Entradas populares

Total de visualitzacions de pàgina:

Seguidors

dimecres, 7 de setembre de 2011

CAP DE SETMANA (CAPÍTOL VII)

CAPÍTOL VII


A les deu del matí es van despertar a poc a poc, i mitja hora més endavant se’n van anar cap a la cafeteria, per desdejunar. Després, se’n van anar cap a casa els oncles de la Rebeca.
A les quatre de la tarda van agafar el Renault-5 d’ella per recòrrer el mateix poble al qual hi havien estat l’altre dia amb els seus cosins, però aquesta vegada per recòrrer-ho tots dos sols.
La Rebeca s’hi havia posat una samarreta lleugera blanca, pantalons curts blaus i sabatilles esportives, a més d’aquelles arracades rodones d’argolla que li feien tant bé. En Jaume portava una samarreta negra i pantalons vaquers amb, igualment, de sabatilles esportives.
Ella li va preguntar, quan en quedaven pocs quilòmetres per arribar cap al poble:
--Jaume, ¿que tens permís de conduir?
--Sí, Rebeca. Si vols, en qualsevol moment t’hi atures, i ja conduiré jo.
--Molt bé, estimat.
El camí era el mateix: deu quilòmetres per la carretera comarcal 144 des de La Pobla de Segur fins Senterada, i des d’aquí, per la carretera local Senterada-Cabdella, d’uns 20 quilòmetres, i quan hi eren a prop de Sant Hipòlit de Flamicell, ella va frenar el cotxe de cop, en veure caigut, enmig de la carretera, a un home, potser inconscient o potser mort, de cap per avall. Es van espantar.
--Déu meu! –va xisclar la Rebeca--. Què li passa, a aqueix paio...?
--Ja, no sembla que faci la migdiada –digué en Jaume, igualment espantat.
Es van baixar del cotxe i van anar-se cap on hi era el cos. En Jaume ho va examinar, igual que si fóra un metge de debò, i la Rebeca també. Cadascú ho feia per una banda distinta del cos: ella pel cap, i ell pels peus.
--Sembla que respira –digué en Jaume, alleujat.
--Tant de bo.
El paio aquell es va reanimar. En Jaume va bufar d’alleujament.
Però l’home es va ficar la mà, a la jaqueta, i va treure d’ella una pistola. Els va apuntar, amb ella. En Jaume va fer memòria, ja que aquell home l’hi era conegut, d’algun indret.
--Que ens conèixem...? –li va preguntar.
--Sí, és clar que sí! Les mans enlaire! –els va amenaçar.
--Vosté és en...
--Sí, jo soc... o sigui, era l’amic del paio que et vas endegar, l’Hèctor Queralbs! No m’hi esperava trobar-te. Jo volia robar un cotxe, amb aquest truc tant antic del pobrissó accidentat, després obligar el pobre poca-solta que m’hi ajudés a emportar-m’hi algun indret, ben lluny de la Guàrdia Civil. Pensava anar-me cap a Cabdella i fugir per les muntanyes.
--Vaja, igual que en les “pel.lis”. Quina bestiesa.
--Ja veurem si això et sembla una bestiesa. Apa, deixeu-me el cotxe, que me’n vaig.
--Ah, no, i ara! Tu no et portes el meu cotxe, malparit!
D’aquestes frases tant aclaparants eren de la Rebeca, que en un acte de valor es va tirar a sobre del paio, sense deixar-li ni tant sols disparar amb la seva pistola.
En Jaume, aclaparat per la por, no sabia què fer, però en veure l’actitud amb molt de valor de la seva núvia, va agafar també molt de valor i també va forcejar amb l’home. Se li va caure la pistola. Quan intentava recuperar-la, la Rebeca, amb una bona puntada de peu de davanter centre del Barça, va manar-la ben lluny, a l’altra banda de la carretera.
Van barallar dos minuts més, i amb cops de puny per aquí i cops de puny per allà, el rostre els quedava igual que un mapa d’operacions bèl.liques. L’home va decidir tocar el dos, i amb esforç, es va treure de sobre, amb empentes, a aquells dos pesats i va sortir fugint. En Jaume i la Rebeca li van seguir. Hi anava mirant cap enrera mentre hi corria, i des d’una corba a prop, hi sortia un cotxe de la Policia Nacional dirigint-se cap a ell. El conductor va intentar frenar, però massa tard. L’home es va topar contra el parabrises davanter amb la mateixa velocitat amb que un borinot es desintegra contra el parabrises davanter de qualsevol cotxe quan aquest corre a més de 150 quilòmetres/hora.
La Rebeca i en Jaume van fer expressió d’horror i alleujament, tot alhora. Els dos policies, un home i una dona, van sortir tot corrents del vehicle per atendre l’home, però aquest ja hi havia aclucat els ulls, amb el rostre tot cobert de sang.
La parella va contar-s’ho tot a la Policia i van anar-se cap a la Comissaria més a prop d’allà per fer-ne una declaració. La dona policia era bruna, ulls castanys, alçada mitjana i força maca, que al Jaume li recordava algú. Ella també se’n recordava, d’ell.
--Em, senyor, ¿que ens conèixem d’algun indret? –va preguntar ella.
--No, no, senyoreta –va contestar ell, ben ràpid.
Ell va fer memòria: era la noia, amb la qual s’hi barallava l’Hèctor Queralbs en el moment al qual en Jaume va voler defensar-la, i després va ocórrer tot l’altre: la fugida, la baralla, la caiguda d’en Queralbs pel barranc... Però en Jaume, per no estar tot segur, va decidir callar-se.
El policia li va dir a la seva companya:
--Bé, Rosa, bona feina. Segur que amb això t’ascendeixen a sergent.
Més tard, la Rebeca i en Jaume van continuar amb l’itinerari que en tenien previst, i aquest cop sense interrupcions.