Entradas populares

Total de visualitzacions de pàgina:

Seguidors

dissabte, 25 de juliol de 2009

TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÉS BÉ (Capítol 9)







CAPÍTOL IX





L’endemà, la Núria hi pensava en convidar el seu amic, en Manel Ricard, per anar-se cap a la platja de Calella, a la comarca catalana del Maresme, a uns 40 quilòmetres de Barcelona. Amb ella hi anirien la Judy, en Jarvis, en Tommy, la Kathy, la Winnie i l’Arthur, a més de tota la família d’ella.
(Ep, una cosa: si en volem saber quan fa la família Kirby les seves vacances als Estats Units, és al mes de Setembre; i al mes d’Agost, en Parker ja hi havia demanat una setmana anticipada de vacances, que el serà descomptada de les seves vacances de Setembre, per poder així atendre a la seva cosina i els amics d’aquesta. Així, en aquest any, només podrà ésser al seu país tres setmanes).
La família Kirby en tenia dos cotxes, el dels pares i el d’un dels fills. Així ja hi eren reunits tots els membres d’ella, que quan van arribar la Winnie i la seva “troupe”, encara no hi havia pogut ésser amb ells per la seva feina, a més de que ells hi resideixen fora de Barcelona, concretament a Sabadell i a Badalona. Aquest son en Jordi (un nom típic a Catalunya, perquè en Jordi, ó Jorge en castellà, és el nom del patró de la regió, tot i que els Kirby van suggerir d’aquest nom per que també és el d’en George Washington, el primer President que van tenir els Estats Units després de la seva independència), que era advocat, i la Maria Teresa, que treballava com a enginyera de telecomunicacions. Ah, i una altra cosa: com els Kirby hi ha residit tants d’anys a Catalunya, també parlen força bé el català, i així ho fan de tant en tant, tot i que foren presents els seus parents nord-americans, que, és clar, no parlen pas la llengua d’en Pau Casals.
Ara van començar una conversa, precisament en català:
--Parkie, maco –deia la Mònica, la mare--, ¿que hi has portat, la crema solar?
--No, maca; crec que me l’he deixada a casa –va contestar en Parker, amb un català amb accent americà. Ells ja hi havia arribat cap a la platja de Calella, i encara caminaven per la sorra, abans d’arribar a l’indret amb parasols on s’hi quedarien.
--N’esperem que aquest any la platja no sigui malament, com l’any passat –va continuar comentant la dona.
--Aquest any serà millor, Mònica –va explicar ell--. M’ho va dir en Ferran, que va ésser aquí, la setmana passada.
--Tant de bo.


En arribar cap allà, van estendre les tovalloles i van fer tot el que s’hi fa a qualsevol platja. L’Arthur Genovese va observar tota la platja, ben llarga, de la qual no s’hi veia el final, ni tant sols mirant en adreça cap a Barcelona ni tot just al contrari. La Costa Brava té uns cent quilòmetres d’extensió i arriba fins a la frontera amb França. I la Winnie Withfield també va fer el mateix, se’n va recordar de la pel.lícula d’en Jacques Tati “Les vacances de Monsieur Hulot”, i s’imaginava tot just ella mateixa vestida com si fos el mateix Monsieur Hulot, amb un barret petit, un impermeable tampoc no gens llarg i fumant en pipa, fent moltes barroeries, com deixar caure una barca a l’aigua quan encara l’estaven pintant, o qualsevol ximpleria que vostès es puguin imaginar.
Aleshores, ella es va treure la part d’amunt del biquini per prendre el sol en “top-less”. L’Arthur va voler fer el mateix, però després se’n va recordar de que ell no duu d’això, del biquini, i ho va deixar estar, fent de riure.
En Jarvis els mirava, i tot divertit, va pensar:
--Fixa’t... a aquest Artie li passa el mateix que a mi.
I va tombar el cap on hi era la Núria, que prenia el sol amb un biquini una mica petit, de dues peces, amb la part d’avall que era més aviat un tanga. Era de color verd clar, tot i que també ella, en un moment, va decidir treure’s la part d’amunt per prendre el sol. Com hi era a la banda dreta d’ell, en Jarvis va decidir apropar-se cap a ella per tenir una mica de conversa. Llegia un llibre.
--Hola, Núria. ¿Què fas? –li va preguntar.
--Que no ho veus, maco? Amb uns ulls de puta mare, i no ho veus? –va fer broma la noia.
--Perdona, maca, és una pregunta poca-solta, ja ho sé. T’ho repeteixo: ¿Què fas?
--Res, nano: llegir-me això. És una novel.la policíaca, que hi passa tot a Barcelona. ¿Que sabies que cada cop més Barcelona té més de semblant amb Nova York?
--Ah, sí...? No ho sabia.
--Potser no tingui tant de semblant, però fa d’alguns anys que la delinqüència hi ha pujat aquí, tot i que encara no arriba al grau tant de preocupant que és a Nova York.
--Ep... –en Jarvis intentava recordar-ho--, veuràs, tia, jo... sí, n’hi ha força delinqüència a Nova York, i ja saps quals en son els barris més perillosos. ¿Que no t’ho ha dit, ton pare?
--Sí, m’ho ha dit, però és que quan hi anem, no fiquem el nas gaire, en els problemes del país. Si anem cap allà, gairebé sempre és per anar de vacances i passar-nos tot el dia roncant...
--He... –en Jarvis va riure la brometa. La Judy els va sentir i va preguntar:
--Ei, paios, ¿que feu, ara?
--I a tu què et sembla, Judy? Xerrar –va contestar en Jarvis, que li va fer un morreig a la seva núvia, així de cop. Aquesta, una mica sorpresa, el va abraçar i van continuar fent-se el morreig una mica més de temps.
--Que anem a fer-nos un bany? –va preguntar ell després.
La Judy va respondre que sí, que “anem tots a remullar-nos”, i una estona més endavant, quan s’eixugaven, ella i en Jarvis van tornar a fer-se els morrejos reglamentaris. Aquí, la Núria se’ls va mirar, sobretot a la Judy, que semblava que un altre cop l’agradava, que l’atreia sexualment. Ella va pensar:
--Un altre cop no, cony! Ja la ballem!
Hi pensava la Núria que acabaria fent-se un tret, però va aconseguir contenir-se. Dos minuts més tard va veure que allà hi arribava el seu amic, en Manel Ricard i Llorente, que no hi havia pogut arribar abans. Ell treballa com a dibuixant i que està colat per la Núria, tot i que coneix les tendències mig lèsbiques d’ella: temps enrera, ell va descobrir que la Núria hi havia tingut de relacions sexuals d’amagat amb una amiga seva, una estudiant d’Econòmiques dita Georgina Olivella. Potser per ésser massa enamorat d’ella, en Manel s’ho va perdonar i van continuar veient-se. Ell hi pensava que “ningú no és perfecte”, i es va fer el distret.
Però ara cap del dos se’n recorda, d’allò. Ara hi son a la platja, i després de fer saluts i presentacions van continuar allà la resta del dia fins que van tornar cap a Barcelona. Ah, el cotxe dels Kirby, o millor diguem-ne tots dos, son de fabricació europea, un d’una marca espanyola i l’altre d’una alemanya, tot i que també hi havia pensat ells en comprar-se d’algun japonès, però van preferir finalment l’alemany. I no era com a reacció estatunidenca contra la, diguem-ne, invasió japonesa de moltes empreses americanes (per exemple, les “majors” de Hollywood), sinó perquè els semblava molt més bonic el cotxe alemany, amb tots els respectes per al cotxe japonès, que també tenia de bon disseny.
I ja que hi parlem dels japonesos, això també ho va comentar tothom, en veure d’alguns fent fotografies per tot arreu. En Parker va dir que molts polítics espanyols hi deuen de tenir molt bona amistat amb les empreses del país del Sol Naixent o amb la seva manera de treballar, però alguns hi ha tornat d’allà volent imitar tot el que sigui japonès, i així, a poc a poc, sembla que atreuen a l’Espanya, als inversors.
--I no ens en posem tristos, caram –va dir en Parker--; que ja no és com abans. Ja cap país no pot ser autosuficient.
--No t’enrollis, Parkie, i pujem al cotxe –li va demanar la Mònica.
--Fotre, és que no puc ni parlar-ne, de coses trascendents –es va queixar una mica en Parker, que gairebé sempre és interromput per la seva dona.
--Tu seràs un erudit, estimat, però sovint et poses una mica pesat. I aleshores tenim que aturar-te...
--Em teniu enveja.
--Calla’t, Papa, que t’enrollis molt més que no pas una persiana, ho sabem tothom ben bé –li va dir el seu fill, en Jordi.
En Parker va decidir callar-se i continuar la tornada cap a casa. En Tommy i la Kathy hi havia passat, segons ells, un dia molt bo, “dabuten”, diguem-ne. La Winnie i l’Arthur, també. Aquesta vegada, la Judy i en Jarvis van anar al cotxe d’en Parker, la Mònica (la mare i la filla) i en Jordi, mentre que al cotxe que conduïa la Núria anaven amb ella la Susanna i les dues parelles que hi havia anomenat en aquest paràgraf de la novel.la.





Més tard, en arribar tothom a Barcelona, se’n van anar cap a l’indret al qual residien o simplement hi eren allotjats. Cadascú (o cadascuna de les parelles, en molts d’aquests casos) se’n va dutxar per treure del damunt dels seus cossos la sal de la mar que els hi havia quedat a sobre.
Després se’n van anar a sopar, i finalment a clapar.
L’endemà, la Núria va proposar que tots els joves de la seva família i els amics (ens referim a ella, a la Judy, en Jarvis, la Winnie, l’Arthur, la Kathy, en Tommy i algun altre) vinguessin amb ella a aquella piscina a la qual van ésser ahir, la nudista. No tots semblaven ésser d’acord, com en Tommy, al qual no el molava gens ensenyar la seva... “coseta”, com se la deia ell... És clar que li feia vergonya, però ells el van tranquil·litzar amb les bestieses de sempre per tot això.
Mentre ho feien, i prenent un descans, la Judy, en Jarvis i la Núria es van sortir un moment de la sala on hi eren per anar-se cap a on hi era la nevera i empassar-se d’alguna beguda, tant se val si aquesta és d’origen nord-americà o de qualsevol lloc. Aquí, la Núria se’n va fixar en la Judy, que aquell matí duia uns pantalons vaquers curts i una mica cenyits, que en aquell moment li girava l’esquena. Mirant-se-la de reüll discretament, se’n va mirar el cul de la rossa i va pensar en fer alguna cosa, si ens recordem del que li passa, allò de la seva inclinació sexual. I en Jarvis se’n mirava a la Núria, que ja sabem que li molava força, a prop d’allà, però després va veure alguna cosa que, potser, li va deixar una mica amb depressió...
La Núria se’n va apropar cap a la Judy, aprofitant que en Jarvis hi era ben a prop, i ben discretament, mentre la rossa mirava cap a la finestra i se’n girava d’esquena cap a ella, li va fer una suau palmetada al seu darrer, ben ràpid, súbitament, per allunyar-se d’allà ben ràpid i sense que la Judy pogués sospitar per a res, de la seva amiga.
En Jarvis ho va veure tot, i se’n va mirar la cervesa que hi havia agafat, una petita ampolla, creient que tot allò que hi havia vist era una al.lucinació per haver begut massa cervesa... però no; s’hi havia adonat de que encara no hi havia begut absolutament res. A més a més, l’ampolla encara era tancada.
--Cony, n’estic colat per una lesbiana –es va dir a ell mateix. Però no semblava gens desil.lusionat--. No sé... d’algunes ties d’aquestes, les lesbianes, sempre m’han caigut bé. Son ben interesants.
Deixem en Jarvis amb les seves reflexions, potser una mica poca-soltes, però ja sabem que ell hi veu les coses d’una manera absurda i lògica alhora (¿Que no els recorda Groucho Marx?), i vegem com a va sentir la Judy tot allò. En sentir la palmadeta al seu darrer, se’n va mirar Jarvis (va trigar una mica, uns tres segons) i va pensar que qui va fer tot allò va ser ell.
--Quin bandarra que és, d’aquest paio! –va pensar--. Tots els homes fan el mateix, fins que vegin que ja no tenim el cul tant de maco, i aleshores... adéu. Però, mira tu, m’agrada. No soc pas morbosa, però és que a les persones ens devien haver creat en algun moment al qual s’hi feia una vaga a la japonesa... i com Déu treballa tant... –va amollar una rialleta.
I la Núria va amollar una bufada llarga, després d’haver arribat a un racó discret, al qual poder tranquil.litzar-se. Va somriure i va pensar:
--Si no en faig d’això, hi hauria rebentat!
Ja es sentia desfogada, la tia, i va tornar amb els altres. Ja sabia que tot allò de que ella i la Judy ho fessin era impossible, però així es feia una mena de venjança. Va tornar a fer un somriure.
Més tard, quan ja hi eren tots a la piscina nudista, en Jarvis hi era a un racó d’ella i veia a l’altre cantó de la mateixa a la Judy i a la Núria, que s’hi havien ficat totes nues a l’aigua. S’hi havien aturat allà, posant les mans a la vora de la piscina. Semblava que parlaven entre elles, una conversa animada, amb somriures continus, quan no rialles obertes i gairebé escandaloses. En Jarvis va pensar que hi parlaven de “coses de dones”, i nedant suaument va voler apropar-s’hi, però en aquell moment un noi es va tirar a l’aigua escandalosament, i va passar fregant al noi, que va aconseguir deixar-ho a una banda, tot i que no va poder evitar la dutxa bestial que va sofrir, amb la quantitat d’aigua que va aixecar l’altre en tirar-s’hi.
Les dues noies parlaven de dibuix, de l’art a Catalunya i a Nova York, i quan en Jarvis per fi les va sentir, va estar a prop de girar-se d’esquena, no perquè no l’agradés l’art, sinò que aquell no era el moment per donar la llauna amb llapis, pinzells, models, teles i bestieses, quan si hi havien vingut allà era per banyar-se i prendre el sol. Però finalment s’hi va apropar.
--Hola, noies –les va saludar--. ¿A qui en vulgueu pintar?
--A tu, maco. Hola –va contestar la Judy, girant-se cap a ell--. Parlàvem d’art, nano.
En Jarvis va pensar:
“Sí...? Jo creia que la Núria ja hi havia aprofitat per ficar-la la mà, he, he...”
Encara no, però la catalana ja pensava fer tot això una altra vegada. És clar que no volia fer-ho, però es sentia atreta, i això no pot aturar-lo ni tant sols l’Armada Invencible. No; l’Armada Invencible queda malament, ja que no es pot ni tant sols considerar-se-la així, “invencible”, ja que va fracassar horriblement en voler invadir l’Anglaterra el 1558... Pensem en un altre exemple.
Ara bé, van continuar tots tres xerrant, i fins i tot fent broma dels lligues, diguent bestieses tals com que una germana de la Núria va conèixer que després li va dir que era bisexual –és a dir, mig marieta--, un noi que tocava a un conjunt musical estil “heavy”, i a això, en Jarvis va contraatacar amb que hi havia conegut un amic al seu poble, Albany (Estat de Nova York, a 200 quilòmetres de la gran ciutat), que tenia un lligue, una noia molt maca que després va resultar que era bisexual –és a dir, mig lesbiana--, i se’n va fer un embòlic terrible. Se’n van riure, mentre s’hi apropaven, tot nedant, la Winnie i l’Arthur.
--Hola, nanos –va saludar l’Artie. Recordem que en aquell moment no hi havia molta gent, a la piscina, i eren gairebé les dotze del migdia--. Que feu...?
--Res, Artie –va contestar en Jarvis--, estem parlant de pinzells, quadres i paios i paies pintades.
--No és exactament així –digué la Núria.




--Perdona, sempre ho acabo deixant tot fotut –digué l’americà, que va provocar la rialla general per la seva involuntària frase.
S’hi van plegar tots en aquella zona de la piscina, sense estrènyer-se massa, i van continuar amb la conversa.
--Uf, nanos, em sento lliure! –va comentar la Winnie, que se’n va a posar a nedar una mica. Deia com es sentia ella en aquell moment, en nedar tota nua, és clar.
--Lliure perquè? –va preguntar la Kathy, que hi era darrera d’ella.
--No en facis preguntes poca-soltes, nena –va demanar la cineasta.
--Això... a l’Amèrica, tot això ens portaria la càrcel o la bronca de qui ja sabem –digué ara en Tommy, que semblava més tranquil i menys tímid que abans. Parlava, tot i que sense dir el seu nom, en George Bush, el pare del posterior President dels Estats Units i President del país en el moment d’aquesta història, o també es referia al seu antecessor al seu càrrec, en Ronald Reagan, del qual hi havia estat el seu Vicepresident.
--Sí, nano, és una gata-moixa, però no cregueu que és sempre així; ja me’n conec, a paios com aquest... –va sentenciar la Winnie, que en ésser feminista, coneixia perfectament a molts paios hipòcrates.
--Que tu sempre hi has criticat, els que miraven, ¿oi que sí?
--Sí, però només si ens miren per mirar-nos i res més, com si siguem un espectacle o per remenar-se-la. A mi no em fa vergonya ésser així, tota nua, però allò de que em mirin com a un objecte m’emprenya moltíssim.
--Amen –va fer broma en Jarvis. Per si de cas, tot seguit va dir--: Perdó.
La Judy, fent broma, va posar la mà a sobre el cap del seu nòvio, enfonsant-ho a l’aigua.
--Eeeeeeh...! Aaaaaarg...! –va escridassar el jove, que comprenia la broma. Tots s’hi van apartar a una banda, divertits.
Després, en Jarvis i la Judy se’n van fer un morreig, tot i que ella va dir que el clorus de l’aigua tenia un sabor força dolent i va fer una ganyota de fàstic. Això ultim era perquè, com en Jarvis hi havia estat submergit a traïció a l’aigua de la piscina, encara no l’hi havia donat temps per eixugar-se bé, i els seus llavis encara eren tots impregnats de l’aigua amb clorus.
En aquell moment, la Judy va sentir un altre cop que algú l’hi havia tocat el cul. Va pensar que hi havia sigut en Jarvis, i súbitament va contestar tocant-li a ell el seu, sota l’aigua, és clar, com hi havia sigut l’altre tocament. Tots dos hi havien sigut d’una manera ben discreta: només es van assabentar les “víctimes”. Ell es va quedar tot sorprès, és clar, i súbitament també, la va fer un morreig novament i van tornar a jugar a l’aigua.
Mentre tots se’ls miraven, ben divertits, la Núria estava una mica preocupada. Com ja s’imaginaran, va ser ella qui la va tocar el cul, a la Judy. Quan va fer allò per primera vegada, no pensava fer-ho mai més, però hi veia que no podia evitar-ho, que allò semblava fascinant. Tot i que semblava completament tranquil.la, en el fons es trobava malament, i trista.
I aquell dia no hi havia pogut venir, en Manel, així que no tenia ningú amb el qual oblidar-se de la seva tendència lèsbica. I ella, si tingués d’algun noi guapo al seu costat, segur que s’ho estimaria amb totes les seves forces... però, ara per ara, no hi tenia a ningú a prop.
Alguns d’ells es van sortir de l’aigua per l’escaleta metàl.lica de color platejat, sentint-se d’algun xiulet d’alguns nois quan era alguna de les noies qui sortien. Todes van poder enviar a algun indret a qui ho hagués fet, però van preferir fer somriure i respondre: “Gràcies, guapos”.
En veure que la Judy s’hi sortia de la piscina, la Núria va pensar en anar tot just darrera d’ella, però com no volia pas que la rossa se n’adonés, fent molta força de voluntat, va decidir continuar banyant-se. A més, va observar que a prop hi havia un noi molt maco i va pensar:
--I perquè no me’n lligo, a aquest? És molt guapo...
I se’n va anar nedant cap a ell, que alhora començava a nedar, fins l’altre cantó de la piscina, on l’aigua és més pregona, de tres a quatre metres. Ho feia amb una mica de sensualitat, potser perquè així atreu molt més a un noi que anant de modesteta. I ja se sap que als nois els agrada més, això...
Una estona més tard, la Núria s’hi va apropar on hi eren la Judy, la Winnie i l’Arthur, acompanyada del noi aquell, de cabells bruns, aspecte de sud-americà i que semblava simpàtic.
--Em dic Ataúlfo Gilberto Blázquez, i soc de l’Uruguai –va explicar el noi--, tot i que he viscut aquí des de que era petit –s’expressava amb accent català, sense res d’accent sud-americà--. Ei, en pogueu dir-me Gilbert. Així ho fan, els meus amics...
Van xerrar durant molt de temps, mentre algun d’ells tornava a fer-se un bany i d’altres es sortien de l’aigua per prendre el sol. Aquí, la Judy volia que en Jarvis li posés crema solar per l’esquena, que ella no era gens hàbil per allò. Doncs la Núria se’n va aprofitar, un altre cop, i va dir que ajudaria Jarvis per fer-ho.
Només els va recordar la Judy que a la part del cul ella mateixa se’n posaria la crema solar, ja que estava una mica tipa de tant “tocament”.
Més tard, van tornar tots als seus allotjaments. I l’endemà, la Judy va entrar a l’habitació de la Núria per continuar veient els seus dibuixos, i aquí va passar una cosa que la primera no s’esperava, i que l’altra en volia evitar.
--Hola, Núria –li va saludar la Judy, en entrar--. Què fas, ara?
--Res, tia, llegir-me tot això –i li va ensenyar un llibre molt gran, que era una novel.la de l’escriptor català Terenci Moix, escrita en espanyol, titulada “Grapes d’astracà” (1).
--Ah, molt bé... ¿I de què va?
--Que hi has llegit “La foguera de les vanitats” d’en Tom Wolfe?
--Sí, la vaig llegir. ¿Perquè? ¿Que aquesta se li sembla?
--Té coses semblants. Veuras, és una paròdia mordaç del Madrid d’ara mateix.



--Ah, l’argument és a Madrid? Jo hi pensava que, si aqueix senyor –i va assenyalar el nom de l’autor, a la portada del llibre—de Catalunya, seria una paròdia d’alguna cosa d’aquí, de Barcelona o de Catalunya.
--No, Judy. Que en pots asseure’t aquí? –li va demanar que s’assegués a la seva banda, damunt el llit. Així ho va fer l’americana, i després la Núria continuava--: Bé, no, Judy... és una paròdia de Madrid, potser perquè és la ciutat espanyola on hi ha passat més, allò de la “Foguera de les vanitats” a l’espanyola. Més que no pas cap altra ciutat, potser perquè és la capital d’Espanya.
--Ja. Al gra, Núria, no t’enrollis.
--Perdona. N’hi ha de personatges com a cantants folklòriques, d’aqueixes que prefereixen encara viure de l’”Espanya canyí”, ja saps, de l’Espanya tòpica i antiga... També n’hi ha d’empresaris, assessors d’imatge i intel.lectuals d’aqueixos que abans lluitaven contra en Franco i ara resideixen en luxoses mansions amb una pila de lavabos.
--Que s’han fet de dretes?
--No, Judy; no sé de quina banda política son, ara. Però això és una altra història. Bé, els poca-soltes aqueixos del llibre, finalment acabaran fent-s’ho els homes amb els homes i les dones amb les dones. M’imagino que tot això et semblarà una bestiesa, que tot això no s’ho creu ningú, que s’hi veu que l’autor és marieta, o faldillet, com es diu aquí...
--Ep... potser sí. Crec que això no passarà mai, que ara només hi ha canviat això de les relacions entre els paios i les ties... que els paios ja no ens tracten bé només perquè tinguem maco, el cul i les mamelles... i que ja saben reconèixer el nostre talent, quan ho tenim, no només per quedar bé i impressionar-nos, a veure si així en poden lligar, amb nosaltres. Crec que sí hi ha canviat, això, i que pot canviar encara més. L’altre em sembla una bestiesa... una utopia. No m’imagino el fer-m’ho amb una amiga meva, acaronar-li el cul i les mamelles i d’altres bestieses. Jo no soc lesbiana, i no l’aconseguiria.
--Que estàs segura?
--Sí.
--Segura del tot? –va insistir la Núria, en la seva pregunta.
--Perquè em surts amb tot això, cony? Sí, tia, sí; no perquè pugui ésser dolenta en això, sinò perquè he nascut així. Les lesbianes neixen amb massa hormones masculines, però jo, no. ¿Que es això al que et refereixes, o només em vols amollar una parida?
--No, Judy, no és cap parida. Mira, nena, jo... –se n’adonava de que es tallava, en parlar—bé, no m’enrollarè...
I la va fer una abraçada i la va fer un petò a la boca, ràpidament, en a penes un segon. També tot ràpidament la Judy es va espantar, va fer una empenta a la Núria i, ben enrabiada, a penes controlant-se, li va fer una bufetada, que va fer soroll amb estrèpit. La Judy es va llevar i se’n va tocar la mà que li feia mal, panteixant de la impressió, encara molt espantada i fotuda. Amb els ulls oberts, que per un moment semblaven saltons, va rondinar a la seva amiga, que s’havia quedat caiguda damunt el seu llit, i tapant-se la galta pel mal que li feia per la bufetada:
--Quina merda és tot això...? ¡Jo no soc cap lesbiana, fastigosa de merda!
--Ho... ho sento... jo... –la Núria gairebé plorava, i quequejava de com estava, de nerviosa, mirant-se la Judy gairebé suplicant perdó—M’he passat...
--Sí que t’has passat, cony! Puag...! –va fer una ganyota de fàstic, traguent la llengua com si volgués escopir d’algun cos estrany que se l’hi hagués ficat a la boca.
--Ho... ho sento de debò, fotre! Se m’ha escapat!
--Que ho sents? Haver-me avisat, cony! I, a més, jo no soc lesbiana! Si tu ho ets, molt bé, però no m’obliguis a que jo també ho sigui!
--Ja ho sé, però no puc evitar-ho. Jo soc una noia, que, diguem-ne, és bisexual, que l’agraden els homes, com a gairebé totes, però que també l’atreuen les dones... és a dir, que el d’alguns dels nois amb els quals m’hi has vist d’aquests dies només era una comèdia. Llevat del meu amb en Manel Ricard, que això va de debò, me l’estimo.
--Ja, te l’estimes, però també et molava fer-te un “ménage-à-trois” amb mi i amb ell, ¿oi que sí?
--Potser, Judy. Bé, et prometo que no tornarè a fer-te la punyeta. Em cercarè una altra núvia.
--Bé, d’acord, tia, i que la que trobis estigui molt bona, he, he...
La Núria va amollar un sospir, i tot mirant-se fixament la Judy, va dir:
--Judy, ¿que saps perquè soc lesbiana?
--Quina pregunta més poca-solta, Núria. Hi hauras neixit així.
--Potser. Però també n’hi ha una altra raó: ¿que tu saps que n’hi ha moltes feministes, no sé bé perquè, hi veuen força bé tenir-ne una experiència lèsbica?
--Fotre, tu...! –va exclamar la Judy, gairebé fent un somriure i obrint molt la boca--. Ja hi havia sentit dir una cosa així, tia, però hi pensava que només era una bestiesa, alguna parida d’una dona una mica tocada de l’ala...
--No gens, Judy. Potser perquè, si eren feministes, ja hi havien vist massa com es comportaven els homes, sobretot amb elles, i es trobaven millor si convivien amb d’altres dones. ¿Que comprens, això?
--Sí, t’entenc, Núria, però tampoc això és definitiu, cony. Jo també soc feminista, de les moderades, i m’he enrabiat molt amb els paios que i la seva manera de creure’s que som poca-soltes, totes nosaltres. Potser que alguna vegada hi hagi pensat que només conviuria amb dones com a jo... Però mai no vaig pensar, en anar-me al llit amb elles. I talla el rotllo, tia, que ni tan sols em podras convèncer perquè m’ho faci amb tu. Que una altra t’acaroni el teu cul tant maco, tia. Jo, m’obro.
--D’acord, Judy, tens raó, soc una poca-solta. Però podem continuar éssent amigues, ¿oi que sí?
--Sí, és clar, Núria. Que tu em caus mol bé, cony. Ah, m’imagino que els tocaments del cul d’ahir em vas fer-los tu, ¿oi que sí?
--Ep... sí, jo... –la catalana es va posar vermella de vergonya, en una timidesa sobtada i barrejada amb la vergonya.
--Tranquila, tia. Això em va venir bé perquè en Jarvis, des d’aleshores, es va posar més afectuòs amb mi, he, he...



--Ah, me n’alegro... Almenys no hi he fet com a qualsevol adol.lescent poca-solta –va fer un sospir la Núria, d’alleujament.
--Apa, tia, talla el rotllo!
I ho va tallar, de debò. Va canviar de tema i se’n van fer una abraçada fraternal, com bones amigues, fent-se moltes palmadetes en les espatlles.
En aquell moment arribava en Jarvis, in en veure totes dues tant d’abraçades, va fer una espectacular ganyota de sorprès i se’n va imaginar el que tots vostès s’imaginaran, en casos com aquest. S’imaginava, perquè ja ho sabia, que la Núria era lesbiana, però no pas que la Judy també. Va exclamar:
--Cony, ja us heu adonat de que sou lesbianes! Us deixo tranquil.les, jo, aquí, soc un destorb!
Les dues noies es van riure alhora, bojament, sense aturar, desconcertant encara més en Jarvis, i la Judy li va dir, encara entre rialles:
--Apa, noi, no siguis exagerat! Només ens abracem, com a bones amigues. Ja sabia que la Núria és lesbiana, però jo no ho soc. Però vine, vine, maco –li va fer un senyal amb la mà dreta perquè s’hi apropès--, que si vols fer-te un “ménage-à-trois” amb nosaltres, ¡encara en pots fer-ho! Ha, ha, ha...!
En Jarvis no comprenia res d’aquella xerrameca de la seva nuvia, i pensava que tot allò només era una broma de totes dues. Però, sigui qui sigui el motiu, allò el molava, i pensava aprofitar-se’n. Se’n va apropar cap a elles.
Què va ser el que va fer? Doncs, s’hi assegué enmig d’elles, i com si no s’adonès, el van fer un petò, cadascuna per una banda del cos d’ell. Però no pas a la boca, sinò a la galta.
--Cony, i això que avui no és l’1 d’Abril! (1)
I van continuar amb alguns petons, ja a la boca...
Però més endavant, elles li van dir tot el que hi havia discutit abans, i ell ho va entendre millor. No digué pas que estava una mica desil.lusionat en saber que allò dels petons que li van fer elles només era un desfogament, per no quedar com un groller i un bandarra que s’aprofita d’allò. I va admirar molt la Núria per haver-se atrevit a confessar-lis la seva orientació sexual, quan això, sobretot en començar l’ultima dècada del segle XX, encara no és fàcil de confessar, i menys encara si ens recordem del molt greu problema de la SIDA.
--Aquesta tia sí que té coratge, i no pas jo, cony! –va pensar en Jarvis, content amb l’actitud de la Núria i enrabiat amb ell mateix.
Però quan encara li feien un petó totes dues, ell va fer el mateix, fent un petó primer de tot a la Judy i després a la Núria, mentre l’altra el feia d’alguna carícia. Rai que ningú no va veure tot allò, ja que la porta de l’habitació era mig oberta, i si algú hi veia d’aquell “show”, tot en podia anar-se en orris.
(1): En castellà, “Garras de astracán”.
(1): Es refereix en Jarvis a l’1 d’Abril, que als països anglosaxons s’hi cel.lebra el Dia de les Bromes, equival.lent anglosaxó al Dia dels Sants Innocents del 28 de Desembre. Es fan el mateix tipus de bromes que al seu equival.lent espanyol.