TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ (Capítol XXI)

CAPÍTOL XXI





Van passar diversos dies, i en Jarvis i la Judy, cadascú pel seu compte, van començar novament a ser feliços. A tothom li semblarà absurd ho que siguin feliços, tot malgrat el fracàs de la seva relació. A nosaltres també, però és que la naturalesa humana es defensa així quan té massa problemes greus i arriben a atabalar a qui els pateixi. És un mecanisme d'autodefensa que ajuda a seguir vivint, a sobreviure, diguem-ne. La Judy i en Jarvis sabien que el problema que tenien calia tallar-lo d'arrel, i així han evitat que el problema fora com un vaixell enfonsat, que s'enfonsaria amb ells endins.
Vegem ara què fa la Judy. Va tornar a escoltar de nou aquella cançó de l'espanyola Luz Casal, la qual escoltava en començar aquesta novel•la, “Y voy a por tí”. Sembla que és la que sempre li dóna ànims per a actuar. Encara que sempre ha dit que si la noia de la cançó actua com una fera salvatge per a conquistar al noi que s'estima, la Judy no s'ho faria igual, és clar. És més cerebral, menys visceral. Però de vegades necessitava un impuls més visceral, una mica diferent al que sempre havia fet.
En aquell dia, no ho havíem dit abans, era l'últim dia de l'any, i com feia just tres-cents seixanta-cinc dies, era estava sola, sense parella, i la seva germana estava com sempre amb en Tommy. Semblava que la seva era una parella incombustible, imperible. De tant en tant deixaven una miqueta, ep, remarquem-lo, UNA MIQUETA, de besar-se i acariciar-se, i la Kathy va fer un comentari:
--Tommy, se m'ha ocorregut una idea per a una cançó que podria parlar d'alguna cosa com el nostre, un noi i una noia que no paren de fer-se morrejos.
--Això està molt bé. I què diria la lletra?
--No ho sé, encara no ho he pensat, nano...
--Doncs no em distreguis ara amb lletres ni bestieses. ¿Qué comencem altra vegada...?
La Kathy va comprendre a quina cosa es referia el seu nuvi, quina cosa havien de recomençar, i el primer que va fer, sobtadament, va ser abraçar-li i mirar-li tendrament als ulls.
--Em mola, nano –va ser la seva lacònica resposta, mil•lèsimes de segon abans de segellar els seus llavis amb els d’en Tommy.
Segons els comptes que portaven, aquest era el morreig número 379.
A la nit, tots van anar a un restaurant, que encara que en tota Nova York hi hagi més aviat uns 25.000, no és fàcil trobar un en el qual pugui haver de tot. Però a ells, tant se’ls dóna, que el que volen és menjar bé i senzill, no un menjar bast ni sofisticat. I van anar a un italià, situat a la Madison Avenue, de preus moderats i amb una decoració no gaire espectacular, però en el qual podria trobar-se bé qualsevol. Allí van ser la Winnie, l’Arthur (ell anava a començar en breu el rodatge de la seva nova pel•lícula, potser en més aviat una setmana, i ella ja havia acabat el de la seva, començant en breu el muntatge de la mateixa, fer la banda sonora, etc.), la Judy, la Kathy i en Tommy. Per raons òbvies, en Jarvis no hi havia vingut, ja que hi era en un altre lloc i ara anava pel seu compte. A més, no li agradava molt tornar a veure, ara com ara, a la seva ex. Per això es va excusar de no poder anar a la invitació que li van fer la Kathy, sobretot.
També s'havia acostat per allà en George Miravitlles, que venia amb la seva germana, la Rose, i l'últim lligue d'aquesta, un canadenc de la província francòfona del Québec, dit Jean-Gilbert Leblanc. En George havia tallat feia poc amb l'última noia que s'havia lligat, que va superar a força de bolcar-se en la seva feina. És una cosa que de vegades ajuda en circumstàncies tan amargues com aquesta.
En passar diverses hores, ja cada parella va preferir centrar-se en ella mateixa, i gaudir del “que ja saben” tot sol.
I la Judy? Com suposaran, no podia anar-se amb ningú, ja que no tenia parella, i aparentment ningú al que poder trincar per a anar-se amb ell, algun paio bo que li atragués apassionadament...
...Fins que es va fixar en el George, i van començar a xerrar. La conversa entre tots dos era de gran interès per a cadascun/a, pel que, a mesura que passava el temps, aquest interès no anava pel costat purament amistós.
És a dir: la Judy i en George van lligar. Sí, van lligar. Com?
Van començar parlant dels dibuixos artístics d'ell, de les seves exposicions en alguna galeria d'art, no gens important, però que estava bé per a exposar-se...
...I va ser ella qui va començar el “rotllo”, diguem, l'”enrotllar-se” entre tots dos. Va agafar la mà d'ell amb la seva, per sota de la taula a la qual estaven asseguts, l’un al costat de l'altre.
Van sortir fora en anar-se els altres, i la Judy va suggerir que podien anar-se a casa d'ella, ja que els seus pares s'anaven a un altre lloc. I la Kathy i en Tommy també, ja que s'anaven a casa d'ell, així que tenien la casa de la Judy per a ells sols. Així, se sentien lliures per a fer de tot sense ningú que els pugués fer nosa.
Abans van començar amb la clàssica actitud primerenca de petons i petons, un darrere de l’altre. Després, ella va pensar a posar alguna música al ràdio-cassette per a acabar de posar-se catxondos.
--És la teva tàctica per a lligar? –va preguntar en George, interessat.
--Si... però alguns nois també usaven aquesta tàctica amb mi –va contestar ella.
--Ja... i quina música posarem?
--No sé. Mira les cintes que tinc –la Judy li va assenyalar una filera de cintes de cassette, unes de cantants, d’altres de bandes sonores de pel•lícules famoses i altres de sèries de televisió. Però quan ell buscava alguna entre el munt, cuidant de no desordenar-lo tot, ella li va dir--: Espera, George, que sé d'una música que et molará.
--Qual és?
--Te l'has escoltat molt, com jo. Quan l’escoltis, sabràs qual és...
Va agafar una cinta, que ell no va veure bé qual era, i la va posar al ràdio-cassette.
Comença a sonar la música. Era de la famosa sèrie televisiva “Twin Peaks”, i aquesta vegada no era el tema “Audrey’s dance” (El ball de l’Audrey), sinó “Dance of the dream man” (El ball de l'home del somni), aquella en la qual l'home nan que surt en diversos somnis del protagonista principal, l'agent del FBI Dale Cooper. Aquell nan de tot just mig metre d'alçària que parla amb una veu metàl•lica i gairebé inaudible, que per a entendre-li els seus diàlegs apareixien en la pantalla del televisor sempre amb subtítols. La Judy i George van fer el mateix que havien fet ella i en Jarvis tot just un any enrere, posant en tot una sensualitat bastant evident i també natural, gens fingida. En George ho va fer d'una manera més aviat original, que va sorprendre molt a la Judy, la qual li va seguir el joc, molt fascinada... i ell també demostrava estar fascinat per ella.
Ja al llit, van tenir una nit dabuten, sempre segons els termes d'argot emprats per la Judy, que en George coneixia, encara que alguns se li escapaven. Una cosa és que ell estigués al dia, o “al lloro”, de com parlen els joves del moment, però com cada dos per tres hi ha paraules noves, no podia assimilar-les totes.
Després d'haver fet l'amor, es van quedar quiets un moment, ella damunt d'ell, pensant que quina sort havien tingut, a l'haver lligat l'u amb l'altre. Es trobaven molt a gust, tranquils i relaxats, una bona teràpia per a les penúries passades en els mesos anteriors. La Judy es va acordar del seu ex, en Jarvis, i va pensar:
--Tant de bo en Jarvis estigui ara cardant amb alguna noia, i pugui ser feliç de nou. S’h mereix, és un bon noi. Ell i jo ho vam passar dabuten, ens vam estimar moltíssim, però res... res dura per sempre.
Però es va recordar que ara està amb en George Miravitlles, el noi nord-americà fill de catalans, així que va decidir tornar al present i al lloc on hi era, així que allò de pensar en el Jarvis es va acabar... per ara.
--George, que t'ho passes dabuten? –li va preguntar afectuosament, acariciant-li el pit.
--Sí, molt. Em fa gràcia la teva manera de parlar, tia –li va dir, amb un somriure a la boca.
Ella es fonia d'amor per ell, potser per que aquell somriure li agradava. Tantes vegades que li havia vist, i no s'havia adonat fins a aquella nit d'allò.
La Judy li acariciava suaument el pit, amb pocs pèls, i això li va recordar una mica, que li va comentar sobtadament:
--Ep, George..., ¿qué saps que quan vaig estar a Barcelona l'estiu, vaig posar nua per a una amiga dibuixant?
--Carai! I vas sortir bé en aquest dibuix?
--Si. És una artista. Dibuixa dabuten, nano.
--Que tens alguna còpia d'aquest dibuix?
--No, no la va fer, però em va dir que algun dia m'enviarà una per Correu.
--Que era una bona noia?
--Sí, era encisadora, simpàtica. El que passa és que era bisexual... i volia lligar-se'm.
--Vaja! I tu quin li vas dir?
--Que no volia, clar. Encara que pinso molt que si jo hagués estat com ella, el primer pas ho hagués donat jo. És a dir, que jo me l'hagués lligat primer.
Van riure.
Van seguir xerrant, i quan en George va deixar d'estar en el que es diu la “fase refractària”, és a dir, el temps que un home, després d'haver ejaculat, està sense tornar a tenir una erecció, van tornar a fer l'amor.
A l'endemà, van començar a sortir junts. I ja, diguem, que com parella.
Mentrestant, en Jarvis –retrocedim uns dies abans— també intentava refer la seva vida. Però d'una altra manera...
Quan la Judy es va haver marxat, no només de casa seva sinó de la seva vida, va decidir telefonar a la seva ex, la francesa Valérie Chévenement.
En aquest mateix moment, la Valérie passava pel mateix que en Jarvis i la Judy, que havia trencat amb el seu últim lligue. Intentava animar-se arreglant una mica la casa, i estava amb l'escombra passant-la per la sala fins que va sonar el telèfon. Anava amb un mocador al cap, amb samarreta i pantalons, i descalça.
Va deixar l'escombra recolzada a la paret, de manera ordenada, i se’n va anar a despenjar l'auricular.
Va preguntar, amb absoluta indiferència en el to de veu:
--Digui...?
--Hola, Valérie, sóc en Jarvis –va sentir per l'auricular.
La Valérie va fer un somriure. Continuava apreciant al seu ex, malgrat que la seva relació amorosa no va anar gens bé.
--Jarvis...? Ah, hola, “chérie”. “Ça va, garçon?” (1):
--Com dius...?
La Valérie no se’n recordava que en Jarvis no dominava bé la llengua natal d'ella.
--Perdona, Jarvis. Deia que com estàs.
--Bé, bé... –va dir ell, encara que no estava gens per la labor, ara com ara, de dir-li a ella que estava “depre” perdut.
Van passar uns segons. No sabien com continuar la conversa. La Valérie es va asseure a la butaca per a parlar millor i més tranquil•la i relaxada. Va posar els peus descalços a sobre de la tauleta de la sala, just davant d’ella.
--Com et va, amb el noi aquest? –va preguntar en Jarvis.
--Per això em trucaves...? –va preguntar la Valérie, decebuda.
--Eh... no... perdona, no era per això... –es va excusar en Jarvis, avergonyit, com un nen que ha comès una falta terrible.
Va continuar ell mateix:
--Et trucava per a saber com estàs.
--Doncs... he trencat amb el meu nuvi.
--Quina casualitat.
--Que tu també has trencat amb la Judy? –va preguntar la Valérie, sorpresa i somrient, com si això li animés de cop i volta, almenys per a intentar abordar novament al seu ex.
--Si... Ja veus. Tots dos estem igual. Ep... –va anar a dir ell—Que podem veure'ns demà?
--Demà?
--Si. Quedar per a xerrar.
--És clar, Jarvis. M'agradaria molt.
Cada vegada més estava ella més animada. En el fons, era molt de temps trobant a faltar al seu ex. Havia après a apreciar-li malgrat els seus defectes, i sobretot li enyorava com el millor nuvi que havia tingut.
--Molt bé, rei –li va dir, amb tendresa i sense exagerar el seu accent francès, cosa que sabia que era el tòpic que els americans solien tenir dels francesos, una mica que li indignava del tot--. Demà a l'hora per a sopar?
--És clar, Valérie. Em, ¿on?
--En... al restaurant aquell. Els restaurants cars i cursis, “je n’aime pas ça” (1)
Amb el seu escàs francès, en Jarvis va comprendre aquesta vegada el significat de la frase pronunciada per la noia gal•la. Va dir:
--Dabuten, tia.
--Dabuten...? Què significa això...? –no comprenia ella la majoria de les vegades l'argot novaiorquès.
--Que molt bé, Valérie –li va aclarir ell el significat.
Ella es va quedar tranquil•la.
--Gràcies, Jarvis. Ens veiem... –li va dir, amb una veu repleta de tendresa i d'esperança en una vida millor.
--És clar que sí, Valérie...
Tot això va tenir la seva continuació en el restaurant en qüestió. Van acabar sortint al carrer després, fer-se petons apassionadament en un cantó i anar-se a casa d'ella. Van fer l'amor com mai en les seves vides, ni tan sols amb les seves anteriors parelles o quan ells mateixos eren parella.
Es van quedar en la mateixa postura en la qual s'havien quedat la Judy i en George “després de...”. Miraven al sostre amb un somriure en les seves boques molt evident. Semblaven haver entrat en la glòria, haver sortit d'un espantòs malson.
--Jo he intentat trobar-me bé amb els paios amb els quals vaig tenir una relació després de tu –va començar a confessar-se la Valérie--, però no ho vaig aconseguir...
--I jo he tingut alts i baixos amb la Judy –va contestar en Jarvis--. Unes vegades discutim, i unes altres ens estimàvem i discutíem alhora.
--L'amor és així de capritxós.
--Sí…
--Veig que ara no em surts ja amb les manies i tics que tenies abans, Jarvis... –va observar ella.
--No, continuo amb les mateixes manies, però he après moltes coses noves, amb ella. Moltes coses de la Judy són les mateixes que les teves, Valérie.
--Ah, “très bien”. I quins són?
--Ja te les contaré a poc a poc.
--És que són moltes?
--Com per a omplir la guia telefònica.
--Ha, ha, ha...!
Va riure la Valérie, feia temps que no reia tan a gust. En Jarvis no va riure tant com ella, però també gaudia amb això com feia temps que no ho feia.
--I ara, que no me les pots contar...? –li va demanar ella.
--Vinga, no fotis. ¿Ara...?
--Béééé... m'imagino, nano, que de tant en tant seguiràs amb aquesta idea fixa que tenies de voler ser dona en una altra vida, oi que sí?
--Sí, encara, però no et preocupis, tia. Pitjor seria que no sabés apreciar-vos a vosaltres les dones i us maltractés.
--Vinga, Jarvis, quin amoret...
Més tard, quan prenien alguna cosa a la sala d’estar de la casa de la Valérie, sonava en el seu tocadiscs un disc del músic de jazz català Tete Montoliu, molt conegut entre la gent del jazz. Precisament, en una escena de “La Hanna i les seves germanes” d’en Woody Allen, en la de la botiga de discos entre l’Allen i la seva ex cunyada, s'hi veu un “stand” amb discos d'ell.
En Jarvis, per a dur-se millor amb la seva nova núvia (encara que ja ho hagués sigut en un temps anterior), va intentar reprendre les seves classes de francès per a poder parlar amb ella una mica més que en anglès novaiorquès. Costava de vegades entrar bé en el francès col•loquial parisenc que parlava la Valérie. Igual que a ella li costava horrors en ocasions entrar en l'endiablat “slang”, és a dir, la parla col•loquial nord-americana en versió “made in New York”.
En un moment donat, la Valérie intentava ensenyar en Jarvis aquesta frase:
--“Je veux draguer avec quelqu’un”. (2)
--“Xo vó dragué avéc kelkán” –va dir ell, amb un lamentable accent, gairebé còmic sense voler.
La Valérie es va tapar lleugerament la boca, intentant aguantar-se el riure.
--Jarvis, si et plau, tracta de vocalitzar-ne. El teu accent és pitjor que no pas l'anglès que parla el porter de la casa d'una amiga meva, que és d'Iugoslàvia.
--Em sap greu, tia, és que em costa... L’estrany és que a Barcelona aconseguia parlar bé el català.
--Sí, jo també he estat alguna vegada en aquesta ciutat, preciosa, a més. ¿Què saps de català? –va preguntar la Valérie, interessada.

--Eeeeeep... –va intentar recordar-se en Jarvis d'alguna frase catalana— “S’han fet un pa com unes hòsties” (1)
--“S’han fet un pa com unes hòsties”... –va repetir ella--. Doncs bé... “I ara! No sabem ben bé quines coses en faran, d’aquests paios!” (1)
Pronunciava les frases amb un bon accent, encara que per sota se li notava el seu accent francès habitual, cosa que no aconseguia mai dissimular del tot.