TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ (Capítol XVI)

CAPÍTOL XVI



Primers dies de Novembre.
Les germanes Raines havien anat amb els seus nuvis cap a una bolera. Les dues noies van aconseguir bones puntuacions, amb diversos “strikes”. En Tommy va aconseguir un, sent aplaudit per la seva núvia i pels altres.
--Que no ho aconsegueixes altra vegada? –li va desafiar la Kathy.
--Per descomptat –va contestar ell.
Però aquesta vegada no ho va aconseguir. Es va emprenyar una mica.
--Merda! –va rondinar.
--Tranquil, Tommy, que els paios no sabeu perdre... sobretot si us enfrenteu amb una dona –va dir la Kathy, amb lucidesa.
--Quina intel•ligència...! –va ironitzar ell.
--D'aquí podria treure un bon discurs moral i transcendent, però no cal ara, nanos –va dir la Judy--. La situació és tan absurda que no cal parlar-ne.
Fotent-se els uns als altres durant tot l'estona van passar la tarda, que recordem que era un Dissabte del primer cap de setmana de Novembre. Ara mateix estan més junts que mai, encara que no sabem gens d’en Tommy i la Kathy, que com en aquesta novel•la són personatges secundaris i no tenen gaire pes a la narració, no estem tant en el dia a dia d'ells mateixos... i podrien així mateix tenir molts problemes.
Per exemple, un dia, quan la Kathy escoltava una cançó d'aquelles del rock en català que es va portar de Barcelona i la ballava amb un amic del seu conjunt musical que li demanava que li traduís la lletra d'aquesta cançó a l'anglès (ell no entenia ni el català ni l'espanyol), en Tommy va arribar a agafar gelosia d'aquell noi, dit Jerry Wright, que és guitarrista. Li semblava que ella i en Jerry estaven massa “enrotllats”.
--Quina bestiesa! –va opinar la Kathy, com era d'esperar--. En Jerry i jo només ballàvem aquesta cançó. No hi ha gens de dolent. I no m'atreu aquest noi.
--L‘has mirat...! –va rondinar en Tommy.
--Veus...? Ja t'ha vingut aquest tarannà masclista.
--No em surtis ara amb demagògies feministes, Kathy. Això no té gens a veure amb això.
--Que estàs segur...? Tommy, que això que em dius no t'ho creus ni tu mateix. Tens una gelosia que...
--I ara...! Vosaltres les ties sempre teniu que ser unes santes i unes màrtirs, i els paios, sempre uns tocacollons o els dolents de la pel.li.
--Però quin cony li dius...? –els va preguntar en Jerry Wright, que havia presenciat, sense que s'adonessin, tota la discussió. I en veure que anava sobre ell, primer es va sobresaltar i després va decidir intervenir per a defensar la seva absoluta innocència. Primer els va escoltar com si estigués en un partit de tennis, girant el cap a qui estigués parlant en aquest moment. I finalment va assajar mentalment la resposta, que va ser--: Us comporteu com dos tocacollons, i perdoneu-me... Bé, només en Tommy sembla un tocacollons... Jo no tinc gens a veure amb la Kathy, Tommy. Només som amics, a més de companys del mateix conjunt musical. I no tinguis por, que a la teva Kathy no te la tocaré més, que jo només toco a les meves guitarres, he, he...
La Kathy va riure d’amagatotis l'acudit no gaire afortunat d’en Jerry, i per si de cas, es va tapar la boca immediatament. En Tommy no va riure gens, és clar. A més, ell va arrufar el nas, no per gelosia, que hi havia comprovat que eren infundats, sinó per que havia fet un ridícul que no se li oblidaria en la vida.
I més tard, en Tommy es va assabentar que en Jerry tenia inclinacions homosexuals, així que ja no va tenir més gelosia d'ell... encara que aquí la Kathy, després, va sospitar que en Tommy també podria tenir una mica d'aquestes inclinacions sexuals, perquè semblava que tenia una certa companyonia amb en Jerry. Aquí, millor que passem a altres coses...
Tornem amb la Winnie i l’Arthur, que cadascú preparava una cosa diferent, ella una nova pel•lícula que dirigiria i ell una altra que interpretaria. L’Arthur hi havia tornat a Nova York i duia vídeos amb gent de Milwaukee (Wisconsin), des de la seva gent més típica i tòpica fins a la que no ho era gens. Així volia aprendre's bé la manera autèntica de comportar-se dels seus habitants, els seus gestos, els seus gustos, la seva idiosincràsia, etc.
--Hi creus que així aconseguiràs ficar-te bé, en el teu paper? –li va preguntar la Winnie, potser una pregunta ximple, massa òbvia, però ocorria que ella hi veia que als vídeos sortia una mena de gent massa pintoresca perquè fóra la representant típica de les gents d'una ciutat com a Milwaukee, Wisconsin. Això és una mica el que la Winnie sempre ha tractat d'evitar: els llocs comuns que no tinguin a veure amb la realitat.
--No, Winnie, estàs molt equivocada. Aquest és el primer vídeo que m'han donat, i aquí surt gent de Milwaukee que és molt peculiar, però no és el seu major representant. I així vull formar el meu paper, amb tots els punts de vista possibles. ¿Que no has fet el mateix per a la teva pel•lícula sobre els hispans?
--Eh, sí, tens raó, estimat, perdona'm –va dir ella, afectuosa i fent-li carícies amb la mà pel coll--. Estic una mica nerviosa, per que vull fer quelcom bo de debò, que agradi a tothom, però en aquest fotut país, en aquest fotut món, això serà un miracle.
--Vinga, maca, no et posis pedant.
--Perdona, nano...
Van deixar de parlar i van fer “una altra cosa”. Ja saben: fer-se morrejos, etc. etc.
Mentre ells preparaven els seus respectius treballs, han passat diversos dies...
En Curtis Greene no ho ha tingut tan fàcil ni tan tranquil o romàntic com la Winnie i l’Arthur. Va tenir una forta discussió amb la Jacqueline Forrest.
--Jackie, ets una malparida! –cridava ell.
--I tu un tocacollons! –cridava ella.
--Guarra!
--Fastigós!
--Puta!



--I tu un fill de la gran puta!
Després de soltar-se epítets tan “finets” com aquests, es van separar. Què havia passat, si tot semblava anar bé? Doncs que ell va començar a comportar-se amb ella com si fóra de la seva propietat, ja que la Jacqueline prefereix plantejar-se la vida a la seva manera, encara que a ell no li agradés. A més, ell ja semblava haver-se cansat d'ella i volia lligar-se a una altra noia (fins i tot se’n recorda de la Judy)...
Va agafar una cervesa i va voler beure-se-la d'un glop, però estava calent, ja que hi havia oblidat ficar-la abans a la nevera i per tant estava a temperatura ambient. La va escopir amb una ganyota evident de fàstic. Sense exagerar. La va deixar sobre la taula, mentre es netejava els llavis amb la mà de les restes de la beguda, i després d'allò va decidir deixar-se de planys sobre el seu fracàs amb la Jacqueline Forrest.
--Hi hauré d'anar una altra vegada al bar on hi treballa la Judy Raines, i intentar lligar-me-la. I tant se’m dóna que el seu nuvi me la talli –es va dir, amb determinació. Ja no li importava gens ni mica, no tenia gens a perdre. Així senten alguns la vida, quan no els va tant de bé com en voldrien.
I va sortir al carrer, volent anar cap al bar, però ves per on que no hi havia caminat gaire i va veure passar a una noia que ell va creure que era la Judy. Va pensar en cridar-la, en dir-la hola, però com no estava gens segur que fos ella, va decidir seguir-la sense que s'adonés.
La Judy, que efectivament era ella la noia aquella, anava a casa seva, i en Curtis va saber així on hi residia. Ella no se n’havia adonat que algú la seguís, i menys que fos en Curtis Greene.
Aquí, mentre caminava, la Judy pensava una de les seves reflexions amb acudit:
--La meva mare podria emprenyar-se si jo li digués que per al Dia de la Mare podria regalar-li un vídeo de “Psicosi” d'Alfred Hitchcock. Ha, ha, ha...!
Després va entrar pel portal, rient-se ella mateixa del seu acudit. En Curtis va continuar seguint-la amb la mirada. Ell també va entrar a la casa, discretament. Després de saber i assegurar-se en quin pis vivia, ell es va marxar de l'edifici.
A l'endemà ell va sortir de la seva feina, va tornar al carrer on viu la Judy. La va veure passar per la vorera d'enfront d'on hi era ell i va decidir creuar el carrer per a trobar-se amb ella cara a cara.
--Hola, Judy –li va dir, emocionat.
--Ep...?
Ella es va quedar desconcertada. Qui era aquest home?
--Sóc en Curtis Greene, que no te’n recordis? El paio al que vas conèixer al bar –va dir ell, una mica tímid, tement haver-se presentat davant ella de manera inadequada, com si anés un psicòpata o un assetjador sexual.
--Ah, hola, Curtis... no me’n recordava –va respondre ella, alleujada en saber qui era--. Que sorties ara de la teva feina, oi que sí?
--Sí, Judy. Que no tens gens a fer, ara?
--No.
--Que podem pujar a casa teva...? –es va atrevir en Curtis a fer aquest tipus de preguntes.
--Bé –va contestar ella.
--Bé...? Això és que si?
--Sí, Curtis, podem.
Passava que la Judy hi havia contestat sense gens d’entusiasme, i en Curtis no hi pensava que ella volgués pujar a casa seva acompanyada d'ell. En aclarir-se això, van pujar plegats.
En entrar a la casa, els va veure arribar la Mallory, la mare de la Judy. Els va preguntar:
--Hola... Qui és, Judy? Un amic teu? –i va assenyalar al noi amb el dit índex.
--Si. Es diu Curtis, i vol ser actor.
--Ah, molt bé. Hola, Curtis. Sóc la mare de la Judy.
--Encantat.
Van entrar a la sala i allí hi eren en Ralph, el pare, en Tommy i la Kathy.
--Hola, Judy –va saludar aquesta última--. Qui és...? Un amic?
La Kathy també li va assenyalar amb el dit. La Judy va contestar com en la conversa breu amb la seva mare.
--I tu... com et dius? –li va preguntar en Curtis a la Kathy.
--Kathy. Sóc la germana de la Judy, i aquest –va assenyalar en Ralph—és el meu pare.
--Gràcies –va contestar en Curtis, donant-li la mà al Ralph.
--I en Jarvis on hi és, Judy? –va preguntar en Ralph a la seva filla.
--Treballant, Papà. Em vaig trobar amb en Curtis aquí baix, al carrer.
--Que vius per aquí? –va preguntar ara en Ralph al noi.
--Al número 14 del Carrer 27 Oest.
--Vaja, molt bé. I ets actor?
--Sí, treballo en... bé, encara estudio Art Dramàtic, però treballo a una drogueria... Diuen que... que potser tinc talent per a ser actor.
--Pots asseure't, Curtis –en Ralph li va oferir asseure's al sofà de la sala.
--Gràcies, no vull molestar-los... –va dir en Curtis, educadament.
Etc. Etc. Etc.
Després van parlar durant una estona, fins que el noi va haver de marxar-se a casa seva.
Abans d'anar-se, la Judy i ell es van acomiadar a la porta, ja que ella s’hi quedava. Ella, de cop i volta, se li va quedar mirant i li va dir, en veu no molt alta perquè els seus pares no la puguessin sentir:
--Curtis, vull cardar amb tu...
--Què dius, Judy...? –va preguntar ell, que no semblava haver entès bé aquella proposició.
--Ep, perdona... Que demà tens alguna cosa que fer? –va dir ella com una mica trasbalsada, sense saber perquè li estava dient allò.
--No... –va contestar ell finalment.
--Ens trobem a casa teva? –es va atrevir a dir-li la Judy.
--Em... si...
Parlaven molt baixet, per si de cas, per si els escoltés algun veí o algun dels parents de la Judy. Però ja hi havien quedat per a trobar-se a la casa d'ell molt aviat. ¿I per que la Judy hi havia acceptat per que li havia dit que si i que volia fer-ho amb ell? Per que la Judy, malgrat els intents de dies anteriors, no havia pogut oblidar-se completament d’en Curtis.
Per això, a l'endemà, aprofitant que en Jarvis aleshores estava treballant, la Judy es va anar a la casa d’en Curtis. Va pujar al pis corresponent i ell li va obrir la porta.
--Hola, Judy.
--Hola, Curtis.
Es van fer petons en les dues galtes, en forma de salutació.
--Passa.
--Gràcies.
Aquestes dues últimes paraules les van dir en forma una mica tímida, però alhora afectuosa i insinuant.
Després van acabar com s’imaginaran tots vostès, i en el lloc habitual per a aquests casos. Van començar tot com s’ho imaginava la Judy, ja contat detalladament en un altre capítol d'aquesta novel•la. Tanmateix, la relació sexual va ser ràpida, tot just vint minuts, ja que ella havia de tornar ràpidament a casa seva, però gairebé ni es van adonar del que feien durant aquests vint minuts, en ser tot allò tan ràpid.
Però se'ls veia cares de satisfacció, de plaer.
--Cony, ens ha sortit fantàstic –va opinar la Judy, assecant-se la suor del front amb la mà esquerra.
--Me n’alegro –va dir en Curtis, que sempre hi havia estat, en el fons, una mica fanfarró, mentre fumava un cigarret.
La Judy feia una expressió estranya, girant-se’l d’esquena, mirant fixament la finestra, que tenia les persianes baixades. Semblava preocupada.
Més tard, estant ja al carrer i tornant a casa seva, ella seguia exactament igual. Va aconseguir dissimular aquesta preocupació davant en Curtis, amb somriures difícils de fingir però que ell les hi va fer creure, volent aparentar que estava ben satisfeta, una cosa que no era cert ni gens ni mica.
--Però quin cony estic fent...? –es deia a si mateixa, com maleint-se--. Dec estar amb en Jarvis, no amb un altre! No vull dir que pertanyo en Jarvis, que no és veritat, ja que som parella, però no esclaus un de l'altre... Però... merda! Si l'amor lliure pogués ser ben vist, podria cardar amb tots dos alhora, o amb un primer i amb l'altre després! Però es posaria gelós i...
La Judy va reflexionar i va meditar molt sobre això, i fins i tot pensava que ella no pertanyia a ningú, que ella creia en l'amor lliure, sobretot quan algun dels seus exnuvis hi havia volgut posseir-la massa... però que això és massa complicat. Es va acordar d'una pel•lícula, “Un amor d'estiu”, a la qual una noia i un noi passaven unes vacances en una illa grega, i allí ell coneixia a una francesa. Després, la noia va haver d'acceptar que ell també estimava a l'altra, a més d'ella, i així van formar un res d’ortodox “ménage-à-trois”. Fins que va començar a fallar.
Malgrat el final feliç, que tots tres, que semblava que no tornarien a estar junts d'aquella manera, finalment decideixen tornar a formar el trio, i ho celebren en l'escena final, tirant-se tots nus al mar des d'un penya-segat no gens alt, no semblava tot un conte de fades...
En fi, tot el que els hem contat sobre aquest últim assumpte sembla absurd. Ella, la Judy Raines, que en diverses ocasions havia reprovat que molts homes tinguessin relacions amb diverses dones alhora... però sempre prohibint a elles que també fessin el mateix amb els homes, clar. Així de malament havia vist ella aquest problema de la Humanitat. I la Judy no sabia què fer. Va tornar a acordar-se de la pel•lícula que hem comentat abans... però finalment va pensar que només era això, una pel•lícula. I que la van fer en l'època en la qual encara estava de moda l'amor lliure, que àdhuc no havia tornat la família tradicional emparada per en Ronald Reagan i els seus acòlits.
Va arribar a casa, i aquí va poder dissimular el que sentia molt millor que no pas la vegada anterior, doncs ja tenia la lliçó bé apresa. I es va acordar de les lliçons que li van donar quan va estudiar Art Dramàtic perquè el seu comportament resultés convincent.
A l'endemà, va decidir anar a casa d’en Jarvis ràpidament, per a estar amb ell. I a més sabia què fer, és clar, amb aquell embolic que a poc a poc començava a no controlar. Va preferir veure al seu nuvi a casa seva. Després no sabia ella què passaria.
Va pujar al pis corresponent i va trucar a la porta.
Semblava que ell no hi era, no contestava en passar uns segons després de trucar a aquesta porta.
Va tornar a trucar.
Va pensar en marxar-se, doncs, en no sentir cap resposta de cap tipus per part d’en Jarvis. Però llavors va escoltar un sorellet, suau, gairebé imperceptible, una cosa que, no sabia la raó, li va semblar força sospitós.
--Que no és això un panteix, com si algú estigués fent l'amor aquí dintre? –es va preguntar, ben intrigada.