TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÉS BÉ (Capítol 10)

CAPÍTOL X




Quan va arribar el vespre, se’n van anar cap a un cinema, un d’aquells de versió original subtitulada, on hi projectaven “A bout de soufflé” d’en Jean-Luc Godard, titulada en la nostra llengua “Al final de l’escapada”. Van sortir al carrer no gens contents. La Núria, que sempre hi havia estat força intel.lectual, semblava que l’havia agradat més, però als americans, semblava que no.
--Què us passa, nanos? –els va preguntar--. Que no us ha agradat? Sembleu enterradors.
--No sé, tia... –va contestar en Jarvis--. Aquesta pel.lícula la veig jo massa estranya... N’hi ha de moments bons, però també uns altres fets amb el cul, i perdona que parli així... perquè fets amb el cervell, em sembla exagerat. I és que aqueixos paios de la “Nouvelle Vague” eren exagerats, o que... no sé. I no és que no sàpiga apreciar les pel.lícules surrealistes, però cony, aquesta dorm fins i tot a l’acomodador... –va mirar-se tot seguit a la seva nuvia—Ep, ¿què et va semblar, Judy?
--Ep... –semblava que ella s’ho rumiava, abans d’obrir la boca—Jo, penso el mateix, nano. A mi em molaven molt més les pel.lícules d’en Fellini, que almenys et parties el cul amb les seves parides oníriques, o com les deia ell...
--En Amèrica van fer una versió nova d’aquesta pel.li d’en Godard, amb Richard Gere i la Valérie Kaprisky –va recordar la Núria--. Tampoc no era gens bona, però era més animada... per al vostre gust, és clar.
--A mi, d’aqueixa versió –va dir la Judy--, ¿que sabeu què em va agradar més?
--El què? –van preguntar els altres.
--El cul d’en Richard Gere.
Tots van riure.


--Mireu, nanos –va dir després la Núria--, demà us convido a veure una altra pel.li, més per a majories. ¿Què us sembla una comèdia?
--Ah, dabuten, carai –va dir la Judy--. Una d’en Michael J. Fox?
--No, cony, d’aqueixes no –va fer la Núria una cosa semblant a una ganyota de fàstic--. Jo, hi he sentit parlar d’una comèdia catalana força bona. Crec que us agradarà.
--Que als catalans us agrada “fer país”? –va fer broma en Jarvis, amollant una frase en un català acceptable, amb molt d’accent americà--. Teniu molt de semblant als americans... i als francesos!
--Potser, potser...
Ara per ara, sembla que ja hi han passat, els problemes, però més endavant tornaran. D’això, mai no s’acaba...
La Winnie hi havia sortit amb la Mònica, i l’Arthur amb la Susanna, aquell matí per acompanyar-lis a uns indrets, diferents per a cadascuna de les dues parelles: la Mònica acompanyava a la cineasta fins una productora cinematogràfica barcelonina, ja que l’hi havien suggerit que algun dia fes una pel.lícula allà a Catalunya, com hi havia fet abans un altre novaiorquès, en Whit Stillman, que està casat precisament amb una barcelonina. La pel.lícula de la Winnie seria diferent, és clar, i a més, després de llegir el llibre “Com ésser una dona i no morir pas, en l’intent” de la Carmen Rico Godoy, lògicament ja se l’havia vingut al cap una part de l’argument.
--L’Artie hi anava amb la meva germana –deia la Mònica—per anar cap a una “Festa del Vi” (1) que organitzen a un poble de la província de Tarragona.
--És que l’Artie sap molt de vins –va contestar la Winnie--. Uns oncles italians de la seva família son vinaters, del sud de l’Itàlia, i cada cop que podia, s’emborratxava amb aqueixos vins, amb l’excusa de que volia tastar-los, per saber si eren bons o no...
--Oh, en aqueix poble, que hi és al Priorat, el teu nòvio hi trobara de vins molt bons.
--Tant de bo que no trobi massa –va fer broma l’artista.
Quan va arribar la nit, cap allà a les deu, l’Arthur i la Susanna van arribar cap a l’hotel. Ell anava una mica begut. La Winnie va restar tota sorpresa... tot i que no gaire. Devia d’estar ja acostumada, a això.
--Hola, Winnie... hip... –balbucejava ell, que tot i que podia parlar bé, de tant en tant se l’escapava d’aqueixa manera de parlar tan típica en els borratxos, amb una mica de singlot que entretallava les seves frases d’un tall—Al Priorat, el vi és... hip... molt bo. T’ho... hip... recomano.
La Winnie, mentre hi esperava, llegia una revista espanyola d’informació cinematogràfica, publicada mensualment, mentre posaven a la ràdio la cançó “Si vols estar amb mi”, del grup rocker català Sopa de Cabra. Se’n va veure entrar així l’Arthur, i se va pensar el pitjor.
Tot i així, ella se’n va riure una mica, sobretot en veure la seva parella en caure mig marejat a sobre el llit, barroerament. Segurament, ni tant sols ells se n’adonava.
--Oh, vaja, estàs begut perdut, Artie, estimat –li deia la Winnie, mentre l’ajudava a despullar-se, en treure les sabatilles de color camussa blau, molt estiuenques, que duia. Però ell, que ja començava a sentir de debò la seva borratxera, abans no gens evident, va xiuxiuejar alguna cosa que a l’americana no la va agradar gaire, ja que va arrufar el nas:
--Oh, Susanna, fes-m’ho més... més fort... més... ai, així... aaaaaixí... –ho deia igualment que si fes panteixos, com si fes l’amor amb una persona imaginària. La Winnie es va quedar tota sorpresa, sense haver d’acabat de treure a ell els pantalons (ja només duia els calçotets). Va rondinar ella:
--“Shit!” (2) M’oblidava de que l’Artie, quan beu molt, a més d’estar begut, en pot fer més coses forts, però això...
I això hi pensava, doncs l’Arthur deia el nom de la Susanna, la neboda de la Winnie... És a dir, que això podria ésser ben gros, gairebé un incest. ¿O era una altra Susanna...? Que n’hi ha moltes, piles de Susannes, quantitats industrials. La Winnie va pensar esperar a l’arribada del matí per veure si quan a l’Arthur ja se l’hagués passat la borratxera i aleshores ja li deixaria clar si allò era una confusió o no, que tot hi havia estat una bestieseta, un somni qualsevol que tots els homes tenen de tant en tant, el fer-s’ho amb una altra persona que no és la seva parella.
Va pensar l’americana que ella és ben liberal, una feminista liberada, que practica el nudisme, que... etcètera. I allò pot passar... ¿o no? Perquè ella en tenia dubtes. Dubtava si tornaria a estimar igualment l’Arthur per haver-la enganyat allitant-se amb una dona dita Susanna, o com vulgui dir-se... però va recordar que aqueixa dona podria ser la seva pròpia neboda, la Susanna. I sense poder evitar-ho, no sabia si odiar les altres dones, la qual cosa era una contradicció amb les seves idees feministes i de donar-se suport les dones les unes a les altres, u odiar-se l’Arthur per haver-la posat les banyes amb una altra.
En mirar el rostre del seu nuvi, la Winnie va veure allà una taqueta, que li va semblar que era de llapis de llavis, de llavis femenins, és clar, va pensar ella, ja que no s’imaginava que ell fóra marieta i s’ho hagués fet amb un altre home, que a més se’n pintés els llavis... però en passar el dit per aquella taca i contemplar-s’ho tot tacat de color rosat, va pensar:
--No n’hi ha dubte: d’aquest malparit s’ho ha fet amb alguna...
I va esperar a que ell es llevès, encara que es va adormir abans, i quan ell es va llevar, ella era totalment adormida, encara vestida, és clar, asseguda al selló de l’habitació. L’Arthur es va estranyar en veure-la així, no dormint, sinò vestida i amb la ràdio encesa, tot i que amb el volum baix. Va voler despertar-la, fent-la carícies pel rostre i fent-la un petó.
--Ei, Winnie –li va dir, suaument--, desperta, maca, que ja és de dia.
--Ep...? –es va despertar ella.
--T’hi havies quedat adormida, i vestida.
--Ja, però... ¿on vas estar, ahir?


--En un poble de la comarca del Priorat –va contestar l’Arthur--. Vaig anar allà amb la teva neboda, la Susanna, ¿que no te’n recordis?
--Ja... i... ¿que no us va ocórrer d’alguna cosa en especial...?
--El què...?
--Doncs... veuràs: anit vas arribar aquí tot begut, i parlaves en somnis.
--Molt sovint parlo adormit, Winnie. Tu m’ho has dit sempre –va contestar l’Arthur, fent-la a ella carícies al coll.
--Sí, però en somnis parlaves de que t’ho havies fet amb una dona dita Susanna –li va recordar la Winnie, sense parlar gens alt, ja que no tenia ganes de fer cap esceneta de gelosia.
--La Susanna...? –L’Arthur tractava de recordar-se, d’aquell nom--. Que et refereixes a la teva neboda?
--Sí, parlaves de que t’ho vas fer amb una dona amb aqueix nom. Es diu igual que la meva neboda.
--La teva... neboda...? –ell es va espantar--. Que no pensaràs que jo...?
--No sé què pensar –va dir ella, tranquil.la, malgrat tot això--. Sé que tu, si beus massa, et tornes capaç de fer-t’ho fins amb la dona del President dels Estats Units... i després ni tant sols te’n recordis d’això. Així que digues-me, maco –va aixecar la veu--, ¿qui és, aqueixa Susanna? D’alguna amiga que vas conèixer en aqueixa comarca?
--Em... no sé, ara no me’n recordo, com tu mateixa m’has dit –ell es va tornar més roig encara.
--I perquè et poses roig, estimat? –la Winnie, malgrat tot, volia ésser atenta i tenir molta estima amb el seu nuvi--. No vull ser la típica dona gelosa que ja s’odia les altres dones perquè hi creu que se’n volen tirar el seu nuvi... tot i que se’n freguin amb tu en passar pel carrer. A veure, ¿que vas conèixer una altra Susanna, a més de la meva neboda?
--Em... sí, sí, ara me’n recordo. No es deia Susanna, sinó Susan, en anglès. L’agradava que el digueren tanmateix Susana, en espanyol, o en català, que es diu igual. Era una noia de Liverpool, de la meva mateixa edat.
--De la teva mateixa edat? ¡Cony! ¿Quants segles tenia més que no pas tu...?
--No exageris, Winnie. Jo, tinc 25 anys, i ella, 26. Només en tenim set mesos de diferència. I si parles de l’edat, tampoc...
--Sí, ja ho sé –li va interrompre la Winnie--, això t’ho havia contat d’altres vegades, quan t’hi parlava de que com és una feminista, que no hi deu importar-li l’edat d’un i d’un altre... però, collons, allò, potser, és el que diguem en públic, però... vinga, cony, digues-me ara com t’ho vas fer amb aqueixa...
--No, Winnie, no me’n recordo de res... i m’agradaria ajudar-te, però no me’n recordo si m’ho vaig fer amb ella o no... Ja coneixes la meva amnèsia amb l’alcohol... Només me’n recordo de que allà vam ésser jo, la teva neboda, el seu nuvi, que hi era allà ja que la seva família és d’aqueix mateix poble, prenent gots de vi en un mostrador... Ho sento.
--No sé si creure’t, nano, però ho intentaré –va dir la Winnie, encara no gens convençuda. Potser perquè s’estimava massa l’Arthur per enrabiar-se amb ell. A més, ella se’n recordava de que, anys enrera, quan ella era encara una desconeguda al món cinematogràfic, va veure massa whisky i va acabar ben ficada enmig d’una orgia, entre quatre amics i amigues, després d’haver-s’hi fet un strip-tease integral davant mateix de tots ells, banyar-se tota nua a la piscina d’allà i no recordava més... fins que al matí següent la van dir que va fer també l’amor amb una de les dues amigues... ¿O va ser amb totes dues? Mai no s’ho va creure del tot, la Winnie, perquè ella sempre s’ha considerat heterosexual... Bé, deixem-ho estar. Una estona més tard, van acabar desfogant-se, en el bon sentit de la paraula, i per tranquil.litzar-se totalment, se’n van anar tots dos a la dutxa, i allà, plegats i amb la caiguda lliure d’aquella aigua no gens calenta tant reconfortant, la tranquil.litat va arribar al seu màxim estat.
Van passar d’alguns dies, i com volia la Winnie, aquesta i l’Arthur se’n van anar tots dos sols a Eivissa, a les Illes Balears, uns dos-cents quilòmetres de Barcelona, per passar allà alguns dies. Així va quedar ben oblidat el no del tot aclarat incident d’ell amb l’anglesa. Se’n van aprofitar de que en les platges eivissenques s’hi permet a la gent banyar-se tota nua o vestida, com vulgui, per satisfer la seva afecció pel nudisme.
Si ens pregunten si tots dos van passar desapercebuts mentre hi eren a l’Espanya, direm que sí. Encara no son gens coneguts a la pàtria d’en Pedro Almodóvar, cosa que agraeix, en el fons, la Winnie, res partidària de sortir contínuament als mitjans de comunicació. I menys encara en les revistes sensacionalistes.
En passar tres dies, van tornar cap a Barcelona en vaixell, com el del viatge d’anada, i en classe turista, ja que no els agraden gaire, els luxes. Ja a la Ciutat Comdal, se’n van anar cap a l’hotel, tot i que aquest cop van agafar una altra habitació, perquè els costava massa diners tenir la d’abans. Després van tornar a fer una visita a la família catalano-americana d’ella.
Quan passés una setmana, la Winnie i companyia tornarien cap a Nova York, i potser tornarien per l’Espanya l’any següent. Ara, van aprofitar ben bé el temps que els quedava.
Mentrestant, la Judy i en Jarvis hi havia fet de tot amb la família Kirby-Fonollosa, com sortir amb ells pels afores de Barcelona, anar a veure de pel.lícules, sortir amb els amics, banyar-s’hi a la piscina nudista, etc. Ah, se’n recordaran del que el va passar en Jarvis amb la Núria, que s’hi havia enamorat d’ella. Doncs ja es va oblidar d’allò, perquè la Judy cada cop passava més el temps amb ell, i mentrestant la Núria sortia amb en Manel Ricard. A més, la Judy cada cop era més afectuosa amb ell, que feia que es trobés avergonyit de pensar-hi, en una altra, de posar-la les banyes, i va tornar, diguem-ne, de debò amb ella.
Però, és clar, els problemes, molt sovint, mai no s’acaben...
Abans de tornar cap a Amèrica, i encara els restaven tres dies (ja hi ha passat d’alguns des de que la cineasta i l’actor van tornar d’Eivissa), van comprar vàries coses, com un llibre de la Història de Catalunya i d’Espanya que s’hi va comprar la Judy; una cassette de música pop en català que s’hi van comprar la Kathy i en Tommy; i més coses...
La Winnie, un dia abans d’agafar l’avió de tornada cap als Estats Units, va fer unes gestions a la Ciutat Comdal per a un projecte d’una pel.lícula que faria allà, i que cada vegada hi pensava més, en allò. Se’n va anar cap a la seu d’una productora cinematogràfica catalana, i allà va parlar amb un amic seu, en Xavier Cunill, conegut productor de pel.lícules fetes a Catalunya (i també d’alguna a Madrid) i d’alguna sèrie de TV-3, la televisió autonòmica catalana.
En Cunill era un home jove, d’uns trenta-quatre anys, elegant, amb un aire d’executiu de disseny a la catalana.



--En arribar Novembre, tinc que fer un viatge cap a Los Ángeles –l’hi deia en Cunill a l’americana, mentre es ventilaven tots dos amb un potent aparell d’aire condicionat, per la calor que feia, amb l’afegitó de la gran humitat de la zona--, per un assumpte d’un director espanyol que vol fer una pel.lícula amb la col.laboració d’en Billy Wilder, crec. Aprofitaré aleshores per passar-m’hi per Nova York i parlarem més profondament del projecte, Gwendolyne.
--Gràcies, Xavi. Ah, digues-me Winnie, si et plau. M’agrada molt més el diminutiu. I... –va intentar imitar el to col.loquial dels espanyols— “me mola más”. O que “m’agrada més” –va dir novament, aquest cop en català.
--Ja ho veig, Gwen... Winnie. Bé –va reflexionar en Cunill--, m’has dit que pensaves fer una història d’amor entre un home i una dona que tenen més aviat trenta anys...
--No, quaranta.
--Sí, quaranta. I que competeixen massa per tenir tot dos la mateixa feina, i s’odien i s’estimen alhora...
--Això és.
--Com acabarà, això? Amb un final trist o feliç?
--No ho sé –va contestar la Winnie, tot i que no gens segura--. Però vull fer alguna cosa que no sigui el que els agrada a aqueixos torracollons de Hollywood.
--Tingues molt de compte, que ni tant sols a l’Europa agraden ja les coses massa “originals” –li va aconsellar en Cunill.
--Tranquil, nano, que jo no soc cap intel.lectual pedant –li va interrompre l’americana, abans de que ell l’amollés d’algun discurs.
Així que es van posar d’acord en trobar-se molt aviat a Nova York, quan ell estigués pels Estats Units. Per aleshores, deia la Winnie que ja hi hauria acabat la seva pròxima pel.lícula, a més de que tindria que fer una gira per alguns països europeus i alguns altres del planeta per promocionar l’estrena de “Pell de qualsevol color”, que arriba a aqueixos indrets amb una mica més de retard que no pas a l’Amèrica.
Arthur Genovese, mentrestant, s’hi havia quedat a casa d’en Parker Kirby, enregistrant en vídeo el capítol d’una telecomèdia emesa per la televisió catalana TV-3, a la qual ell hi actuava com a “guest star” (estrella convidada) en un capítol. Gairebé tota la família hi era davant el televisor, excepte la Susanna, que hi era a la feina.
A l’actor italoamericà el feia riure el doblatge en català de la sèrie, i molt més el del seu personatge, que va opinar que fins i tot millorava la seva interpretació, que el doblador català hi havia trobat de matisos que ni tant sols ell mateix hi havia suposat que tenia el seu personatge.
--Em moles tu, Artie –deia en Parker--, fent d’un polític republicà fan d’en Ronald Reagan mig guillat.
--Gràcies, Parkie. Podria haver deixat en Reagan com un inepte, ¡però em fa llàstima, ha, ha, ha...! –va riure l’Arthur. Tots els altres van riure també.
(1): En català en l’original.
(2): “Mierda” en anglès.