Entradas populares

Total de visualitzacions de pàgina:

Seguidors

dimecres, 7 de setembre de 2011

CAP DE SETMANA (CAPÍTOL II)






CAPÍTOL II


Mentrestant, la Rebeca va anar-se cap a casa els seus oncles, i en arribar cap allà es va abraçar amb ells. Ells es deien Josep Ramon Lamadrid Viladegut, ell, i Valentina Esplugues Junquera, ella. Ell era un home una mica gras, amb una mica de panxa, 1’75 d’alçada, cabell i barba bruns i amb cura, i ulls verds. El mateix aspecte té la seva muller, encara que, és clar, ella no portava barba ni tampoc panxa. Diguem-ne, ella tenia cura, i tenia d’aquell aspecte d’una madura interessant, encara capaç de despertar passions entre els homes, tant els de la seva edat com els més grans i fins i tot entre els més joves.
També son força diferents el seu caràcter, ja que ella és molt simpàtica, i ell, en canvi, és a vegades antipàtic i iracund, tot i que de bon cor. Eren el complement l’un de l’altre, aleshores. I aquell era un d’aqueixos dies en que això s’hi veia.
--Hola, oncle –el va saludar la Rebeca--. Que tens avui molta o poca de la mala llet que acostumes?
--Rebeca, sempre amb els teus sarcasmes –va comentar de mala gana una mica aspra l’oncle Josep Ramon, que mai no hi havia aguantat el caràcter espontani, descarat i desllenguat de la seva neboda.
--Què tal, Rebeca? Com van les coses a Barcelona? –va preguntar la tia Valentina.
--Força bé, tia Valentina. Ara, estic de vacances. Potser hi seré aquí alguns dies, i desprès hi tornaré –va explicar la rossa, en asseure al sofà de la sala i creuar les cames.
--Que hi has trobat un altre nuvi? –va preguntar l’oncle.
--Altre cop? –va exclamar la noia, una mica cansada d’aquella ximpleria--. Ja fa quatre mesos que vaig tallar amb en Llorenç, i sí, vull trobar-m’hi un altre noi, però tinc que esperar, fotre. Que això no en surt tant de ràpid com a les pel.lis.
--Bestieses! –digué l’oncle--. Sempre digueu les dones les mateixes bestieses, i així no us en mengeu una rosca! –en dir aquesta darrera frase, somrigué sardònicament.
--Bah, si als paios us passa el mateix! Com si vosaltres sigueu perfectes! –va contraatacar ella.
--Ep... potser sí... –ell es va posar roig per la vergonya--. Jo...
--És que gairebé tots els paios sou molt masclistes.
--Quina calúmnia! Quantes bestieses diues, nena!
--I que no ets masclista, Josep Ramon? –ara interve aquí la tia Valentina, potser que prenia valor amb l’actitud valenta de la seva neboda--. Si això ho sabré jo...! Rai que el nostre únic fill baró, l’Àngel, no és pas com tu.
--Sí, és clar! Com a ell l’agrada llegir de totes coses, fins i tot els prospects de les medicines, en llegir tant de llibres, ha après coses que a mi m’hi ha deixada com una poca-solta.
--Home, això no passaria si llegessis alguna cosa més que no pas només Sport, El Mundo Deportivo i els còmics.
--I la Paula? I la Valentina? Les teves filles tenen massa semblant, amb tu... i l’Àngel també. Perquè cap dels nostres fills no s’assemblen, a mi?
La Rebeca, en sentir la menció dels seus cosins, va voler canviar de tema i preguntar-lis per ells.
--Els cosins, que continuen amb la mateixa feina, o ja hi tenen una altra?
--Sí, Rebeca –va respondre l’oncle--: la Paula hi treballa a un Banc de Lleida, i ve per aquí els caps de setmana. Hi arribarà aquesta tarda. I l’Àngel, que vol ésser actor, ara hi treballa en això del doblatge.
--Doblatge? –es va meravellar, la Rebeca--. I l’han contractada molt ràpid, o hi ha tingut que esperar, o tenia d’algun enxufe? És que diuen que el doblatge és tancat, i que només doblen els quatre paios de sempre.
--No, el van fer una prova, desprès d’haver passat un curs de doblatge que l’ha costat una pila de pasta, uns 1.800 € en divuit mesos. Per pagar-s’ho, hi ha tingut tota mena de feines: repartir la llet, ésser funcionari d’algun Ajuntament de la vora de Barcelona durant sis mesos, cambrer, acomodador de cinema... Quan arribi cap aquí, ja li preguntaràs sobre això. Jo, ara no ho sé...
--I la Paula, li va bé amb aquell nòvio seu, encara que ell hi viu a Sabadell i ella a Lleida?
--Sí, li va bé. S’hi truquen pel telèfon tots els dies i s’hi veuen caps de setmana i festius. Ell hi treballa a un altre Banc, allà a Sabadell.
--Com es deia ell? Àlex?
--No, Andreu –va recordar la tia Valentina.
--Ah, això, Andreu, un noi molt maco. Avui hi vindran tots dos junts. Encara no hi han decidit si s’aniran per viure plegats, però si fóra així, un dels dos tindrà que deixar la seva feina i buscar-se’n una altra.
--I l’Àngel, que té núvia o no?
--Ui, sí, l’Àngel sempre ha estat un as, en això. A més, en aqueixa feina del doblatge hi ha lligat amb una companya de la professió. No me’n recordo com es diu ella, potser Gaietana Biosca, però ens l’ha portada aquí alguna vegada. Una noia molt maca.
--Una parella de dobladors? Quin guai, tu!
--No, si en aquest petit món és ben normal, tu. N’hi ha moltíssimes famílies de dobladors, on els pares i els fills es dediquen a això. Mite’l en... eeeehm... en Rogelio Hernández, la seva muller, la Rosa Guiñón, i la seva filla Rosa Maria, tots dedicats a això. I els Peña, els Posada, els Angelat, els Mediavilla... Així és com ens ho van contar tots dos.
--Sí, tia –va contestar la Rebeca, asseguda millor al sofà.
Una mica més tard, ella els va contar:
--Ep, vosaltres, aquesta nit hi soparé fora d’aquí. Un amic meu m’hi ha convidat.
--Que és algú dels amics que hi tenies, aquí a La Pobla? –va preguntar en Josep Ramon, fregant-se una mica la barba.
--Ehm... sí, és un d’aqueixos –va contestar la Rebeca, mentint, ja que coneixia la fal.lera dels seus oncles, ficar el nas en la seva vida privada o bé criticar el tipus d’amics que ella se’n buscava, sobretot quan ella se n’anava de marxa nocturna. I com en Jaume Sariñena era un desconegut al qual va conèixer aquell mateix dia, per si de cas, va preferir mentir. En un altre moment ja s’atreviria a dir-lis tota la veritat.
Més tard, van arribar les parelles Paula-Andreu i Àngel-Gaietana, i van parlar de les seves coses, fent molt broma, com sempre que ells s’hi veuen. Més endavant, la Rebeca va acabar d’endegar-se per anar-se a la cita amb en Jaume. Encara va tenir que escoltar les bromes reservades per ella pels seus parents, de que si s’hi veia amb algun lligue seu.
Però, ara sí, va anar-se per trobar-s’hi amb ell. Ell s’havia canviat la seva samarreta verda fosca del matí per una camisa color rosa fúcsia. La resta era la mateixa roba d’aquell matí, llevat de les sabates en compte de les sabatilles esportives.