Entradas populares

Total de visualitzacions de pàgina:

Seguidors

dimecres, 7 de setembre de 2011

CAP DE SETMANA (CAPÍTOL VI)

CAPÍTOL VI

Més endavant, ja hi havien tornat cap a La Pobla de Segur. Quan van entrar a casa els oncles, el cosí Àngel es va fixar en que tots dos portaven el cabell mullat (encara no s’havia eixugat totalment), i li va preguntar a la seva cosina, en veu baixa:
--Què passa, cosineta? Que us haveu fet una dutxa plegats?
--Una cosa semblant, cosinet –respongué la noia, amb una caiguda d’ulls i un somriure molt insinuant, que amb això se l’hi veia tot.
Ell, és clar, somrigué de manera còmplice, però sense dir res. Només va comentar:
--Quina enveja, quina enveja!
En Jaume es va fixar, mentrestant, en l’oncle Josep Ramon, que estava llegint el mateix diari que tenia al matí, i per la mateixa pàgina on hi venia la notícia de la mort del traficant Hèctor Queralbs. Es va recordar altre vegada de tot el que li va ocòrrer quan s’hi va barallar amb aquella trepa, i se’n recordava també de la mort d’en Queralbs. I tornava a posar-se tot trist... igual que li passava l’Edward G. Robinson a la pel.lícula “La dona del quadre”, després de matar, en legítima defensa també, a un home que volia matar-ho. Si en Robinson acabava de tenir-ne complex de culpabilitat, en Jaume també. Però en aquell moment, preferia parlar amb en Josep Ramon Lamadrid sobre d’altres coses, i féu un senyal perquè la Rebeca s’hi apropès cap a ells.
--Hola, senyor... –li va dir en Jaume com salut, apropant-se.
--Senyor? Si et plau, Jaume, res de “ceremoniades”. Digues-me Josep, o oncle Josep, com vulguis. Soc un home senzill, o un “paio guai”, com diu la meva neboda, he, he... –es rigué ell mateix de la gràcia que hi havia fet.
--Molt bé, oncle Josep.
--I tracta’m de tu, si et plau.
--És clar que sí, oncle, com vulguis... –en Jaume hi parlava amb una certa timidesa. L’intimidava una mica l’oncle de la seva noia.
--N’he tingut d’algunes baralles amb la meva dona, cosa habitual. Cregui’m que si t’hi cases amb la meva neboda Rebeca, tingues molt de compte, perquè les dones...
--Oncle, ¿quina bestiesa en vols ficar-le al cap, al meu noi? –la Rebeca es va estranyar.
--Res, Rebeca, coses d’homes...
--Doncs això ja no se’n fa, oncle. Ara, n’hi ha més d’igualtat. Els paios poden fer coses de dones, i vice-versa.
--Doncs pitjor m’ho poses.
--Allà tu amb les teves coses, oncle Josep.
--I tu quina cosa opines, Jaume? –va mirar Josep Ramon ara al noi.
Ell, primer de tot, se’n va mirar de reüll la seva noia, i després va contestar:
--N’estic d’acord amb la Rebeca, oncle Josep.
--Com? –rondinà ell--. Que ets un calçasses?
--Jo...? –en Jaume va obrir molt, els ulls.
--Oncle, en Jaume no és cap calçasses! A més, jo el dono llibertat de pensament!
--Llibertat de pensament? No em vinguis ara, amb els teus rotllos feministes.
--La Rebeca té raó –va sentenciar en Jaume, amb tota seguritat. En Josep Ramon li va mirar igual que si li fes llàstima. En Jaume va preferir no fixar-se pas en aquell esguard de desaprovació.
L’Àngel, que hi era darrera de tots ells mirant-se el panorama, digué:
--Jo també crec que ella té raó, oncle.
La Rebeca somrigué tota satisfeta i va estrènyer la mà de son oncle.
En Josep Ramon restà tot emprenyat. Després, al sopar, van prendre de primer plat col amb ous, fet per la Paula, i com a segon plat, llom amb mel, d’aquest fet per l’Andreu, el nòvio d’ella. Es revelaven així com uns bons cuiners, hi comentaven els comensals. Van amollar vàries frases d’admiració iguals, una mica cursis i simples, però sinceres.
Després, passada una estona, la Rebeca es va anar un moment cap al lavabo, i abans d’arribar cap allà, es va trobar, posats contra la paret del passadís, a la Paula i l’Andreu morrejant-se, creient que allà no en podrien veure’ls ningú. La Rebeca no va fer cap soroll, va caminar gairebé de puntetes, i ells van continuar amb el seu, igual que si no existés el món exterior, amb els seus petons i carícies. La Rebeca va entrar al lavabo, i al sortir fora, la parelleta encara continuava “en plena faena”. Tornà cap a la sala, i l’Àngel, l’altre cosí, la digué:
--Rebeca, tia, ¿que vens després, a la discoteca? Uns amics meus hi seràn. Tu i en Jaume pogueu venir.
--Ah, em sembla molt bé –responguè ella--. Em canviaré la roba –va comentar això ultim en mirar-se de reüll al seu amic.
--Bé, Rebeca, jo també em canviaré la roba, però la tinc tota a l’hotel. Hi aniré cap allà, i quan me l’hagi posat, vaig amb tots vosaltres.
--Em sembla molt bé. Espera’t un moment, que s’ho preguntarem a tothom...
Ells (la Paula, l’Andreu, l’Àngel i la Gaietana) van acceptar, i en Jaume se’n va anar cap a l’hotel per canviar-s’hi la roba. Gairebé una hora més endavant, ell va tornar a la casa aquella, ja amb una altra roba, amb un “look” que va impressionar tots ells: pantalons curts, gairebé unes “bermudes”, i una samarreta color blau marí amb un lletrer ben gran, “NBA”, en lletres grogues. En Jaume digué:
--Qué passa? Que no us agrada?
--Sí, Jaume, estas molt bo –va contestar-li la Gaietana, que semblava que se li queia la baba, literalment parlant.
--No crec que sigui l’Antonio Banderas, però serveix.
--Perdona, Jaume, però soc força postmoderna –va explicar la Paula--, i veig que tens els mateixos gustos que jo. Tot i que, és clar, com ets “disc-jockey”, segur que hi hauras conegut moltes noies com a jo.
--Ah, gràcies, tia, però mira, la teva cosina Rebeca, ella sí que va de postmoderna. Quina cosa se’n posarà, aquesta nit?
--No sé, encara no hi ha acabat, de vestir-se’n. Segur que està triant entre tres-centes coses. Ah –va mirar cap a un altra banda--, crec que ja hi ha acabat.
I en aquell moment, va sortir la Rebeca d’una habitació on s’hi havia vestit. Digué “hola” a tothom. Anava vestida amb un vestit de llentilles negre, ben cenyit, ben modern, faldilla negra i mitges negres. També eren negres les sabates, sense taló alt. Les arracades que portava eren les mateixes que en Jaume va veure que ella en portava quan es van conèixer, tots rodons i grans. Els que a ell li agradaven molt. A més, ella no se’ls treu, en agradar a ella igualment.
--D’on vas treure tot això tant de “guai”? –va preguntar en Jaume, al caire de caure-li la bava.
--Que t’agrada, estimat?
--Sí, i estas boníssima, amb ell. I sense ell, també.
--Ah, molt bé. Si vols, m’ho trec i vaig en pilotes.
--No cal, això. D’això, després.
En Josep Ramon es va fixar en la roba de la seva neboda, i va preguntar:
--Que no tens fred, amb això?
--No, oncle. Amb això, estic més còmoda, i puc moure millor les cames –per demostrar-s’ho, ella va voler fer un ball i allargar-ne les seves boniques i llargues cames. Sense voler-ho, gairebé acaba fent-li una puntada de peu al seu oncle als genitals. Va estar només a pocs centímetres.
Els cosins i les seves parelles van somriure. Van sortir després al carrer per anar-se cap a aquella discoteca del poble, arribant cap allà després d’uns minuts. La discoteca ja hi era força plena, amb nois i noies de totes les edats, destacant entre elles, és clar, d’algunes ben maques. En Jaume no podia evitar fixar-se’n en algunes, malgrat que anava ben agafat de la mà de la Rebeca i sentir que cada cop estava més enamorat d’ella, igualment que ella d’ell.
Igual que a qualsevol discoteca, en ballar, uns ho feien molt bé, d’altres només bé, d’altres malament i d’altres molt, molt malament, però com a aqueixos indrets només un va a passar-s’ho bé i no pas imitar Fred Astaire i la Ginger Rogers, doncs, tant se’ls donava.
En entrar, primer de tot van anar-se cap al bar de la discoteca, a cercar un seient i prendre alguna beguda.
--Jo, no vull prendre gens, que després em poso tota grassa –li digué la Paula al seu nòvio, l’Andreu.
--Segur? –ell, no s’ho creia--. Estimada, que menges igual que un elefant, i després no t’engreixes res. Mai no t’hi he vist fer cap dieta...
Quan ja tenien les begudes, i alguna cosa per “anar picant”, mentre prenien tot allò, van parlar de les seves coses. Per exemple, en Jaume, ja que s’ho van demanar, va parlar de la seva feina a la discoteca:
--No, no és gens de particular –hi parlava com si això no fóra gens d’important--. Hi poso de discs, i amics i amigues m’hi ajuden a triar els que en puguin “molar” més al personal. Ja sabeu, la Madonna, Queen, Loquillo i Los Trogloditas... molts. Cada dia n’hi ha de nous cantants o conjunts, així que no me’n puc recordar, de tots. I n’hi ha molts que son molt semblants en la forma de cantar.
--Molt bé, Jaume –digué l’Àngel--. Ep, ¿que hi has sentit l’Albert Pla?
--L’Albert Pla? –en Jaume no va semblar recordar-se’n de qui era d’aqueix cantant, però va fer memòria, i en pocs segons se’n va recordar--. Ah, sí, no està malament, però no és pas, el meu favorit. És curiòs que aquest paio n’ha tingut força èxit a Madrid, que allà, les coses catalanes no hi interessen, llevat en l’época franquista com arma contra en Franco. ¿Que sabeu que allà ens hi conèixen pels tòpics com l’Olimpiada, el Barça, la Montserrat Caballé...?
--Ja ho sabia –digué la Gaietana--. És lamentable, tu.
Al mateix temps que ella en deia això, mirava a un costat i a un altre, tant que això va acabar estranyant Rebeca i que aquesta li preguntès:
--Res, tia. Hi mirava per s’hi veia el paio que es van carrerar ahir, l’Hèctor Queralbs, el de les drogues. Però com ja la va dinyar, no sé perquè en tinc por de que ell hi aparegui. Si aparegués com un fantasma amb vànova blanca i cadenes, aleshores sí que jo em moriria de la por, he, he...
En Jaume, amb només sentir el nom d’en Queralbs, li feia por. La Rebeca es va adonar de tot allò i va tractar de canviar el tema, per que el seu amic estigués més tranquil.
Van sortir cap a la pista per ballar. Van ésser molta estona, ballant tot. Quan pertocava una mica de “ball agafat”, hi ballaven així, agafats, ben juntets. La Rebeca i en Jaume es juntaven ben bé, en aquest cas. Però la Paula i l’Andreu eren els més “junts” en aquest cas, arribant fins i tot a morrejar-se mentre ballaven. En Jaume, sempre observant-hi les altres parelles, un costum seu des de temps immemorial, va pensar en fer la mateixa cosa mentre hi ballava amb la seva amiga. I ella, ben contenta. Es van morrejar suaument, amb aqueixa passió que tenen les parelles acabades d’enamorar-se.
Quan van decidir descansar de ballar una estona, en Jaume i la Rebeca es van separar de la resta del grup, que continuava ballant, per anar-se cap a un racó apartat. Van estar una llarga estona morrejant-se, amb la noia asseguda a sobre dels genolls del seu xicot, igualment que la néta que, asseguda a sobre dels genolls del seu avi, tot l’escoltarà a aquest contar-li un conte (o potser una de les seves batalletes, igual que si fos l’avi Cebolleta).
Més endavant, van decidir els altres deixar de ballar una estona i aplegar-se novament. Ara es van posar a xerrar llargament, en la més pura tradició catalana de dial.logar i dial.logar, aquesta vegada sobre música, sobre els cantants favorits de cadascú/una. Li pertocava Jaume parlar dels seus favorits:
--M’agraden Police, Bruce Springsteen, Luz Casal, Dire Straits, Mecano, Gabinete Caligari, Loquillo y Los Trogloditas, Miguel Ríos, Joan Manuel Serrat... a més de la “chanson” francesa, amb Georges Brassens, Jacques Brel, Françoise Hardy, Sylvie Vartan... no me’n recordo de tots, ara. I també la música italiana. També m’agrada el “rock’n’roll”, però no m’agrada res el “heavy-metal”. Em sembla soroll, només soroll, no pas música. El curiós és que d’aqueixos paios del “heavy” lis mola la música clàssica. ¿Que no sabeu que el paio dels Whitesnake l’agrada molt escoltar-se Wagner? En Wagner en pla “heavy”! ¿Que us imagineu, tot això? Yo, no; no em mola res.
--I la Madonna? –va preguntar ara la Rebeca--. Que et mola d’aqueixa tia, nano?
--Sí, Rebeca –va contestar ell--. Ves per on, tu portes el mateix pentinat que ella portava en aqueixa pel.lícula de “Buscant Susan desesperadament”.
--Ah, gràcies, estimat –somrigué ella, ben contenta amb l’amoret. Tot seguit, es van fer un petó a la boca.
Van continuar llarga estona amb això i amb altres temes, per després tornar a ballar. Sobre les tres de la matinada ja se’n van anar cap al carrer. Cada parella se’n va anar per la seva banda. La Rebeca, amb la complicitat d’en Jaume, lis va dir que se n’anirien per veure uns amics de Tremp. Tot fals, és clar, ja que de debò se n’anirien tots dos cap a l’hotel d’ell.
En arribar-hi, després de tancar la porta de l’habitació amb la clau, van començar els petits jocs de parella. Primer de tot, abraçar-se tendrament, fer-se de petons, col.locar-se per això contra la paret... però van anar caminant, sense desunir els llavis, i deixar-se caure sobre el llit de cop. A poc a poc van treure’s la roba. Semblava tenir més pressa ella que no pas ell per això, diguem-ne.
Després de quedar-se tots nus, ella es va situar a sobre d’ell per moure’s suaument. Moviments cadenciosos, amb només la intenció d’excitar a la seva parella. Ell va sentir tot això en poc de temps, que era el que ella pretenia.
Van començar a fer l’amor. Una llarga estona.
Quan van parar, la Rebeca va sospirar d’alleujament. Va mirar fixament al seu noi, això sí, amb una caiguda d’ulls que a ell li desfeia i li feia sentir encara més que se l’estimava apassionadament. Rai que en Jaume és una mica anglès en el seu tarannà i sap guardar una certa calma i impassibilitat.
--Rebeca, jo... –va voler dir-ne ell, gairebé quequejant.
--No em diguis més, Jaume, que ja sé que m’estimes –li va interrompre ella.
--Ja; tens raó. Deixem-nos de bestieses. Les bestieses, per les novel.les d’amor.
--Home, no tens que exagerar...
--Que exagero?
--A vegades, sí. Mira, estimat, està bé que diguis el que sents, que els tios sou ben tímids per això.
--Ja ho sé, tia. Mira, quan jo hi era amb la Mireia, mai no em sortia bé dir-li el que sentia. I això que l’intentava. Però no és fàcil. A vegades se m’ocorria dir-li dir-li les més grans bestieses que se m’ocorrien. I l’hi hauria ofès.
--Perquè? Que eren de fantasies eròtiques, de les més retorcides?
--Sí.
--Sembla interessant.
--Sí, és clar, interessant. Però no sé si a tu t’agradarien...
--No sé... potser, si me’ls contes, potser m’agradarien, fins i tot.
En Jaume es va quedar tot sorprès per la franquesa de la Rebeca.
Aleshores, ella li va fer un petó apassionat als llavis. Després de desenganyar-los, es van quedar mirant-se l’un a l’altre, i van tornar a morrejar-se’n, aquesta vegada d’una manera més aviat cadenciosa.
Ella va decidir canviar una mica el tema, i li va preguntar:
--Que tens unes fotos dedicades de famosos?
--Sí, de cantants. Ara te les ensenyo...
Ell anava a aixecar-se del llit, anar-se’n on hi era la seva bossa de viatge, i cercar-les. Però la Rebeca li va aturar, tot agafant-li del braç.
--Espera –digué ella--. Ja les hi cercaré, jo.
En Jaume va comprendre, i es va quedar tot quiet. Ella es va aixecar del llit. En Jaume se la va mirar de reüll, i va poder apreciar, encara que ja ho havia fet més vegades, el seu cos ben preciòs, amb l’afegitò de la seva sensualitat, que s’apreciava a travès de la seva desimvoltura, sense res d’amanerament. Va tornar a posar-se tot roig de vergonya, doncs es sentia un simple mirò ó “voyeur”. La Rebeca va trobar les fotos, les va agafar, va asseure’s al llit, al costat del seu noi, i entre tots dos se les van mirar tot tranquilament.
Sense treure l’esguard de les fotos, que se’n mirava una per una, la Rebeca va xiuxiuejar:
--Jaume, t’estimo.
--Altre cop?
--Sí, nano, totes les vegades que calgui, t’ho diré. “T’es-ti-mo” –del.letrejava la frase, síl.laba rera síl.laba.
--Gràcies, Rebeca. Jo, també t’estimo.
Amb tota tendresa, ell li va agafar a ella de la mà esquerra. Se’n van mirar fixament, tot somriguent. La Rebeca va deixar les fotos a la tauleta de nit amb la mà que li quedava lliure, la dreta, i tot allò sense deixar de mirar-se Jaume. Aleshores, es van abraçar i es van fer un petó. També es van acaronar. Ella va començar a fer-li petons al coll. Doncs, ell la mateixa cosa a ella. Va ser el prel.ludi de que novament anaven a fer l’amor.
Després d’acabar, semblaven estar tots esgotats. Es van quedar agafats de la mà, mirant-se fixament el sostre.
--Torno a dir-te que t’estimo –digué ella.
--Jo també.
--Sembles un telegrama, estimat.
--Si vols un discurs trascendent, millor ves-te’n a veure una “pel.li” d’en Bergman.
--Sí, però en Bergman, quan vol, sap ésser senzill. ¿Que t’agrada, en Bergman?
--En les seves “pel.lis”, tracta de coses ben interessants, però ho fa d’una manera molt avorrida. Una vegada que en tenia d’insomni, se’m va passar veient-hi “De la vida dels xitxarel.los”.
La Rebeca va riure.
--Mai no vull deixar-te, Jaume –li va xiuxiuejar.
--Jo tampoc –va xiuxiuejar ell també.
--Que no passi mai.
--Rebeca, no en vull ser pesimista, però recorda’t que tot acabem de conèixer-nos. Al començament, l’enamorament és així, tot ens sembla meravellòs, però després se’n fot tot, i...
--Ho sé. Però podem intentar-ho.
--Això és. Si amb el temps, això funciona de debò, fins podriem anar-nos a viure plegats.
La Rebeca, en un moment concret, va dir:
--Vaig a fer-me una dutxa.
--Molt bé.
--Perquè no vens amb mi, i ens la fem plegats?
--D’acord, m’apunteixo.
Això van fer. És ben obvi comentar quines coses van fer...
Desprès, van decidir dormir, perquè amb tant d’anar a un indret i a un altre durant tot el dia, ja eren ben esgotats.