Entradas populares

Total de visualitzacions de pàgina:

Seguidors

dimarts, 28 de setembre de 2010

MAGDALENA SERRA (Novel.la) (PRIMER CAPÍTOL) COM VAIG CONÈIXER AL JOJO








MAGDALENA SERRA


PRIMER CAPÍTOL:
COM VAIG CONÈIXER AL JOJO






Em dic Magdalena Serra, soc de Perpinyà, ciutat catalana del Sud de França, diguem-ne a la Catalunya Nord, hi resideixo fa anys a Paris, i els contaré la història de la meva vida.
Tinc una manera ben peculiar de veure la vida, i alhora ben normal. No soc cap paia estranya.
Les meves senyes personals son: bruna, alta, prima, cabell llarg, molt atractiva, ulls blaus, ulleres, elegant i moderna alhora en el vestir.
La meva història comença un matí a París, qualsevol. Jo hi era a un “bistrot” parisenc qualsevol de la Rive Gauche, asseguda en una taula amb els meus amics Anaïs i Charles. Acabava d’arribar jo i ja me’ls veia com a gairebé sempre: acaramelats i fent-se petons.
Jo, feia temps que no tenia parella, i això ja em feia un gran complex d’inferioritat, unit a una enveja, no sé si sana o malaltissa, quan hi veia a una altra parella fent-s’ho.
Retrocediré una mica abans, quan hi entrava al “bistrot”...
Al fons, ells hi eren asseguts, mig abraçats, en una actitud del tot amorosa, amb un braç d’ell a sobre l’espatlla d’ella, fent ella el mateix amb un braç seu. I no reparaven pas, en la meva presència, ja que ells eren en el seu rotllo, és a dir, petó així, petó aixà. Fins que jo em vaig apropar i vaig dir:
--Hola! Vosaltres encara en parleu dels vostres amos? Què es el que passa?
Tots dos van deixar els petons, i em va contestar en Charles:
--Buf, el meu amo és un poca-solta. Vol que jo treballi més hores, perquè a ell l’hi cal més de personal, però cobrant el mateix sou!
Anaïs, seriosa, va dir:
--Sí, i jo també.
Mentre jo me’n mirava fixament la carta del “bistrot”, a veure què podia menjar, volia donar-lis un consell:
-- Hum, ¿perquè no cardeu vosaltres i així us en quedeu tots tranquils? El meu amo, és també un cap de cony, com es diu col.loquialment a la meva terra, però ningú no es perfecte, i... i...
Anaïs, que mentre hi havia encès una cigarreta (encara no s’havia fet la nova Llei antitabac), es va sorprendre, tot i que vaig veure la seva expressió tranquila, per contestar-me:
--Què es el que parles, ara? Cardar amb els meus maldecaps? Però què t’imagines?
Jo també em vaig sorprendre, en aquest cas de la seva resposta, com si s’hagués ofès. Com soc molt tranquila, vaig aconseguir només fer una expressió sorpresa amb els meus ulls, els meus ulls blaus grans, que es van obrir molt, però només un instant. No sé si l’Anaïs va notar això, doncs no va comentar ni dir res de res.
Però vaig aconseguir conservar la tranquilitat i vaig contestar:
--Jo feia broma, Anaïs. Bè, ¿què en penseu fer?
Anaïs no comprenia gens.
-- Com que “què pensem fer?”
Vaig intentar explicar tot això de la manera més clara que podia:
--No, jo dic que vosaltres no deveu agobiar-vos-en. La vida és dura, i la feina tambè. ¿Qué havíeu pensat que tot això era fácil? No, no ho és.
--Magda, no volem pas un sermó de part teva –va contestar en Charles.
Ara, vaig intentar justificar tot allò que deia.
--Qual sermó? ¡Jo parlo ben seriosament, Charles! Vull donar-vos un consell, i si en voleu, pugueu acceptar-ho.
Tots dos, sempre ben abraçadets, em miraven seriosos, sobretot l’Anaïs. En Charles va tornar a parlar:
--Molt bè, però ara, ¿perquè no ens en parleu de tu, per canviar?
De cop i volta, em sento insegura. Potser és la inseguritat acumulada per mi, però l’unica cosa que se’m va venir al cap va ser aixecar-me, agafar la bossa de mà, posar-me-la a l’espatlla i acomiadar-me d’ells.
--Er... –vaig dir— No, la meva vida, crec que no és important. Tinc problemes, el mateix que vosaltres. Però vull parlar sobre això demà, ¿d’acord? Ara me’n vaig, cap a la feina.
I me’n vaig anar a la feina. Abans d’esclatar, de manera figurada, és clar, per veure als meus estimats Anaïs i Charles massa acaramelats, mentre jo no tinc cap parella.
Les meves companyes de feina deien que semblava que hi sortia fum del meu indret on hi és la meva taula. Podria ser en sentit figurat, és clar, però era jo la que treia fum pel cap. I non sé si era en sentit figurat o literal, però tenia una angunia a sobre que ja em devorava viva.
Intentava tranquilitzar-me, és clar, obsessionar-me en la meva feina, però els meus pensaments, ben freqüents des de que era petita, em minvaven cada cop mes la meva autoestima. Estava alterada.
Sí, alterada perquè d’altres tenen sort... i jo, no.
Acabo aleshores pensant que en Charles i l’Anaïs sòn molt feliços com a parella, i jo, res. ¿Quan va ser l’ultima vegada que vaig cardar amb algú? Potser quan el general De Gaulle hi era encara a la guardería.
Potser jo tinc de la gelosia. Quan algú no tè pas parella, pensa tot això.
Hi penso tot això mentre intento treballar i me’n miro ben fixament el llapis.
Però el deixo caure damunt la taula, amb un moviment suau i ràpid alhora de la mà, i acabo pensant que serà millor oblidar-ho. És estúpid obsesionar-se amb aquestes poca-soltades.
És una mica com l’instint de supervivència, que t’ajuda a superar els obstacles i fins i tot els cops forts de la vida. Els pitjors son les morts d’algun ésser estimat, però aquell no era el moment per la depressió que tens per una pèrdua tant de greu. No, no s’havia mort ningú, ningú no hi havia aclucat els ulls en aquell moment, només que sentia que la morta era jo mateixa, morta i amb poques il.lusions per la vida.
Vaig continuar com podia la feina, i va passar un parell de dies. Aleshores jo hi era a un bar, molt animat i ple de gom a gom de nois i noies joves i de la meva edat.
Em vaig asseure al costat de la barra i vaig veure a la meva dreta un noi ben plantat, guapo de debò i amb un aire sensible que m’agradava molt. Tenia els ulls blaus com a jo, però amb cabell castany clar (jo, cabell bru) i aspecte intel.ligent. Vaig decidir xerrar amb ell, és clar.
El vaig preguntar el nom. Jo vaig dir després:
--“Jojo”. ¿Que et dius així?
Ell, tot tranquil, va contestar:
--No, jo em dic Joseph, ó Josep. Soc del Rosselló.
Jo vaig obrir els ulls molt, i vaig pensar:
“Del Rosselló, com a jo! Ja hi havia reconegut, el seu accent”.
Jo era ben contenta per aquell descobriment. I jo era boja per aquell noi tan ben plantat, encisador i atractiu, amb el qual en volia abraçar-me apassionadament i fer-li de petons.
--Doncs jo tambè soc d’allà! –vaig contestar--. El meu cognom és en Serra.
--I el meu, és en Malgrat –va contestar ell, amb una veu suau de vellut.
Jo no soc pas la típica dona romántica, tot i que nosaltres ens hem enamorat, però amb un altre estil. Jo soc com en Séneca, un nano escèptic, que a l’Imperi Romà hi havia de mirar-se de tenir compte amb tot, és a dir, amb els homes, amb els lleons del circ... Bè, avui no n’hi ha lleons pel carrer , només els paios.
Vam fer una passejada pels carrers parisencs, enmig del fred que hi havia, no gaire però que es notava certament. L’hivern parisenc, que encara no hi havia al punt més àlgid.
Després, a casa meva, vam fer això… sí, això, el que es fa al llit, amb la persona que t’estimes apassionadament.
Vam fer l’amor. En Jojo fuma un cigarret. Jo no fumo, no m’agrada gens ni mica.
Mentre col.locàvem les vànoves adequadament, després d’haver fet l’amor amb les vànoves a fora perquè el meu cos nu i el seu cos també nu tingueren una llibertat de moviments absoluta, vaig decidir parlar-ne, malgrat vaig voler fer broma. Vaig dir:
--Bé, parlem-ne, de coses d’allò més importants.
En Jojo no va agafar, l’acudit. Es va quedar una mica sorprès, i em va dir:
--Importants? Quines coses en poden ser molt més importants que no pas això, ep?
Jo vaig reaccionar una mica enrabiada, crec que va ser això, tot i que no vaig aixecar gens la veu. Vaig dir:
--Ximple, faig broma! Que és que t’ho creus tot, tu?
En Jojo va contestar, ben tranquil:
--No, Magdalena, això semblava que jo cardo molt malament, i tu em vols parlar com si això no tinguès cap importancia.
Vaig acceptar aquella resposta ben bé.
L’endemà, jo hi era novament a l’oficina, xerrant amb la Georgette, la meva millor amiga. Ella era una noia alta, pel-roja, ulls blaus…
--Aleshores, que és simpàtic, el nano? –va preguntar la Georgette.
--Oh, sí –vaig contestar jo—. I molt sensible. Té molt de respecte a les dones, i em va ajudar a rentar els plats.
--Vaja! Això no en fara mai, el meu noi –digué la Georgette, gairebé amb aire de resignació.
Més tard, quan vaig acabar la meva feina, vaig anar cap a un parc. Em vaig asseure a una banqueta. Vaig començar a llegir el diari, sense cap pressa, feliç i contenta, per haver-me tret un pes de sobre. Un pes que no em deixava viure. Un pes que em feia mal. Un pes...
Vaig mirar el rellotge de braçalet. I vaig comentar per a mi mateixa, amb ironia:
--...Son un quart i cinc minuts de tres. Allò vol dir que hi sòc amb ell des de... uuuum... quinze hores i trenta-dos minuts.
Em vaig aixecar de la banqueta del parc, i mentre el vent de l’hivern parisenc feia volar les fulles, jo continuava amb la meva expressió de felicitat, i pensava:
--Amb sort, podrè batir, el meu rècord. ¿Qual rècord? Mai no he estat amb un noi més de quatre dies. ¡N’espero arribar a tres anys!