TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ (Capítol XV)

CAPÍTOL XV

A l'endemà, la Judy es va trobar amb la Winnie, la qual acabava d'arribar de Los Àngeles, on havia anat per a preparar i triar el repartiment de la seva nova pel•lícula, la qual encara no tenia títol, però que començaria molt aviat a rodar-se. Es van trobar molt prop d'on treballa la Judy.
--Hola, Winnie. Quan has arribat aquí? –va preguntar aquesta última.
--Ahir, Judy –va contestar la cineasta, contenta de tornar a veure la seva amiga--. Com estàs? I en Jarvis, tan maquíssim com sempre?
--Sí, com sempre, i el cul ho té cada vegada més bo. M'encanta llepar-se'l.
--Què...?
La Winnie havia fet la pregunta amb una altra intenció, és clar, no amb el propòsit d'acabar parlant de coses més dignes d'una pel•lícula porno. És clar que la Winnie també s’ho fa al seu nuvi, però ara no és el moment d'esplaiar-se amb això.
La Judy va creure que no era una bona resposta, i va tractar d'arreglar-lo.
--Ep, perdona, Winnie, vaig voler fer gràcia, ja saps com sóc...
--No passa res.
--I què feies a Los Àngeles?
--La meva pel•lícula començaré a rodar-la en dues setmanes, tia.
--Ah, dabuten. ¿Que parlarà dels hispans, no?
--Sí. He volgut fer una història creïble, amb l'ajuda d’en Jesse Obregón en el guió. També ens ajudarà i ens farà una mena d'assessorament durant tot el rodatge. Vull que tot sigui creïble. Que si rodés a França m'envoltaria de les meves amistats franceses perquè em diguessin quins són els seus costums de debò, no aquestes bestieses cursis de “l‘amour” –va remarcar la Winnie l'accent francès al dir aquesta breu frase—que tant ens agraden als americans.
--Em sembla molt bé, Winnie. ¿Que anem a algun lloc?
--No, he d'anar-me cap a l'oficina, a preparar algun assumpte, i des d'aquí fins a cap d'any tindré molta feina, per que hauré de preparar el viatge a Europa per a promocionar “Pell de qualsevol color”, que s'hi estrenarà amb una mica de retard per problemes de distribució –ja se sap que la Winnie treballa para companyies cinematogràfiques independents, que no tenen tanta facilitat de distribució com les “majors” tipus Metro, Paramount o Universal.
--Fotre, els del cinema no atureu mai. No teniu temps de vegades ni tant sols per a vacances. Crec que ja no em dedicaré a això –va fer broma la Judy.
--No et falta raó, Judy –va sospirar la Winnie--. Que véns a la meva oficina?
--Em... bé, ara no tinc gens a fer, i en Jarvis ara treballa, a aquesta hora. Aniré amb tu.
--Molt bé, tia. Agafarem un taxi.
I ho van agafar per a anar on estava l'oficina de treball de la Winnie, en el barri denominat TriBeCa (sigles de “Triangle Below Canal”, en anglès “Triangle Sota el Canal”) i van pujar al pis on hi era aquesta oficina.
Allà hi eren només alguns empleats, doncs ja vam dir que els despatxos eren llogats i compartits. La Winnie els va fer un salut.
--Hola, nois.
--Hola, Winnie –li va respondre un noi amb ulleres--. Que ja has tornat d'Hollywood? Com s’ho fan ara per allà?
--Com a sempre, Sydney. Jo, encara tinc sort de que només vaig per allí per a contractar actors, que si no... No m'estranya que a Woody Allen no li agradi gaire deixar-se caure per aqueixos llocs. A més, a mi, des que em va passar allò en una d'aquelles festes salvatges que es fan allà, no m’hi vull acostar gens.
--Què és el que et va passar allà, Winnie? –va preguntar en Sydney, amb molta curiositat, a part d'una mica de morb.
--Gens ni mica interessant, nano –va respondre durament la Winnie, volent obviar el tema--. Parlem de coses més importants.
La Winnie, és clar, no volia parlar d'allò, per que l'última vegada que va anar a una festa d'aquelles va acabar malament, molt malament, completament borratxa. En aquest estat, va fer coses que mai hauria fet sòbria, sense provar una gota d'alcohol. Gairebé es va morir de vergonya a l'assabentar-se per una amiga el que havia fet en estat embriac. Com ja ho saben molt bé, no l'hi contem altra vegada...
La Judy va mirar amb curiositat el despatx de la seva amiga.
--M'agradaria tenir un despatx com aquest, Winnie.
--Molt bé –va contestar satisfeta la cineasta--. Fes-te directora de cinema com jo, i tindràs tres-cents com aquest.
Van riure l'acudit de la Winnie, que al cap i a la fi no era més que això, un acudit.
En aquell moment un noi va entrar per la porta del despatx i va dir:
--Eh, perdonin... ¿Que hi és la Winnie Withfield, la directora de cinema?
--Sóc jo, noi –va respondre cordialment la Winnie--. Que desitjava alguna cosa?
--Sí, veurà... volia saber si hi ha de càstings per a la seva nova pel•lícula... aquesta dels hispans...
La Judy es va fixar atentament en el noi, al que coneixia d'alguna cosa, i es va adonar que era en Curtis Greene. Havia intentat treure-s’ho del cap, i va i l'hi troba al despatx de la seva amiga, la Winnie. ¡No’t fot!, com diria ella.
--Bé, el càsting d'alguns personatges extres no ho hem convocat encara –va contestar la Winnie, recordant-se de tot de memòria--, però si véns per aquí demà cap alà de dos quarts de set de la tarda, potser poguessis aconseguir algun paperet. Que ets actor?
És clar, la Winnie no sabia res de que en Curtis i la Judy es coneguessin.
--Si... em... estic estudiant Art Dramàtic –va dir en Curtis, amb una mica de timidesa des que va entrar al despatx--. Volia veure si vostè podia... em, podia donar-me...
--Bé, bé, tranquil –li va tranquil•litzar la Winnie, com una mare tranquil•litza al seu fill--. Demà véns per aquí, com t'he dit cap allà dos quarts de set, i ja veurem si aconsegueixes alguna cosa. Segur que l’aconsegueixes...
En Curtis va dir que d'acord i que tornaria a l'endemà. Abans d'anar-se, va mirar uns segons a la Judy i es va acostar a ella. Ella també es va acostar a ell.
--Judy! Que no te’n recordaves d'on visc? –li va preguntar en Curtis.
--No... no me’n recordava –va amollar la Judy, cercant tot seguit una excusa, una qualsevol, per a no haver de dir

que no volia saber més d'ell perquè no hi hagués cap perill per la seva relació sentimental amb en Jarvis.
--Bé, mira, podem sortir ara per a prendre unes copes en un bar de puta mare que hi ha aquí baix –va dir ell, molt animat.
--Ep... no puc ara, Curtis. Ho assec.
--Que no pots? Per què...?
En Curtis, pel que es veia, no estava gens acostumat a que una noia li digués que no.
--He de tornar a casa meva. A més... –la Judy va fer un esforç per a dir-li això, la part final perquè no hagués malentesos--: A més, tinc nuvi. No ho sabies?
--Em... no... –com comprendran, el noi es va quedar literalment gelat. La Winnie, sense saber de què anava el rotllo, se'ls havia quedat mirant i es va acostar a ells. Els va preguntar:
--Que us coneixíeu?
--Ep... si... –va contestar la Judy--. Diumenge passat, a casa dels pares d’en George... van venir allà molts amics, i entre ells, en Curtis.
--He d'anar-me, senyoreta Withfield –va dir educadament i de manera ben freda en Curtis, encara que se’n veia molt que preferia anar-se d'allà com més aviat. Es va dirigir a la porta.
--Adéu, Curtis –li va acomiadar la Judy.
--Adéu, Judy –va contestar ell, fredament, com abans.
Va sortir al carrer, a fer una passejada. Però va preferir agafar un taxi per a tornar a casa. Ja allà, en Curtis es va dir, lamentant-se:
--Merda, merda i merda! Per això no em telefonava aquesta tia! Ja tenia qui li toqués el cul! I jo, com un tocacollons, aquí esperant...! Merda!
Va decidir esplaiar-se bevent-se una llanda de cervesa que tenia en la nevera.
Es va asseure seguidament al sofà de la sala i es va beure la cervesa a poc a poc. Hagués volgut beure-se-la al bèstia, d'un glop, però en Curtis no és d'aquests. Va tornar a pensar en la Judy, a maleir-se per la seva dolenta sort, que si sempre fa tard, que quan veu una noia maca ja té parella...
Va preferir despenjar el telèfon i cridar a una amiga seva, la Jacqueline Forrester, que viu prop d'allí.
--Digui...? –va preguntar una veu de dona jove amb accent de Brooklyn.
--Hola, Jackie, maca. Soc en Curtis.
--Cony, no et reconeixia, Curtis. ¿Què, nano? Què fas ara?
--Res, el tocacollons, com sempre. ¿Qué tens alguna cosa a fer, ara?
--Ara no, nano. Però tinc moltes ganes...
--De què...?
--Ja saps què –va remarcar la Jacqueline amb una veu insinuant.
--De cardar? –va preferir deixar-se ell de formalismes i anar al gra.
--Elemental, estimat Watson –va contestar ella, amb una imitació d'un presumpte accent britànic.
--A casa meva o a la teva?
--A casa meva, nano. Aquí ens trobarem còmodes.
--Sí, és clar, amb aquest llit d'aigua que tens, que sembla que estiguem en forta marejada en alta mar.
--Com al vaixell de “Vacances a la mar” , oi que sí?
--Sí, és clar... Vaig ara cap allà.
--T'espero, nano.
--Fins ara...
I va penjar el telèfon. Com ja suposaran, la noia li va parlar en Curtis d'una manera molt afectuosa, gairebé coqueta. Encara que alguna veïna i veí volia dir que aquesta era una puta, una prostituta (alguna cosa falsa, és clar), la Jacqueline Forrest volia fer l'amor amb en Curtis només per que ella es trobava tota sola, i per que, com li passava a la Kimmy, també acabava de trencar amb la seva parella. En el cas de la Jacqueline, això havia succeït una setmana abans. I tant li feia amb qui s’ho fes, ara. Potser això pot ser una manera d'esplaiar-se, però ja veiem que en Curtis vulgués fer això mateix, pel seu fracàs amb la Judy.
Mentrestant, la Judy, quan havia arribat a casa, no sabia si anar-se l'endemà a la d’en Curtis, però es va recordar de la seva pols amb en Jarvis, i per això es va oblidar del primer. Estimava massa Jarvis com per deixar-lo escapar. I no diem “escapar” com si la Judy volgués posseir-lo com a un esclau, sinó que li estimava tant que no desitjava buscar-se un altre noi i començar una altra vegada de zero, conèixer els seus costums, els seus defectes i virtuts, acostumar-se a anar a una altra casa, a un altre barri, o qui sap si a una altra ciutat... Tampoc no volia ella caure en el tòpic que sempre qualsevol persona, home o dona, ha abusat d'ell, del que “…la meva parella és meva, em pertany”, com si la parella de qualsevol no fos més que un trofeu de caça per a després exhibir davant els altres, com mostra de poder o d'intentar per una vegada en la vida presumir d'alguna cosa... Potser això no ve al cas, ara.
De vegades la Judy hi havia escoltat parlar a moltes amigues, sobretot les amigues liberals, que podrien perfectament ser com les protagonistes de la sèrie televisiva “Sexe a Nova York”, que perquè ningú pogués agafar gelosia, un home i una dona podrien tenir relacions sexuals amb altres persones, perquè vegin ells que allò no és gens dolent. Ara com ara, la Judy no té ganes de provar-lo. Encara que ella és una rebel i sempre vol trencar motlles, ara no li dóna la gana. Potser per mandra.
A l'endemà, en Curtis va ser novament al despatx de la Winnie Withfield, per a veure si podia aconseguir algun paper en la seva nova pel•lícula. Després va acabar tenint molta sort, doncs va aconseguir un petit paper d'extra en una única escena, en la qual tindria dues frases, el que no està gens malament per a començar. I en aquesta escena, segons li ha explicat la Winnie, sortiran tots dos protagonistes de la pel•lícula, als quals la Winnie ha triat minuciosament, tant als hispans com als anglosaxons i la resta de llatins.


L'argument de la pel•lícula és:
En Fernando Álvarez, un hispà de Nova York, té una vida quotidiana molt tranquil•la, igual que la Geraldine Peralta, una noia de la qual ell s'enamora. Comença a perseguir-la, en el bon sentit de la paraula, i després de molt intentar-ho, aconsegueix tenir relacions amb ella. Però allò no anava com somiaven al principi, ja que van començar a discutir, a tenir problemes, i tot es va complicar tant que van acabar trencant. La història no té un final del tot dolent, sinó un d’agredolç, ja que ell i ella tenen finalment que buscar-se una altra parella, que gairebé al final de la pel•lícula la troben. Això és en grans trets l'argument, que potser sembla molt corrent, que no diu molt, “déja vu”, com dirien els francesos, però la Winnie i en Jesse Obregón han volgut fer una història amb ganxo, a més de trencar amb els tòpics de l'entorn hispà als Estats Units, que encara són ben apreciables. Encara, és clar, no saben si el film tindrà o no èxit, però ho intentaran (és tòpic això últim, però és el que sempre es diu i sempre s'intenta).
També s'aprofitarà per a fer una crítica a tot el que hem dit, i també al masclisme que encara impera en els hispans (això, és clar, ho ha proposat la Winnie, però en Jesse, que com hispà coneix molt bé aquests vicis, ho ha desenvolupat perfectament) i altres problemes quotidians seus.
La Winnie va estar bastant ocupada a triar als extres per al repartiment, ja se sap, els càstings són un aclaparament, cal triar a un entre centenars d'aspirants, de vegades entre milers, així que passem a la setmana següent. Aquí, la Judy acabava de tornar d'un cap de setmana amb en Jarvis, els quals, ja l'hi imaginaran, van fer l'amor millor que mai.
--Avui hem cardat dabuten –deia la Judy vàries vegades, afectuosa, quan àdhuc estaven en el llit.
--Quin entusiasme tens, tia –va dir en Jarvis--. Jo pensava que havíem fet una merda de pols.
--Ho sé, nano, però comparat amb els altres...
És clar que la Judy deia tot allò per a animar en Jarvis i que el seu amor propi masculí no decaigués. I de passada, animar-se ella mateixa. Ara tot estava tranquil, ells es trobaven relaxats. Havien anat a un motel de l'Estat de New Hampshire, on hi ha molts llacs repartits per tot el seu territori. L'anada i la tornada es va fer en un autocar.
Ara, la Judy treballa, com tots els dies, al bar. Sembla que cada vegada més s'oblida d’en Curtis, i que quan es troba amb ell ja no li desitja com abans.
I ell tampoc, creiem, per que semblava que ell i la Jacqueline Forrest s'havien enrotllat força bé, i ara ja no volen separar-se. Ella (la Jacqueline) era la més contenta, potser per que creia que ja havia trobat l'amor de la seva vida i aquestes bestieses. Al principi creia que en Curtis era un tocacollons, però després va veure que no.
Però a la Kimmy no li passava el mateix. Encara no havia trobat a un noi que li agradés de debò, i el súmmum era que en el seu conjunt musical la cantant del mateix, que ja havíem dit que era lesbiana, encara que ho dissimulava, ja s'havia fixat en la Kimmy i intentava més o menys acostar-se a ella. Tenir almenys una bona amistat amb ella, sense que semblés assetjament sexual. Això li feia nosa, a la Kimmy.
Un matí hi era aquesta tocant una estona la guitarra elèctrica, assajant una cançó que ella mateixa havia compost en una nit d'insomni, fallant d’algunes notes, una mica lògic quan encara no s'ha après del tot, una cosa que a ella li molesta molt (el que no surti perfecte), però que a poc a poc ja sabia acceptar amb més tranquil•litat. Llavors, la cantant lesbiana, la Jennifer Kowalski, de cabells pèl-rojos arrissats, se li va acostar, preguntant-li:
--Què fas, Kimmy, maca...?
--Em... –la Kimmy va arrufar una mica el nas, doncs ja estava un poc tipa dels amorets pèssimament dissimulats que li deia la Jennifer--. Res, Jenny, assajant una nova cançó que vaig escriure fa pocs dies.
--Ah, molt bé. Per què no la toques ara?
--Com vulguis...
I la va interpretar, cantant-la també, clar. A la Jennifer Kowalski li va agradar força.
--És molt bonica, tia. Saps fer-lo dabuten.
--Gràcies, Jenny –l'hi va agrair la Kimmy, amb educació.
--Que tens alguna cosa que fer després? –va preguntar la Jennifer seguidament.
--Jo?
--És clar, tu, no em refereixo al President Bush, maca.
--És que... –la Kimmy s'adonava que la Jennifer només buscava un pretext per a convidar-la a algun lloc i seguidament intentar lligar-se-la. Al seu estil, va buscar una excusa per a dir que no--: He de sortir amb l’Herbie...
Va dir el primer que se li va ocórrer, de manera una mica atropellada, a més.
--Amb l’Herbie...? –va fer la Jennifer cara d'incredulitat--. Si vau tallar fa poc...!
--I què...? Tinc ganes de fer-me'l amb un paio, amb qualsevol paio, i a aquest li conec millor que no pas a uns altres, sé com la té...
Li va costar força, però al final la va convèncer.
Si la Kimmy sofria aquests assetjaments, la Judy tornaria a sofrir els d’en Curtis, però més endavant. Ara tot estava molt tranquil.