MAGDALENA SERRA (Novel.la) CAPÍTOL X: EN PASCAL I L'ANNICK

CAPÍTOL X:
EN PASCAL I L’ANNICK


Aquell matí, a la feina, com una de tantes, ben tranquila, abans d’arribar la fi de la mateixa... Fins l’arribada d’un home que mai no hi hauria imaginat trobar-m’hi...
Un home d’uns cinquanta anys, gras, que semblava en Gérard Depardieu, simpàtic, molt trempat, acompanyat d’una nena de deu anys, hi entra per la porta i diu...
--Perdoni’m, senyoreta...
--Sí?
--Voldria veure la senyoreta Christine Moreau... ¿Que hi és aquí?
--Sí. Me’n vaig a buscar-la, ara.
Vaig anar a cridar a la Christine, que hi era al seu despatx, treballant davant l’ordinador.
--Christine! Algú pregunta per tu!
--Un segon, que vaig cap allà...
La Christine hi entra cap a la sala, i s’observa l’home i la nena. Amb la seva habitual impassibilitat, se’ls mira. Però jo em vaig sorprendre en sentir que ella els saludava com a parents seus.
--Oh... Bon dia, Papa. Bon dia, Annick.
L’home, amb les mans a sobre les espatlles de la nena (que té molt de semblant a Christine, però en nena), va respondre:
--Bon dia. Jo, hi he anat cap a l’escola per a buscar la nena, i com hi passàvem per aquí baix, em vaig dir que ella devia veure on hi treballa la seva mare... ¡I aquí som!
--L’avi té raó, Mamà –digué la nena a la Christine, maquíssima i amb desimvoltura—. Dec conèixer on hi treballes, perquè més endavant també hi treballaré, quan tu hi hagis arribat a la jubilació.
Jo era tota sorpresa, ben sorpresa. Jo no sabia res de res de que la Christine tingués una filla. Aquesta, mentrestant, s’ajupia per posar-li millor l’abric a la nena.
Aleshores, la Christine té una filla! Déu meu! ¿I el pare...? N’espero que no sigui pas en Jojo!
La Christine se’m va mirar, i em va presentar son pare i la seva filla.
--Magdalena, et presento mon pare i la meva filla, l’Annick.
--Molt de gust, senyor. Molt de gust, Annick.
--Molt de gust, senyoreta –em digué l’home.
--Molt de gust, senyoreta –va dir ara l’Annick—. La Mamà m’ha parlat sovint de vostè. Ella sempre diu sempre que vostè és una noia simpàtica, intel.ligent i que sempre ajuda a tothom.
--De debò? Molt amable! –vaig fer un somriure jo, que m’afalagava tot això. És curiós, la Christine, a la qual jo no tinc, diguem la veritat, gaire d’estima, o gens, ella parla sempre bé de mi a tothom. Jo no soc pas vanitosa, però em fa sentir una persona important.
En Pascal em va parlar, molt trempat i simpàtic, a l’estil Depardieu...
--Ma filla ha sabut conciliar el seu paper de mare i la seva feina. Les mares solteres d’avui dia, son ben formidables. ¿Que hi pensa vostè? Sens dubte, vostè s’estima la seva feina.
--Sí, és clar, però jo no soc mare soltera, senyor Moreau –vaig respondre.
--Pascal –va dir ell, convençut però alhora educat—. Em dic Pascal. No em digui “senyor”. Jo, soc un home senzill i sociable amb tothom. No m’agraden res d’aquestes bestieses... de l’época de l’aristocràcia.
--Sí, Pascal. N’estic d’acord. Penso el mateix. Hi som a una República, oi que sí?
La Christine va agafar de la mà dreta a l’Annick, i em va dir:
--Magdalena... tindré que anar-me alguns minuts amb mon pare i l’Annick per xerrar una estona. Crec que hi seré una altra vegada cap allà a les dues. Que tu podries acabar el meu informe sobre Belville i Companyia?
--Cap problema. Seran acabats puntualment.
Poc abans de marxar-se, ja amb els abrics de cadascú posats, en Pascal em va dir:
--Fins molt aviat, senyoreta Magdalena. N’espero que algun dia tornarem a veure’ns i tindrem temps per xerrar llargament. Hi parlarem una altra vegada sobre tot això que xerràvem, ara. N’estic orgullós d’ella, igualment que la nena ho està. Entre nosaltres, la seva desgràcia ha estat que es va enamorar de nois no gens llestos...
--Jo, ja m’ho imagino, senyor. Fins aviat.
--Fins aviat, Magdalena –va dir l’Annick, molt dolça—. Que saps...? Ets molt simpàtica.
--Ah... Gràcies, Annick. Tu també ets molt simpàtica!
Vaig mirar-los poc després per la finestra a tots tres, baixant per l’escala.
Aleshores, vaig agafar el telèfon per trucar en Jojo i explicar-li tota aquesta història.
--Jojo...? Que tu sabies que la Christine té una filla de deu anys que es diu Annick?
L’exclamació del Jojo va ser com treta d’una pel.lícula melodramàtica italiana, d’aquelles que avui dia ens semblen exagerades i fins i tot teatrals.
--QUÈ????
Jo me’n mirava per la finestra a la Christine, el seu pare i la nena, que encara no hi eren gaire lluny d’allà.
--Doncs, jo no he begut res. La Christine m’ha presentat el seu pare, en Pascal, i la seva filleta, l’Annick. Aquí, a la feina.
La veu del Jojo sonava ara una mica més natural, però sense sortir del seu atabalament.
--És impossible! Quan jo hi era amb la Christine, ella no en tenia gens de nadons. I la relació entre ella i jo va acabar fa sis anys. I tu dius que l’Annick té deu anys?
--Sí... es veritat.
--Espera... Jo me’n vaig cap allà ara mateix. D’acord? Fins desprès.
I va penjar tot seguit, es sentia per l’auricular el cop sec, el “clac” de quan es talla sobtadament la comunicació, com en les pel.lícules.
Passat un quart d’hora, va arribar en Jojo cap a l’oficina, panteixant de cansament per arribar cap allà tot corrents, amb la seva bicicleta. Jo l’hi espera a la porta de l’oficina. Entre els seus panteixos, gairebé no entenia res d’allò que em deia.
--Bufa...! Hola... Aleshores... Bufa... Explica’m... bufa... tot aquest afer d’aqueixa nena... Tot... bufa... tot això sembla un dolent serial... bufa... de la “tele”.
--És clar. D’aquest matí van arribar-hi el pare de la Christine acompanyat de la petita Annick, per veure la seva filla. És a dir, la mare de la nena és la Christine.
Vaig fer asseure’s Jojo a una cadira. Ell era tot esgotat, ben mort de cansament.
--Jojo, estimat, asseure’t. N’estàs ben cansat. Sembla que hi has corregut la Marató als Jocs Olímpics.
--És per culpa de la bicicleta. Moltes gràcies, estimada.
--De res.
Aleshores, jo li vaig contar tota la història. En Jojo, no pas sabia quina expressió fer-ne.
--...I això és tot. Què hi penses, tu?
--No sé res de res –va respondre com si tornés a la vida, després de la cursa cap a l’oficina—. T’ho juro que mai no vaig sentir parlar-ne de l’Annick fins ara mateix. No hi ha cap dubte que la Christine la va tenir abans amb algun paio, després ella em va conèixer, però mai no em va presentar la seva filla... i ni tant sols em va parlar, de la seva existència.
Jo vaig fer una petita reflexió mental sobre aquest afer, mirant d’ésser tranquila, malgrat que no estava gens de contenta.
--Bé... –vaig dir— Aleshores, tindrem que esperar la tornada de la Christine... No trigarà gaire.
Finalment va arribar la Christine a l’oficina. Jo i en Jojo ens la miraven amb interès, sobretot ell, que va obrir els ulls d’una manera ben estranya, semblava alarmat.
--Ah, Magda, hi ets aquí! –ella, és clar, no sabia gens de l’alarma del nostre descobriment, i era ben contenta—. Vinc de deixar mon pare, volia preguntar-me que... –ara se n’adona de la presència d’en Jojo— Ah, bon dia, Jojo! Que visites a la teva núvia, oi que sí?
Jo vaig assenyalar la cadira amb el dit. Volia que la Christine s’assegués. La Christine, de cop i volta, va semblar que perdia la seva flegma i s’alarmava per alguna cosa. Com si l’hagués agafat en una falta imperdonable. O com si ella fóra descoberta en un afer de robatori.
--Si et plau, Christine, segueu amb nosaltres. Tenim que xerrar amb tu, és ben important.
--Important...? Què és...? –el seu fil de veu era estrany, amb la por al cos que li sortia per la boca.
Asseguda finalment, la Christine va accedir a escoltar-nos. Nosaltres, ella i jo, hi som enfront l’una de l’altra; en Jojo es queda tot enmig. Se’n va mirar la Christine amb una expressió ben estranya, barreja d’odi i repugnància. Tinc que confessar que em feia por, aquell esguard. Mai no l’hi havia vist així. No era el seu estil. Sempre tant dolç que és...
--Perquè mai ens has dit que en tenies una filla? –vaig preguntar a la Christine, potser amb un to d’interrogatori judicial.
--L’Annick...? –ella va recuperar la seva tranquilitat habitual—. Sí, tinc una filla. ¿I què?
En Jojo va esclatar ben furiós, perceptible en la seva parla, veu altíssima i fort, gairebé histèrica, i fent una bona brega a la seva ex.
--“I què”...??? ¡Jo vaig sortir amb tu durant dos anys! I mai no em vas parlar, de l’existència de la teva filla!!! Perquè? Què significa tot això?
La Christine, per primera vegada, no semblava tant ésser superior com a sempre. Tractava de semblar tranquil.la, però semblava alhora tenir molt de por. Va parlar amb inseguretat.
--Bé... jo... Vaig tenir l’Annick amb un noi que vaig conèixer abans de conèixer-te, Jojo... i... No podia ocupar-me, d’ella... Vaig deixar l’Annick amb els seus avis... i després...
La Christine va fer una petita pausa, i finalment, va deixar escapar d’algunes llàgrimes pel rostre. Això la va donar una mica de forces per continuar.
--Després... Jo vaig tenir que internar-la... a un col.legi de monges. Quan ella tenia vuit anys, jo vaig voler tenir-la amb mi. Ara, ella viu a casa meva. ¡Jo m’estimo molt, l’Annick! Però jo no volia dir a ningú que tenia una filla. Els homes no s’estimen gaire, les mares solteres. I... i jo vaig voler trobar un noi. Fins que et vaig conèixer, Jojo.
En Jojo, encara amb l’esguard sever, tot clavant-s’ho com un ganivet, la va dir:
--I llavors... Llavors, jo vaig passar els meus pitjors anys de la meva vida amb tu, Christine.
La Christine va dir que sí, amb el cap baix. Semblava que creia que l’acusació contra ella era certa. L’acceptava del tot, no tractava de sortir-se’n de cap manera.
--És veritat. Em sap molt de greu. Jo, vaig ser un monstre.
Jo, que hi sentia tot això amb interès, vaig decidir finalment apropar-me a ells, i dir-ne:
--Escolteu... tot això sembla un serial de la “tele”, però jo voldria que us reconcilieu.
--Una reconciliació? –va exclamar en Jojo—. Perquè...?
Jo em vaig posar la mà dreta al clatell, i vaig explicar:
--Jo, dec fer-vos una petita confessió: jo era tota gelosa perquè jo vaig creure que l’Annick era la filla d’en Jojo... Ara, jo sé que això no és possible... A més a més, la teva filla Annick és molt simpàtica, molt maca, Christine.
En Jojo no podia comprendre res la confessió de la seva xicota, a la qual se l’adorava. Se’n mirava la Magdalena com espantat i estranyat alhora.
--Però què vols dir, Magda...?
--Jo odiava la Christine perquè hi creia que... ja ho sabeu. Us demano perdó.
Vaig dir això amb una expressió com deprimida, com quan se’n fa una confessió d’algun secret esgarrifós que pot fer que tothom acabi odiant a qui ho diu. Jo, potser m’esperava això d’ells, de tots dos, però vaig veure que ells no m’odiaven, i això em va fer tenir coratge per continuar. Ara, em vaig dirigir a la Christine:
--Christine, et demano perdó. Jo, sé que la nostra relació personal no ha estat pas fàcil. Potser, jo penso tot això per l’Annick... No sé...
--No, està bé, no cal demanar-me perdó, Magda. Jo, accepto tot això amb plaer.
La Christine va reaccionar amb noblesa. I, potser també, com la mare que perdona una falta a la seva filla.
Ens vam donar la mà ella i jo, en senyal d’amistat i reconciliació.
--Em sap molt de greu per haver semblat una cínica –va dir ella—, però la vida ha estat ben dura, amb mi...
--Ho entenc ben bé. Aquí tens una bona amiga.
En Jojo també va donar la mà a la Christine, en la mateixa actitud de reconciliació de mi mateixa.
--Jo també. I, a més, vull dir que potser jo he fet una mica el poca-solta...
--Bah, no passa res. Tots tenim d’errors –va dir ella, convençuda de la bondat del Jojo.
I jo, finalment, vaig fer una reflexió sobre aquest afer.
Jo, n’estic amb més tranquilitat, ara. Perquè l’Annick no és definitivament la filla d’en Jojo. I, doncs, ja no n’hi ha cap llaç entre ell i la Christine.
Això ha sigut una mica una part de la meva vida, que volia compartir amb tots vostès. Una vida senzilla, però no pas avorrida o buida. Unes inquietuds per tot allò que tenim al voltant sense caure mai en la pedanteria. O... en fi, la vida mateixa, sense adorns.
Properament, tornarem a llegir-nos en noves aventures meves. La cosa no s’ha acabat aquí. I és una promesa ferma, no és pas una d’aqueixes que fan els polítics.



F I