MAGDALENA SERRA (Novel.la) CAPÍTOL VI: ELS PROBLEMES DE L'EXISTÈNCIA

CAPÍTOL VI:
ELS PROBLEMES DE L'EXISTÈNCIA




Jo, la Georgette i l'Anaïs hi som a un bistrot. Nosaltres xerrem de coses importants, això és el que intentem. Començo jo mateixa:
--Jo, penso sovint sobre les coses importants. Per anar-hi perfectament, aleshores, jo em pregunto que...
--Que tu et preguntes... el què? –em va interrompre l’Anaïs, amb un esguard desconfiat—. Que no seras tu una d’aqueixes moralistes, oi que no?
Jo vaig estar sembla una mica enrabiada per aquella pregunta tant de directa, però jo era ben tranquil.la. Vaig continuar amb la meva història...
--No! Jo m'odio, els moralistes.
--Um.
Ella va fer “um”, com si no estigués gens confiada.
L'Anaïs se'n mira un paperet, i m'ho ensenya.
--Mira’t, això. Ho veus? És interessant, oi que sí?
--Què és això?
Vaig llegir el paper, amb interès, ben seriosa i tranquil.la.
Desprès, li vaig tornar el paper, a l'Anaïs.
--Pren, Anaïs. Jo crec que en aquest paper no es parla de coses pedants, sinò de coses interessants. Hi parla sobre les injustícies al Tercer Món. I sense utilitzar res de la demagògia.
--Sí, Magdalena, res de demagògia –va contestar l’Anaïs—, però jo soc... bé, soc molt interessada pels nois de les ONG... Jo, crec que ells en volen fer d’alguna cosa per salvar el planeta. I ells no son hipòcrites. Millor que no pas d’aqueixos pedants.
L'endemà, jo hi era a la feina, una mica enrabiada perquè hi tenia d'alguns problemes amb l'ordinador. S’havia quedat del tot bloquejat. És clar, encara tenim alguns d’aqueixos de models antediluvians... I això passava sovint, que es bloquejaven. Em vaig enrabiar tant que vaig acabar dient de tot en veu alta.
Tot i que vaig intentar, mentalment, pensar-hi que eren problemes sense gens d'importància amb l'ordinador, el darrer model antedil.luvià, la darrera tecnologia ultramoderna...
--Merda! Mecagondena, tu! –vaig xisclar—. ¿Perquè d'aquest aparellet no en va bé? ¡S'ha quedat bloquejat altre cop!
Aleshores, amb d'algunes gotetes de la suor, que em regalimaven pel rostre. Jo estava enrabiada, potser per allò del “stress” laboral, de la pressa per acabar bé la feina, per les bronques que sovint tenia que aguantar, del meu amo...
--Perquè no és fàcil, la vida? Perquè tenim de dificultats amb tot plegat, sigui tot fàcil o no? –era tot allò que em venia al cap, de reflexions sobre la vida, que deia en veu alta, tot i que ara ja una mica més baixet.
I aleshores, vaig pensar una mica més. I també en vaig fer un somriure.
--Apa, tu, l'Anaïs hi parla dels pedants, i ara, jo mateixa parlo igualment que els nois de Filosofia. És ben curiós.
Ara és de nit. Jo, hi soc a casa seva, n’estic mirant la televisió. D'aquest programa que fan ara, no està gens malament, almenys no em puc avorrir.
I vaig fer una rialleta, mig ximpleta, deixant-me portar per aquell humor sense pretensions i una mica ximple.
--Ha, ha, ha...! És divertit! Ha, ha, ha...!
L'endemà, jo hi era a la feina. Me'n vaig mirar uns documents, i llavors s'hi va apropar la Christine Moreau, amb el seu etern somriure.
--Com estàs, Magdalena?
Vaig sentir així, de cop, la seva veu, me'n la vaig mirar, sense deixar els documents.
--Ep...? Ah, hola, Christine. Jo soc aquí, amb aquestes bestieses.
--Ja m’imagino --va contestar ella, impassible—. Jo, estic avorrida. ¿Que puguem xerrar una mica, oi?
I així van passar tres hores, tres hores de conversa... o millor diguem-ne de monòleg, un monòleg no pas tant d’interessant com el de l’immortal Hamlet. Monòleg de la Christine, és clar...
Déu meu, d'aquesta Christine és ben avorrida! No comprenc pas com va ésser tant de temps, amb en Jojo. ¡Tres hores, nomès per dir-me que la vida és difícil! Quina novetat! Això, s'ho sap tothom!

Després, jo hi parlava amb en Jojo pel telèfon. Això ja em posava més contenta.
--Jojo...? Bon dia, nano. ¿Que tu vols anar-te amb mi demà per...? Com...? No, jo vull que... Com...? D’acord...
Desprès, jo me n’havia anat cap a casa d'ell, hi tots dos ens trobàvem asseguts al sofà. Tots dos abraçats. S'hi sent al fons de música, clàssica, és clar, l’afició ineludible del meu xicot. Jo, tot i que m’hi trobava com a la glòria amb ell, tant d’encisador que és, alhora em trobava una mica estranyada.
I això perquè, d’estar estranyada per alguna cosa a can Jojo?
Bé, jo intento sempre trobar dels enigmes de la vida, trobar-ne solucions als afers, sol.lucionar tot el dolent que n'hi ha arreu del món, però... jo no soc pas la Superwoman.
Però volia demanar-li una cosa, al Jojo, i s’ho vaig demanar, amb tendresa en la meva veu:
--Jojo. amor meu, ¿que tu no pots posar-ne una altra música al tocadiscos que sigui més alegre? Perquè això de La Marxa Fúnebre de Chopin...
Ell m’obeeix i se n’apropa a l’equip de música, a canviar-la per una altra.
--Sí, Magdalena –em diu, tot excusant-se—, jo volia ésser més original. Nosaltres hi haviem escoltat molt sovint de les altres músiques, ¿d'acord?
Jo vaig pensar que té raó. Una altra cosa difícil de la vida: la rutina és terrible per l'amor. Però no exagerem pas.