Entradas populares

Total de visualitzacions de pàgina:

Seguidors

dimarts, 28 de setembre de 2010

MAGDALENA SERRA (Novel.la) CAPÍTOL VII: (GAIREBÉ) TOT SOBRE LA MEVA MARE


CAPÍTOL VII:
(GAIREBÉ) TOT SOBRE LA MEVA MARE




Han arribat les vacances estiuenques i me'n vaig a Perpinyà, la meva ciutat natal. És fàcil anar cap a Barcelona des de França gràcies a les autopistes, però una vegada al camp, un mapa de carreteres és molt necessari.
Per això vaig aturar de tant en tant per mirar-me el mapa, i després continuar el trajecte, amb el meu cotxe, un Renault-5.
Jo vaig vestida amb una samarreta amb el melic a l'aire i vaquers curts, deixant veure perfectament les meves cames llargues i boniques. No és precisament que sigui ben orgullosa del meu cos, però crec que tinc d’un que està molt bé.
Aniré per veure-hi els meus pares. Fa força mesos que no he anat per allà, i ells no saben gaire de mi, ni jo d'ells... Les nostres relacions són una mica difícils.
Quan vaig arribar fins al seu xalet, a les afores de Perpinyà, m’hi vaig aturar i vaig fer sonar el clàxon.
La meva mare, es diu Helena, va treure el cap pel porxo de la casa per saber qui era.
La mare va tot corrents cap a mi, emocionada, que hi soc ja fora del cotxe amb les maletes.
--Magdalena, filla, per fi has arribat! –em diu—. El teu pare i jo estàvem molt preocupats! Perquè no has telefonat?
--No passa res, Mama, ja saps com està el trànsit en tot l'Estat francès. Encara que jo anava per l'autopista, semblava que tot el món se n'anava de vacances cap al mateix lloc, i...
Ella em va abraçar i em va mirar de dalt a baix, com a picada.
--Ma petita Magda, mira't bé, es diria que París t'ha canviat. Ja no t'agraden pas, les nostres tradicions catalanes. Les gents de París són tan diferents...
--No, Mama, n’estic molt orgullosa de ser catalana, s'ho dic molt als meus amics de París. Tu em dius sempre el mateix.
Vam passar cap a la sala d’estar, jo em volia asseure i la Mama continuava xerrant.
--El teu germà i la teva germana hi son a les seves habitacions. La Sílvia amb el seu xicot, i en Joan Pau amb la seva xicota. En vol ensenyar-li la cançó de Lluís Llach “L’Estaca”.
--”L’Estaca”? Que ella parla català?
--No, només algunes paraules. Però potser, si el teu germà li fa cinc cèntims, acabarà parlant el català com el President de la Catalunya del Sud.
A la Catalunya dins l’Estat espanyol, la Catalunya francesa se la coneix també com a Catalunya Nord. I a aquesta altra, l’altra Catalunya és la Catalunya Sud.
Jo vaig preguntar, després d’aquesta revelació catalanista, que m’agradava molt i m’arribava a l’ànima:
--Potser. On hi és, el Papa?
Però la Mamà es va fixar en una cosa que no l’agradava gens. I m’ho va dir amb el seu estil personal i intransferible.
--Magdalena, com és que una noia com tu, amb tan bon gust, vas vestida amb una roba d'aquest tipus?
--Què passa, ara? És una roba que està de moda.
Em va mirar fixament, impassible, i em va dir:
--No m'agrada gens. Sembles una puta!
--MAMA! –vaig xisclar, amb una veu potent. No em creia gens ni mica el seu ridícul puritanisme. Fins la meva àvia semblava més moderna que no pas ella.
Però ella vol excusar-se i justificar-se:
--Perdona, però saps molt encara que no m'agraden aquestes robes modernes. Tampoc no som tan puritans com a Amèrica, però això…
--Mama –vaig dir jo, intentant guardar la calma i ser conciliadora—, m'agraden també la roba més sòbria o “chic”, però avui porto posat això. D'acord?
El meu pare, que es diu Jordi, fumant en pipa, hi entra per la porta i em somriu en veure’m. Jo estava contenta, amb ell no tenia cap problema de comunicació ni em sentia aclaparada.
--Hola, Magdalena. Com estàs? –em va fer un salut, tot i que amb la pipa a la boca, que fuma sovint.
--Hola, Papà. No t'havia sentit entrar. Tot va bé?
--Sí.
Mentre la mare ens mira de reüll amb desconfiança, jo vaig rebre una tendra carícia del meu pare mentre jo li explicava tot.
--Intento explicar a Mama que la meva roba no és tan inútil com aquesta.
Ell em va mirar de dalt a baix, i amb el seu dolç somriure i la seva pipa a la boca amollant una mica de fum, en plan Xèrlock Holmes, va dir, com no creient-s’ho gens ni mica:
--Inútil? Per a res, Helena, està molt bé, i a la nostra Magdalena li fa molt bé! Ella té cos de model.
La mare es va posar a riure davant l'observació del pare.
--Ja, ja, ja…! Model? Però, Jordi, la Magdalena és molt maca, però jo no la veig gens com a Cindy Crawford.
Jo vaig contestar gairebé amb resignació, i alhora amb una mica de desdeny, farta de tanta absurditat, que tot allò només era això, absurd:
--No és més que la teva opinió, Mama.
Passada una estona, van baixant per l'escala de les seves habitacions els mes germans amb les seves parelles. La Sílvia, prima, de la meva mateixa alçada i amb cabell no gaire llarg, va agafar-me tendrament les meves mans. Darrere d'ella hi era el seu xicot, un noi atractiu. Per l'escala també van baixar el meu altre germà, en Joan Pau, amb la seva xicota darrere, una noia rossa amb ulleres, també atractiva i que com a mi la feien bé portar-les.
--Hola, què tal, germaneta –em va dir la Sílvia—. Els parisencs estan com a sempre?
--Sí, Silvia. Que és el teu xicot? –vaig preguntar pel noi aquell.
--És clar que sí. Et presento al Xavier. I el teu xicot?
--En Jojo? A París, treballant.
En Joan Pau, el meu germà, que és un noi guapo de cabell arrissat que li fa una mica d'aspecte de querubí adolescent, em va presentar a l’atractiva noia rossa amb ulleres, del mateix estil que les meves, com vaig dir.
--Bon dia, Magdalena. Et presento a Giovanna. És italiana.
Aleshores, jo la vaig fer un salut en la seva llengua:
--Buon giorno, Giovanna. Piacere di fare la tua conoscenza.
--D’accordo, Magdalena, grazie mille.
En Joan Pau va celebrar la meva facilitat per als idiomes i va continuar la conversa multilingüe entre tots, amb la meva mare, que hi anava per darrere.
--Ha, ha, Magda, sempre has estat molt dotada per als idiomes. Jo no parlo l’italià, nomès “Carissima”, “Caro diario”, “Porca miseria” i “Allegro ma non troppo”.
La Giovanna va comprendre el que deia ell, tot i que, com ella va dir tot seguit, no coneixia gaire del francès.
--Certo, questo ragazzo parla sempre con tutto questo. Gli italianni sono millori, sabei tu la nostra personalità?
--Ouais..
--Come? Cosa dice? Io no so troppo della lingua francesa.
--Sí, Giovanna. Io ho ditto ‘si’. Capito?
Tinc que dir que a la seva primera pregunta vaig contestar en francès, i a més amb la parla parisenca, en dir “ouais” en compte de “oui”, que sembla que la Giovanna coneix més bé.
Tot seguit, la meva mare, que ansiosa em va preguntar sobre el meu xicot absent.
--Digue'm, Magda, com està, en Jojo? Bé o no?
--Ja t'ho vaig dir. Està molt bé. Si no ha vingut és per culpa del seu treball. Nosaltres no tenim les vacances durant els mateixos dies, d'acord?
La mare va arribar a fer una observació incòmoda per a mi sobre què em convé en qüestió de xicots, cosa que em va posar tota furiosa.
--No n’hi ha cap problema, filla meva. Jo, voldria només que tinguessis un xicot més ric o més interessant.
--Com…?
Jo, estava molt enfadada per l'última frase de la mare. I ella, per contra, està molt tranquil•la. Com si no hagués trencat mai un plat.
--Magdalena, jo et dic tot això per que t’estimo. Ets la meva filla.
Jo la vaig respondre tot xisclant:
--Sí, però jo sóc una dona intel•ligent, i llavors puc conduir la meva vida com jo ho cregui!
La meva germana, la Sílvia, va parlar a la mare. Llavors, el xicot d'ella estava sorprès.
--Mama, Magdalena té raó. Tu em parles del mateix. També parles que el meu xicot, en Xavier, no és bo per a mi.
--Com...?
La mare, sense abandonar mai la seva expressió impassible, va contestar:
--No, Sílvia, estic molt contenta amb Xavier, és un bon jan. Seria molt millor, malgrat tot, amb més diners.
Ara, la Silvia torna a estar alterada.
--Mamà, això és increïble! No estem ja en els temps de l'aristocràcia abans de la Revolució Francesa!
--Oh, per descomptat, Sílvia, però...
La Sílvia la va fer callar amb un crit.
--Però res! Calla't!
--Sílvia! Que sóc la teva mare! –va respondre la mare, creuada de braços.
Vaig decidir prendre partit, o millor dit, ésser neutral, però alhora evitar una possible baralla entre totes dues. Les vaig separar amb les mans.
--Si us plau, atureu-vos, res de violència! Jo no vull res de tot això!
La Sílvia estava més calmada amb la meva intervenció, almenys en que ja no aixecava els punys contra la mare, però no pas en les seves paraules amb l’ira i l’angoixa, tot plegat, que amagava dins el seu cos.
--Magdalena, has fet el més correcte, en separar-nos! Jo tenia la idea d'enxampar la Mama.
--Sílvia, filla, per que dius aquestes coses tant terribles?
Jo me la vaig mirar amb pena i una mica de por alhora. Tenia que fer alguna cosa per evitar una mena de guerra civil.
Va haver un silenci molt gran. Com deia el tòpic, el silenci es podia tallar amb un ganivet. Aleshores, vaig decidir parlar-les:
--Mamà, Sílvia, estem potser molt alterades, oi? Farem una passejada per la ciutat.
Vam sortir totes tres per fer una passejada pels carrers de Perpinyà. Quan hi anaven al costat de Le Castillet, un castell molt famós de la ciutat, amb la bandera catalana a dalt, elles estaven més tranquil•les, tot i que jo captava que aquella tranquil.litat, sobretot per part de la Sílvia, era només momentània. La mare, amb la seva eterna expressió, com si no passés res de res.
--Bé, Mamà –vaig dir jo—, ara nosaltres estem més tranquil•les. La Sílvia i jo estem d'acord: volem ser més estimades per tu.
--Doncs, us estimo.
Jo vaig veure un restaurant, a prop d’allà. No semblava gaire car, semblava senzill i alhora de qualitat. Vaig prendre una decisió tot seguit: menjar-hi amb elles, a veure si amb el menjar a l’estómac en podien arribar elles a la pau.
--Bé, anem allà.
--Cap a on?
--Allà dins.
En estar totes tres assegudes a la taula del restaurant, que en aquell moment no hi era gaire ple, me’n vaig mirar el menú de plats. La mare va mirars-se la carta de vins. I la Sílvia se’n va mirar també el mateix que jo. Al mateix temps, me les mirava de reüll. La Sílvia no aconseguia pas amagar la seva tensió i indignació, que tornava a sortir a poc a poc.
--Llavors, què voleu menjar?
--No sé... El mateix que vosaltres –va dir la Sílvia.
--Jo igual. Tu el pagues tot, oi? –va dir la mare, i la pregunta era per mi.
Vaig intentar somriure sempre, malgrat les bestieses de la mare.
--Bé, Mamà –vaig fer la meva veu més seriosa i una mica solemne alhora—. Jo pago tot, vull convidar-vos avui, però jo vull reconciliar a totes les dones de la família. No m'agraden les rivalitats entre nosaltres.
--És veritat, Mamà. N’estic d'acord amb la meva germana.
--Filla, però quina rivalitat? –digué la mare—. Jo no tinc de rivalitats amb vosaltres. Només vull el millor per a vosaltres.
--Ja, coneixem tot això –vaig dir amb desdeny—. Però jo vull comprensió per part teva per a mi, i també per al meu germà i la meva germana. Si ells s’estimen les seves parelles així, magnífic! Entesos?
La mare va contestar amb indiferència, potser, sembla que ella no comprèn del tot les nostres intencions, mentre s’agafava un altre cop la carta de vins.
--Molt bé, Magdalena, però no comprenc tot això.
--Mamà…
En arribar la nit, ja hi vam tornar a casa dels pares. Jo hi era a l'habitació de la Sílvia, xerrant de les nostres coses. Jo hi era asseguda sobre el llit d'ella, la Sílvia sobre una cadira, i en aquell moment, la mare va trucar a la porta, la va obrir i vam començar així una altra xerrada amb ella.
--La Magdalena té raó, Mamà –la va dir la Sílvia, tot mirant-se-la fixament—. Jo m’hi quedaré fins al Dia del Judici Final per convèncer-te.
--Bé, filles meves, si teniu molt temps lliure per esperar-hi, perfecte, però jo no tinc molt, ara. Tinc que fer el sopar.
Vaig detenir la seva mare abans que sortís per la porta. I la Sílvia va fer el mateix.
--Ah, no, Mamà! Nosaltres no et deixarem sortir per la porta sense abans haver-nos demanat perdó!
--Però de quina cosa parleu?
El meu pare de Magdalena hi era a la sala d’estar, llegint el diari, amb la televisió al fons.
Llavors, ell mira el rellotge de polsera.
--Ja són dos quarts de deu! I el sopar? –se’n va mirar el rellotge amb expressió de desconfiança i estranyesa. Què passava, ara?
La meva mare és tossuda, i jo, el mateix. Així que nosaltres estarem aquí fins a poder convèncer-la. Potser abans del Dia del Judici Final, nosaltres podrem arribar a algun acord. Aquest embolic és com les negociacions de desarmament entre les grans potències..