Entradas populares

Total de visualitzacions de pàgina:

Seguidors

dimarts, 28 de setembre de 2010

MAGDALENA SERRA (Novel.la) CAPÍTOL VIII: L'ESTRANY JOC DE L'AMOR


CAPÍTOL VIII:
L’ESTRANY JOC DE L’AMOR

Un dia vam fer una de les excursions que ens agradava fer de tant en tant, tota la colla d’amics, cap al camp. Hi anàvem en dos cotxes, cap a les afores de París. Hi erem Charles, Anaïs, Georgette, Christine, Ferdinand, Jojo i jo mateixa.
Jo hi anava al cotxe amb en Jojo, la Georgette i en Ferdinand. Jo i el meu xicot als seients de darrera, en Ferdinand conduïa i la Georgette al seu costat. De cop i volta, en Ferdinand va començar a parlar d’una cosa que marcaria, per bé o malament, tot allò que ens passaria aquell vespre al camp.
--Ara me’n recordo d’un joc que vam fer a l’Uni... Era ben inofensiu, però també força excitant.
Jo era ben curiosa, i vaig preguntar:
--Quina mena de joc?
La seva resposta ja em va deixar bocabadada:
--Nosaltres ens fem petons tots amb tots, fins i tot entre els del mateix sexe.
Em vaig apropar una mica al seient del davant, per dir-li, tota preocupada:
--Ep, conec ben bé d’aquest joc, i és perillós. Imagina si la teva xicota s’enamora finalment d’un altre paio. ¿Que no tens por que ella et deixi per un altre?
--Sí, és clar, vaig pensar en això, però crec que no duu cap problema. A més, a nosaltres, tant se’ns dóna el sexe de l’altre. Tu podries fer-te un petó amb la Georgette, o jo amb en Jojo.
--Tinc d’amics homosexuals i lesbianes, als quals tinc molt de respecte –va intervenir en Jojo—, i també he anat a manifestacions en suport als gais. Però prefereixo les dones. ¿En Ferdinand i jo enamorats? N’hi ha una mica de risc!
--No sé... –vaig dir amb resignació— Ferdinand, tu tens molta confiança en tu mateix, però jo...
Poc temps després, vam arribar a l’indret del camp on hi anàvem. Van baixar tots dels cotxes, vam agafar la cesta amb el menjar i tots set vam començar a mirar un lloc ample i maco on poder asseure’ns.
En Ferdinand ens va plegar en grup per explicar-nos tot allò que ell hi creia que calia per comprendre el joc, amb una barreja entre solemnitat i fer el pinxo, mentre posava la mà a sobre l’espatlla dreta de la Georgette, la qual feia expressió d’enamorada absoluta i feliç.
--Si voleu, per aquest joc, tenim força amb comparar-nos amb els actors. Estan acostumats a fer-se petons amb altres, que no coneixen la mateixa cosa. Recordeu d’aquests noms: Juliette Binoche, Antonio Banderas, Gerard Depardieu, Robert De Niro, Audrey Tautou... Tots tenen parella. Només tenim que fer com ells...
A mi no m’acabava de convèncer gens ni mica. Preocupada, me’n vaig mirar en Jojo, que era com jo.
--A mi, això no em diu gens. Què hi penses?
--Que és perillós. D’aquest joc és una bomba, i no es sap què pot portar.
Ferdinand, en la seva actitud habitual de pinxo, es va riure sorollosament, davant una Georgette tota sorpresa.
--Ha, ha, ha...! Però quina colla de torracollons! És increïble!
--Ferdinand! –va dir la Georgette—. Ferdinand! Què dius? Si et plau...
--No passa res –diu ell, tot seguit—. Perdona, Georgette, però els teus col.legues tenen força por. Nosaltres som adultes, no tenim que sofrir pas.
--Ah, no?
Aleshores, la Christine, fins aleshores callada i que se’n mirava tot amb la seva habitual impassibilitat, va prendre part en la conversa col.lectiva:
--Aquest paio té raó. Jo vaig ser actriu durant algun temps, a un teatre, i els actors es poden fer de petons sense cap problema. I passa el mateix amb els actors de pel.lícules porno. Molts d’ells son casats i tenen fills. Com en Rocco Siffredi, per exemple.
--Que tu també ets actriu? Que has fet coses d’algunes obres de teatre? –vaig preguntar jo, tota meravellada.
--Oh... –va respondre ella, com si res— Vaig fer Tennesse Williams, Molière, Lope De Vega, Neil Simon... però només hi era en una colla d’aficionats, no pas de professionals. Creieu-me, no és perillós. Ja no som, de nens.
Jo em vaig meravellar, i s’ho vaig dir:
--Quin guai, Christine. Quin paper va ser més interesant per a tu?
--Va ser a “Els Miserables”, basada en la novel.la de Victor Hugo.
--I qual personatge vas fer? La Fantine? La Cosette?
--No, vaig fer de l’Inspector Javert.
Aleshores, jo me l’imaginava disfressada com l’Inspector Javert, l’implacable inspector que empaitava Jean Valjean sense descans, sobretot amb el rostre d’en John Malkovich a la sèrie televisiva que va protagonitzar en Gerard Depardieu com un gran Jean Valjean. Me l’imaginava a ella, amb aquell gegantesc barret de copa de l’època, de la França dels anys 1830.
--Javert... –vaig dir jo, fent-la a ella un somriure de complicitat—. Té el mèrit d’ésser original.
Ella es va quedar tota creuada de braços, amb la seva impassibilitat, com si no fóra d’aquest món i baixant el cap.
Però mentrestant, en Ferdinand volia saber si tots estàvem preparats.
--Bé, ¿que podem començar, aleshores?
--D’acord, som-hi –digué la Georgette.
I en Ferdinand es va animar, va començar a dirigir-nos a tots com si d’uns xitxarel.los es tractés, i va dir primer de tot una mena de cant de la primera estrofa de l’himne nacional francès, ja sabeu, “La Marsellaise”:
--“Allons, enfants de la patrie, le jour de glorie est arrivé!” Vegem... Joseph... tu vas amb la Georgette... I la Christine... amb la Magdalena!
Jo em vaig enrabiar, i s’ho vaig dir, tot mirant-m’ho fixament als ulls.
--Amb la Christine? Ja t’ho he dit, tinc d’amigues lesbianes, però m’agraden els homes!
Ell, amb una impaciència cada cop més evident, i gairebé desesperat, va contestar:
--Però ho repeteixo per la mil.lèssima vegada: això no és res més que un joc, res de seriós. Jo mateix estic disposat a fer-me un petó amb un paio per convèncer-vos.
I en Jojo va esclatar.
--Bé, ja n’hi ha prou, ara! Deixa estar les teves torracollonades! N’estic fart que tu vulguis fer broma a nosaltres!
La Georgette era d’acord amb el meu xicot, i ella no se’n creia les extravagàncies del seu.
--Té raó, atura això. No m’agrada pas així. Nosaltres estem ben lluny d’ésser uns “reprimits”, ¡però això és ridícul!
Finalment, en Ferdinand, veient que no tenia gairebé aliats, va plegar.
--D’acord, aturo això. Perdoneu-me. Jo, només volia provar la vostra fidelitat amb aquest petit joc, i veig que vosaltres ho sou, i que jo vaig anar massa lluny. La vostra fidelitat és molt estranya, avui dia.
La Christine, tota creuada de braços i amb una expressió que semblava de decepció, va dir:
--N’estic d’acord amb tu, tot i que jo estava ben disposada a participar en aquesta experiència... Tant se val.
--Experiència? –vaig dir jo—. Christine, les experiències se’n fan als laboratoris, amb els ratolins! Els experiments, amb gasosa. Jo no soc gens reprimida, a més de molt alliberada, però no faig qualsevol cosa.
En Ferdinand es posava la mà al cap, i semblava al caire de posar-se a plorar amargament.
--Llàstima... això, podria haver sigut interessant, també.
Jo vaig xisclar-li:
--Ja n’hi ha prou, tu no podràs pas convèncer-me!
I la Christine, amb el mateix posat d’abans, però ara baixant el cap, amb la barbeta gairebé fregant els seus pits, va dir:
--Deixa’l estar. Tot això ha passat perquè ens avorríem.
L’Anaïs coneixia el passat de la Christine i la seva anterior relació amorosa amb en Jojo, així que la va dir:
--Tu, per fer un petó al Jojo, ets capaç de tot.
Els altres membres de la colla hi parlaven també d’allò que hi havien vist, com en Jojo i en Charles:
--Estava tot a punt d’anar-se en orris. Vam tenir la sort d’aturar-lo a temps.
--No som pas uns hipòcrites. N’hi ha d’altres formes de demostrar que som fidels.
La Georgette era gairebé apart de tots, creuada de braços i tot mirant-se el seu xicot amb expressió menyspreativa.
--Ferdinand... Espero que tot això només hi hagi estat una broma, finalment... Però perquè tot això, aleshores...