Entradas populares

Total de visualitzacions de pàgina:

Seguidors

dimarts, 28 de setembre de 2010

MAGDALENA SERRA (Novel.la) CAPÍTOL IV: L’EX NÚVIA D’EN JOJO


CAPÍTOL IV:
L’EX NÚVIA D’EN JOJO

Jo mateixa, amb una guitarra, canto la cançó d'en Georges Brassens “Tempête dans un bénitier” (Tempestad a una pila d'aigua beneïta), asseguda damunt de l’herba, al camp, un dia que hi haviem anat fora de Paris per passar-ho bé i allunyar-nos dels problemes quotidians i la pressió de la gran ciutat. Tots els meus amics (en Jojo, la Georgette, en Charles I l’Anaïs) m’escoltaven cantar amb atenció.
--«Ils ne savent pas ce qu'ils perdent, tous ces fichus calotins. Sans le latin, sans le latin, la messe nous emmerde. Le vin de sacré calice se change en eau de boudin. Sans le latin, sans le latin, et ses vertus faiblissent... »
I un altre fragment de la cançó :
--« ...A Lourdes, Sète ou bien Parme. Comme à Quentin Corentin, le presbythère sans le latin à perdu son charme. O très Sainte Marie mèr' de Dieu, dites à ces putains de moins qu'ils nous emmerdent sans le latin ».
Els meus amics van aplaudir. Però al fons s’hi veia una noia bruna, amb ulleres de sol, que era ben seriosa, amb força indiferencia. Ens mirava. Mentrestant, nosaltres amb la nostra festeta, i la Georgette, aixecant el seu got de cervesa, em va dir:
--Bravo, Magdalena! Cantes molt bé! ¿Quan en cantaràs de cançons amb els teus propis textos?
Vaig deixar la guitarra per terra, per després guardar-la endins una bossa, i li vaig explicar:
--Ara no, no soc gens dotada per escriure cançons. M'agradaria més escriure novel.les, però ara jo sòc ben capficada, amb la meva feina.
Vaig continuar parlant, tot i que sentia al meu clatell l’esguard misteriós d’aquella noia, que ara feia un somriure, com si hagués descobert algú que no se’n veia des de feia molt de temps, però sense xisclar d’alegria ni tant sols moure un muscle del seu rostre.
--Jo sé tocar també la música rock, però és massa dur –vaig continuar dient a la Georgette—. Jo somnio també amb cantar “Satan is back”, amb les robes i tot!
I em vaig imaginar a mi mateixa vestida amb robes “heavys”, la Georgette al meu costat de la mateixa manera, totes dues cantant com a boges d’aquella mena de música.
La noia se'm va aixecar les ulleres de sol i ella se'm mirà una altra vegada, amb molta tranquil.litat. Em va posar la mà a l’espatlla i va dir...
--Magdalena, ¿que puc parlar amb tu un moment?
--Em... Sí.
Jo, hi havia contestat sense cap problema, però alhora estranyada perquè a aquella noia no me la coneixia gens ni mica, i no sabia que ella em conegués i em parlés pel meu nom. La noia va dir, sense en cap moment deixar la seva expressió impassible:
--Bé, jo em dic Christine Moreau. Jo sé que tu no em coneixes pas. Jo, vaig ésser la núvia d'en Joseph Malgrat.
--La seva núvia?
--Sí.
Jo, semblava interessada, i sorpresa també. Qui era aqueixa noia? De què em coneixia? La resposta de la noia, potser, m'ha deixat així. La Christine va fer encara més una expressió entre cínica i superior.
--Ah..., i... ¿qué vols? –la vaig preguntar, encara sense comprendre res—. Que puc fer-ne d'alguna cosa per tu?
--No. Jo, volia conèixer jo mateixa a la núvia del meu ex.
--Com...?
Ara sí que no podia jo comprendre res.
La noia s’allunyà cap a un racó del paratge, sense dir-me abans:
--Volia saber quin aspecte tenia. A més a més, jo hi entrarè a treballar, a la teva oficina.
--A la...? Qual feina en faràs?
Més tard, vaig parlar de la Christine amb la Georgette. Estava tota desconcertada. La Georgette em volia animar.
--Ella és ben estranya, Georgette. I, a més, parla sempre amb aires de superioritat. Jo tinc por d'alguna desgràcia. ¿Que no voldrà ella portar-se Jojo? I jo no soc pas gelosa.
--Però no… jo crec que d'aquesta noia estigui interessada per en Jojo –em digué ella, amb tranquilitat—. A més, ella parla amb tothom sempre amb aquest taranná.
En aquell moment, va arribar en Jojo, i ell n'esperava trobar-s'hi la Christine. Ell estava sorprès, i també enrabiat amb ella, gairebè d'odi.
Ell en volia parlar amb mi, però en veure la Christine, se’n va aturar de cop i volta.
--Ei, Magda...! ¿Ep? ¿Christine?
En Jojo se'n va mirar, i ell va dir que no s'esperava pas trobar-s'hi allà la seva ex núvia. Semblava horroritzat. Jo era més tranquila, hi pensava que ell exagerava.
--Escolta, Magda, no m'esperava que ella hi fòs. I això, no m'agrada pas. No l’aguanto!
--No passa res –vaig contestar, fent un somriure—, no fa res. ¿Perquè te l’odies tant?
Primer de tot, en Jojo va voler tranquilitzar-se per parlar. Em va posar les mans a les espatlles i desprès va començar a parlar. Jo m’imaginava la Christine vestida amb cuiro negre i una fusta a la mà, tota una ama sado-maso, perquè ell em deia:
--La Christine és una noia ben antipàtica, Magdalena. No t’apropis pas, a ella. Ella és tant d’horrible que vaig pensar que ella és com en Hitler.
(La Christine, en primer pla, se'n mira tots dos. Ella sospita per alguna cosa. Fa expressió d’estranyesa.
--No sé perquè –va pensar ella—, però jo crec que d'aquells dos hi deuen parlar-ne alguna cosa dolenta sobre mi. N'hi hauria de parlar amb ells.)
La Christine s'apropà cap a nosaltres i va parlar. Vam quedar sorpresos.
--Bé, amics meus, jo crec que vosaltres en parleu de mi, i malament, suposo –va dir, impassiblement.
--Arg! –va exclamar en Jojo, espantat.
En Jojo sembla tot espantat, més encara, mentre la Christine m’abraçava, per dir-me dolçament:
--Vosaltres en parleu que jo soc dolenta, tant detestable com la Bruixa Dolenta del Sud. No és pas veritat. Jo us demostrarè que no n'hi ha res per exagerar. D'acord?
--Em... D'acord –vaig dir jo, atabalada.
--Arg, no! –es deia en Jojo, d’esquena a nosaltres.
Desprès de set hores, la noia no acabava mai de pronunciar un ben llarg discurs sobre ella i la seva vida, per convèncer-nos de que ella no era per res una bruixa, que ella en podia ésser millor. Jo i en Jojo estàvem ben cansats. I els altres, també: l’Anaïs i en Charles dormien plegats, amb el cap d’ella a sobre de l’espatlla d’ell, i la Georgette, al costat d’un arbre.
Vaig pensar, amb ironia, que la Christine per convèncer-nos de les seves bondats, va fer un discurs de nomès set hores, res a veure amb aqueixos d'en Fidel Castro...
--...I, és a dir –deia ella—, jo no soc com a vosaltres en penseu. Jo soc molt millor, i voldria ésser la vostra amiga.
--Sí, Christine, et crec –vaig dir, morta de son—. Ets una bona amiga, molt gran amiga per mi i en Jojo. Ouaaaah...
--Segur –deia ara en Jojo—. Ouaaaah...