casualitat amb ell –s’ho digué a l’orella, en veu baixa, per que no le escoltaren els altres—i vam barallar-nos. Com va arribar un altre, ell i en Queralbs van començar a empaitar-me, em van agafar... i així, vam arribar cap a la vora d’un barranc, i... i... se’m va tirar per sobre, van forcejar i... ell es va caure pel barranc, i es va matar.
La Rebeca, en sentir això, va fer expressió de sorpresa, i no va saber quina cosa respondre, a ell.
--No... no t’ho vaig dir abans –va continuar dient en Jaume—perquè hi pensava que això ja era del passat, que mai els tornaria a veure, i que a tu no t’interessava, això... Ara, no sé com m’hi veuras, tu...
--No t’amoïnis, Jaume –va contestar ella--. Sé que allò no ho vas fer a posta...
S’ho va dir d’una forma força comprensiva. Ell va exclamar:
--Així que em dius que “no m’amoïni”, igual que si hi hagués deixat el meu cotxe mal aparcat i em perdones la multa? Que no em vacil.les?
--Sí, nano, no et vacil.lo, col.lega. Sé que tot allò no t’ho esperaves, i...
--Espera! –la va interrompre en Jaume, diguent-li en veu baixa--: D’aqueix paio mira ara cap aquí, i si em reconeix...
--Què fem, Jaume? –la noia, tractava de estar tota tranquila.
--Ep... oh... ve cap aquí... mira, fem-ho igual que una parella d’aqueixes que se’n morregen tota l’estona, i li girem d’esquena fins que s’hi allunyi. Si vols, no ho fem així...
--Jaume, tranquil, això m’agrada molt...
L’agradava molt això, el morrejar-se apassionadament amb ell, ja que era ben enamorada de debò. Ell es va relaxar, i amb tota naturalitat, la va abraçar i se’n van fer un morreig amb tota tendresa. Es van prendre el seu temps.
Mentrestant, el lleig va sortir de la casa cap al carrer, potser per fer una passejada per tot el poble. I quan ja anava a passar tot just al costat de la Rebeca i en Jaume, aquests, potser ja capficats en la seva “tasca”, ni tant sols s’adonaven de la seva existència. Ell, amb certa enveja, se’ls mirava de reüll, s’allunyava a passos ràpids, i comentava entre dents, per si mateix:
--Aquests joves d’avui! Quan jo era jove, anava cap a l’Infern si feia això amb la meva núvia! A més a més, semblen un rellotge de sorra, amb les boques així d’enganxades...
Després de la darrera frase, va amollar una rialleta de conillet ben ridícula, igual que si vulgués imitar la rialleta del personatge de l’Epi, un dels més populars de “Barrio Sésamo”.
Aquests es van despegar, més que no pas per l’ansietat per veure si el lleig s’hi havia anat ben lluny, que per haver-se fatigat de fer-se petons amorosament. Van còrrer per juntar-se amb les altres parelles, que anaven pel seu compte i que feien meitat i meitat del que es suposava que haurien de fer quan van venir cap al poble. És a dir, visitar-ho. S’hi van trobar totes les parelles, i van decidir anar-se per visitar un altre poble, per finalment tornar-se cap a La Pobla de Segur. Quan ja eren dos quarts de set de la tarda ja hi havien arribat cap a La Pobla, però la Rebeca i en Jaume els van dir que volien fer una passejada més per la vora del poble amb el seu cotxe, aquesta vegada tots dos sols, i que més endavant tornarien a ca els oncles.
Ja eren més tranquils després de l’ensurt que van tenir a Sant Hipòlit de Flamicell. Hi anaven parlant de les seves coses, com gairebé sempre, i ja eren les set de la tarda, encara que, en ésser l’estiu i el mes d’Agost, no s’hi havia fet encara de nit, i hi havia encara força llum. La Rebeca, que conduia el cotxe, es va sortir de la carretera cap a l’esquerra i es va aturar en un indret molt pla. Des d’allà, hi havia una bona vista panoràmica del pantano de Sant Antoni, ja gigantesc des d’allà fins les seves comportes, 15 quilòmetres més endavant, a Tremp, un dels pantans més grans del món quan va fer-se la seva inauguració, cap allà pel any 1915, amb un mur de contenció de més de 80 metres d’alçada. Allà, abans de arribar a l’aigua, el pantà, a l’estiu, està en un nivell més baix per les poques pluges, que fa que hi hagueren moltes zones de terra àrida i sorrenca enmig de l’aigua i la terra, en pendent descendent. Encara que molt abans n’hi ha una altra pendent cap avall i aqueix indret s’hi queda fora de la vista de la carretera. Allà s’hi van apropar tots dos.
Es van quedar mirant-se l’aigua tranquila, sense cap ona.amb un temps igualment tranquil, sense bufar res de vent, ni tant sols una mica de brisa. A més, feia una mica de la calor estiuenca, que encara es notava en l’aire (aquella tarda hi havia estat xafogosa). La Rebeca, agafada de la mà d’en Jaume, se’n mirava tota tranquila l’aigua, el cel blau i sense núvols, i mirant-s’ho de reüll, li diguè:
--Ep, Jaume, fa molt bon temps –ho va dir amb un to en la veu una mica insinuant, no sabem perquè.
--Sí, Rebeca, és veritat –va contestar ell--. Res de fred, i gairebé res de la calor.
--Això és.
--Això és.
--Jaume... –va preguntar ella--: Que ens fem un bany?
--Com dius...?
--Que si vols que ens fem un bany, ara. L’aigua està perfecta, i fa tant de bon temps, que...
--Sí, Rebeca, però és que no ens hem portat, els banyadors.
--I perquè els necessitem?
--Què...?
--Que perquè els necessitem.
En Jaume comprengué el que volia, la Rebeca: que tots dos es banyaren tots nus, ara mateix. A ell l’agradava molt aqueixa idea, només que li feia una mica de vergonya fer-ho així per si hi havia d’algun tafaner, d’algun “voyeur”, o algun policia els podia detenir per escàndol públic. Però tot això el seduia tant, que el possible perill, tant se’l donava.
--Doncs... –va contestar ell--. D’acord. M’agradaria molt.
--Des d’aquí no s’hi veu res. Ni des de la carretera, ni tant sols des d’un altre indret. A més a més, des de l’altre costat del pantà, els caldria un telescopi.
--El curiós d’això és que soc tímid, per aquestes coses, i si no l’hagueres proposada tu primera, jo, ni tant sols m’hi hauria atrevit.
--Que mai no t’has banyat tot nu?
--Sí, alguna vegada.
--Aleshores, no et tallis, nano. Jo, sense el banyador, em sento lliure, relaxada. I no t’amoïnis. Si no te’n trobes bé –ella va abraçar-lo tendrament amb els braços a la vora del coll, mentre a poc a poc apropava la seva boca i els seus preciosos llavis cap els d’ell--, jo faré que sí estiguis bé.
--Em sembla molt bé –va contestar ell. I es van morrejar.
Tot seguit, es van agafar novament de la mà i s’hi van apropar cap a l’aigua. La Rebeca va començar amb treure’s la roba a poc a poc. En Jaume anava més despaci que no pas ella, però en veure el ritme que feia ella, va decidir anar més ràpid. Va començar ella per treure’s les sabates, després els pantalons, tot seguit la samarreta... Ja només amb la roba interior, primer de tot es va treure el sostenidor i finalment les calces. És clar que ella feia tot això amb gràcia i molt de sensualitat, mentrestant ell, igual que la majoria dels homes, era més maldestre, tot i que si ell tenia la suficient confiança, el sortiria tot allò molt millor.
Quan la Rebeca ja era tota nua, es va fixar que en Jaume encara portava els calçotets, i va preguntar-li:
--Vinga, nano, ¿en qual any hi acabaras?
--Ja hi acabo, Rebeca, espera’t que em tregui d’aquesta merda.
Però la Rebeca no va esperar, i va començar a còrrer cap a l’aigua, i deia:
--“¡Mariquita el último!” –ho deia tararejant, en castellà, igual que una cançó.
--Sí, tia, com jo soc un home, aleshores, el “mariquita” ho seré jo! Oi que sí?
--És clar, nano, jo soc una “marimacho” –digué enmig de rialles la rossa, que es va tirar a l’aigua, igual que fan els nedadors en tirar-se des d’el trampolí, enfonsant-se completament perquè el cos s’acostumés a la temperatura de l’aigua. En Jaume, en veure-la, va decidir fer el mateix i també es va tirar a l’aigua de la mateixa manera. Però ell se’n va sortir cap a la superfície tot xisclant, perquè l’aigua era molt freda.
--Aquesta aigua és molt freda! Aaaaag...!
Ella, és clar, es moria de riure.
En Jaume va preferir fer com si res, i concentrar-se en nedar al costat de la seva estimada.
Van començar a nedar, paral.lelament l’un a l’altre, i ell li va preguntar a ella:
--Rebeca, ¿què has estudiat Natació?
--Sí, vaig prendre d’algunes classes fa anys. Em van donar un Excel.lent.
--Nedas molt bé. Tens estil.
--Tu també, nano.
--Jo no vaig prendre classes, d’això. Tu t’ho fas millor.
--Gràcies, Jaume. És l’amoret més original que m’han fet.
--Tu també ets molt modesta.
--No soc pas en Mark Spitz, que va guanyar una pila de medalles als Jocs Olímpics de Munic.
--Ep, ¿que continuem nedant?
--És clar. Perquè no?
I van continuar nedant, allunyant-se una mica de la vora del pantà, cap al seu centre. De tant en tant miraven de no perdre’s, on hi era la vora i on hi era la seva roba, sobretot. Aleshores, la Rebeca va preguntar:
--Ehm... escolta, nano, ¿que encara hi creus que soc una bona nedadora?
--És clar que sí, Rebeca –responguè ell--. A més a més, ets molt àgil.
--És clar... però, com que ara sòc tota nua, vaig més àgil que no pas amb el banyador. Quan em poso la roba de bany, em poso el biquini, que és millor que no pas el banyador sencer.
--Ja, ¿però et sents més relaxada i tranquila?
--Sí, i tant.
S’hi van apropar l’un a l’altre, a poc a poc, es van abraçar i es van morrejar. Per no esfonsar-se en l’aigua, agitaven els peus igual que una hèlice. Uns segons més endavant, van continuar amb la natació, fent d’algun joc o d’alguna entremaliada, com tirar-se aigua a sobre. Aquí, la Rebeca xisclà:
--Ep, Jaume, tingues compte, nano, que em pots mullar el vestit!
--Quin vestit?
Ell va agafar la broma tot seguit. Si ella anava tota nua, igual que ell, ¿quin tipus de vestit podia portar-ne? Com no fóra el vestit de l’Emperador, igual que al conte...
--No sé, noi, un que em posarè el mes vinent.
Van riure tots dos.
--Doncs t’ho mullaré ara! –digué ell, i li va esquitxar.
Després d’esquitxar-se, van decidir tornar cap a la vora. Van començar amb sortir de l’aigua. La Rebeca va ser la primera que ho va fer, a poc a poc, i amb la seva preciosa silueta, amb l’afegitò de que era nua, semblava la Venus sortint de les aigües. Això li va semblar a en Jaume, que es quedava tot fascinat, mirant-se-la. Ella va sentir una mica de fred, doncs amb el cos tot mullat d’amunt-avall, es sent més de fred, i més encara si ja començava a arribar la nit. Ella va tancar un moment els ulls, es va redreçar una mica el cabell amb les mans, totalment mullat, és clar, i va sospirar d’alleujament. La Rebeca hi havia dit que la relaxava banyar-se tota nua, i era veritat. Ara, també en Jaume se’n sortia de l’aigua, i sense la sensualitat de la seva amiga. També sentia fred, però no volia pas queixar-se, com abans. No sabia gens si quedar-se mirant-se-la o bé mirar cap a un altre costat. Però sentia una gran admiració per ella. Li semblava una dona meravellosa. ¿Estaria aleshores enamorat de debò? Potser sí...
Ella va fer mitja volta, va veure Jaume sortint de l’aigua, també tot nu, i somrigué amb plaer. Li semblava que ell tenia un bon cos. No és gens fàcil trobar de nois amb bon cos, almenys abans no ho era. El trobava encisador.
Ell li va somriure també. No es deien res, no els calia. Amb els ulls, senyal inequívoc d’estar ben enamorats l’un de l’altre, amb això es comprenia tot.
Ella li va allargar la mà, ell va agafar-la, i amb dolçor es van apropar cap a la vora. Es va sentar ella a terra, i en Jaume a la seva esquerra.
Amb una dolçor infinita, la Rebeca se’n mira fíxament als ulls del seu amic, i li diu:
--T’estimo, Jaume.
--Jo també –va contestar ell.
Els dos es van passar les mans per sobre les espatlles de l’altre, i es van fer petons una llarga estona.
Tot i que no deixar totalment de tenir units els seus respectius llavis, en Jaume se’n mirà la Rebeca i li va preguntar:
--Què? Que et sents més relaxada, Rebeca?
--Sí, Jaume. I tu?
--Què és això, una enquesta? Sí, és clar. I tu?
--Bé. En passar una estona, quan ens hi haurem vestit, podriem anar-nos cap a ca els meus oncles. No és el primer cop que vaig cap allà, amb els meus amics. ¿O prefereixes que ens vagim a sopar tots sols, igual que anit?
--Ehm... no sé. Potser podriem, per variar, sopar a ca els teus oncles –va contestar en Jaume--, y doncs, igual que anit, anar-nos cap a algun indret per poder ser tots dos sols. Com vulguis...
--No vull forçar-te, Jaume.
--Ni jo tampoc a tu, Rebeca, amor meu.
--¿”Amor meu”? Això és molt bonic. Semblava que no t’agradaven res, els compliments.
--És clar, és que...
--No, no, deixa’l estar –ella li va tallar--. Queda millor com estava. Mira, votem-ho: qui vulgui sopar amb els meus oncles, que aixequi la mà –digué ella, parlant igual que un polític--. A mà alçada.
Van alçar les mans tots dos.
--Dos vots a favor, cap vot en contra. Aprovat per unanimitat: soparem a casa els meus oncles –va sentenciar la Rebeca, de manera ben solemne.
--Sembles una política.
--Sí, sempre he tingut talent per això.
--Rebeca, ¿que ets feliç?
--Ui, sí, moltíssim. I tu?
--També.
--Jaume, ¿que saps que ets el noi més guapo que he conegut en tota la meva vida? I això no diu res, en favor teu –feu broma ella.
--Gràcies. Com va dir en Groucho Marx: “Senyoreta, consultarè el meu advocat, i si accepta el cas, aleshores consultarè a un altre”.
La Rebeca va riure, i va contestar amb una altra frase cinematogràfica, la del personatge de la Jessica Rabbit, la dona del conill protagonista de “Qui va enganyar Roger Rabbit?”:
--“Jo no soc dolenta. És que m’han dibuixat així”.
Allò va acabar en un esclat. De rialles, és clar, no perquè hi hagués cap bomba d’alguna colla de terroristes fent soroll per la zona. Van acabar fent-se un nou morreig, encara que van acabar fent alguna cosa més que no pas això. Van estar al caire de fer l’amor allà mateix, però van recordar que no en portaven cap preservatiu en les butxaques, a més que podria veure’ls algú, i fer l’amor es fa millor (com sona) en un altra zona més discreta i intima.
Una mica més endavant, ja s’hi havien eixugat i vestit. En tornar al cotxe, es van pentinar mirant-se en el mirall retrovisor. Tot i que la Rebeca ja portava un petit mirall a la seva bossa de mà.
Ella, aleshores, va fer una pregunta Jaume:
--Estimat, ¿que m’estimes?
--Doncs és clar que sí.
--Només “és clar que sí”?
--Ah, ¿que és que vols alguna cosa més? Dona, t’estimo, t’idolatreixo, no podria viure sense tu. Pren tòpic! Pren l’originalitat! Visca Mèxic!
La Rebeca va tractar de riure de la manera més discreta possible d’aquella nova sortida humorística del seu amic, però riguent-se amb la boca tancada, fent, amb allò, un soroll estrany, igual que la rialla d’un conill.