MAGDALENA SERRA (Novel.la) CAPÍTOL IX: EL DIARI DE LA CHRISTINE

CAPÍTOL IX:
EL DIARI DE LA CHRISTINE





Jo hi era a l’oficina, en un descans, llegint el diari Le Monde, molt interesada en les notícies, tot i que recordava que els meus pares m’han ensenyat a mi i als meus germans l’estar sempre interessada pels afers que hi capfiquen al món, per les injustícies, pel Tercer Món, pels boscos aixafats, pels tirans i per les guerres injustes... Però sense formar part de cap partit polític.
Jo llegia i alhora pensava en veu alta, una mica enrabiada per tot allò que llegia. Era d’allò més habitual als diaris: els polítics i les seves mentides, les desgràcies que hi passaven a l’Àfrica, tant la que va ser francesa com l’anglesa... i després de fullejar una estona d’una pàgina a una altra, em vaig cansar una mica d’allò. I em va sortir una petita reflexió en aquell moment, que potser l’hauria escrit tot seguit a un paper perquè no se’m oblidés. O no, me’n recordo ara:
El President de la República està una altra vegada amb aquestes bestieses impossibles sobre... Bah... No comprenc res de les seves estratègies polítiques, massa embolicades, inútils, ineficaces i fetes malbé per fastigosos interessos...
Vaig tancar el diari i vaig intuir l’arribada d’algú, perquè vaig mirar fixament cap al fons, que es sentien les passes al passadís, però no s’hi podia veure qui era des d’allà mateix, però em vaig atabalar una mica, sobretot perquè hi creia que aquella persona sembla algú que no és estimat gaire per mi.
És la Christine, que hi entra. Merda... N’espero que ella no voldrà parlar i parlar durant hores...
La Christine, amb una faldilla escocesa i una samarreta negra, em fa el salut. Els seus cabells i els seus ulls blaus s’hi veien més que mai. Semblava més encisadora que mai, i això no em va agradar gaire. Amb aquesta noia, sempre pot passar de tot, com a una pel.lícula de Federico Fellini.
--Hola, Magdalena! –va saludar, caminant amb tranquilitat i amb els ulls mig tancats.
--Bon dia, Christine –vaig contestar.
Vaig decidir aleshores tornar al diari, però vaig veure un llibre a taula de la Christine, molt estrany, que ella acabava de deixar-hi en aquell mateix moment, que va treure de la seva bossa. M’ho vaig mirar amb interès. Era un llibre gros, com una enciclopèdia, folrat de cuiro, de color fosc.
Me’n vaig apropar per mirar-m’ho millor, el llibre. Vaig aprofitar que la Christine sort de la sala per anar-se cap a un altre indret de l’oficina.
Jo hi pensava quin tipus de llibre seria, aquell. Un llibre de filosofia? Segur que no. Tinc massa curiositat!
Vaig obrir el llibre per la primera pàgina, i aleshores, vaig llegir el seu títol, que era a la portada de cuiro gros: “El meu diari íntim”.
--Ho llegeixo o no? –me’n vaig preguntar a mi mateixa, gairebé en veu alta.
Vaig decidir llegir-ho. Me’n vaig aplicar amb atenció a la seva lectura.
Vejam... Obro una pàgina per atzar, casualment vaig llegir el nom del meu xicot, en Jojo: “Es diu Jojo. El vaig conèixer...” ¿Com es van conèixer?

Vaig començar a llegir d’aquesta secció del diari. Com en una mena de sobreimpressió, m’imagino que hi veig al fons l’escena a la qual es refereix el diari, una gran sala-auditori, amb unes grades per al públic. Vaig posar-me a sobre el caire de la taula per llegir-ne millor.
“...Durant la celebració d’un festival de música clàssica. S’hi interpretava Beethoven, Chopin, Vivaldi, Haendel, Debussy...”
Al fons de la imatge que m’imagino de tot això, com a una pel.lícula, hi és la Christine amb el violí, al costat d’una altra dona i dos homes, tots quatre vestits molt elegantment, interpreta la música de “Les Quatre Estacions” d’Antonio Vivaldi. En primer pla, s’hi veu una part de la graderia del públic, i els pantalons d’algú que hi era, segurament un home.
“...Ell hi veia, amb molta atenció, la nostra interpretació de “Les Quatre Estacions” d’Antonio Vivaldi, i jo crec que ell s’havia ben enamorat, de mi...”
M’imaginava, aleshores, que “ell” era en Jojo, i per això m’ho imaginava veient el seu pantaló en pla detall, ben segur mirant-se-la fixament com un peix fregit. No m’ho imagino tot bavejant, no és el seu estil, en Jojo és massa fi per aquestes coses...
Però continuem amb la lectura del diari. Aleshores, la meva imaginació mostra a la Christine cantant al cor d’“El Mesíes” d’Haëndel. Ella obre molt la boca per cantar amb passió i elegància alhora. En Jojo, enmig del públic, semblava continuar amb el seu esguard ple d’atenció infinita, potser hipnotitzat.
“Després, jo vaig cantar “El Messies” d’Haëndel. Ell no deixava de mirar-me. Semblava ben hipnotitzat. Després, jo vaig interpretar Chopin. Va ser definitiu”.
Vaig deixar per un moment de llegir el diari, i vaig fer una petita reflexió, gairebé en veu alta:
--Afortunadament, es diria que no es va enamorar d’ella només pel seu físic. O no únicament per allò... però gràcies a la música. Jo mateixa vaig conèixer molts nois perquè jo tocava la guitarra, sobretot en Georges Brassens...
En aquell moment, vaig sentir d’algun soroll. I vaig pensar-hi que era la Christine. Molt ràpid, vaig deixar el diari al mateix indret d’abans. Ja llegiré aquesta novel.la de la Barbara Cartland una altra vegada...
Jo, tot seguit, me’n vaig asseure a la meva cadira. La Christine va entrar per la porta i se’n va mirar el seu diari.
--El meu diari! –va exclamar, amb alleujament—. No m’ho trobava...
Vaig pensar en tot allò que hi havia llegit... Curiós ha sigut com s’han conegut: per la música. I això dóna un petit encís, a aquesta relació. ¿Que al Jojo l’agradaria que jo toqués el piano, tanmateix? Jo, no me’n veig com a pianista. Vaig tocar el piano quan era una nena, i la professora em digué que jo podria ésser pianista. ¿És que jo soc potser el Chopin del segle XXI, i no ho sabia?
L’endemà, altre cop a la feina. Jo vaig mirar el diari de la Christine, que aquest cop l’havia deixat mig enfora de la bossa de la Christine. Jo, no sé si estava obsessionada, però no hi pensava res més que fer-li una nova ullada al diari. La relació Christine-Jojo m’obsessionava...
Vaig mirar per totes bandes, sembla que no n’hi ha ningú. Semblava una espia.
Quan vaig veure que no hi havia cap perill, vaig treure amb compte el voluminós llibre de la bossa i vaig començar a mirar-me el diari, ben seriosa i ben concentrada en la seva lectura.
Vejam... Comencem per continuar on jo m’hi havia aturat ahir...
“Aquell dia, ens vam anar cap a una discoteca...”
Una discoteca... bé... Ja m’imagino l’escena: la Christine i en Jojo ballen a la discoteca. Ells se’n miren amorosament, ella a ell, ell a ella.
“...I haviem començat la dansa de manera sensual, amb una cançó d’Elton John, “Kiss the bride”...”
Aleshores, me’n vaig recordar d’algunes cançons d’Elton John. I que fóra precisament “Kiss the bride”, en català “Fa un petó a la xicota”, em semblava que em sentia com si em posessin les banyes, és a dir, que en Jojo tingués una aventureta amb la Christine ara mateix, cosa que, és clar, no passa, ja que el diari parla d’una relació d’anys enrere, quan encara ell i jo no ens coneixíem.
Me’n recordo d’un fragment de la cançó “Kiss the bride” d’Elton John, en anglès, és clar:
« I wanna kiss the bride, yeah! / I wanna kiss the bride, yeah! / Long before she met him / She was mine, mine, mine / Don't say 'I do' say 'Bye, bye, bye' / And let me kiss the bride, yeah! »
Ara, segons vaig llegint, m’imagino a la Christine i en Jojo, que ballen ben abraçats, i alhora se’n miren als ulls amb tendresa.
Aquí, l’escena me la imagino amb el text, que està dividit en diferents bocins, degut a que els personatges se’n superposen a sobre del mateix, i aleshores hi tapen d’alguns paràgrafs, ja que vaig ràpid en llegir-ho tot, vull acabar ja amb aquesta història.
“Amb una altra cançó d’en... / John, abraçats / De debò amor... / Va fer un petó / Sobre els meus llavis / Natural / ...Ad-me perquè / Molt emprend... / Damunt les meves cames / Rellisca / Les meves mans, si / Tota la nit / En cadena / Nou, que...”
I l’altra cançó que al.ludeix la Christine era una altra d’Elton John, “Blue eyes” (Ulls blaus), que ve perfectament per als ulls blaus de la Christine i també els meus, però jo no hi era en aquella escena. I millor així; no tindria ganes de cap “ménage-à-trois”.
Recordem un fragment d’aquesta preciosa cançó:
"Blue eyes, baby's got blue eyes / Like a deep blue sea / On a blue blue day . / Blue eyes, baby's got blue eyes / When the morning comes / I'll be far away / And I say..."
Però de cop i volta vaig tancar molt ràpid el llibre, com quan tanco amb fúria una porta. Era fastiguejada, enrabiada.
--Ja n’hi ha prou! –vaig dir en veu alta—. No puc continuar, amb això. Això sembla un d’aqueixos programes de la televisió espanyola sobre els lligues dels famosos. O una pel.lícula X... Em fa fàstic!
Vaig decidir finalment llegir a tota velocitat tot el que restava, del diari. Mentre hi llegia tot, les pàgines eren girades a velocitat supersònica. Jo tenia massa curiositat...
Per això, molts paràgrafs semblaran incoherents per als meus lectors, però jo tenia massa pressa per arribar cap al final, a més de la meva curiositat. Curiositat per saber com se’n va acabar, d’aquella relació amorosa que des de que la vaig conèixer (a la Christine, és clar) em feia venir de la gelosia.
“Finalment / Em va dir que / Ens vam fer petons amb passió. Jo, hi era tota asseguda a sobre les seves cames / Al llit, després d’haver-ne fet l’amor / Una gran discussió / “Ja no t’estimo” / Ell agafa la seva roba, les seves coses... / Jo, hi miro, al costat de la porta, ploro / En Joseph m’ha deixat / Tota l’habitació és buida, sobretot l’armari... / El silenci és terrible / ...Triste. Jo, em volia morir. / Vaig plorar molt”...
Després d’acabar ja de llegir el diari i deixar-ho a la seva bossa tal com era abans, amb tota cura, vaig fer un sospir ben llarg, després d’aquesta experiència. Em vaig tocar el front, com si tingués febre.
Ooooh, quin maldecap... Si hagués una disciplina anomenada “velocitat de lectura”, jo seria guanyadora als Jocs Olímpics... Acabo de llegir ben ràpid la relació entre en Jojo i una altra... Van tenir una vida en parella sobretot moguda... tot i que...
Me’n vaig quedar alguns minuts tota asseguda a la cadira de la meva taula, i vaig fer una reflexió tranquil.lament sobre tot aquest afer. Era com si tingués la ment en blanc.
Però aleshores, me’n vaig posar les mans al cap i me’n vaig recordar d’alguna cosa... Ara d’en Jojo i jo mateixa, que amb el rebombori de descobrir el diari de la Christine i conèixer el seu passat amb ell, m’havia descuidat.
En Jojo i jo no en tenim de bones relacions als darrers tres dies... N’hem discutit dues o tres cops... És la rutina, em sembla... La Christine i el seu diari m’han donat algunes idees...
I vaig decidir posar en pràctica una part d’allò que vaig llegir. El què? Ja ho veureu.
L’endemà, a casa meva. Jo hi era, m’havia posat un vestit lleuger, amb tirants a les espatlles i m’havia maquillat molt, com quan sortim de marxa tots dos.
En Jojo hi va arribar, amb un ram de flors a la mà. El vaig rebre a la porta, fent-li una abraçada tendra i un petit petó als llavis.
--Com va, estimat? –vaig dir, amb una veu insinuant i tractant de mostrar-li molt amor—. Tinc una petita sorpresa per tu.
--Per a mi? Què és? –ell no comprenia gens, no va somriure en aquell moment.
El vaig agafar de la mà per dur-m’ho així per tota la casa. El volia dur fins a un indret específic d’ella.
--Una sorpresa –vaig dir— deu ser una sorpresa, perquè si no... Però et puc dir que això té a veure amb la música clàssica.
Ell va canviar l’expressió seriosa per una altra de content. L’havia tocat una fibra sensible d’ell, la seva passió per la música clàssica, que el va portar a conèixer la Christine en aquell festival amb les músiques de Vivaldi, Haëndel o Chopin.
--N’estic content! Però digues-me, ¿qual compositor? En Bach? En Ravel? O potser en Beethoven? ¡Tu saps ben bé que me’ls estimo molt!
El vaig fer asseure’s al sofà, a la sala. Tendrament, em vaig apropar cap a ell, em vaig asseure una mica damunt ses cames i li vaig fer un altre petó als llavis. Vaig continuar amb la veu de quan ell hi havia arribat, amb molt amor i estima per ell:
--Que estàs ben còmode? Espera’m aquí només un moment, que jo surto i començo...
--Molt bé. Jo, n’estic molt ansiós...
Vaig sortir un momentet de la sala per tornar-hi amb un violoncel i una barra per tocar-ne. També vaig agafar una cadira per asseure’m, ja que aquest instrument només se’n pot tocar així.
Jo vaig tocar, amb el violoncel, un fragment d’”El cant dels ocells”, que era ben famosa a tot arreu pel músic català Pau Casals. És una de les músiques favorites de molts catalans quan hi son fora de la seva terra natal, com a jo. En Jojo era ben emocionat... Jo estava contenta de poder-li oferir allò, que dóna noves perspectives a la nostra relació i que ens treu de la rutina... Me’n vaig dedicar a tocar la música amb entusiasme, però sense perdre mai el sentit de la música, sense afegir o treure res, amb tot respecte. Era com una cosa sagrada per a mi.
Quan va acabar la música, ell era del tot emocionat, amb algunes llàgrimes pel seu rostre.
Vaig fer una reverència, com fan els músics al públic després de la seva interpretació, mentre que en Jojo em va aplaudir.
Vaig tornar a abraçar Jojo, asseguda altre cop damunt els genolls d’ell, amb tots dos asseguts al sofà.
Me’n vaig fixar en la seva emoció d’abans, encara ben patent al seu atractiu i dolç rostre.
--N’estàs ben emocionat, fins i tot en les llàgrimes... ¿Saps? Els meus pares hi anaven amb freqüència cap a Prades per sentir Casals tocar d’aquesta música...
--Sí. És molt bonica. A més, en Pau Casals va tocar aquesta música a la Casa Blanca per en Kennedy... El President era també ben emocionat, com a jo.
En Jojo intentava contenir una nova riera de llàgrimes i ja semblava massa emocionat, potser. Jo posava amorosament el meu cap damunt el pit d’ell.
Crec que plorava més perquè jo l’hi havia ofert aquesta mostra d’amor en forma de petit concert musical que no pas per la mateixa música, ho vaig comprendre de seguida. I aleshores s’hi veia l’amor immens que ell sent per mi. Les discussions dels altres dies, potser l’havien distanciada de mi, però amb això, ell comprenia que m’estima molt.
--Sento que encara puc plorar, si vols... –va dir, amb veu entretallada.
--Doncs, sí, jo també soc molt emocionada –deia jo, tot mirant-m’ho als ulls.

Vaig reflexionar, mentre m’abandonava a posar el meu cap damunt el pit d’en Jojo com si fós jo al meu llit a la nit, que sempre em ve el mateix: quan sento “El cant dels ocells”, em fa ganes de plorar... És més fort que jo... Però és tant de bonic... ¿Que potser tindré que anar-m’hi més vegades cap al Rosselló? Que és la nostàlgia per la meva terra, que em ve sovint aquí, a París, vuit-cents quilòmetres al Nord de Perpinyà?