TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ (Capítol XVIII)

CAPÍTOL XVIII





A l'endemà, la Judy es va anar a la feina treballant, no obstant això, millor que mai, opinava el seu amo, que no tenia res de semblant amb en Ted Danson de la sèrie televisiva “Cheers”. Ell opinava que aquella comparança era solament una casualitat, ja que el bar tenia certa semblança amb el de la sèrie.
--Crec que li augmentaré el sou –va pensar per a si mateix.
Gairebé acabant la jornada laboral de la Judy allí, va arribar allí en Curtis Greene.
--Merda...! –va pensar Judy. El que menys volia en aquest moment era trobar-se'l cara a cara.
--Hola, Judy –li va saludar ell--. Em serveixes una Coca-cola?
--Sí, ara –va contestar la rossa, tractant d'aparentar tranquil•litat i posant el mateix somriure que posa a tots els clients del bar.

--Que véns després amb mi?
--No ho diguis aquí, si et plau –li va suplicar la Judy, baixant la veu.
--Ah, és veritat, vols ser molt discreta... T'entenc –va comentar en Curtis, condescendent.
--Curtis, tenim un problema...
--Qual?
--Crec que... –la Judy va intentar dir-se'l clar i català— en Jarvis, el meu nuvi, ja sap tot allò dels polsos que tu i jo ens hem fet.
--Els polsos...? I com...? –es va espantar un poc en Curtis, tement la venjança d'un nuvi gelós.
--Tranquil, nano... –li va tranquil•litzar la rossa, tranquil•la així mateix— Ja t'ho explicaré més tard, que ara he de treballar... El meu amo m'ha dit que treballo avui tan bé que potser em pujarà el sou. No vull desaprofitar això.
--Enhorabona, maca... Que ens trobem a casa meva, com sempre?
--Sí, és clar... Ara, pren-te la Coca-cola –la hi va servir. Tot seguit, ella va seguir treballant.
Quan la hi va haver begut, d'un glop, va pagar la consumició i es va marxar, no sense abans acomiadar-se:
--Adéu, Judy.
--Adéu, Curtis.
Més tard, en acabar la seva jornada laboral, la Judy es va anar a la casa d’en Curtis, i va pujar al pis on hi era, per a trucar a la seva porta. La va obrir ell.
--Hola, Judy. Pots entrar... –va dir en Curtis, content per veure-la allà.
--Gràcies, maco –va contestar ella, amb un somriure.
La Judy va entrar i va tancar la porta al darrera. Després, quan ja s'havien instal•lat en el sofà de la sala, ella li va dir:
--Curtis... Et vaig contar en el bar que el meu nuvi, en Jarvis ja sap que ho vam fer, ¿oi que sí?
--Si. Què passa...? T'ha prohibit que tornem a veure'ns?
--No. Veuràs...
I l'hi va contar tot, amb detall, gairebé com un llibre descriu una escena minuciosament. Ell, és clar, no semblava creure's gaire el que hi havia escoltat, si s'ha de jutjar per la seva expressió.
--Em vacil•les...? –va preguntar.
--No, nano. És veritat –li va assegurar la Judy.
Encara que la Judy va insistir força en això, en Curtis seguia sense creure-s’ho totalment. Potser caldria dur-li a casa d’en Jarvis perquè ell mateix l'hi confirmés, va pensar ella.
Aquí, com moltes vegades, la Judy també es va posar a pensar coses, potser coses que li fotien bastant, i veient que al Curtis li fotia molt tot allò que el nuvi d'ella sabés que ella li posava les banyes amb ell, a més de tenir, diguem, que compartir-la amb un altre, semblava que li minvava la seva homenia. La Judy va pensar sobre això:
--Merda...! Ja s'ha posat com gairebé tots els paios, en pla mascle ofès! No, si tots fóssim hermafrodites, sobretot els paios, no passaria això!
Els hermafrodites són animals que són mascle i femella alhora, com els cargols. La Judy hi pensava així que d'aquesta manera s'acabarien aquestes diferències i d’altres entre homes i dones. Podrien semblar reflexions absurdes, però per a ella no ho eren tant. Tenien la seva lògica, si aprofundim en elles.
En passar uns dies, es van trobar tots, quedant a intentar conviure, a veure si podia sortir una mica bo d'aquell aldarull...
...Però va passar un mes, i ara veiem en Jarvis, assegut en un banc de fusta de Central Park, trista, amb el cap baix, enfonsat, com si se li hagués mort la família sencera. Va tenir ganes de plorar, però com hi era a un banc públic, a la vista de tothom que hi passava, li feia vergonya, l’hi tallava, diguem-ne, plorar obertament, i pensava que el millor era anar-se a plorar a casa seva.
Ara no tenia ganes d'anar-se d'allà, doncs encara tenia molt dolents records del que va succeir allà. I que va provocar que tot, la seva relació sentimental amb la Judy, l'embolic amb la Kimmy, tot, van acabar anant-se en orris.
Que ell i la Judy hi havien trencat...?
Sí, sembla increïble, però això els va passar.
Si hem passat, així de cop, de quan començaven aquella aventura fins que ens trobem en aquest estat tan lamentable, és per a no avorrir-los amb detalls que tampoc no són gens importants. I a més, són més aviat obvis.
No obstant això, ja farem alguna observació per a mostrar què és el que va passar.
En Jarvis va intentar fullejar el diari que duia i va mirar les pàgines d'espectacles, on parlaven de la nova pel•lícula de la Winnie, que ja els quedava poc de temps per a finalitzar el seu rodatge.
Ja que tenia força amb aquella pàgina de la cartellera de cinema, va pensar en llegir-la, a veure si així podia distreure's.
Va veure una pel.lícula que li va fer riure molt: “Hot shots”, un títol que, per als no iniciats en l'anglès, significa “Tirs calents”, encara que és un títol que té un doble sentit molt evident, és el d'una pel•lícula satírica, dels mateixos directors d'”Aterra com puguis”. El seu estil és el mateix que el de totes les quals han dirigit: sàtira en pla absurd, que lleugerament recorden als genials Germans Marx, de tot tipus de situacions. Si en “Aterra com puguis” parodiaven les pel•lícules de la sèrie “Aeroport”, en “Hot shots” la parodia era de les pel•lícules d'acció com a “Top gun”, que va llançar definitivament a la fama Tom Cruise. Però aprofitaven per a fer homenatges a altres pel•lícules, que no tenien gens a veure amb l'esmentada. Així anaven de “Nou setmanes i mitja” a “Rocky” i així a moltes més.
Després de sortir del cinema, semblava més tranquil. Almenys havia pogut oblidar durant una estona els maldecaps de la seva vida recent. Igual que feia en Woody Allen a “La Hanna i les seves germanes”, que per a oblidar els seus dubtes sobre l'existència o no de Déu es va ficar en un cinema qualsevol i aquí posaven “Sopa d’oca” dels Germans Marx.


Però aquest alleujament no dura sempre. Als pocs minuts de trepitjar el carrer, va tornar a recordar-se de la seva desventurada vida sentimental, i va arrufar el nas molt malament.
Va pensar en anar-se cap a algun bar i empassar-se alguna cervesa d'un glop. Ho va fer. Però es va beure dos, i suposaran que es va posar una mica borratxo (a ell, l'alcohol li trasbalsa força, segons el seu estat d'ànim), i va començar a soltar incoherències, per exemple que es va posar a imitar la veu d’Anthony Hopkins com el psiquiatra canibal Hannibal Lecter d’”El silenci dels anyells”.
--“Un dia em va visitar un home del cens per a fer-me una enquesta. Em vaig menjar el seu fetge acompanyat de faves i un bon Chianti... Xxxxxx, xxxxx...”
Tots s’ho miraven entre divertits i sorpresos. És clar que també amb inquietud, a veure si era un boig, algun psicòpata assassí, que per fer més por, imitava a un famós psicòpata del cinema.
Així estava en Jarvis, amb la mirada fixa en la gerra de cervesa gairebé buida, amb una mica només del líquid que encara hi restava, fent una mirada entre boig i zombie sortit del famós vídeo musical del “Thriller” d’en Michael Jackson.
No, no era la seva actitud gaire divertida per a ningú. Només que de vegades era allò tan patètic que per si mateix feia gràcia.
El seu esguard, cada vegada més encegat per l'alcohol, barrejat amb aquells riures sinistres que de vegades soltava, començava a espantar a la clientela. La cambrera del bar intentava guardar la calma, i com anys enrere havia treballat a un sanatori mental, sabia com tractar a gent així de problemàtica. Li va parlar amb cert aire de mare compadint al seu fill:
--Senyor... veig que no té vostè un bon dia. ¿Qué li puc ajudar?
--Gràcies... –va agrair en Jarvis, que sabia correspondre aquesta classe de gestos— Però no cal, això.
--No, no, home... Què li passa? Problemes amb la núvia? –va pensar ella en guanyar-se la seva complicitat a força de que ell s'esplaiés, contant-li les seves dissorts amoroses, si és que les tenia.
--Si... Hem trencat.
Aquella cambrera era una dona d'uns 35 anys, no gaire agraciada físicament encara que atractiva amb el seu estil, i d'una mirada intel•ligent, amb ulls marrons i cabell castany a l'estil lleona. Tenia un somriure que captivava i que ressaltava l'aire intel•ligent que acomiadava.
En Jarvis li va contar la seva vida, i mentre parlava, ell semblava cada vegada més una altra persona. No se sabia si estava davant una cambrera o al divan del psiquiatra. Però contar les seves desgràcies a una desconeguda li animava. Moltes vegades, la gent que no et coneix de res pot ser més neutral i tenir per tant una opinió més objectiva. És clar que en no conèixer els teus problemes en profunditat poden donar una opinió sovint equivocada, però igualment passa al contrari: si coneixes massa profundament aquests problemes, i sobretot si ets familiar d'aquesta persona o la mteixa parella sentimental, el mateix d'abans.
Durant molta estona comentaven tot el d'ell i de passada el d'ella, mentre en Jarvis prenia més begudes, aquesta vegada no alcohòliques. Més tard es va marxar cap a casa, ja més alleujat.
La Judy tampoc estava gens contenta. Es trobava força frustrada, emprenyada amb si mateixa, per que creia que havia tingut molta culpa en la seva ruptura amb en Jarvis, a més de la que tenia ell. Hi era ella a la seva habitació, molt deprimida i amb el maquillatge dels ulls corregut per totes les galtes a causa de les llàgrimes.
Diversos dies hi era a casa sense sortir al carrer, només en breus ocasions.
Al ràdio-cassette estava escoltant una cançó que precisament feia un any li va animar a lligar, com era aquella de la Luz Casal, “Y voy a por tí”, però aquesta ocasió escoltava una altra, molt adequada per a la conjuntura: “Pero te dejé marchar”, malenconiosa cançó a la qual una dona es lamenta que va deixar marxar al seu home estimat, potser per sempre més. Això sentia la Judy, l'haver perdut per a sempre més en Jarvis, encara que, és clar, el seu amor per ell havia anat minvant cada vegada més en els últims mesos, però, ara que ja no hi era amb ell, li trobava moltíssim a faltar.
De tant en tant li queia una altra llagrimeta per la galta, per això el maquillatge dels seus ulls ja presentava un aspecte de sinistre total, de ruïna absoluta. Se’n va mirar un llibre que havia damunt la seva tauleta de nit, i va sentir desitjos d'agafar-lo i obrir-se el cap amb ell, a veure si així d'una punyetera vegada es moria, i alhora deixava de sofrir.
Havia hagut de demanar uns dies lliures al bar per depressió. No podia treballar amb ple rendiment per tot allò. L'amo li va comprendre i li va donar una setmana de permís. Ja gairebé arribava la fi d'aquella setmana, i la Judy sabia perfectament que hauria de tornar, que no podia continuar allà, a la seva habitació tancada, com una monja de clausura. Ja començava a ofegar-se en aquella habitació. Li calia sortir, passejar... Ja ho havia fet durant una estona en cadascun d'aquells dies, l'hi recomanava la seva mare, els seus germans, el seu pare… És clar que no li era gens fàcil. I la sort no li acompanyava gens: en trepitjar el carrer, veia una parelleta enamorada i encaramel•lada fins al risc de contreure diabetis, cosa que no li ajudava a oblidar-se d’en Jarvis.
Així havien passat els dies, a poc a poc, lentament, amb pas de tortuga multiplicat al quadrat. Per a ella eren segles.
Mentre ella hi era a la seva habitació, a la sala hi eren la Kathy i la Mallory, parlant entre elles, encara que no de la Judy, sinó de la Winnie Withfield, la directora de cinema, segons la primera:
--He parlat amb ella –deia la Kathy— i m'ha dit que potser la seva pròxima pel•lícula, o una d’elles, parlarà sobre hermafrodites.
--Ah, si...? –deia la Mallory.
Es reien totes dues mentre hi parlaven, observem-ho. Els semblava un tema divertit.
--Sí, Mamà –continuava dient la bruna--. Diu que si tothom fos hermafrodita, com els cargols, hi hauria més igualtat entre homes i dones. Crec que això l'hi va contar un dia la Judy, i potser feia broma la meva germaneta, però si ho penses bé, té sentit. I la Winnie s’ho va pensar molt. M'ha dit aquesta matí que podria servir-li la idea per a una pel•lícula.

--Que t'imagines un paio que té la regla cada mes i una tia amb dolors de pròstata? –va preguntar la Mallory, tot esclatant en escandaloses riallades en acabar la pregunta.
--Ui, si...! Ha, ha, ha...! –va contestar la Kathy, de manera gairebé ininteligible enmig d'una cascada desbocada de riallades, ja com la seva mare.
--Doncs crec que és interessant de gom a gom, filla meva. Si la Winnie és hàbil, que ho és, li sortirà una cosa que... Com ho deieu, els joves...? Ah, si... –va intentar recorda-se d’una frase col•loquial de la joventut— Una cosa bona que et cagues.
--Això és...
Van tornar a riure.
I van seguir parlant, però de cop es van aturar en la seva xerrameca en sentir un terrible cop, un soroll sord.
--Què és això...? –es van preguntar totes dues, espantades. Semblava com si hagués un terratrèmol, o que s'anés a esfondrar una paret.
--Sembla que ve de l'habitació de la Judy –va dir la Kathy, amb la por reflectida al rostre. La Mallory també intuïa, com ella, alguna cosa terrible referent a la Judy.
Es van aixecar de cop i volta i van anar allà. Van trucar a la porta de l'habitació de la noia.
--Judy! Que podem entrar?
No va contestar ningú. Estaven cada vegada més aterrides. Pressentien el pitjor.
Van aconseguir obrir la porta, que no estava tancada amb clau, i van xisclar en entrar i veure el que hi passava al seu interior:
--Judy...!!
Se la van trobar caiguda sobre el llit, amb un tall gros al front, amb un llibre gran gairebé soltat de la seva mà dreta. Com van veure que sagnava molt, es van espantar. Els semblava una mica “gore”, de pel•lícula de terror o d'assassinats com els de la família Manson. Però van aconseguir estar tranquil•les, i sense estridències van buscar benes i alcohol. Li van guarir la ferida, que gràcies a Déu no era la cosa com aparentava al principi, ja que pel cop la Judy va quedar atordida, com si no s’adonès de res, però no era la cosa tan terrible com semblava. El llibre amb el qual s'havia fet aquell cop era un diccionari general de la llengua anglesa, d'aquests grossos, gairebé un maó, com els llibres de la prestatgeria del despatx d'un jutge, que se’t cau un en un peu i t'ho aixafa literalment.
Li van posar una bena al voltant del cap. La Mallory estava furiosa amb la Judy.
--Seràs tocacollons...! –va rondinar--. Podries haver-te matat! Que la coberta del teu llit és nova, cony! Ens va costar 20 dòlars! I la sang és difícil de rentar-la!
--Mamà, ¿que et preocupa més el de la Judy o el de la coberta del llit? –li va preguntar la Kathy, estranyada pel que sentia.
--Ah, perdó... Escolta, Judy –li va parlar severament a la seva filla, que ja començava a tornar en si--, el que en Jarvis t'hagi deixat no és perquè intentis matar-te, ¿d'acord? Per què no et lligues algun noi que estigui bo i t'ho portes aquí i et fas una pel•lícula porno amb ell? Que això alleuja molt. ¿O com ho dieu els joves...?
Mentre, la Kathy trucava per telèfon al metge, al doctor McAndrew, perquè vingués urgentment allí. Mitja hora més tard, va examinar amb detall a la malalta i va parlar amb la Mallory:
--Senyora Raines, la seva filla està bé. Només té una ferida lleu al front. El que necessita ara és molt repòs. En un parell de dies estarà bé.
Es va quedar alleujada. El metge es va marxar, va deixar unes receptes per a comprar algun medicament per la Judy i un certificat per a mostrar a l'amo del bar al qual ella treballa.
La Mallory va tornar més tard a parlar amb la seva filla, que hi era al llit, en camisó blau celeste, amb aquella bena envoltant-li el front, del que li va dir quan estava semi-inconscient. Eren aquestes:
--“El que en Jarvis t'hagi deixat no és perquè intentis matar-te, ¿d'acord? Per què no et lligues algun noi que estigui bo i t'ho portes aquí i et muntes una pel•lícula porno amb ell? Que això alleuja molt. ¿O com ho dieu els joves...?”
La contestació de la Judy va ser:
--Mamà, que no sóc cap puta. Que quan tu eres més jove, això serviria molt, però ara ja no és el mateix. Tot ha canviat molt, fins als nois...
--No em fotis, Judy. Als meus temps, els nois eren ben bé mascles, que no vol dir que tots fossin masclistes. Eren d’altres temps.
--Ja ho sé, Mamà. Eh, deixem-nos ara de nois i de lliguis, que no vull escoltar parlar d'això durant una temporada, per favor... Bé, em deies que volia suïcidar-me, oi que sí? Doncs ho assec, cony. M'he cabrejat amb en Jarvis, amb en Curtis, amb la Kimmy, amb tothom. ¡I ho assec! Espero que ells puguin trobar una nova parella, i jo també... però necessito algun temps per a recuperar-me de tot.
--T'ha quedat un discurs molt dabuten, com tu dius. Bé, penso que quan et posis bé podries anar-te amb la teva germana un cap de setmana, a un lloc on van molt ella i en Tommy, i potser podries lligar allí.
--Mamà, així no puc anar, que semblo una mòmia.
--No exageris, rica. Aquestes benes no les vas a dur tota la vida. Quan passin dos dies, te les llevarem, i només et quedarà un petit tall, que en uns dies més desapareixerà. Ànim, filla.
Van continuar parlant una llarga estona, i després d'haver sopat, la Judy es va ficar a dormir.
Es va acordar novament d'aquella relació peculiar, aquell “ménage-à-quatre”, que feia quatre setmanes que van decidir fer-se ella amb en Jarvis, en Curtis i la Kimmy, i va soltar una llàgrima. Estava amb una “depre” tal que podria acabar com la Isaksson, la psiquiatra de la pel•lícula d’Ingmar Bergman “Cara a cara”, que va acabar en un sanatori. Sort que la Judy és forta, encara que hagi tingut l’ensopegada d'intentar obrir-se el cap a cops, en una rauxa de desesperació.
En començar aquella relació múltiple, una cosa que va ser típic en l'era liberal dels transgressors anys ’70, tots

semblaven conformes, però tot va començar a fotre's quan la Kimmy va dir que volia estar més temps sola amb en Jarvis. Va arribar a queixar-se en veu alta. Li van replicar els altres components del peculiar quartet que no era aquest el tracte, que calia compartir a tots amb tots...
No volia recordar-se de la resta d'esdeveniments que van provocar la fi d'aquest rocambolesc experiment, que semblava tant sols que això, un experiment de científic boig, però poc després tots/totes es van adonar de l'inviable que era tot allò, i amistosament cadascun es va anar pel seu costat.
Per descomptat, la Judy i en Jarvis van trencar la seva relació. No podien ni se sentien capaces de continuar-la com abans. Tot s'havia desencadenat fatalment, els havia desbordat. Ja no podrien dur-la amb la mateixa confiança d'antany.
La Judy va pensar en això una llarga estona, mentre li queien més llàgrimes, però el somni la va vèncer i li va venir bé descansar llargament, diverses hores. Estava feta una merda.