MAGDALENA SERRA (Novel.la) CAPÍTOL III: INFIDELS

CAPÍTOL III:
INFIDELS



Un Dissabte pel matí, en Charles, l’Anaïs, en Jojo i jo hi haviem anat cap a la piscina. Les persones van cap a les piscines per banyar-se. Jo vaig deducir que la major part del temps hi van sobretot a...
…A fer-se petons, si tenen parella, és clar. Això és el que feiem en Jojo i jo mateixa. Un a l’aigua i l’altre a la vora de la piscina. Vam deixar un moment de fer-nos petons per xerrar. Però continuàvem amb els nostres esguards ben tendres, quan ens miràvem.
--Jo soc ben feliç amb tu, estimat, jo t’estimo molt, Jojo, i perdona’m d’aquest tòpic.
--Jo tambè, Magdalena. Jo no podria viure sense tu. Un altre tòpic.
Necessitàvem dir-nos això, trencar amb els odiosos tòpics de pel.lícula romàntica, sobretot americana, però francesa també, ja que sovint, almenys al cinema francès antic que vaig veure, la cursileria romàntica va fer estralls.
Nosaltres ens miràvem de cua d’ull als dos amics, en Charles i l’Anaïs, com a sempre fent-se petons, que es feien petons encara com abans. Vam somriure amb una mica d’ironia, i ens vam dir, en veu baixa...
--Mira’t d’aqueixos enamoradets, Magdalena. Sembla que no s’han menjat res d’aquest matí, i ara volen menjar-s’hi qualsevol cosa.
--Ja. Igual que els caníbals.
En Jojo vol fer-ne més d’ironies, i aleshores diu...
--Això sembla una competició. ¿Que podem lluitar per veure qual de les dues parelles es fan petons millor? Ells, a més, semblen una mica barroers.
--D’acord! –vaig dir jo, sense poder treure els meus ulls dels d’en Jojo, tant blaus i tan bonics, tan enamorada com jo estava d’ell.
En aqueix moment, al fons s’hi veu una dona, acompanyada d’un noi, agafats de la mà. Ella és la Georgette, i ens cridava, gairebé xisclant. Jo els vaig dir, també mig xisclant, que hi vingueren a on nosaltres hi erem.
--EP! Magdalena! EP! EEEEP!
--Georgette? Què hi fa, allà? EEEEP, VENIU!
S’hi apropen a nosaltres, i aleshores ens presentem. El noi de la Georgette té la mateixa edat d’ella, cabell bru, atractiu, un Adonis, diguem-ne. Ella s’abraça amorosament a ell per darrera les espatlles i el seu pit ben format de gimnàs, el presenta a ell, i ell ens fa el salut una mica fredament.
--Bon dia a tothom! Jo, no sabia que vosaltres éreu aquí. Us presento el meu xicot, en Ferdinand.
--Hola! –va dir ell.
Aleshores, tots es saluden, ja que en Charles i l’Anaïs s’uneixen a la colla. Ara, en Ferdinand es dóna la mà amb en Charles.
--Bé, d’aquests nois son la meva amiga, la Georgette, i el seu xicot, en Ferdinand. N’espero que serem tots de bons amics, oi que sí? –vaig dir jo.
--No t’amoïnis, Magda –digué en Charles—. Els amics dels meus amics, son els meus amics.
--Hola! –va dir l’Anaïs.
En Ferdinand i en Jojo hi juguen a la pilota a l’aigua de la piscina, mentre jo i l’Anaïs hi erem a la vora de la piscina, xerrant.
Ara hi ha una sorpresa, almenys per nosaltres: a una petita habitació, que sembla un armari o un vestidor, en Charles i la Georgette es fan petons amb passió.
Com és això, quan ells no son pas parella, i cadascú te parella? Resulta que vaig anar, una estona abans, un moment a un indret de la piscina per anar cap al lavabo. I tornava al meu lloc quan vaig sentir uns panteixos febles. Eren darrera un vestidor. Com jo, en el fons (i qualsevol també), soc una “voyeuse”, vaig mirar amb compte per l’estreta franja que hi deixava la porta entreoberta. I vaig veure tots dos en actitud amorosa, o diguem millor, salvatge.
No vaig dir res, me’n vaig anar cap a l’indret on hi era l’Anaïs, del tot ignorant de la infidelitat del seu xicot, és clar. Com jo soc una dona seriosa, vaig saber fer la tranquilitat que calia en aquell moment. L’Anaïs sembla estranyada perquè no hi veia el seu xicot Charles, ni tampoc a la Georgette.
--Que has vist en Charles, Magdalena? No sé on hi és.
--I la Georgette? –va preguntar en Ferdinand, que també la buscava.
--Doncs, no els he vist –vaig respondre—. M’imagino que hi hauran anat cap al bar de la piscina.
Jo ja hi havia vist de coses com aqueixes, i encara molt més estranyes. No vaig voler mostrar-me tota preocupada. Però no podia impedir pensar-hi. I si jo fos capaç algun dia de...
--Magdalena, ¿què penses? –vaig sentir de cop i volta la veu d’en Jojo.
Jo, l’hi faig participar, en les meves sospites...
--Que hi penses, d’aquest embòlic? –li vaig preguntar.
--Sí. Quan algú fa un adulteri, serà perquè un cerca alguna cosa que no hi troba amb la seva parella –em va contestar, tot seriós i tranquil.
Jo també vaig estar ben tranquila, gairebé impasible a l’anglesa, per contestar:
--Sí, es cert. Jo he pensat això sovint. I tindré que fer-te una confessió: alguna vegada jo vaig tenir-ne un adulteri amb algun dels meus ex-xicots. I és perquè jo creia que ells feien el mateix... i creien que jo no m’adonava... Saps, quan algun em fa d’aquesta bestiesa, prefereixo tornar-li la mateixa moneda. Jo vull ésser fidel, però l’ésser humà és feble, i la carn també.
--Tens raó.
Però en Jojo volia saber quina cosa podrien fer-ne ells per sol.lucionar d’aqueix embòlic.
--Però les parelles de l’Anaïs i la Georgette son al caire de la ruptura. Que no podem fer-ne nosaltres alguna cosa per evitar-ho?
--M’agradaria. Això sembla un d’aqueixos vodevils que tant agradaven els meus avis.
Em vaig dirigir, amb pas ben firme, a on hi eren els dos infidels.
Vaig anar cap a l’indret on hi eren tots dos adúlters. Vaig obrir la porta. Els vaig veure i els vaig parlar, amb veu alta i firme. Ells, tot s’havien espantat i van xisclar. La Georgette duia el seu banyador mig caigut, amb els pits a la fresca, fortament abraçada al Charles.
--Charles, Georgette! Si us plau! Us heu tornat guillats? –va ser això que els vaig dir.
--AAAH!!! –tots dos van xisclar alhora, com a una pel.lícula d’horror.
Ells en tenien la cara vermella per la vergonya, sobretot en Charles.
--Em-em-em... em sap greu. D’aquest embòlic ha passat... perquè la Georgette és tant... que jo no em vaig poder resistir. ¡I jo m’estimo, l’Anaïs! Però... ha estat més fort que no pas jo. Elles son tant de diferents... ¿Que és veritat, Georgette?
--Sí, sí –va contestar ella, amb la veu firme, mig avergonyida però alhora convençuda d’allò que deia—. Em sap greu, Magdalena, d’haver-te donat d’aquest disgust. He estat deshonesta amb el meu xicot... al qual jo m’estimo molt. En Charles té raó, ens hem deixat portar... Ha estat una cosa sobtada, si vols, però bé...
--Esteu tots tranquils –els vaig contestar, amb els braços creuats—. Teniu sort: l’Anaïs i en Ferdinand no saben gens ni mica. Bé, marxeu-vos i no pequeu més.
Ja hi som. Ja parlo com a mossèn Joan, que em confessava quan jo era una nena.
I tot va tornar com abans. D’aquest vodevil es va acabar. En Charles i la Georgette van tornar amb les seves parelles, l’Anaïs i en Ferdinand, i es van fer petons amb passió, potser perquè allò era la única manera d’endegar tot això.
Jo, hi era al costat d’en Jojo. Les altres parelles hi eren al fons, amb l’Anaïs i en Charles asseguts a la vora de la piscina i xerrant, i la de la Georgette i en Ferdinand fent-se petons sense parar, dempeus. Jo i en Jojo hi parlavem sobre aquest embòlic.
--És increïble, Magdalena –digué ell—, la teva amiga Georgette, tant d’intel.ligent i tant de sensata..., ¿com ha pogut ella fer-ne d’aquesta bestiesa? I en Charles, el mateix.
--No sé... –vaig opinar, mig resignada— potser és com et vaig dir: nosaltres cerquem, quan fem d’adulteris, coses que no podem trobar en les nostres parelles. La Georgette té coses diferents a les de l’Anaïs.
--Quin tipus de coses?
--Doncs, no ho sé. És massa complex, massa difícil. Deixa’l estar.
Nosaltres ens vam abraçar i vam fer un petò, com qualsevol parella d’enamorats. Vam deixar anar els nostres pensaments, sobretot els inconfesables.
--Doncs jo vaig tenir un embòlic –va pensar en Jojo, i m’ho va confessar més endavant, en confiança, per això el trec aquí—, precisament ahir, amb aquella noia alemanya, l’Inga. A ella l’agradava molt la música clàssica, com a mi, i em va seducir amb el Concert en Fa Menor d’en Bach ó amb la Dança del Sable... N’espero que la Magdalena mai no sabrà d’això... Té raó, la carn és feble.
--Jo vaig tenir un embòlic –ara era jo la que hi pensava els meus amors inconfesables— amb aquell noi tant de simpàtic, el brasiler Sebastiao. Ell em va seducir amb aqueixa cançó La noia d’Ipanema, d’Antonio Carlos Jobim i en Vinicius de Moraes, que m’encanta. No vull que en Jojo pugui saber això... La carn és tant de feble...