TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ (Capítol XVII)

CAPÍTOL XVII


Doncs si, algú feia l'amor a casa d’en Jarvis.
I ho feia ell amb... la Kimmy McFarlan.
Com s'havien trobat per a acabar així, ell posant-li les banyes a la Judy, que era el que en el fons estava fent?
Millor que retrocedim a dos dies abans.
La Kimmy havia hagut d'aguantar un nou assetjament per part de la Jennifer Kowalski, la lesbiana, que seguia utilitzant trucs bastant intel•ligents per a intentar seduir a la rossa. Al començament semblava que s'havia donat per vençuda, que havia vist que la Kimmy era heterosexual i que tret de que com per art de màgia es convertís en un noi maquíssim i varonil, no tenia gens a fer amb ella. Però no podia resistir-se, la Kimmy era massa maca com per a deixar-la escapar, i va decidir reprendre l'assetjament.
La Kimmy no volia saber gens d'això. Li agradaven els nois, i mai se li va passar pel cap tenir una relació amorosa lèsbica. A més, encara seguia sense trobar un noi amb el qual tenir una relació mínimament acceptable.
Així que poques hores abans que la Judy decidís anar a casa d’en Jarvis, va decidir la Kimmy passejar-se per aquest mateix carrer, al qual ell resideix, i, oh casualitat, l'hi va trobar. Va ser casualitat que la Jennifer, en un nou intent de seducció, es va trobar casualment amb una amiga, també lesbiana, i es va posar a parlar amb ella. La Kimmy va aprofitar que totes dues estaven en plena conversa, i a més de que l'amiga semblava fer-li goig a la Jennifer, per a marxar-se d'allà.
Així es va trobar amb en Jarvis. Com tenia certa enveja al veure a la Jennifer i a la seva amiga a punt de lligar la una amb l'altra i, segurament, acabar al llit, ella volia acabar d’una manera semblant, i en veure en Jarvis, es va posar a parlar amb ell...
I la passió va pujar de tal manera entre els dos, que en Jarvis, malgrat tenir núvia, es va deixar dur i tots dos van seracabar al llit. Per a fer el que se suposa, en aquests casos.
Quan la Judy va trucar a la porta, en Jarvis i la Kimmy ja duien un quart d'hora “en plena feina”.
Mentre feien l'amor, als dos els quedava de tant en tant una escletxa per a tenir alguna conversa:
--És curiós, Jarvis –va dir ella--, que abans, quan la Jenny se'm volia lligar i després li vaig veure anar-se amb una altra noia, aquesta amiga seva, en un moment vaig pensar que per què no m'ajuntava amb elles i ens feiem un trio, però em vaig dir que no, que a mi em molen els paios, i... en fi...
--Sí, és curiós... però... ¿que et cau mal la Jenny per que li agrades? –va preguntar ell.
--Home, no, la Jenny sempre em va caure bé, però ara se'm fa inaguantable. Sempre està ella damunt de mi, però si ella vol tenir a una dona com a companya sentimental, que es busqui una altra. Jo no serveixo per a aquests rotllos, nano.
Más coses es van contar, però només hem seleccionat aquestes com més interessants. Les altres converses, breus o no, eren un seguit de tòpics ni gens ni mica interessants per a aquesta novel•la.
Mentrestant, la Judy va seguir escoltant aquells sorolls que escoltava a través de la porta de la casa d’en Jarvis, com vam dir abans.
--Merda...! –va dir, arrufant el nas.
Ara ja ho tenia clar. Eren panteixos. En Jarvis hi era amb una altra.
Li va retreure mentalment al seu nuvi el que estava fent, encara que es va acordar que ella també havia fet el mateix amb en Curtis Greene.
--Però quin cony ens ha passat...? –es preguntava, bastant empipada tant amb ella mateixa com amb en Jarvis--. Si tot anava bé, i ara... s'ha fotut! Que potser vam tenir algun problema, alguna discussió... però, cony, això és massa! Que... de cop... ens fiquem al llit amb qualsevol!
Va dir aquestes frases entre sanglots, que tot just li deixaven parlar, i va deixar caure per les seves galtes diverses llàgrimes. De les poques vegades que ho feia, doncs la Judy no acostumava a plorar. Però aquesta vegada sentia que aquella traïció per part d’en Jarvis li havia tocat molt en la seva fibra sensible.
--Bé... què faig ara? –es va preguntar a si mateixa, una mica més tard--. Demanar-los que em deixin lloc en el llit, com en un vulgar “ménage-a-trois”? Merda! Ja sé que això... que això pot tenir-lo qualsevol, i... i... i que... Merda!
Es va recolzar a la porta, de braços creuats, soltant una bufada, mentre les llàgrimes li queien per les galtes. Arrufava el nas. No sabia què fer.
I així va estar uns minuts, fins que de cop i volta es va obrir la porta, i com ella estava precisament recolzada en la mateixa, va caure d'esquena a terra amb estrèpit. En la caiguda es va dur darrere d'ella a la persona que en aquest mateix moment estava obrint la porta per a sortir.
--Ai...! –va cridar aquesta persona, que la Judy va notar que tenia veu d’una dona jove, i que li era coneguda.
La Judy va tornar el cap i va mirar a la noia. D'on la coneixia?
--Ep... ¿Qué ens hem vist abans, en algun lloc? –li va preguntar, no sense abans interessar-se per ella i demanar-li

disculpes per haver-la atropellat sense voler.
La noia en qüestió era la Kimmy, és clar. El que passa és que la Judy no se’n recordava gaire d'ella.
--N-nosaltres? –va dir la Kimmy.
--Si, jo... ep, hola, Jarvis, maco –deia la Judy, que en veure el seu nuvi, li va fer un salut. Aquest s'havia quedat com petrificat en veure la seva núvia allà. Segurament hi pensaria què pensa la Judy en veure una altra dona sortint de la casa del seu nuvi. I què és el que ella hauria fet allà.
Només va poder contestar:
--Hola... hola, Judy...
--Hola... –igualment la Judy va contestar, sense entusiasme, i sense saber què fer. Preguntar en Jarvis el perquè de la presència de la Kimmy a casa seva, per exemple?
--Judy, jo... –en Jarvis intentava explicar-s’ho tot, el perquè la Kimmy hi era allà, que ja suposava que l'hi preguntaria.
La Judy seguia sense saber què dir. Gairebé no podia moure's, per estar encara ben sorpresa de tot allò. Va fer un sospir ben llarg. Miró fixament en Jarvis i li va dir:
--També tu...?
--Com...?
En Jarvis no havia entès gens de tot allò. ¿Què significava allò de “també ell”? Esperava que ella li retragués veure's amb una altra dona a casa seva, però dir-li allò... ¿Què significava?
--Sí, Jarvis –va dir la Judy--. Veig que molt aviat havia de passar-nos...
--El què...? –ell seguia sense comprendre gens ni mica.
La Judy va tornar a fer un sospir ben llarg. La Kimmy hi era al costat d'ells, observant-los i sense atrevir-se a moure's, no sabent bé què fer, si marxar-se, o quedar-se, o bé tractar de justificar la seva presència a casa d’en Jarvis i convèncer a la seva núvia que no li havia posat les banyes amb ell.
--Que has cardat amb aquesta tia tan maca, no...? –li va preguntar la amb una estranya complicitat, mirant així mateix la Kimmy de reüll.
--Què he fet què...? –en Jarvis es temia que la Judy li preguntés allò, però no d'aquella manera, com l’amiguet que et fa cops de colze per haver-te tirat a una tia boníssima.
--Sí, que heu cardat, que heu fet l'amor, que us heu quedat en pilotes... –va recalcar la Judy, posant èmfasis en cada detall— Ja sabeu com és això...
La Judy seguia parlant tranquil•la, molt tranquil•la, com resignada. Li costava molt dir tot aquest discurs, però ho havia aconseguit.
--Que no heu fet l'amor? –va tornar a preguntar.
--Em... sí, si... –va dir en Jarvis balbotejant, i alhora mort de por i de vergonya.
--Hauria de posar-me furiosa i cagar-me en tothom, començant per tu i la teva família... però no ho faré. No tindria cap sentit.
En Jarvis cada vegada entenia menys aquella estranya actitud de la seva núvia.
--Que no t’emprenyes...?
--No, per que... –ara ella semblava tallar-se al parlar—per que jo... jo també he cardat amb un altre.
--Què...? Tu...? –el noi creia que tot allò era, en el fons, una broma.
--Sí, nano. Ho vaig fer.
La Kimmy va obrir la boca, sorpresa, i pot ser que també divertida.
--Carai, nanos! –va comentar--. Sou la parella folladora!
La Judy li va tallar en sec la seva “genial” frase.
--Tia, no diguis bestieses! Això és molt seriós!
--Perdona, tia... –va dir la Kimmy, una mica avergonyida.
Excepte en aquest moment que va aixecar la veu, la Judy va seguir força tranquil•la. I allò desconcertava molt a en Jarvis i a la Kimmy.
--Q-que no estàs emprenyada, Judy? –li va preguntar ell, mig morta de por, i sense saber bé què dir-li, almenys per a sortir del pas.
--Hauria d’emprenyar-me, Jarvis, maco... però ja et vaig dir que jo... jo... també he cardat amb un paio.
--Merda...! –va rondinar ell.
--Veus...? –va remarcar ella--. Si tots dos estem igual...
--Igual...? Per que et vas ficar al llit amb un paio, anem a estar igual...?
Ara el que semblava alteratat per tot això, i amb més motius, era ell. La Judy ho va intuir, i li va contestar:
--Això mateix et diria jo a tu.
Vegem el detall que tots dos parlen sense aixecar la veu, encara que a poc a poc comencen a parlar cada vegada més alt, com més nerviosos, encara que no ha arribat el moment.
I la Kimmy ja no sabia què fer allí, que sentia que estava de més, que sobrava.
--Em... –va dir ella— Millor em vaig a casa meva i us deixo...
--No, noia, queda't aquí –va dir la Judy, parant-la, sense acordar-se del seu nom.
--Tens alguna cosa que dir-me?
--Potser. A tu i al Jarvis. Asseu-te.
--Asseure'm...? On? –la Kimmy va mirar a un costat i a un altre de la casa d’en Jarvis, el que es veia al fons, des de la porta.
--On vulguis --va contestrar la Judy.
--Gràcies.
Van entrar a la casa. Van anar a la sala. La Kimmy es va asseure en una cadira. En Jarvis i la Judy al sofà.

La Kimmy no sabia tampoc aquí què fer. Se’ls va mirar fixament.
--De debò no t'has ficat al llit amb un paio? –va tornar a preguntar en Jarvis.
--Sí, amb un que vam conèixer quan vam ésser a casa dels pares d’en George... i aquesta noia –va mirar a la Kimmy— hi era allà. De debò?
--Sí, havia vingut... –va contestar la Kimmy— Ep, com et dius...?
--Judy. I tu?
--Kimmy.
--Molt de gust, maca. Ja sé que és una cursileria del carall, molt vista, però...
--No t'enrotllis, si et plau... –va demanar la Kimmy, estrenyent-li la mà.
--Havies vist altra vegada en Jarvis?
--Doncs... no, fins avui.
--I com es diu el noi amb el qual t'ho has fet, Judy? –va preguntar en Jarvis.
--Curtis Greene.
--Que l’has vist altres vegades?
--Vàries. La primera, al bar on treballo; la segona... al despatx de la Winnie, on ell volia aconseguir un paper en la seva nova pel•lícula, encara que fóra d'extra... i l'última, ahir...
--En Curtis fa una pel•lícula? –va preguntar la Kimmy.
--Sí, amb la directora Winnie Withfield, la feminista, que... bé, volia dir que l'última vegada que li vaig veure va ser ahir.
--Pensaves veure-li altra vegada? –va preguntar en Jarvis, ja parlant tots com si allò no fóra gens greu, aquell afer del “ménage-à-quatre”.
--Ep... si... però després volia veure't, Jarvis... Escolta'm, crec que tot això ha estat només un entrebanc. Qualsevol pot tenir-lo –gairebé va suplicar la Judy al seu nuvi, que seguia amb una cara d'escepticisme de gom a gom.
La Judy volia dir que allò havia succeït per que ningú és perfecte, encara que ells ja ho entenien, això ho sap o ho intuïx qualsevol, sense paraules que s’apropen al tòpic. Tots tres es van quedar callats, ningú no sap quant de temps. Potser un minut... o molt més d'un minut? Ningú no ho sap amb exactitud, ni tan sols ells. Estaven avergonyits i desconcertats amb l'experiència viscuda.
Després va ser la Kimmy qui va trencar el llarg silenci per a dir, potser com fent broma:
--Sabeu...? Si poguéssim fer-nos un “ménage-à-trois”, com diuen els francesos... o “à-quatre”, si afegim en Curtis, llavors podríem... podríem arreglar aquest embolic.
--Sí, així podria ser... –va dir la Judy, amb veu monòtona, sense saber bé quin to posar al contestar— Però és una utopia...
--A mi em sembla el mateix, una utopia... –va dir en Jarvis— Però estem encara en els temps de les utopies... Però... no em sembla tant una utopia. Sé que sembla absurd, però...
--A mi tampoc no em sembla utòpic –va dir ara la Kimmy--. Unes amigues meves han provat relacions així en pla triangle amorós o lliures, i els ha anat bé.
--Un triangle...?
--Sí, o un quadrilàter, o un pentàgon, o un sexàgon... què sé jo. Això és el que em deien, encara que aquí sóc escèptica, no em crec gaire, això.
--Jo tampoc –va dir la Judy.
--Ni jo tampoc –va dir en Jarvis.
--Que amb l'alliberament de la dona –va seguir dient la Kimmy— ja res no és com abans.
--Això és veritat –va recalcar la Judy.
--N’estic d'acord –va dir així mateix en Jarvis, el qual sempre havia estat d'acord amb molts postulats feministes.
Van seguir parlant d'això llarga estona, però ara tornem amb una noia de la qual ja havíem parlat en un altre capítol de la novel•la, com una de les exnúvies d’en Jarvis, la francesa Valérie Chévenement, que ara hi era a casa seva, deprimida per que havia fracassat la seva relació amb la seva última parella, un compatriota seu dit Paul Théroux, un noi amb tendències bisexuals, que a la Valérie el semblava un bon jan perquè, a més de ser molt atractiu i alhora molt sensible i tendre, respectava a les dones. Però la cosa, que va començar com un conte de fades, es va acabar enfonsant. A poc a poc, però es va enfonsar.
En la seva depressió, a meditar profundament sobre l'absurda que és de vegades la vida, se li va ocórrer escoltar en el seu tocadiscs la immortal marxa de to de circ que el músic italià Nino Rota hi havia compost per a la pel•lícula “Vuit i mig” d’en Federico Fellini. El to, com hem dit, de circ d'aquest tema musical era adequat, segons la Valérie, per a il•lustrar l'absurda que arriba a ser la vida amb les seves complicacions aclaparadores, fins i tot en detalls en aparença nimis, i les seves coses sense sentit.
No sabia amb qui sortir. Pensava en el seu ex, en Jarvis Delaware, però... no, aquest no; ara té núvia, la Judy Raines. Tanmateix, volia parlar una mica amb ell, com a bons amics simplement, és clar, i veure si tots tres (en Jarvis, la Judy i la Valérie) podien sortir per aquí a prendre unes copes i a xerrar.
Doncs això mateix va fer. Va despenjar el telèfon i va marcar el numero de la casa d'ell. En aquell moment, allà encara continuaven amb el mateix tipus de conversa en Jarvis, la Judy i la Kimmy.
En Jarvis va anar a contestar la trucada, per descomptat sense saber res de qui era, va despenjar l'auricular i va contestar:
--Digui...? Ah, hola, Valérie...!
La Judy es va sorprendre.
--Valérie...? –es va dir, mirant fixament en Jarvis mentre conversava telefònicament amb la tal Valérie. I es va acordar llavors--: Ah, és clar... aquella noia francesa... la seva ex.
La Kimmy, és clar, no coneixia de res a la tal Valérie. Per això es va sentir incitada a tenir més curiositat a saber qui era aquesta franceseta que la que tenia la Judy. I per tant va escoltar amb atenció el que deia en Jarvis, parlant amb la Valérie per l'auricular:
--...Feia temps que no parlàvem. Què fem, ara...? Ah, bé... Ara estàvem parlant... Qui...? Em, jo, Judy i una amiga nostra... Es diu Kimmy... Com...? Què vols venir a visitar-nos...? Doncs ara mateix... o altre dia...?
Van quedar d'acord per a veure's allà un altre dia, per a sortir o per a fer una passejada. Però encara quedava per resoldre el problema més important entre en Jarvis, la Judy i la Kimmy: ¿què farien ells per a resoldre el maleït problema de les relacions sentimentals, diguem-ne triangulars, és a dir, amb més d'una persona alhora? Que ara no és tan fàcil trencar amb la Kimmy (en Jarvis) i amb en Curtis (la Judy)... encara que en Curtis encara no sap que en Jarvis ja té notícies del seu pols amb la rossa. Ella ha de fer-li una trucada o veure's amb ell per a contar-se'l.
Com no se li ocorria gens, van decidir cadascú/una anar-se a casa seva (excepte en Jarvis, és clar, que ja hi era a la seva).
Ja sopant, la Judy reflexionava sobre la seva experiència aquell mateix dia, i al mateix temps menjava. Aconseguia dissimular aquest malestar que li corcava per dintre amb una admirable enteresa, fruit dels seus estudis d'Art Dramàtic. La seva germana, la Kathy, no es va adonar aquesta vegada que alguna cosa li preocupés gaire. A més, aquell dia coincidia que tornava a estar encaramel•lada perduda pel seu Tommy de l'ànima. Aquest no estava allà en aquest moment, observem-lo, però la Kathy feia una cara que semblava la d'una adolescent acabada d’enamorar-se, i se li veia un somriure feliç en el rostre, que li ajudava a menjar tranquil•lament.
La Judy, malgrat la seva “meritòria” interpretació de dona tranquil•la, contenta i sense problemas, no aconseguia de vegades dur aquesta farsa on volia, ja que veure a la seva germana tan alegre li recordava que, en canvi, ella no anava tan bé en el sentimental. Allò d’en Jarvis posant-li les banyes amb una altra li feia molt mal. I sabia que en Jarvis també li faria el mateix la seva aventura amb en Curtis.
No obstant això, va intentar reanimar-se amb una conversa sobre el que emetia en aquell moment la televisió. Era una d'aquelles sèries que en l'argot popular nord-americà es denominaven “soap-opera”, és a dir, els serials llarguíssims tipus “Hospital General”, “Dallas” o “Dinastia”. A l'avorrir-se per que la sèrie que feien no li interessava gens ni mica, la Judy va suggerir:
--Per què no canviem de canal, per favor? ¡Aquesta sèrie és un rotllo!
--Judy, calla’t, no siguis rotllo tu –li va respondre en Ralphie, una mica ja fart del que deia la seva germana.
--Jo, un rotllo...? Que a tu t'agraden aquestes merdes?
--Sí –va dir categòricament en Ralphie--. Almenys no són com aquestes merdes que tant et molen, com a “Twin Peaks”, “Els Simpson” o “Murphy Brown”.
--Ja us dieu “merdes”? –els va preguntar la Kathy, divertida pel petit “matx” dialèctic que feien els seus germans, una mica que fan de tant en tant a conseqüència de les grans diferències d'opinió que tenen.
--Sí, germana –va contestar la Judy--. Per què no m'ajudes?
--Les noies sempre us solidaritzeu? –va preguntar irònicament en Ralphie.
--Si no hi ha remei, sí –va sentenciar la Judy.
--Hi ha nois molt millors que tu, merdeta –va dir la Kathy al seu germà, amb una mirada i un somriure iròniques alhora.
--Merdeta jo...? ¡Tururuú! –va contestar en Ralphie.
Després d'una llarga estona de mofes, burles, befes i altres mostres de com ridiculitzar a l’altre per ambdues parts, en Ralphie va decidir guillar-se a la seva habitació. Les va deixar a les dues germanes allà, soles, perquè poguessin veure més tranquil•les el programa televisiu. Després va venir allí en Ralph, el pare, que va veure amb les seves filles una altra sèrie, una d'humor, la clàssica “sit-com”, la comèdia de situació, aquestes gravades en un estudi íntegrament, amb públic assistent com si fos un teatre, rodada com gairebé totes elles a Hollywood, encara que l'argument de cadascuna transcorreix gairebé sempre fora de Califòrnia, en llocs com a Nova York (cas de “Jutjat de guàrdia”), Chicago (casos de “Coses de casa” i “Cosins llunyans”) o Miami (com en “Les noies d'or”). La veien més perquè en sortia un actor que és amic d'elles: l’Arthur Genovese, el nuvi de la cineasta Winnie Withfield, i és aquí on s'ha fet famós, amb papers en sèries de televisió.