Entradas populares

Total de visualitzacions de pàgina:

Seguidors

dimarts, 28 de setembre de 2010

MAGDALENA SERRA (Novel.la) CAPÍTOL II: L'HOME QUE ÉS EL MEU AMO



CAPÍTOL II:
L’HOME QUE ÉS EL MEU AMO





Us parlaré ara del meu amo. De l’home que és el meu amo, a la meva oficina.
Doncs, un dia al matí, hi soc a la meva feina. Asseguda davant l’ordinador. I al fons, hi sento la veu rogallosa del meu amo, el senyor Brissac, que fa una ordre a la Georgette:
--Senyoreta Klinsmann, si us plau! Necessito d’aqueix document de la fàbrica Chauvigny i Companyia.
--Sí, senyor Brissac –va contestar ella, molt servicial. No quedava més remei… L’home era així d’autoritari.
Té una mica de semblant l’actor Jean Rochefort, sobretot amb el seu personatge de la pel.lícula francesa Sortir de l’armari. Però d’aquest personatge era molt més amable que no pas ell, perquè d’aquest nano no n’és precisament un àngel...
Ara es dirigeix a mi per demanar-me una tasca, i amb la seva habitual manera de parlar, prepotent.
-- Senyoreta Serra, si us plau, ¿que té els documents del nostre client, el senyor Tedeschini de Roma?
--Sí, señor Brissac –el vaig contestar--. Però la traducció que vostè vol resultava una mica difícil. D’aquests senyors utilitzen un italià que sembla el llibret de les òperas d’en Verdi.
Es posa de braços creuats, i el paio, amb una expressió encara més emprenyada, em diu, sense aixecar massa la veu:
--Bé, senyoreta Serra, sé com a son els documents del senyor Tedeschini, però no necessito traduccions per Éditions Denoël ni tampoc per al Premi Nòbel de Literatura. Acabi d’aquesta traducció ràpid, si us plau.
Casualment tenia els papers amb la traducció ja fets i impresos. Se’ls vaig donar a la mà.
--Perdoneu-me, senyor Brissac. Ja son tots acabats. Aquí els té, senyor.
El paio se’ls va agafar, i sense canviar res del seu rostre, jo em vaig quedar enrabiada. Gairebé amb els braços als malucs, m’ho vaig mirar fixament mentra s’anava, i vaig pensar:
--Tu ets un merda, nano, collons! Perquè tu ets l’amo, t’hi creus que ets també l’amo del món?
Més tard, prenent alguna cosa amb la Georgette, em vaig desfogar, és clar.
-- D’aquest home és un porc, Georgette. Jo no puc continuar així.
--Jo tampoc –digué ella—. Però si hi fem alguna cosa, ens en podem quedar sense feina. D’aqueix nano és inflexible.
Vaig mirar de cua d’ull cap a la dreta, i sense abandonar la seriositat greu i la mala llet que tenia en aquell moment contra en Brissac, vaig dir:
--D’alguna vegada, jo penso en la venjança.
--Quin tipus de venjança? –va preguntar la Georgette, intrigada.
--Una venjança contra ell per les seves poca-soltades contra nosaltres. Almenys per poder-nos alleujar.
--Bona idea.
Després, quan hi era a casa meva, jo hi veia la televisió. La pel.lícula d’aquell dia era “Amélie”. La manera amb que ella feia venjança contra el botiguer que maltractava el seu empleat, em donà d’idees... D’aqueixa Amélie sap fer-ne de venjances molt originals. Jo, podria fer-ne de coses semblants.
I com jo era del tot emprenyada amb el meu amo, tot allò va ser una font d’inspiració.
Quan va acabar la pel.lícula, tot seguit em vaig asseure a la meva taula i vaig començar a fer una mena de plànol. Em vaig posar a dissenyar de plànols, els més complexes possible. Dubtava en executar-los, perquè jo no soc pas rancorosa... i sobretot pacifista.
Aleshores, segons les tàctiques d’en Louis Van Gaal al Barcelona, en Luis Fernández al París Saint-Germain i la sel.lecció francesa al Mundial’98, aleshores jo tindria... Mmm...
Deia això perquè el plànol, finalment, em sortia igualment que la tàctica d’un entrenador de futbol.
Com allò no era gaire clar, ho vaig deixar i me’n vaig anar a dormir.
L’endemà, a punt d’entrar un altre cop a la feina, i caminant amb la Georgette, jo hi parlava de tot allò que vaig fer la darrera nit.
--Que vas pensar-t’ho ahir, tot això, oi que sí?
--Sí.
La Georgette sembla desconfiar-ne. Ella no hi veu pas bé, tot això, potser.
--Magdalena –va dir—, em sap greu... però jo no sé si nosaltres fem la cosa correcta, amb aquesta venjança contra el senyor Brissac.
--Tens raó, Georgette. Aquesta nit vaig pensar sovint la mateixa cosa. No som assassines, és clar. Jo, nomès vull donar-li una petita lliçó al tirà, com ho han fet els xilens amb en Pinochet.
En aquell moment, truquen al meu telèfon mòbil. És per mi, és clar. Contesto, i alhora faig un somriure, perquè és algú que m’estimo ben especialment. I durant la conversació, jo parlo alhora en francès i català.
--Digui...? Ah, ets tu, Jojo! Sí, n’estic molt bè, nano. ¿Una cita amb mi...? Bè, aquesta tarda puc... Fins desprès, maco. Adéu.
(La part en itàlica és la part parlada en la nostra llengua).
Al fons, hi era la Georgette, que em mirava tot el temps de la conversa telefònica seriosa i amb els braços encreuats. És clar, no hi havia entès gens ni mica, d’allò que jo hi parlava.
Però com hi havia intuït que era algú de la meva terra, el Rosselló, va preguntar:
--Qui és? Algun amic del Rosselló?
--Sí. És en Josep, però tots els amics el diuen Jojo. Sinó, demà jo pensaré més la nostra venjança, però com hem dit abans, nosaltres no som assassines. No ens cal ésser tant de cruels com ell.
I després de fer-li d’aquest discurset, vaig passar a la feina, i ella també. Amb l’odiós Brissac a prop, no hi havia més remei.
I després de las feina, canviem la panoràmica de l’oficina i passem a la d’un carrer de París, tota plena de botigues de moda, voravies estretes i molts transeünts.
Hi soc al carrer, amb en Jojo. Jo i ell ens fem de petons a la boca, amb molt de passió.
La meva relació amb en Joseph és encara “amistosa”, d’amics que tenen dret a més coses apart. Jo m’estimo molt Jojo, però no vull perdre la meva independència. En tindré sempre respecte vers ell, i jo m’espero que ell ho tindrà igualment amb mi...
Com ell em veia preocupada, jo el vaig contar l’història del meu amo i jo, i sense deixar de tenir aquella expressió tant dolça i encisadora que m’encanta, em va dir, tot preocupat en la seva veu que em va arribar a les orelles:
--Escolta, “Magdaleneta”, si d’aqueix nano és de debò un tirà, fer-ne justícia per la teva pròpia mà no serveix per res.
--Sí, potser, però... no estic pas segura. Si hi hagués d’altres mètodes, seria magnífic. Almenys, per no fer la venjança jo mateixa.
En aquell moment, la Georgette hi era al carrer, i se’n troba amb nosaltres. Ens hi veu amb la mà de cadascú darrera l’esquena de l’altre, i ens fa un salut efusivament.
--Eeei! Com estàs, Magdalena? Jo, no sabia que vosaltres éreu per aquí. Qui és d’aquest noi tant maco?
Ens fem el salut. La Georgette se’n mira el noi i fa l’ullet. Ell li fa el salut en català, ella no compren res i ell ho repeteix en francès.
--És el meu estimadíssim amic Jojo –la vaig dir—, Georgette. Jojo, aquesta noia és la meva amiga Georgette. Hi treballa a la meva oficina.
--“Molt de gust”, Georgette.
--Com...?
--Perdona’m, jo vaig voler dir: “Enchanté”.
La Georgette em volia parlar d’alguna cosa ben important. Semblava del tot entusiasmada, com si l’hagués tocada la Loteria.
--Eeeeei! Magdalena! No pots imaginar-te què és el que hi ha passat, a la feina!!! ¿Que te’n recordes de l’amo, i de la nostra venjança contra ell, i d’altres coses...?
--Sí. I...?
Jo vaig contestar fredament, ja que no comprenia gens ni mica. I, a més a més, per una estona, amb la companyia agradable d’en Jojo, estaba decidida a oblidar-me de tot allò que tingués a veure amb l’odiós Brissac.
Ella s’ho explica tot, divertida i molt expressiva en contar la increïble història, almenys en el seu desenllaç.
--Bé, ¡doncs el senyor Brissac ha estat sorprès per la seva dona en un embòlic amb la seva secretària! La senyora Brissac hi havia anat per fer una visita sorpresa al seu marit. ¡I aleshores se’ls ha trobat tots dos damunt la taula del seu despatx fent dels pitjors posats del Kamasutra! ¡Tot allò era... surrealista!
Tots tres estàvem ben contents. Ben contents. En Jojo, com no sabia gaire de com era en Brissac, no podia compartir-ho allò de la mateixa manera que jo i la Georgette, però se’n va alegrar, en veure’m l’expressió d’alegria i triomf que tenia al rostre. I això, en parelles d’enamorats, ajuda a conèixer millor a l’altra persona.
--Bé, crec que a aquest nano no se l’hi veura el nas per alguns dies. Amb d’aquest embolic, hi estarà ben ocupat. ¿Què us sembla?
--Que és genial. ¡Millor que una venjança! S’ha fet justícia, sense que nosaltres hagueren fet res.