TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ (Capítol XII)

CAPÍTOL XII





Un dia al matí –ja hi som a finals de Setembre--, acabava d’arribar a casa dels Raines una dona jove, uns 26 anys, que es diu Lorraine McCorkindale, cosina dels fills i neboda dels pares. Estava embarassada i arribava amb una panxa d’un format considerable. Estava d’uns cinc mesos, però semblava que el nadó que arribaria fos d’un format XXL, com es diu ara. Com deia ella mateixa, sovint fent broma, semblava que dugués un pneumàtic d’un cotxe de curses.
En Ralphie es va asseure a la banda de la seva cosina, la qual no semblava no tenir millor tema de conversació que no pas el seu embaràs, quin nom tindria el seu fill o filla, quina roba en vol que dugui... bé, en Ralphie, en mirar-se de reüll el ventre inflat de la Lorraine, va fer una ganyota de desgrat, que va intentar disimular com va poder, potser perquè s’imaginava el que passaria una dona que acabés així, amb el ventre inflat, que durant nou mesos té que sentir com allò se li va fent cada cop més gran, que no sap si allò acabarà algun dia o acabarà esclatant com un globus d’un nen amb massa aire al seu interior... I així fins que el nadó se’n cansés d’estar-hi, que deu sentir uns dolors ben forts, potser com les tortures físiques o psicològiques, que sentia un presoner a un camp de concentració nazi, com Auschwitz, Treblinka o un altre pitjor, i després acaba naixent el nadó... i com en Ralphie tenia un començament d’úlcera d’estómac, la cosa era força pitjor. No sabem perquè, però ell sempre ha tingut aqueixa mateixa sensació en asseure’s a la banda de qualsevol dona embarassada, malgrat que fos la seva mare.
Quan la Lorraine McCorkindale el va preguntar a la Judy i a la Kathy per si algun dia elles voldrien tenir de fills, elles van contestar, sense gens d’entusiasme:
--No m’agrada gens, ara per ara, cosina –va contestar la Judy, com si li parlessin de naus espacials, cosa que ella ignora del tot, almenys el funcionament d’elles--. Si ja em fot molt tenir-ne la regla, ¿que no em podrà fotre igualment el passar-me nou mesos amb una panxa que semblaré el timbal de l’Orquestra Simfònica de Xicago, aquí al davant, sota les mamelles, i després, quan hi hagi nascut el nadó, tindré més mal que no pas si m’hi hagués caigut a sobre els peus el cosí Jerry, aquell que està més gras que no pas en Pavarotti? Potser un altre dia, maca, perquè no totes les dones tenim el mateix instint maternal que tu, em sap greu.
La Lorraine es va quedar amb la boca oberta pel monòleg de la seva cosina, i la seva mare també. La Kathy no va obrir boca com les altres, potser perquè tenia les mateixes idees que la seva germana. I és una mica més discreta.
--Perdona, filla –digué la Mallory, que no estava d’acord amb la Judy--, però em sembla que exageres. Tenir-ne un fill és una cosa molt bonica.
--Sí, ja ho sé –la va interrompre la rossa--. És que jo no estic preparada encara per tenir-ne de fills... si vosaltres en pugueu, doncs dabuten.
--Dabuten...? Què significa això...? –la Lorraine no comprenia el llenguatge col.loquial de Nova York, ja que ella resideix a Monroe, Luisiana.
--Res –va dir la Judy--. Vol dir una cosa que està de puta mare... ei, perdona’m, Lorraine; que això de la “puta mare” no és per tu.
S’havia equivocat en dir la frase, és clar, i allò de “puta mare” va escandalitzar una mica a la Lorraine, que vivia amb una família d’idees dretanes i no aguantava gens bé desimboltures en parlar com fa la seva cosina.
La Mallory intentava disimular, però era ben segur que desitjava fer-li a la seva filla una patacada al cul per haver amollat d’aquelles coses tan estúpides, però se l’estimava massa per fer això. Ah, la Kathy va dir de coses ben diferents per no fotre encara més l’ambient.




Més tard, la Judy se’n va anar cap a la seva habitació i se’n va posar al ràdio-cassette una cançó que tenia a veure força amb el tema de l’embaràs: era d’en Pedro Almodóvar, el director de cinema espanyol, que també hi havia estat cantant anys enrera, als seus començament de cineasta, durant l’època de la famosa i llegendària “movida” madrilenya, amb uns nois que semblaven també una mica... ¿marietes? Potser sí. No ho sabem gens bé... Es deia el conjunt musical “Almodóvar y McNamara”.
Bé, la cançó aquesta es titulava “Voy a ser mamá”, i amb uns tocs musicals una mica barroers, que desafinava força per una orella més acostumada a sentir de músiques més “elegants”, com els que els agraden més sentir Luciano Pavarotti cantant d’àries operístiques com “La donna e’ mobile” del “Rigoletto” d’en Verdi. Bé, la cançó que ens ocupa feia molta broma de les mares. Com la Judy hi havia posat la cançó amb un volum molt alt, la Mallory va entrar a l’habitació per protestar.
--Què fas ara, amb tant de soroll?
--Res, Mamà, escoltant això –va assenyalar el ràdio-cassette, i per sentir millor a la seva mare, va baixar el volum fins la meitat.
--Què cony et passa, Judy? Que et tenies que fer la divertida, amb la teva cosina? ¡Quin numeret vas fer, amb l’acuditet de la “puta mare”! ¿Que anava amb segones intencions, parlar-li així a la Lorraine?
--Perdona, Mamà, em sap greu –va contestar la Judy, tot i que ho va fer amb una enorme expressió d’indiferència--. Ja saps que, ara per ara, no m’interessa tenir-ne de fills. Encara no estic preparada.
--Et comprenc, Judy, però no has de fer burla de les dones que sí volem tenir-ne. Rai que la Lorraine et coneix ben bé i no et tindrà cap rancor. Però, per si de cas, ves a parlar-ne amb ella per quedar bé.
--Oh, Mamà...! ¿Ara...? –semblava que allò fotia força a la noia, com una obligació i humiliació alhora, tenir que demanar perdó a una altra persona i fer-li alhora la promesa de que allò no ho farà mai, que des d’ara serà una bona noia.
--Sí, ara! –va insistir la seva mare, gairebé cridant--. Ja saps com son els parents d’ella, que sempre han estat una mica “fatxes”... i se’n pensaran que ton pare i jo t’hem educat malament, i ens donaran la llauna per això.
--Fotre, Mamà, ja saps com son les gents del Sud, son ben “puretes”.
--Calla’t ja, collons! Sempre amb el mateix! –la Mallory estava farta--. Ah, Judy –de cop i volta va canviar de tema---, ¿quina cançó és aqueixa que t’escoltaves?
--És una cançó d’Almodóvar, d’aqueix director de cinema espanyol, que també ha cantat amb un conjunt de Madrid.
--Ui, doncs sona com si se’ls hagués fet malbé la rentadora –va opinar la mare, en notar que la cançó sonava com tocada amb un estil barroer, ximplet i una mica vulgar--. No sé com als joves us poden agradar d’aquestes merdes.
En aquell moment la Lorraine McCorkindale va treure el cap per la porta. Va preguntar:
--Que puc passar...?
--Ei, sí, Lorraine, és clar que pots passar –va contestar la Mallory, apropant-se a la noia prenyada, com si volgués ajudar-la a entrar a l’habitació, com si allò fos un indret infranqueable--. Ves amb compte.
--Tia Mallory, que no soc cap nena. Sé tenir cura de mi mateixa –va replicar d’una forma suau la Lorraine, tot i sense poder disimular que encara continuava una mica ofesa. ¡Ni que, en estar prenyada, estigués alhora paralítica!
--Ei, perdona. Les mares, quan veiem una dona embarassada, sempre exagerem –es va disculpar la Mallory.
--Et comprenc, tia Mallory –va contestar la seva neboda, tota educada--. Bé, ¿que vau a ésser aquí o ens anem cap a la sala...? Ah, ¿quin soroll és aqueix? –va dir de cop, en sentir la música que la Judy estava escoltant al seu ràdio-cassette, la cançó del qual encara sonava.
La Judy va arrufar una mica el nas, perquè no l’agradava gaire que la seva cosina digués “soroll” a aquella música d’Almodóvar i McNamara, que ja acabava la cançó “Voy a ser mamá” i seguidament atacaven una altra, titulada “Gran ganga”, amb uns endegaments encara més barroers que no pas l’anterior. Era una de les cançons més famoses de l’època de la “movida” madrilenya, que va ser sobretot entre finals dels anys 1970 i la meitat dels anys 1980, quan el cineasta manxec feia les seves primeres pel.lícules, com “Laberinto de pasiones”, que ja s’hi va estrenar als cinemes estatunidencs gairebé al mateix temps que “Mujeres al borde de un ataque de nervios” –potser la seva pel.lícula més exitosa al país d’Abraham Lincoln i que el va fer conèixer allà definitivament--, i “¡Átame!”, tot i que aquesta va estar vorejada d’una certa polèmica, que Almodóvar va solucionar d’una manera eficaç. Ja ho sabran tots :la pel.lícula va ser clasificada “X” per la censura americana, malgrat que no era cap pel.lícula porno, i Almodóvar va fer pel seu compte una campanya als Estats Units contra aquesta estúpida qualificació. La gent de Hollywood el va donar suport, i finalment la censura americana, pressionada per totes bandes, va decidir suprimir d’aqueixa qualificació i inventar-se una de nova, la “NC-17”, que ja no marca tant com la infamant “X”, tot i que no deixa d’ésser estigmatitzant per la pel.lícula que tingui aqueixa qualificació.
--No és cap soroll, Lorraine –va dir la Judy a la seva cosina, disimulant molt bé la seva irritació per dir així a aquella música--. Sé que aquest noi toca la música en estil barroer, però tampoc n’hi ha que exagerar.
--Qui és? D’algun cantant de salsa sud-americà? –va preguntar la Lorraine, que tot i que no parlava res d’espanyol, se’n va adonar de que la cançó era cantada en aquella llengua.
--No, cosina –va contestar la Judy, com d’una manera solemne, i va fer la presentació--: aquest és el gran director de cinema espanyol Pedro Almodóvar, que fa anys també era cantant.
--Almodóvar? –arrufà el nas la noia del Sud, com si la parlessin del mateix Diable--. D’aqueix indecent que va dur aquí una fastigosa i immoral pel.lícula seva i que, a sobre, es va atrevir a incitar-nos els americans a rebel.lar-nos contra les nostres pròpies Lleis?
La Judy va pensar, també arrufant el nas, que la seva cosina ja començava amb la infumable discurs moralista que els hi havia amollat moltes vegades, i que ella va tenir que empassar-se amb molta força de voluntat.





--Em, sí, és ell, però... oblidem-nos-en d’això, si us plau –va preferir tallar de cop, passar a un altre tema i, per si de cas, va apagar el ràdio-cassette. Ja continuaria escoltant quan la Lorraine sigui ben lluny, per Manxuria, si això era possible.
Els trets físics de la Lorraine eren bastant corrents: cabell i ulls castanys, roba més aviat avorrida i sense imaginació, rostre corrent, sense res especial, encara que agradable de veure, i un físic també agradable, però sense que sigui espaterrant, ara una cosa alterada pel seu embaràs. Viu a Monroe, Louisiana. La família Raines té parents repartits per tot el país, a més d'altres països al voltant del globus terraqüi.
Si la Judy té problemes amb els seus parents i no aconsegueix caure'ls bé, Jarvis té un problema semblant, i que és sobretot amb el seu pare, que va provocar que la seva germana Murphy hagués d'anar-se'n d'allà i anar-se'n a viure a Los Angeles, molt lluny de la casa familiar, per tenir idees polítiques i valors morals molt diferents dels del seu progenitor. Ella és demòcrata i el republicà. Encara que amb el pas dels anys sembla que tot s'ha tranquil•litzat més entre ells, ja que cada vegada que ella visita la casa familiar no discuteixen mai, amb Jarvis no passa el mateix.
Que recorden la noia francesa, la Valérie Chévenement, que va ser la seva anterior núvia? Doncs quan la va presentar a la seva família, mentre que a la Murphy i a la mare els va caure bé, al pare no (deia que li semblava massa liberal, per exemple), i va haver de passar algun temps fins que la franceseta (com la deia despectivament) li va caure bé. Amb la Judy va passar el mateix. En aquella ocasió, el pare va dir lacònicament, en veure-la per primera vegada:
--Jarvis, qui és aquesta nena?
En Jarvis no feia gust gaire bé si allò era una mena d'afalagament encobert o un insult cap a la seva noia.
Ell era el germà petit, i la Murphy, la gran. En Jarvis sempre va estimar-se, en el bon sentit de la paraula si parlem de relació entre germans, a la seva germana. Ella sempre va ser una mena de mestra en la vida per a ell, encara que ella li demanava i demanava que fos més mesurat.
--Per a mi és un honor, oncle, això que et fixis en el que jo faig per portar bé la teva vida, però no sóc cap déu. Deixa'm tranquil•la, si us plau ?le va pregar ella, tractant de no ser massa dura, ja que ell li queia així mateix molt bé i que ho adorava.
Vegem ara com és la Murphy Delaware. Ja sabem que ella és una feminista que va créixer a Albany, on la vida és força diferent de la de la “Big Apple” (Gran Poma), denominació de Nova York, sobretot feia molts anys. Ara ja està més canviada, i a més de ser la capital de l'Estat de Nova York --als Estats Units, la majoria dels Estats tenen les seves capitals en ciutats petites, per no saturar les grans ciutats amb allò de ser capitals d'Estat-- té una Universitat. Però el que més ens interessa ara és la vida dels Delaware.
La Murphy és una noia morena, ulls verds, vegetariana --si sabem que és una mica progre, encara que no com s'entenia això en els anys seixanta--, feminista i simpatitzant del Partit Demòcrata. No es va fer militant de l'esmentat partit pel qual no veia gaire bé els polítics i volia muntar-l'hi tot per ella mateixa. Però això li importava un cogombre al seu pare, Vincent Delaware, que era un fanàtic del Partit Republicà i massa tradicionalista, que es va enfadar molt quan es va assabentar de la militància de la seva filla.
A ella no li agradava aquella actitud del pare i va decidir anar-se'n de casa. Ja li va explicar en Jarvis a la Judy que Murphy se'n va anar a Los Angeles, amb un amic seu, locutor esportiu, anomenat Walter Caproni, d'una emissora de ràdio a la ciutat californiana. Ella treballa allà com a metge en un hospital, després de passar amb èxit els seus estudis de Medicina.
D'això parlarem després, potser. Vegem ara com ha canviat en Vincent Delaware des d'abans que ella se n’anés d'allà i ara mateix.
Quan la Murphy encara residia en aquella casa, en Vincent deia a la seva esposa, la Louise:
--Louise, la Murphy m'ha dit que vol ser mèdic...
--Ah, molt bé –va contestar ella lacònicament i amb un somriure al rostre.
--Molt bé, dius...? –tot i que ell parlava tranquil, se li veia que estava enfadat--. Jo vaig dir que ella es casaria amb un noi de bona familia, com en Phil Bruster, un noi decent i...
--Oh, Vinnie, ja t'he sentit això disset milions de vegades. Ja m'ho sé de memòria –el va interrompre la Louise Delaware, nom de soltera: Wimbury.
Allò va semblar fastiguejar una mica en Vincent Delaware.
--¡No et riguis a la cara, cony! ? —va rondinar--. En Jarvis i tu també em feu sempre la punyeta! No m'estranya que el nostre país estimat estigui fotut per totes bandes! Encara que tenim en Reagan, que és un sant, no es pot fer gaire perquè tot l'han fotut aquests comunistes de merda que...!
--I tu ets el que va tots els dies a l'Església Metodista i vols aparèixer davant de tots i sobretot davant del Reverend Andrews com el més decent de tots? –va preguntar la Louise amb fermesa, ja que no concebia que ell, precisament ell, que presumia de decent i menyspreava als altres encara que fossin igual de decents, deixés anar tants renecs en parlar.
Ell, és clar, es va enfadar una mica amb ella, per allò que semblava ésser un desafiament a la seva autoritat, o almenys, a la seva presumpta infal•libilitat. Però qualsevol s'adonaria que allò era una mica absurd i que... bé, deixem-lo. Tornem amb la Murphy: el seu pare la va portar a un col•legi de nenes quan encara era petita. No sabem si aquell col•legi era, com ella deia de gran en recordar-ho, ”una bestiesa”, però no li agradava gaire. Se li notava només en l'expressió, en parlar-ne.
No mostrarem l'escena a la qual la Murphy li va dir al seu pare que volia anar-se'n de casa i guillar-se amb un amic seu que ja se la imaginaran tots vostès, i era força tòpica.
Però els comptarem que, en passar força temps, en Vincent Delaware va acceptar que la seva filla fos com ella volia, que hauria d'esperar molt de temps per tenir-ne néts (ella no tenia gens de ganes d’ésser mare, i en Jarvis tampoc no semblava interessat en el tema, sobretot perquè no volia casar-se), que no... bé, deixem-lo. Més endavant potser tornem amb ella.




En Jarvis, quan va fer l'amor amb la Judy, no li va explicar tots els detalls de les seves relacions amb les noies, com en aquella nit d'Any Nou. Amb el seu complex d'inferioritat, fins i tot no prou superat i que tractava de dissimular, va poder tenir relacions amb elles, però amb molt esforç. Una vegada, per exemple, va deixar anar una frase que a ell, després, li va semblar tota una bestiesa, però que a la noia aquella li va fer molta gràcia. Encara que la noia va començar allò per gastar-li una broma. Ella era la María Antonia Quiroga, l'espanyola.
--Què m'aconsellaries, Jarvis, si jo fos lesbiana? –va ser la pregunteta aquella, que esperava resposta d'ell.
--Em... –en Jarvis va enxampar immediatament el sentit de la pregunta i immediatament va respondre--: Doncs et presentaria a una amiga meva, que m'ha dit que és lesbiana, i te la presentaria. Segur que ella i tu fareu una bona parella.
La María Antonia Quiroga, que ja havíem dit que era filla de gent “progre”, va acceptar molt bé la resposta, partint-se de riure, davant la qual cosa en Jarvis se sentia totalment ridícul, com un tocacollons.