MAGDALENA SERRA (Novel.la) CAPÍTOL X: EN PASCAL I L'ANNICK

CAPÍTOL X:
EN PASCAL I L’ANNICK


Aquell matí, a la feina, com una de tantes, ben tranquila, abans d’arribar la fi de la mateixa... Fins l’arribada d’un home que mai no hi hauria imaginat trobar-m’hi...
Un home d’uns cinquanta anys, gras, que semblava en Gérard Depardieu, simpàtic, molt trempat, acompanyat d’una nena de deu anys, hi entra per la porta i diu...
--Perdoni’m, senyoreta...
--Sí?
--Voldria veure la senyoreta Christine Moreau... ¿Que hi és aquí?
--Sí. Me’n vaig a buscar-la, ara.
Vaig anar a cridar a la Christine, que hi era al seu despatx, treballant davant l’ordinador.
--Christine! Algú pregunta per tu!
--Un segon, que vaig cap allà...
La Christine hi entra cap a la sala, i s’observa l’home i la nena. Amb la seva habitual impassibilitat, se’ls mira. Però jo em vaig sorprendre en sentir que ella els saludava com a parents seus.
--Oh... Bon dia, Papa. Bon dia, Annick.
L’home, amb les mans a sobre les espatlles de la nena (que té molt de semblant a Christine, però en nena), va respondre:
--Bon dia. Jo, hi he anat cap a l’escola per a buscar la nena, i com hi passàvem per aquí baix, em vaig dir que ella devia veure on hi treballa la seva mare... ¡I aquí som!
--L’avi té raó, Mamà –digué la nena a la Christine, maquíssima i amb desimvoltura—. Dec conèixer on hi treballes, perquè més endavant també hi treballaré, quan tu hi hagis arribat a la jubilació.
Jo era tota sorpresa, ben sorpresa. Jo no sabia res de res de que la Christine tingués una filla. Aquesta, mentrestant, s’ajupia per posar-li millor l’abric a la nena.
Aleshores, la Christine té una filla! Déu meu! ¿I el pare...? N’espero que no sigui pas en Jojo!
La Christine se’m va mirar, i em va presentar son pare i la seva filla.
--Magdalena, et presento mon pare i la meva filla, l’Annick.
--Molt de gust, senyor. Molt de gust, Annick.
--Molt de gust, senyoreta –em digué l’home.
--Molt de gust, senyoreta –va dir ara l’Annick—. La Mamà m’ha parlat sovint de vostè. Ella sempre diu sempre que vostè és una noia simpàtica, intel.ligent i que sempre ajuda a tothom.
--De debò? Molt amable! –vaig fer un somriure jo, que m’afalagava tot això. És curiós, la Christine, a la qual jo no tinc, diguem la veritat, gaire d’estima, o gens, ella parla sempre bé de mi a tothom. Jo no soc pas vanitosa, però em fa sentir una persona important.
En Pascal em va parlar, molt trempat i simpàtic, a l’estil Depardieu...
--Ma filla ha sabut conciliar el seu paper de mare i la seva feina. Les mares solteres d’avui dia, son ben formidables. ¿Que hi pensa vostè? Sens dubte, vostè s’estima la seva feina.
--Sí, és clar, però jo no soc mare soltera, senyor Moreau –vaig respondre.
--Pascal –va dir ell, convençut però alhora educat—. Em dic Pascal. No em digui “senyor”. Jo, soc un home senzill i sociable amb tothom. No m’agraden res d’aquestes bestieses... de l’época de l’aristocràcia.
--Sí, Pascal. N’estic d’acord. Penso el mateix. Hi som a una República, oi que sí?
La Christine va agafar de la mà dreta a l’Annick, i em va dir:
--Magdalena... tindré que anar-me alguns minuts amb mon pare i l’Annick per xerrar una estona. Crec que hi seré una altra vegada cap allà a les dues. Que tu podries acabar el meu informe sobre Belville i Companyia?
--Cap problema. Seran acabats puntualment.
Poc abans de marxar-se, ja amb els abrics de cadascú posats, en Pascal em va dir:
--Fins molt aviat, senyoreta Magdalena. N’espero que algun dia tornarem a veure’ns i tindrem temps per xerrar llargament. Hi parlarem una altra vegada sobre tot això que xerràvem, ara. N’estic orgullós d’ella, igualment que la nena ho està. Entre nosaltres, la seva desgràcia ha estat que es va enamorar de nois no gens llestos...
--Jo, ja m’ho imagino, senyor. Fins aviat.
--Fins aviat, Magdalena –va dir l’Annick, molt dolça—. Que saps...? Ets molt simpàtica.
--Ah... Gràcies, Annick. Tu també ets molt simpàtica!
Vaig mirar-los poc després per la finestra a tots tres, baixant per l’escala.
Aleshores, vaig agafar el telèfon per trucar en Jojo i explicar-li tota aquesta història.
--Jojo...? Que tu sabies que la Christine té una filla de deu anys que es diu Annick?
L’exclamació del Jojo va ser com treta d’una pel.lícula melodramàtica italiana, d’aquelles que avui dia ens semblen exagerades i fins i tot teatrals.
--QUÈ????
Jo me’n mirava per la finestra a la Christine, el seu pare i la nena, que encara no hi eren gaire lluny d’allà.
--Doncs, jo no he begut res. La Christine m’ha presentat el seu pare, en Pascal, i la seva filleta, l’Annick. Aquí, a la feina.
La veu del Jojo sonava ara una mica més natural, però sense sortir del seu atabalament.
--És impossible! Quan jo hi era amb la Christine, ella no en tenia gens de nadons. I la relació entre ella i jo va acabar fa sis anys. I tu dius que l’Annick té deu anys?
--Sí... es veritat.
--Espera... Jo me’n vaig cap allà ara mateix. D’acord? Fins desprès.
I va penjar tot seguit, es sentia per l’auricular el cop sec, el “clac” de quan es talla sobtadament la comunicació, com en les pel.lícules.
Passat un quart d’hora, va arribar en Jojo cap a l’oficina, panteixant de cansament per arribar cap allà tot corrents, amb la seva bicicleta. Jo l’hi espera a la porta de l’oficina. Entre els seus panteixos, gairebé no entenia res d’allò que em deia.
--Bufa...! Hola... Aleshores... Bufa... Explica’m... bufa... tot aquest afer d’aqueixa nena... Tot... bufa... tot això sembla un dolent serial... bufa... de la “tele”.
--És clar. D’aquest matí van arribar-hi el pare de la Christine acompanyat de la petita Annick, per veure la seva filla. És a dir, la mare de la nena és la Christine.
Vaig fer asseure’s Jojo a una cadira. Ell era tot esgotat, ben mort de cansament.
--Jojo, estimat, asseure’t. N’estàs ben cansat. Sembla que hi has corregut la Marató als Jocs Olímpics.
--És per culpa de la bicicleta. Moltes gràcies, estimada.
--De res.
Aleshores, jo li vaig contar tota la història. En Jojo, no pas sabia quina expressió fer-ne.
--...I això és tot. Què hi penses, tu?
--No sé res de res –va respondre com si tornés a la vida, després de la cursa cap a l’oficina—. T’ho juro que mai no vaig sentir parlar-ne de l’Annick fins ara mateix. No hi ha cap dubte que la Christine la va tenir abans amb algun paio, després ella em va conèixer, però mai no em va presentar la seva filla... i ni tant sols em va parlar, de la seva existència.
Jo vaig fer una petita reflexió mental sobre aquest afer, mirant d’ésser tranquila, malgrat que no estava gens de contenta.
--Bé... –vaig dir— Aleshores, tindrem que esperar la tornada de la Christine... No trigarà gaire.
Finalment va arribar la Christine a l’oficina. Jo i en Jojo ens la miraven amb interès, sobretot ell, que va obrir els ulls d’una manera ben estranya, semblava alarmat.
--Ah, Magda, hi ets aquí! –ella, és clar, no sabia gens de l’alarma del nostre descobriment, i era ben contenta—. Vinc de deixar mon pare, volia preguntar-me que... –ara se n’adona de la presència d’en Jojo— Ah, bon dia, Jojo! Que visites a la teva núvia, oi que sí?
Jo vaig assenyalar la cadira amb el dit. Volia que la Christine s’assegués. La Christine, de cop i volta, va semblar que perdia la seva flegma i s’alarmava per alguna cosa. Com si l’hagués agafat en una falta imperdonable. O com si ella fóra descoberta en un afer de robatori.
--Si et plau, Christine, segueu amb nosaltres. Tenim que xerrar amb tu, és ben important.
--Important...? Què és...? –el seu fil de veu era estrany, amb la por al cos que li sortia per la boca.
Asseguda finalment, la Christine va accedir a escoltar-nos. Nosaltres, ella i jo, hi som enfront l’una de l’altra; en Jojo es queda tot enmig. Se’n va mirar la Christine amb una expressió ben estranya, barreja d’odi i repugnància. Tinc que confessar que em feia por, aquell esguard. Mai no l’hi havia vist així. No era el seu estil. Sempre tant dolç que és...
--Perquè mai ens has dit que en tenies una filla? –vaig preguntar a la Christine, potser amb un to d’interrogatori judicial.
--L’Annick...? –ella va recuperar la seva tranquilitat habitual—. Sí, tinc una filla. ¿I què?
En Jojo va esclatar ben furiós, perceptible en la seva parla, veu altíssima i fort, gairebé histèrica, i fent una bona brega a la seva ex.
--“I què”...??? ¡Jo vaig sortir amb tu durant dos anys! I mai no em vas parlar, de l’existència de la teva filla!!! Perquè? Què significa tot això?
La Christine, per primera vegada, no semblava tant ésser superior com a sempre. Tractava de semblar tranquil.la, però semblava alhora tenir molt de por. Va parlar amb inseguretat.
--Bé... jo... Vaig tenir l’Annick amb un noi que vaig conèixer abans de conèixer-te, Jojo... i... No podia ocupar-me, d’ella... Vaig deixar l’Annick amb els seus avis... i després...
La Christine va fer una petita pausa, i finalment, va deixar escapar d’algunes llàgrimes pel rostre. Això la va donar una mica de forces per continuar.
--Després... Jo vaig tenir que internar-la... a un col.legi de monges. Quan ella tenia vuit anys, jo vaig voler tenir-la amb mi. Ara, ella viu a casa meva. ¡Jo m’estimo molt, l’Annick! Però jo no volia dir a ningú que tenia una filla. Els homes no s’estimen gaire, les mares solteres. I... i jo vaig voler trobar un noi. Fins que et vaig conèixer, Jojo.
En Jojo, encara amb l’esguard sever, tot clavant-s’ho com un ganivet, la va dir:
--I llavors... Llavors, jo vaig passar els meus pitjors anys de la meva vida amb tu, Christine.
La Christine va dir que sí, amb el cap baix. Semblava que creia que l’acusació contra ella era certa. L’acceptava del tot, no tractava de sortir-se’n de cap manera.
--És veritat. Em sap molt de greu. Jo, vaig ser un monstre.
Jo, que hi sentia tot això amb interès, vaig decidir finalment apropar-me a ells, i dir-ne:
--Escolteu... tot això sembla un serial de la “tele”, però jo voldria que us reconcilieu.
--Una reconciliació? –va exclamar en Jojo—. Perquè...?
Jo em vaig posar la mà dreta al clatell, i vaig explicar:
--Jo, dec fer-vos una petita confessió: jo era tota gelosa perquè jo vaig creure que l’Annick era la filla d’en Jojo... Ara, jo sé que això no és possible... A més a més, la teva filla Annick és molt simpàtica, molt maca, Christine.
En Jojo no podia comprendre res la confessió de la seva xicota, a la qual se l’adorava. Se’n mirava la Magdalena com espantat i estranyat alhora.
--Però què vols dir, Magda...?
--Jo odiava la Christine perquè hi creia que... ja ho sabeu. Us demano perdó.
Vaig dir això amb una expressió com deprimida, com quan se’n fa una confessió d’algun secret esgarrifós que pot fer que tothom acabi odiant a qui ho diu. Jo, potser m’esperava això d’ells, de tots dos, però vaig veure que ells no m’odiaven, i això em va fer tenir coratge per continuar. Ara, em vaig dirigir a la Christine:
--Christine, et demano perdó. Jo, sé que la nostra relació personal no ha estat pas fàcil. Potser, jo penso tot això per l’Annick... No sé...
--No, està bé, no cal demanar-me perdó, Magda. Jo, accepto tot això amb plaer.
La Christine va reaccionar amb noblesa. I, potser també, com la mare que perdona una falta a la seva filla.
Ens vam donar la mà ella i jo, en senyal d’amistat i reconciliació.
--Em sap molt de greu per haver semblat una cínica –va dir ella—, però la vida ha estat ben dura, amb mi...
--Ho entenc ben bé. Aquí tens una bona amiga.
En Jojo també va donar la mà a la Christine, en la mateixa actitud de reconciliació de mi mateixa.
--Jo també. I, a més, vull dir que potser jo he fet una mica el poca-solta...
--Bah, no passa res. Tots tenim d’errors –va dir ella, convençuda de la bondat del Jojo.
I jo, finalment, vaig fer una reflexió sobre aquest afer.
Jo, n’estic amb més tranquilitat, ara. Perquè l’Annick no és definitivament la filla d’en Jojo. I, doncs, ja no n’hi ha cap llaç entre ell i la Christine.
Això ha sigut una mica una part de la meva vida, que volia compartir amb tots vostès. Una vida senzilla, però no pas avorrida o buida. Unes inquietuds per tot allò que tenim al voltant sense caure mai en la pedanteria. O... en fi, la vida mateixa, sense adorns.
Properament, tornarem a llegir-nos en noves aventures meves. La cosa no s’ha acabat aquí. I és una promesa ferma, no és pas una d’aqueixes que fan els polítics.



F I

MAGDALENA SERRA (Novel.la) CAPÍTOL IX: EL DIARI DE LA CHRISTINE

CAPÍTOL IX:
EL DIARI DE LA CHRISTINE





Jo hi era a l’oficina, en un descans, llegint el diari Le Monde, molt interesada en les notícies, tot i que recordava que els meus pares m’han ensenyat a mi i als meus germans l’estar sempre interessada pels afers que hi capfiquen al món, per les injustícies, pel Tercer Món, pels boscos aixafats, pels tirans i per les guerres injustes... Però sense formar part de cap partit polític.
Jo llegia i alhora pensava en veu alta, una mica enrabiada per tot allò que llegia. Era d’allò més habitual als diaris: els polítics i les seves mentides, les desgràcies que hi passaven a l’Àfrica, tant la que va ser francesa com l’anglesa... i després de fullejar una estona d’una pàgina a una altra, em vaig cansar una mica d’allò. I em va sortir una petita reflexió en aquell moment, que potser l’hauria escrit tot seguit a un paper perquè no se’m oblidés. O no, me’n recordo ara:
El President de la República està una altra vegada amb aquestes bestieses impossibles sobre... Bah... No comprenc res de les seves estratègies polítiques, massa embolicades, inútils, ineficaces i fetes malbé per fastigosos interessos...
Vaig tancar el diari i vaig intuir l’arribada d’algú, perquè vaig mirar fixament cap al fons, que es sentien les passes al passadís, però no s’hi podia veure qui era des d’allà mateix, però em vaig atabalar una mica, sobretot perquè hi creia que aquella persona sembla algú que no és estimat gaire per mi.
És la Christine, que hi entra. Merda... N’espero que ella no voldrà parlar i parlar durant hores...
La Christine, amb una faldilla escocesa i una samarreta negra, em fa el salut. Els seus cabells i els seus ulls blaus s’hi veien més que mai. Semblava més encisadora que mai, i això no em va agradar gaire. Amb aquesta noia, sempre pot passar de tot, com a una pel.lícula de Federico Fellini.
--Hola, Magdalena! –va saludar, caminant amb tranquilitat i amb els ulls mig tancats.
--Bon dia, Christine –vaig contestar.
Vaig decidir aleshores tornar al diari, però vaig veure un llibre a taula de la Christine, molt estrany, que ella acabava de deixar-hi en aquell mateix moment, que va treure de la seva bossa. M’ho vaig mirar amb interès. Era un llibre gros, com una enciclopèdia, folrat de cuiro, de color fosc.
Me’n vaig apropar per mirar-m’ho millor, el llibre. Vaig aprofitar que la Christine sort de la sala per anar-se cap a un altre indret de l’oficina.
Jo hi pensava quin tipus de llibre seria, aquell. Un llibre de filosofia? Segur que no. Tinc massa curiositat!
Vaig obrir el llibre per la primera pàgina, i aleshores, vaig llegir el seu títol, que era a la portada de cuiro gros: “El meu diari íntim”.
--Ho llegeixo o no? –me’n vaig preguntar a mi mateixa, gairebé en veu alta.
Vaig decidir llegir-ho. Me’n vaig aplicar amb atenció a la seva lectura.
Vejam... Obro una pàgina per atzar, casualment vaig llegir el nom del meu xicot, en Jojo: “Es diu Jojo. El vaig conèixer...” ¿Com es van conèixer?

Vaig començar a llegir d’aquesta secció del diari. Com en una mena de sobreimpressió, m’imagino que hi veig al fons l’escena a la qual es refereix el diari, una gran sala-auditori, amb unes grades per al públic. Vaig posar-me a sobre el caire de la taula per llegir-ne millor.
“...Durant la celebració d’un festival de música clàssica. S’hi interpretava Beethoven, Chopin, Vivaldi, Haendel, Debussy...”
Al fons de la imatge que m’imagino de tot això, com a una pel.lícula, hi és la Christine amb el violí, al costat d’una altra dona i dos homes, tots quatre vestits molt elegantment, interpreta la música de “Les Quatre Estacions” d’Antonio Vivaldi. En primer pla, s’hi veu una part de la graderia del públic, i els pantalons d’algú que hi era, segurament un home.
“...Ell hi veia, amb molta atenció, la nostra interpretació de “Les Quatre Estacions” d’Antonio Vivaldi, i jo crec que ell s’havia ben enamorat, de mi...”
M’imaginava, aleshores, que “ell” era en Jojo, i per això m’ho imaginava veient el seu pantaló en pla detall, ben segur mirant-se-la fixament com un peix fregit. No m’ho imagino tot bavejant, no és el seu estil, en Jojo és massa fi per aquestes coses...
Però continuem amb la lectura del diari. Aleshores, la meva imaginació mostra a la Christine cantant al cor d’“El Mesíes” d’Haëndel. Ella obre molt la boca per cantar amb passió i elegància alhora. En Jojo, enmig del públic, semblava continuar amb el seu esguard ple d’atenció infinita, potser hipnotitzat.
“Després, jo vaig cantar “El Messies” d’Haëndel. Ell no deixava de mirar-me. Semblava ben hipnotitzat. Després, jo vaig interpretar Chopin. Va ser definitiu”.
Vaig deixar per un moment de llegir el diari, i vaig fer una petita reflexió, gairebé en veu alta:
--Afortunadament, es diria que no es va enamorar d’ella només pel seu físic. O no únicament per allò... però gràcies a la música. Jo mateixa vaig conèixer molts nois perquè jo tocava la guitarra, sobretot en Georges Brassens...
En aquell moment, vaig sentir d’algun soroll. I vaig pensar-hi que era la Christine. Molt ràpid, vaig deixar el diari al mateix indret d’abans. Ja llegiré aquesta novel.la de la Barbara Cartland una altra vegada...
Jo, tot seguit, me’n vaig asseure a la meva cadira. La Christine va entrar per la porta i se’n va mirar el seu diari.
--El meu diari! –va exclamar, amb alleujament—. No m’ho trobava...
Vaig pensar en tot allò que hi havia llegit... Curiós ha sigut com s’han conegut: per la música. I això dóna un petit encís, a aquesta relació. ¿Que al Jojo l’agradaria que jo toqués el piano, tanmateix? Jo, no me’n veig com a pianista. Vaig tocar el piano quan era una nena, i la professora em digué que jo podria ésser pianista. ¿És que jo soc potser el Chopin del segle XXI, i no ho sabia?
L’endemà, altre cop a la feina. Jo vaig mirar el diari de la Christine, que aquest cop l’havia deixat mig enfora de la bossa de la Christine. Jo, no sé si estava obsessionada, però no hi pensava res més que fer-li una nova ullada al diari. La relació Christine-Jojo m’obsessionava...
Vaig mirar per totes bandes, sembla que no n’hi ha ningú. Semblava una espia.
Quan vaig veure que no hi havia cap perill, vaig treure amb compte el voluminós llibre de la bossa i vaig començar a mirar-me el diari, ben seriosa i ben concentrada en la seva lectura.
Vejam... Comencem per continuar on jo m’hi havia aturat ahir...
“Aquell dia, ens vam anar cap a una discoteca...”
Una discoteca... bé... Ja m’imagino l’escena: la Christine i en Jojo ballen a la discoteca. Ells se’n miren amorosament, ella a ell, ell a ella.
“...I haviem començat la dansa de manera sensual, amb una cançó d’Elton John, “Kiss the bride”...”
Aleshores, me’n vaig recordar d’algunes cançons d’Elton John. I que fóra precisament “Kiss the bride”, en català “Fa un petó a la xicota”, em semblava que em sentia com si em posessin les banyes, és a dir, que en Jojo tingués una aventureta amb la Christine ara mateix, cosa que, és clar, no passa, ja que el diari parla d’una relació d’anys enrere, quan encara ell i jo no ens coneixíem.
Me’n recordo d’un fragment de la cançó “Kiss the bride” d’Elton John, en anglès, és clar:
« I wanna kiss the bride, yeah! / I wanna kiss the bride, yeah! / Long before she met him / She was mine, mine, mine / Don't say 'I do' say 'Bye, bye, bye' / And let me kiss the bride, yeah! »
Ara, segons vaig llegint, m’imagino a la Christine i en Jojo, que ballen ben abraçats, i alhora se’n miren als ulls amb tendresa.
Aquí, l’escena me la imagino amb el text, que està dividit en diferents bocins, degut a que els personatges se’n superposen a sobre del mateix, i aleshores hi tapen d’alguns paràgrafs, ja que vaig ràpid en llegir-ho tot, vull acabar ja amb aquesta història.
“Amb una altra cançó d’en... / John, abraçats / De debò amor... / Va fer un petó / Sobre els meus llavis / Natural / ...Ad-me perquè / Molt emprend... / Damunt les meves cames / Rellisca / Les meves mans, si / Tota la nit / En cadena / Nou, que...”
I l’altra cançó que al.ludeix la Christine era una altra d’Elton John, “Blue eyes” (Ulls blaus), que ve perfectament per als ulls blaus de la Christine i també els meus, però jo no hi era en aquella escena. I millor així; no tindria ganes de cap “ménage-à-trois”.
Recordem un fragment d’aquesta preciosa cançó:
"Blue eyes, baby's got blue eyes / Like a deep blue sea / On a blue blue day . / Blue eyes, baby's got blue eyes / When the morning comes / I'll be far away / And I say..."
Però de cop i volta vaig tancar molt ràpid el llibre, com quan tanco amb fúria una porta. Era fastiguejada, enrabiada.
--Ja n’hi ha prou! –vaig dir en veu alta—. No puc continuar, amb això. Això sembla un d’aqueixos programes de la televisió espanyola sobre els lligues dels famosos. O una pel.lícula X... Em fa fàstic!
Vaig decidir finalment llegir a tota velocitat tot el que restava, del diari. Mentre hi llegia tot, les pàgines eren girades a velocitat supersònica. Jo tenia massa curiositat...
Per això, molts paràgrafs semblaran incoherents per als meus lectors, però jo tenia massa pressa per arribar cap al final, a més de la meva curiositat. Curiositat per saber com se’n va acabar, d’aquella relació amorosa que des de que la vaig conèixer (a la Christine, és clar) em feia venir de la gelosia.
“Finalment / Em va dir que / Ens vam fer petons amb passió. Jo, hi era tota asseguda a sobre les seves cames / Al llit, després d’haver-ne fet l’amor / Una gran discussió / “Ja no t’estimo” / Ell agafa la seva roba, les seves coses... / Jo, hi miro, al costat de la porta, ploro / En Joseph m’ha deixat / Tota l’habitació és buida, sobretot l’armari... / El silenci és terrible / ...Triste. Jo, em volia morir. / Vaig plorar molt”...
Després d’acabar ja de llegir el diari i deixar-ho a la seva bossa tal com era abans, amb tota cura, vaig fer un sospir ben llarg, després d’aquesta experiència. Em vaig tocar el front, com si tingués febre.
Ooooh, quin maldecap... Si hagués una disciplina anomenada “velocitat de lectura”, jo seria guanyadora als Jocs Olímpics... Acabo de llegir ben ràpid la relació entre en Jojo i una altra... Van tenir una vida en parella sobretot moguda... tot i que...
Me’n vaig quedar alguns minuts tota asseguda a la cadira de la meva taula, i vaig fer una reflexió tranquil.lament sobre tot aquest afer. Era com si tingués la ment en blanc.
Però aleshores, me’n vaig posar les mans al cap i me’n vaig recordar d’alguna cosa... Ara d’en Jojo i jo mateixa, que amb el rebombori de descobrir el diari de la Christine i conèixer el seu passat amb ell, m’havia descuidat.
En Jojo i jo no en tenim de bones relacions als darrers tres dies... N’hem discutit dues o tres cops... És la rutina, em sembla... La Christine i el seu diari m’han donat algunes idees...
I vaig decidir posar en pràctica una part d’allò que vaig llegir. El què? Ja ho veureu.
L’endemà, a casa meva. Jo hi era, m’havia posat un vestit lleuger, amb tirants a les espatlles i m’havia maquillat molt, com quan sortim de marxa tots dos.
En Jojo hi va arribar, amb un ram de flors a la mà. El vaig rebre a la porta, fent-li una abraçada tendra i un petit petó als llavis.
--Com va, estimat? –vaig dir, amb una veu insinuant i tractant de mostrar-li molt amor—. Tinc una petita sorpresa per tu.
--Per a mi? Què és? –ell no comprenia gens, no va somriure en aquell moment.
El vaig agafar de la mà per dur-m’ho així per tota la casa. El volia dur fins a un indret específic d’ella.
--Una sorpresa –vaig dir— deu ser una sorpresa, perquè si no... Però et puc dir que això té a veure amb la música clàssica.
Ell va canviar l’expressió seriosa per una altra de content. L’havia tocat una fibra sensible d’ell, la seva passió per la música clàssica, que el va portar a conèixer la Christine en aquell festival amb les músiques de Vivaldi, Haëndel o Chopin.
--N’estic content! Però digues-me, ¿qual compositor? En Bach? En Ravel? O potser en Beethoven? ¡Tu saps ben bé que me’ls estimo molt!
El vaig fer asseure’s al sofà, a la sala. Tendrament, em vaig apropar cap a ell, em vaig asseure una mica damunt ses cames i li vaig fer un altre petó als llavis. Vaig continuar amb la veu de quan ell hi havia arribat, amb molt amor i estima per ell:
--Que estàs ben còmode? Espera’m aquí només un moment, que jo surto i començo...
--Molt bé. Jo, n’estic molt ansiós...
Vaig sortir un momentet de la sala per tornar-hi amb un violoncel i una barra per tocar-ne. També vaig agafar una cadira per asseure’m, ja que aquest instrument només se’n pot tocar així.
Jo vaig tocar, amb el violoncel, un fragment d’”El cant dels ocells”, que era ben famosa a tot arreu pel músic català Pau Casals. És una de les músiques favorites de molts catalans quan hi son fora de la seva terra natal, com a jo. En Jojo era ben emocionat... Jo estava contenta de poder-li oferir allò, que dóna noves perspectives a la nostra relació i que ens treu de la rutina... Me’n vaig dedicar a tocar la música amb entusiasme, però sense perdre mai el sentit de la música, sense afegir o treure res, amb tot respecte. Era com una cosa sagrada per a mi.
Quan va acabar la música, ell era del tot emocionat, amb algunes llàgrimes pel seu rostre.
Vaig fer una reverència, com fan els músics al públic després de la seva interpretació, mentre que en Jojo em va aplaudir.
Vaig tornar a abraçar Jojo, asseguda altre cop damunt els genolls d’ell, amb tots dos asseguts al sofà.
Me’n vaig fixar en la seva emoció d’abans, encara ben patent al seu atractiu i dolç rostre.
--N’estàs ben emocionat, fins i tot en les llàgrimes... ¿Saps? Els meus pares hi anaven amb freqüència cap a Prades per sentir Casals tocar d’aquesta música...
--Sí. És molt bonica. A més, en Pau Casals va tocar aquesta música a la Casa Blanca per en Kennedy... El President era també ben emocionat, com a jo.
En Jojo intentava contenir una nova riera de llàgrimes i ja semblava massa emocionat, potser. Jo posava amorosament el meu cap damunt el pit d’ell.
Crec que plorava més perquè jo l’hi havia ofert aquesta mostra d’amor en forma de petit concert musical que no pas per la mateixa música, ho vaig comprendre de seguida. I aleshores s’hi veia l’amor immens que ell sent per mi. Les discussions dels altres dies, potser l’havien distanciada de mi, però amb això, ell comprenia que m’estima molt.
--Sento que encara puc plorar, si vols... –va dir, amb veu entretallada.
--Doncs, sí, jo també soc molt emocionada –deia jo, tot mirant-m’ho als ulls.

Vaig reflexionar, mentre m’abandonava a posar el meu cap damunt el pit d’en Jojo com si fós jo al meu llit a la nit, que sempre em ve el mateix: quan sento “El cant dels ocells”, em fa ganes de plorar... És més fort que jo... Però és tant de bonic... ¿Que potser tindré que anar-m’hi més vegades cap al Rosselló? Que és la nostàlgia per la meva terra, que em ve sovint aquí, a París, vuit-cents quilòmetres al Nord de Perpinyà?

MAGDALENA SERRA (Novel.la) CAPÍTOL VIII: L'ESTRANY JOC DE L'AMOR

CAPÍTOL VIII:
L’ESTRANY JOC DE L’AMOR

Un dia vam fer una de les excursions que ens agradava fer de tant en tant, tota la colla d’amics, cap al camp. Hi anàvem en dos cotxes, cap a les afores de París. Hi erem Charles, Anaïs, Georgette, Christine, Ferdinand, Jojo i jo mateixa.
Jo hi anava al cotxe amb en Jojo, la Georgette i en Ferdinand. Jo i el meu xicot als seients de darrera, en Ferdinand conduïa i la Georgette al seu costat. De cop i volta, en Ferdinand va començar a parlar d’una cosa que marcaria, per bé o malament, tot allò que ens passaria aquell vespre al camp.
--Ara me’n recordo d’un joc que vam fer a l’Uni... Era ben inofensiu, però també força excitant.
Jo era ben curiosa, i vaig preguntar:
--Quina mena de joc?
La seva resposta ja em va deixar bocabadada:
--Nosaltres ens fem petons tots amb tots, fins i tot entre els del mateix sexe.
Em vaig apropar una mica al seient del davant, per dir-li, tota preocupada:
--Ep, conec ben bé d’aquest joc, i és perillós. Imagina si la teva xicota s’enamora finalment d’un altre paio. ¿Que no tens por que ella et deixi per un altre?
--Sí, és clar, vaig pensar en això, però crec que no duu cap problema. A més, a nosaltres, tant se’ns dóna el sexe de l’altre. Tu podries fer-te un petó amb la Georgette, o jo amb en Jojo.
--Tinc d’amics homosexuals i lesbianes, als quals tinc molt de respecte –va intervenir en Jojo—, i també he anat a manifestacions en suport als gais. Però prefereixo les dones. ¿En Ferdinand i jo enamorats? N’hi ha una mica de risc!
--No sé... –vaig dir amb resignació— Ferdinand, tu tens molta confiança en tu mateix, però jo...
Poc temps després, vam arribar a l’indret del camp on hi anàvem. Van baixar tots dels cotxes, vam agafar la cesta amb el menjar i tots set vam començar a mirar un lloc ample i maco on poder asseure’ns.
En Ferdinand ens va plegar en grup per explicar-nos tot allò que ell hi creia que calia per comprendre el joc, amb una barreja entre solemnitat i fer el pinxo, mentre posava la mà a sobre l’espatlla dreta de la Georgette, la qual feia expressió d’enamorada absoluta i feliç.
--Si voleu, per aquest joc, tenim força amb comparar-nos amb els actors. Estan acostumats a fer-se petons amb altres, que no coneixen la mateixa cosa. Recordeu d’aquests noms: Juliette Binoche, Antonio Banderas, Gerard Depardieu, Robert De Niro, Audrey Tautou... Tots tenen parella. Només tenim que fer com ells...
A mi no m’acabava de convèncer gens ni mica. Preocupada, me’n vaig mirar en Jojo, que era com jo.
--A mi, això no em diu gens. Què hi penses?
--Que és perillós. D’aquest joc és una bomba, i no es sap què pot portar.
Ferdinand, en la seva actitud habitual de pinxo, es va riure sorollosament, davant una Georgette tota sorpresa.
--Ha, ha, ha...! Però quina colla de torracollons! És increïble!
--Ferdinand! –va dir la Georgette—. Ferdinand! Què dius? Si et plau...
--No passa res –diu ell, tot seguit—. Perdona, Georgette, però els teus col.legues tenen força por. Nosaltres som adultes, no tenim que sofrir pas.
--Ah, no?
Aleshores, la Christine, fins aleshores callada i que se’n mirava tot amb la seva habitual impassibilitat, va prendre part en la conversa col.lectiva:
--Aquest paio té raó. Jo vaig ser actriu durant algun temps, a un teatre, i els actors es poden fer de petons sense cap problema. I passa el mateix amb els actors de pel.lícules porno. Molts d’ells son casats i tenen fills. Com en Rocco Siffredi, per exemple.
--Que tu també ets actriu? Que has fet coses d’algunes obres de teatre? –vaig preguntar jo, tota meravellada.
--Oh... –va respondre ella, com si res— Vaig fer Tennesse Williams, Molière, Lope De Vega, Neil Simon... però només hi era en una colla d’aficionats, no pas de professionals. Creieu-me, no és perillós. Ja no som, de nens.
Jo em vaig meravellar, i s’ho vaig dir:
--Quin guai, Christine. Quin paper va ser més interesant per a tu?
--Va ser a “Els Miserables”, basada en la novel.la de Victor Hugo.
--I qual personatge vas fer? La Fantine? La Cosette?
--No, vaig fer de l’Inspector Javert.
Aleshores, jo me l’imaginava disfressada com l’Inspector Javert, l’implacable inspector que empaitava Jean Valjean sense descans, sobretot amb el rostre d’en John Malkovich a la sèrie televisiva que va protagonitzar en Gerard Depardieu com un gran Jean Valjean. Me l’imaginava a ella, amb aquell gegantesc barret de copa de l’època, de la França dels anys 1830.
--Javert... –vaig dir jo, fent-la a ella un somriure de complicitat—. Té el mèrit d’ésser original.
Ella es va quedar tota creuada de braços, amb la seva impassibilitat, com si no fóra d’aquest món i baixant el cap.
Però mentrestant, en Ferdinand volia saber si tots estàvem preparats.
--Bé, ¿que podem començar, aleshores?
--D’acord, som-hi –digué la Georgette.
I en Ferdinand es va animar, va començar a dirigir-nos a tots com si d’uns xitxarel.los es tractés, i va dir primer de tot una mena de cant de la primera estrofa de l’himne nacional francès, ja sabeu, “La Marsellaise”:
--“Allons, enfants de la patrie, le jour de glorie est arrivé!” Vegem... Joseph... tu vas amb la Georgette... I la Christine... amb la Magdalena!
Jo em vaig enrabiar, i s’ho vaig dir, tot mirant-m’ho fixament als ulls.
--Amb la Christine? Ja t’ho he dit, tinc d’amigues lesbianes, però m’agraden els homes!
Ell, amb una impaciència cada cop més evident, i gairebé desesperat, va contestar:
--Però ho repeteixo per la mil.lèssima vegada: això no és res més que un joc, res de seriós. Jo mateix estic disposat a fer-me un petó amb un paio per convèncer-vos.
I en Jojo va esclatar.
--Bé, ja n’hi ha prou, ara! Deixa estar les teves torracollonades! N’estic fart que tu vulguis fer broma a nosaltres!
La Georgette era d’acord amb el meu xicot, i ella no se’n creia les extravagàncies del seu.
--Té raó, atura això. No m’agrada pas així. Nosaltres estem ben lluny d’ésser uns “reprimits”, ¡però això és ridícul!
Finalment, en Ferdinand, veient que no tenia gairebé aliats, va plegar.
--D’acord, aturo això. Perdoneu-me. Jo, només volia provar la vostra fidelitat amb aquest petit joc, i veig que vosaltres ho sou, i que jo vaig anar massa lluny. La vostra fidelitat és molt estranya, avui dia.
La Christine, tota creuada de braços i amb una expressió que semblava de decepció, va dir:
--N’estic d’acord amb tu, tot i que jo estava ben disposada a participar en aquesta experiència... Tant se val.
--Experiència? –vaig dir jo—. Christine, les experiències se’n fan als laboratoris, amb els ratolins! Els experiments, amb gasosa. Jo no soc gens reprimida, a més de molt alliberada, però no faig qualsevol cosa.
En Ferdinand es posava la mà al cap, i semblava al caire de posar-se a plorar amargament.
--Llàstima... això, podria haver sigut interessant, també.
Jo vaig xisclar-li:
--Ja n’hi ha prou, tu no podràs pas convèncer-me!
I la Christine, amb el mateix posat d’abans, però ara baixant el cap, amb la barbeta gairebé fregant els seus pits, va dir:
--Deixa’l estar. Tot això ha passat perquè ens avorríem.
L’Anaïs coneixia el passat de la Christine i la seva anterior relació amorosa amb en Jojo, així que la va dir:
--Tu, per fer un petó al Jojo, ets capaç de tot.
Els altres membres de la colla hi parlaven també d’allò que hi havien vist, com en Jojo i en Charles:
--Estava tot a punt d’anar-se en orris. Vam tenir la sort d’aturar-lo a temps.
--No som pas uns hipòcrites. N’hi ha d’altres formes de demostrar que som fidels.
La Georgette era gairebé apart de tots, creuada de braços i tot mirant-se el seu xicot amb expressió menyspreativa.
--Ferdinand... Espero que tot això només hi hagi estat una broma, finalment... Però perquè tot això, aleshores...

MAGDALENA SERRA (Novel.la) CAPÍTOL VII: (GAIREBÉ) TOT SOBRE LA MEVA MARE

CAPÍTOL VII:
(GAIREBÉ) TOT SOBRE LA MEVA MARE




Han arribat les vacances estiuenques i me'n vaig a Perpinyà, la meva ciutat natal. És fàcil anar cap a Barcelona des de França gràcies a les autopistes, però una vegada al camp, un mapa de carreteres és molt necessari.
Per això vaig aturar de tant en tant per mirar-me el mapa, i després continuar el trajecte, amb el meu cotxe, un Renault-5.
Jo vaig vestida amb una samarreta amb el melic a l'aire i vaquers curts, deixant veure perfectament les meves cames llargues i boniques. No és precisament que sigui ben orgullosa del meu cos, però crec que tinc d’un que està molt bé.
Aniré per veure-hi els meus pares. Fa força mesos que no he anat per allà, i ells no saben gaire de mi, ni jo d'ells... Les nostres relacions són una mica difícils.
Quan vaig arribar fins al seu xalet, a les afores de Perpinyà, m’hi vaig aturar i vaig fer sonar el clàxon.
La meva mare, es diu Helena, va treure el cap pel porxo de la casa per saber qui era.
La mare va tot corrents cap a mi, emocionada, que hi soc ja fora del cotxe amb les maletes.
--Magdalena, filla, per fi has arribat! –em diu—. El teu pare i jo estàvem molt preocupats! Perquè no has telefonat?
--No passa res, Mama, ja saps com està el trànsit en tot l'Estat francès. Encara que jo anava per l'autopista, semblava que tot el món se n'anava de vacances cap al mateix lloc, i...
Ella em va abraçar i em va mirar de dalt a baix, com a picada.
--Ma petita Magda, mira't bé, es diria que París t'ha canviat. Ja no t'agraden pas, les nostres tradicions catalanes. Les gents de París són tan diferents...
--No, Mama, n’estic molt orgullosa de ser catalana, s'ho dic molt als meus amics de París. Tu em dius sempre el mateix.
Vam passar cap a la sala d’estar, jo em volia asseure i la Mama continuava xerrant.
--El teu germà i la teva germana hi son a les seves habitacions. La Sílvia amb el seu xicot, i en Joan Pau amb la seva xicota. En vol ensenyar-li la cançó de Lluís Llach “L’Estaca”.
--”L’Estaca”? Que ella parla català?
--No, només algunes paraules. Però potser, si el teu germà li fa cinc cèntims, acabarà parlant el català com el President de la Catalunya del Sud.
A la Catalunya dins l’Estat espanyol, la Catalunya francesa se la coneix també com a Catalunya Nord. I a aquesta altra, l’altra Catalunya és la Catalunya Sud.
Jo vaig preguntar, després d’aquesta revelació catalanista, que m’agradava molt i m’arribava a l’ànima:
--Potser. On hi és, el Papa?
Però la Mamà es va fixar en una cosa que no l’agradava gens. I m’ho va dir amb el seu estil personal i intransferible.
--Magdalena, com és que una noia com tu, amb tan bon gust, vas vestida amb una roba d'aquest tipus?
--Què passa, ara? És una roba que està de moda.
Em va mirar fixament, impassible, i em va dir:
--No m'agrada gens. Sembles una puta!
--MAMA! –vaig xisclar, amb una veu potent. No em creia gens ni mica el seu ridícul puritanisme. Fins la meva àvia semblava més moderna que no pas ella.
Però ella vol excusar-se i justificar-se:
--Perdona, però saps molt encara que no m'agraden aquestes robes modernes. Tampoc no som tan puritans com a Amèrica, però això…
--Mama –vaig dir jo, intentant guardar la calma i ser conciliadora—, m'agraden també la roba més sòbria o “chic”, però avui porto posat això. D'acord?
El meu pare, que es diu Jordi, fumant en pipa, hi entra per la porta i em somriu en veure’m. Jo estava contenta, amb ell no tenia cap problema de comunicació ni em sentia aclaparada.
--Hola, Magdalena. Com estàs? –em va fer un salut, tot i que amb la pipa a la boca, que fuma sovint.
--Hola, Papà. No t'havia sentit entrar. Tot va bé?
--Sí.
Mentre la mare ens mira de reüll amb desconfiança, jo vaig rebre una tendra carícia del meu pare mentre jo li explicava tot.
--Intento explicar a Mama que la meva roba no és tan inútil com aquesta.
Ell em va mirar de dalt a baix, i amb el seu dolç somriure i la seva pipa a la boca amollant una mica de fum, en plan Xèrlock Holmes, va dir, com no creient-s’ho gens ni mica:
--Inútil? Per a res, Helena, està molt bé, i a la nostra Magdalena li fa molt bé! Ella té cos de model.
La mare es va posar a riure davant l'observació del pare.
--Ja, ja, ja…! Model? Però, Jordi, la Magdalena és molt maca, però jo no la veig gens com a Cindy Crawford.
Jo vaig contestar gairebé amb resignació, i alhora amb una mica de desdeny, farta de tanta absurditat, que tot allò només era això, absurd:
--No és més que la teva opinió, Mama.
Passada una estona, van baixant per l'escala de les seves habitacions els mes germans amb les seves parelles. La Sílvia, prima, de la meva mateixa alçada i amb cabell no gaire llarg, va agafar-me tendrament les meves mans. Darrere d'ella hi era el seu xicot, un noi atractiu. Per l'escala també van baixar el meu altre germà, en Joan Pau, amb la seva xicota darrere, una noia rossa amb ulleres, també atractiva i que com a mi la feien bé portar-les.
--Hola, què tal, germaneta –em va dir la Sílvia—. Els parisencs estan com a sempre?
--Sí, Silvia. Que és el teu xicot? –vaig preguntar pel noi aquell.
--És clar que sí. Et presento al Xavier. I el teu xicot?
--En Jojo? A París, treballant.
En Joan Pau, el meu germà, que és un noi guapo de cabell arrissat que li fa una mica d'aspecte de querubí adolescent, em va presentar a l’atractiva noia rossa amb ulleres, del mateix estil que les meves, com vaig dir.
--Bon dia, Magdalena. Et presento a Giovanna. És italiana.
Aleshores, jo la vaig fer un salut en la seva llengua:
--Buon giorno, Giovanna. Piacere di fare la tua conoscenza.
--D’accordo, Magdalena, grazie mille.
En Joan Pau va celebrar la meva facilitat per als idiomes i va continuar la conversa multilingüe entre tots, amb la meva mare, que hi anava per darrere.
--Ha, ha, Magda, sempre has estat molt dotada per als idiomes. Jo no parlo l’italià, nomès “Carissima”, “Caro diario”, “Porca miseria” i “Allegro ma non troppo”.
La Giovanna va comprendre el que deia ell, tot i que, com ella va dir tot seguit, no coneixia gaire del francès.
--Certo, questo ragazzo parla sempre con tutto questo. Gli italianni sono millori, sabei tu la nostra personalità?
--Ouais..
--Come? Cosa dice? Io no so troppo della lingua francesa.
--Sí, Giovanna. Io ho ditto ‘si’. Capito?
Tinc que dir que a la seva primera pregunta vaig contestar en francès, i a més amb la parla parisenca, en dir “ouais” en compte de “oui”, que sembla que la Giovanna coneix més bé.
Tot seguit, la meva mare, que ansiosa em va preguntar sobre el meu xicot absent.
--Digue'm, Magda, com està, en Jojo? Bé o no?
--Ja t'ho vaig dir. Està molt bé. Si no ha vingut és per culpa del seu treball. Nosaltres no tenim les vacances durant els mateixos dies, d'acord?
La mare va arribar a fer una observació incòmoda per a mi sobre què em convé en qüestió de xicots, cosa que em va posar tota furiosa.
--No n’hi ha cap problema, filla meva. Jo, voldria només que tinguessis un xicot més ric o més interessant.
--Com…?
Jo, estava molt enfadada per l'última frase de la mare. I ella, per contra, està molt tranquil•la. Com si no hagués trencat mai un plat.
--Magdalena, jo et dic tot això per que t’estimo. Ets la meva filla.
Jo la vaig respondre tot xisclant:
--Sí, però jo sóc una dona intel•ligent, i llavors puc conduir la meva vida com jo ho cregui!
La meva germana, la Sílvia, va parlar a la mare. Llavors, el xicot d'ella estava sorprès.
--Mama, Magdalena té raó. Tu em parles del mateix. També parles que el meu xicot, en Xavier, no és bo per a mi.
--Com...?
La mare, sense abandonar mai la seva expressió impassible, va contestar:
--No, Sílvia, estic molt contenta amb Xavier, és un bon jan. Seria molt millor, malgrat tot, amb més diners.
Ara, la Silvia torna a estar alterada.
--Mamà, això és increïble! No estem ja en els temps de l'aristocràcia abans de la Revolució Francesa!
--Oh, per descomptat, Sílvia, però...
La Sílvia la va fer callar amb un crit.
--Però res! Calla't!
--Sílvia! Que sóc la teva mare! –va respondre la mare, creuada de braços.
Vaig decidir prendre partit, o millor dit, ésser neutral, però alhora evitar una possible baralla entre totes dues. Les vaig separar amb les mans.
--Si us plau, atureu-vos, res de violència! Jo no vull res de tot això!
La Sílvia estava més calmada amb la meva intervenció, almenys en que ja no aixecava els punys contra la mare, però no pas en les seves paraules amb l’ira i l’angoixa, tot plegat, que amagava dins el seu cos.
--Magdalena, has fet el més correcte, en separar-nos! Jo tenia la idea d'enxampar la Mama.
--Sílvia, filla, per que dius aquestes coses tant terribles?
Jo me la vaig mirar amb pena i una mica de por alhora. Tenia que fer alguna cosa per evitar una mena de guerra civil.
Va haver un silenci molt gran. Com deia el tòpic, el silenci es podia tallar amb un ganivet. Aleshores, vaig decidir parlar-les:
--Mamà, Sílvia, estem potser molt alterades, oi? Farem una passejada per la ciutat.
Vam sortir totes tres per fer una passejada pels carrers de Perpinyà. Quan hi anaven al costat de Le Castillet, un castell molt famós de la ciutat, amb la bandera catalana a dalt, elles estaven més tranquil•les, tot i que jo captava que aquella tranquil.litat, sobretot per part de la Sílvia, era només momentània. La mare, amb la seva eterna expressió, com si no passés res de res.
--Bé, Mamà –vaig dir jo—, ara nosaltres estem més tranquil•les. La Sílvia i jo estem d'acord: volem ser més estimades per tu.
--Doncs, us estimo.
Jo vaig veure un restaurant, a prop d’allà. No semblava gaire car, semblava senzill i alhora de qualitat. Vaig prendre una decisió tot seguit: menjar-hi amb elles, a veure si amb el menjar a l’estómac en podien arribar elles a la pau.
--Bé, anem allà.
--Cap a on?
--Allà dins.
En estar totes tres assegudes a la taula del restaurant, que en aquell moment no hi era gaire ple, me’n vaig mirar el menú de plats. La mare va mirars-se la carta de vins. I la Sílvia se’n va mirar també el mateix que jo. Al mateix temps, me les mirava de reüll. La Sílvia no aconseguia pas amagar la seva tensió i indignació, que tornava a sortir a poc a poc.
--Llavors, què voleu menjar?
--No sé... El mateix que vosaltres –va dir la Sílvia.
--Jo igual. Tu el pagues tot, oi? –va dir la mare, i la pregunta era per mi.
Vaig intentar somriure sempre, malgrat les bestieses de la mare.
--Bé, Mamà –vaig fer la meva veu més seriosa i una mica solemne alhora—. Jo pago tot, vull convidar-vos avui, però jo vull reconciliar a totes les dones de la família. No m'agraden les rivalitats entre nosaltres.
--És veritat, Mamà. N’estic d'acord amb la meva germana.
--Filla, però quina rivalitat? –digué la mare—. Jo no tinc de rivalitats amb vosaltres. Només vull el millor per a vosaltres.
--Ja, coneixem tot això –vaig dir amb desdeny—. Però jo vull comprensió per part teva per a mi, i també per al meu germà i la meva germana. Si ells s’estimen les seves parelles així, magnífic! Entesos?
La mare va contestar amb indiferència, potser, sembla que ella no comprèn del tot les nostres intencions, mentre s’agafava un altre cop la carta de vins.
--Molt bé, Magdalena, però no comprenc tot això.
--Mamà…
En arribar la nit, ja hi vam tornar a casa dels pares. Jo hi era a l'habitació de la Sílvia, xerrant de les nostres coses. Jo hi era asseguda sobre el llit d'ella, la Sílvia sobre una cadira, i en aquell moment, la mare va trucar a la porta, la va obrir i vam començar així una altra xerrada amb ella.
--La Magdalena té raó, Mamà –la va dir la Sílvia, tot mirant-se-la fixament—. Jo m’hi quedaré fins al Dia del Judici Final per convèncer-te.
--Bé, filles meves, si teniu molt temps lliure per esperar-hi, perfecte, però jo no tinc molt, ara. Tinc que fer el sopar.
Vaig detenir la seva mare abans que sortís per la porta. I la Sílvia va fer el mateix.
--Ah, no, Mamà! Nosaltres no et deixarem sortir per la porta sense abans haver-nos demanat perdó!
--Però de quina cosa parleu?
El meu pare de Magdalena hi era a la sala d’estar, llegint el diari, amb la televisió al fons.
Llavors, ell mira el rellotge de polsera.
--Ja són dos quarts de deu! I el sopar? –se’n va mirar el rellotge amb expressió de desconfiança i estranyesa. Què passava, ara?
La meva mare és tossuda, i jo, el mateix. Així que nosaltres estarem aquí fins a poder convèncer-la. Potser abans del Dia del Judici Final, nosaltres podrem arribar a algun acord. Aquest embolic és com les negociacions de desarmament entre les grans potències..

MAGDALENA SERRA (Novel.la) CAPÍTOL VI: ELS PROBLEMES DE L'EXISTÈNCIA

CAPÍTOL VI:
ELS PROBLEMES DE L'EXISTÈNCIA




Jo, la Georgette i l'Anaïs hi som a un bistrot. Nosaltres xerrem de coses importants, això és el que intentem. Començo jo mateixa:
--Jo, penso sovint sobre les coses importants. Per anar-hi perfectament, aleshores, jo em pregunto que...
--Que tu et preguntes... el què? –em va interrompre l’Anaïs, amb un esguard desconfiat—. Que no seras tu una d’aqueixes moralistes, oi que no?
Jo vaig estar sembla una mica enrabiada per aquella pregunta tant de directa, però jo era ben tranquil.la. Vaig continuar amb la meva història...
--No! Jo m'odio, els moralistes.
--Um.
Ella va fer “um”, com si no estigués gens confiada.
L'Anaïs se'n mira un paperet, i m'ho ensenya.
--Mira’t, això. Ho veus? És interessant, oi que sí?
--Què és això?
Vaig llegir el paper, amb interès, ben seriosa i tranquil.la.
Desprès, li vaig tornar el paper, a l'Anaïs.
--Pren, Anaïs. Jo crec que en aquest paper no es parla de coses pedants, sinò de coses interessants. Hi parla sobre les injustícies al Tercer Món. I sense utilitzar res de la demagògia.
--Sí, Magdalena, res de demagògia –va contestar l’Anaïs—, però jo soc... bé, soc molt interessada pels nois de les ONG... Jo, crec que ells en volen fer d’alguna cosa per salvar el planeta. I ells no son hipòcrites. Millor que no pas d’aqueixos pedants.
L'endemà, jo hi era a la feina, una mica enrabiada perquè hi tenia d'alguns problemes amb l'ordinador. S’havia quedat del tot bloquejat. És clar, encara tenim alguns d’aqueixos de models antediluvians... I això passava sovint, que es bloquejaven. Em vaig enrabiar tant que vaig acabar dient de tot en veu alta.
Tot i que vaig intentar, mentalment, pensar-hi que eren problemes sense gens d'importància amb l'ordinador, el darrer model antedil.luvià, la darrera tecnologia ultramoderna...
--Merda! Mecagondena, tu! –vaig xisclar—. ¿Perquè d'aquest aparellet no en va bé? ¡S'ha quedat bloquejat altre cop!
Aleshores, amb d'algunes gotetes de la suor, que em regalimaven pel rostre. Jo estava enrabiada, potser per allò del “stress” laboral, de la pressa per acabar bé la feina, per les bronques que sovint tenia que aguantar, del meu amo...
--Perquè no és fàcil, la vida? Perquè tenim de dificultats amb tot plegat, sigui tot fàcil o no? –era tot allò que em venia al cap, de reflexions sobre la vida, que deia en veu alta, tot i que ara ja una mica més baixet.
I aleshores, vaig pensar una mica més. I també en vaig fer un somriure.
--Apa, tu, l'Anaïs hi parla dels pedants, i ara, jo mateixa parlo igualment que els nois de Filosofia. És ben curiós.
Ara és de nit. Jo, hi soc a casa seva, n’estic mirant la televisió. D'aquest programa que fan ara, no està gens malament, almenys no em puc avorrir.
I vaig fer una rialleta, mig ximpleta, deixant-me portar per aquell humor sense pretensions i una mica ximple.
--Ha, ha, ha...! És divertit! Ha, ha, ha...!
L'endemà, jo hi era a la feina. Me'n vaig mirar uns documents, i llavors s'hi va apropar la Christine Moreau, amb el seu etern somriure.
--Com estàs, Magdalena?
Vaig sentir així, de cop, la seva veu, me'n la vaig mirar, sense deixar els documents.
--Ep...? Ah, hola, Christine. Jo soc aquí, amb aquestes bestieses.
--Ja m’imagino --va contestar ella, impassible—. Jo, estic avorrida. ¿Que puguem xerrar una mica, oi?
I així van passar tres hores, tres hores de conversa... o millor diguem-ne de monòleg, un monòleg no pas tant d’interessant com el de l’immortal Hamlet. Monòleg de la Christine, és clar...
Déu meu, d'aquesta Christine és ben avorrida! No comprenc pas com va ésser tant de temps, amb en Jojo. ¡Tres hores, nomès per dir-me que la vida és difícil! Quina novetat! Això, s'ho sap tothom!

Després, jo hi parlava amb en Jojo pel telèfon. Això ja em posava més contenta.
--Jojo...? Bon dia, nano. ¿Que tu vols anar-te amb mi demà per...? Com...? No, jo vull que... Com...? D’acord...
Desprès, jo me n’havia anat cap a casa d'ell, hi tots dos ens trobàvem asseguts al sofà. Tots dos abraçats. S'hi sent al fons de música, clàssica, és clar, l’afició ineludible del meu xicot. Jo, tot i que m’hi trobava com a la glòria amb ell, tant d’encisador que és, alhora em trobava una mica estranyada.
I això perquè, d’estar estranyada per alguna cosa a can Jojo?
Bé, jo intento sempre trobar dels enigmes de la vida, trobar-ne solucions als afers, sol.lucionar tot el dolent que n'hi ha arreu del món, però... jo no soc pas la Superwoman.
Però volia demanar-li una cosa, al Jojo, i s’ho vaig demanar, amb tendresa en la meva veu:
--Jojo. amor meu, ¿que tu no pots posar-ne una altra música al tocadiscos que sigui més alegre? Perquè això de La Marxa Fúnebre de Chopin...
Ell m’obeeix i se n’apropa a l’equip de música, a canviar-la per una altra.
--Sí, Magdalena –em diu, tot excusant-se—, jo volia ésser més original. Nosaltres hi haviem escoltat molt sovint de les altres músiques, ¿d'acord?
Jo vaig pensar que té raó. Una altra cosa difícil de la vida: la rutina és terrible per l'amor. Però no exagerem pas.

MAGDALENA SERRA (Novel.la) CAPÍTOL V: IGUALMENT QUE EN XÈRLOCK HOLMES I EL DOCTOR WATSON

CAPÍTOL V:
IGUALMENT QUE EN XÈRLOCK HOLMES I EL DOCTOR WATSON





Un dia, a la meva oficina, jo vaig rebre la visita de la meva amiga catalana, la Georgina Massana. Hi parlàvem dels afers d'ella, ja que la Georgina és detective privada. Preniem un café a la sala de l’oficina, on hi poden els empleats prendre un petit menjar als descans de la feina.
Jo he tingut sempre interès per les històries de detectius, sobretot amb el gran Xèrlock
Holmes. Era una noia molt maca i semblava intel.ligent, cabells llargs castanys i aristes, i que en portava d’ulleres. Vestia amb un jersey, amb una ratlla horitzontal que portava la paraula “Ángel” en lletres majúscules i un pantaló vaquer. Precisament la Georgina hi parla de la seva feina...
--Saps, he vist gairebè tot tipus d'asasinats, adulteris, de coses ben estranyes... Però
això no és pas com en les novel.les d'en Philip Marlowe. Potser n'és com a les novel.les d'en
Xerlock Holmes i tambè del comissari Maigret.
--M’imagino –vaig contestar—. Mai no em vaig creure d'aqueixes bestieses sobre les
aventures ben perilloses dels detectius privats.
--Molt bè, Magdalena. Això en vol dir que tu ets una noia molt perspicaç.
Jo volia, amb molta modèstia, evitar d'aquestes paraules, en veure-hi una glorificació.
--Bah, no n'hi ha que exagerar. Jo soc només algú amb els peus a terra.
--És això que jo penso –va dir la Georgina, amb el seu dot deductiu.
Ara jo volia fer un joc amb ella. La Georgina no em comprèn bé.
--Vejam... –vaig dir jo— entre els meus col.legues de l’oficina, què hi ha algú que et sembla sospitòs de tenir-ne histories rares?
--Com...?
Vaig intentar explicar-s'ho. La Georgina ho compren, i aleshores hi esguarda per tota
l'oficina.
--És un exemple. Entre els companys, ¿què hi ha algú casat que hi
haurà potser tingut d'algun afer amb una altra?
--Ah, comprenc... Tu parles d’algú en particular.
Jo, llavors, hi miro de reüll cap enrera, on hi és un company, a la dreta, concentrat en la seva tasca. S’ho faig veure a la Georgina.
--Sí. Mira-te’l, el nano que hi és darrera teu. Se’n diu Vincent. Casat, feliç, però jo sospito
que ell té d'algun afer amb una altra.
--Bé. Jo començaré les meves investigacions.
En Vincent és un noi atractiu, amb cabells bruns i ulleres. Ell no sap res de que elles l'estan esguardant. Ell no en sap encara que elles se l’estan esguardant. Aleshores, la Georgina diu...
--Començarè primer de tot amb algunes preguntes...
--Sobre qual cosa?
La Georgina hi pensa sobre les preguntes en veu alta. Al fons, en Vincent hi era, potser, sorprès. Semblava adonar-se de que podriem estar parlant d’ell.
--Sobre la seva vida amb la seva dona, si en son feliços sexualment o no... Les preguntes anodines de costum.
Aleshores, ella s'apropa Vincent. Posa les seves mans damunt la taula, s’ho mira fixament i li diu:
--Perdoni. Que puc fer-li una pregunta?
Ell semblava sorprès.
--Ep, sí, senyoreta.
La Georgina (la hi veia jo girada d'esquena, des del meu indret de treball) hi parla amb el noi. Ell, que no en sap res del que passa exactament, sobretot amb el tipus de preguntes d’ella. Això sí, a mesura que avançava l’interrogatori, ell semblava més incòmode.
--Perdoneu-me la meva indiscreció: ¿Què vostè és casat?
--Sí, ben casat. Ja son nou anys. I tinc
dos fills.
La Georgina s’asseu damunt la taula d’ell i s’ho mira d’una manera una mica insinuant, mentre li fa una altra pregunta. Allò no agradava gens en Vincent, que cada cop era més enfadat.
--Una altra pregunta, si us plau: ¿què hi ha pensat vostè d'alguna vegada en fer el salt amb una altra dona?
Ell ja era gairebé fora de sí mateix. Malgrat tot, va conservar la calma per respondre:
--Jo? Perquè? No, ¿què és tot això...? Una broma?
La Georgina inventa una excusa per tranquilitzar Vincent.
--No, senyor. És només una enquesta, per conèixer el grau de fidelitat de les parelles franceses. Jo suposo que el vostre matrimoni és perfecte, ¿oi que sí? Que no teniu cap problema, vostè o la vostra dona?
--No, senyoreta –va contestar ell, amb impaciència—. Jo soc ben fidel, i la meva dona tambè. El nostre matrimoni n'és ben feliç.
Desprès, ella va parlar amb mi. No era gens convençuda de tot el que ell l’hi havia explicat. Al fons, en Vincent era ben enrabiat.
--Hum, jo crec que d'aquest paio no diu la veritat. N'hi ha d'algunes coses ben estranyes.
--Quines coses?
Un petit flaix-back, amb la taula d'en Vincent, segons com m’explicava tot, la Georgina. S'hi veu un llapis dels llavis, un paquetet amb un preservatiu, una bragueta vermella (millor un tanga) i un subjectador tambè vermell. Tot això és davall d'un munt de papers, però ells no hi eren ben amagats. Ella hi parla amb mi en veu baixa.
--Jo vaig veure un preservatiu, un llapis per als llavis, un tanga i un subjectador sota els papers. Això és molt estrany.
La Georgina i jo continuem reflexionant sobre aquesta troballa.
--Cregueu en la meva experiència, Magda. D'aquest paio no ens hi ha contat més enllà de troles.
--Potser... Però les aparences enganyen molt.
De cop i volta, vaig tenir una idea, vaig somriure molt per allò, i s’ho vaig dir a la Georgina. Aquesta no sembla res convençuda de la seva validesa.
--Espera, tinc una idea! ¿I si fem com l’Hercule Poirot? ¡Una gran reunió amb tots els
sospitosos!
--Em, no –em va dir la Georgina, tota impassible—. El més important d'un detectiu privat és la discreció sempre. I nosaltres no puguem reunir Vincent i la seva dona. Si li contem a ella les nostres sospites, ella se’n podria enrabiar molt. No m'agrada pas fotre els matrimonis. Els matrimonis se'n foten ells mateixos.
Més tard, jo surto amb la Georgina a fer una passejada pel carrer, i aleshores li faig una pregunta:
--Vosaltres els detectius, que no teniu mai una equivocació? Vosaltres sou humans, al cap i a la fi.
--És clar que sí. Jo tinc errors, això és. I ara, malgrat d'aquestes proves tant d'evidents, no estic segura de la infidelitat d'aqueix paio. Molts dels meus companys hi han tingut d'errors tremebunds amb aquestes sospites tant equivocades.
(En Vincent no està tranquil. Se'n recorda d’elles i sospita més que mai que hi parlaven d’ell i que sospitaven que ell feia alguna cosa estranya.
--De quina cosa elles hi parlen? Sembla que elles sospiten coses estranyes de mi. Que s'hi hauran pensat elles que d'aquests objectes son potser per fer-me el salt amb una altra dona? Tot això, és per la meva muller Nathalie i jo. Ella vol tenir un “look” més sexi, i jo vull el mateix. Des de fa força mesos, nosaltres no tenim gaire de passió, i devem de recuperar-la.).

MAGDALENA SERRA (Novel.la) CAPÍTOL IV: L’EX NÚVIA D’EN JOJO

CAPÍTOL IV:
L’EX NÚVIA D’EN JOJO

Jo mateixa, amb una guitarra, canto la cançó d'en Georges Brassens “Tempête dans un bénitier” (Tempestad a una pila d'aigua beneïta), asseguda damunt de l’herba, al camp, un dia que hi haviem anat fora de Paris per passar-ho bé i allunyar-nos dels problemes quotidians i la pressió de la gran ciutat. Tots els meus amics (en Jojo, la Georgette, en Charles I l’Anaïs) m’escoltaven cantar amb atenció.
--«Ils ne savent pas ce qu'ils perdent, tous ces fichus calotins. Sans le latin, sans le latin, la messe nous emmerde. Le vin de sacré calice se change en eau de boudin. Sans le latin, sans le latin, et ses vertus faiblissent... »
I un altre fragment de la cançó :
--« ...A Lourdes, Sète ou bien Parme. Comme à Quentin Corentin, le presbythère sans le latin à perdu son charme. O très Sainte Marie mèr' de Dieu, dites à ces putains de moins qu'ils nous emmerdent sans le latin ».
Els meus amics van aplaudir. Però al fons s’hi veia una noia bruna, amb ulleres de sol, que era ben seriosa, amb força indiferencia. Ens mirava. Mentrestant, nosaltres amb la nostra festeta, i la Georgette, aixecant el seu got de cervesa, em va dir:
--Bravo, Magdalena! Cantes molt bé! ¿Quan en cantaràs de cançons amb els teus propis textos?
Vaig deixar la guitarra per terra, per després guardar-la endins una bossa, i li vaig explicar:
--Ara no, no soc gens dotada per escriure cançons. M'agradaria més escriure novel.les, però ara jo sòc ben capficada, amb la meva feina.
Vaig continuar parlant, tot i que sentia al meu clatell l’esguard misteriós d’aquella noia, que ara feia un somriure, com si hagués descobert algú que no se’n veia des de feia molt de temps, però sense xisclar d’alegria ni tant sols moure un muscle del seu rostre.
--Jo sé tocar també la música rock, però és massa dur –vaig continuar dient a la Georgette—. Jo somnio també amb cantar “Satan is back”, amb les robes i tot!
I em vaig imaginar a mi mateixa vestida amb robes “heavys”, la Georgette al meu costat de la mateixa manera, totes dues cantant com a boges d’aquella mena de música.
La noia se'm va aixecar les ulleres de sol i ella se'm mirà una altra vegada, amb molta tranquil.litat. Em va posar la mà a l’espatlla i va dir...
--Magdalena, ¿que puc parlar amb tu un moment?
--Em... Sí.
Jo, hi havia contestat sense cap problema, però alhora estranyada perquè a aquella noia no me la coneixia gens ni mica, i no sabia que ella em conegués i em parlés pel meu nom. La noia va dir, sense en cap moment deixar la seva expressió impassible:
--Bé, jo em dic Christine Moreau. Jo sé que tu no em coneixes pas. Jo, vaig ésser la núvia d'en Joseph Malgrat.
--La seva núvia?
--Sí.
Jo, semblava interessada, i sorpresa també. Qui era aqueixa noia? De què em coneixia? La resposta de la noia, potser, m'ha deixat així. La Christine va fer encara més una expressió entre cínica i superior.
--Ah..., i... ¿qué vols? –la vaig preguntar, encara sense comprendre res—. Que puc fer-ne d'alguna cosa per tu?
--No. Jo, volia conèixer jo mateixa a la núvia del meu ex.
--Com...?
Ara sí que no podia jo comprendre res.
La noia s’allunyà cap a un racó del paratge, sense dir-me abans:
--Volia saber quin aspecte tenia. A més a més, jo hi entrarè a treballar, a la teva oficina.
--A la...? Qual feina en faràs?
Més tard, vaig parlar de la Christine amb la Georgette. Estava tota desconcertada. La Georgette em volia animar.
--Ella és ben estranya, Georgette. I, a més, parla sempre amb aires de superioritat. Jo tinc por d'alguna desgràcia. ¿Que no voldrà ella portar-se Jojo? I jo no soc pas gelosa.
--Però no… jo crec que d'aquesta noia estigui interessada per en Jojo –em digué ella, amb tranquilitat—. A més, ella parla amb tothom sempre amb aquest taranná.
En aquell moment, va arribar en Jojo, i ell n'esperava trobar-s'hi la Christine. Ell estava sorprès, i també enrabiat amb ella, gairebè d'odi.
Ell en volia parlar amb mi, però en veure la Christine, se’n va aturar de cop i volta.
--Ei, Magda...! ¿Ep? ¿Christine?
En Jojo se'n va mirar, i ell va dir que no s'esperava pas trobar-s'hi allà la seva ex núvia. Semblava horroritzat. Jo era més tranquila, hi pensava que ell exagerava.
--Escolta, Magda, no m'esperava que ella hi fòs. I això, no m'agrada pas. No l’aguanto!
--No passa res –vaig contestar, fent un somriure—, no fa res. ¿Perquè te l’odies tant?
Primer de tot, en Jojo va voler tranquilitzar-se per parlar. Em va posar les mans a les espatlles i desprès va començar a parlar. Jo m’imaginava la Christine vestida amb cuiro negre i una fusta a la mà, tota una ama sado-maso, perquè ell em deia:
--La Christine és una noia ben antipàtica, Magdalena. No t’apropis pas, a ella. Ella és tant d’horrible que vaig pensar que ella és com en Hitler.
(La Christine, en primer pla, se'n mira tots dos. Ella sospita per alguna cosa. Fa expressió d’estranyesa.
--No sé perquè –va pensar ella—, però jo crec que d'aquells dos hi deuen parlar-ne alguna cosa dolenta sobre mi. N'hi hauria de parlar amb ells.)
La Christine s'apropà cap a nosaltres i va parlar. Vam quedar sorpresos.
--Bé, amics meus, jo crec que vosaltres en parleu de mi, i malament, suposo –va dir, impassiblement.
--Arg! –va exclamar en Jojo, espantat.
En Jojo sembla tot espantat, més encara, mentre la Christine m’abraçava, per dir-me dolçament:
--Vosaltres en parleu que jo soc dolenta, tant detestable com la Bruixa Dolenta del Sud. No és pas veritat. Jo us demostrarè que no n'hi ha res per exagerar. D'acord?
--Em... D'acord –vaig dir jo, atabalada.
--Arg, no! –es deia en Jojo, d’esquena a nosaltres.
Desprès de set hores, la noia no acabava mai de pronunciar un ben llarg discurs sobre ella i la seva vida, per convèncer-nos de que ella no era per res una bruixa, que ella en podia ésser millor. Jo i en Jojo estàvem ben cansats. I els altres, també: l’Anaïs i en Charles dormien plegats, amb el cap d’ella a sobre de l’espatlla d’ell, i la Georgette, al costat d’un arbre.
Vaig pensar, amb ironia, que la Christine per convèncer-nos de les seves bondats, va fer un discurs de nomès set hores, res a veure amb aqueixos d'en Fidel Castro...
--...I, és a dir –deia ella—, jo no soc com a vosaltres en penseu. Jo soc molt millor, i voldria ésser la vostra amiga.
--Sí, Christine, et crec –vaig dir, morta de son—. Ets una bona amiga, molt gran amiga per mi i en Jojo. Ouaaaah...
--Segur –deia ara en Jojo—. Ouaaaah...

MAGDALENA SERRA (Novel.la) CAPÍTOL III: INFIDELS

CAPÍTOL III:
INFIDELS



Un Dissabte pel matí, en Charles, l’Anaïs, en Jojo i jo hi haviem anat cap a la piscina. Les persones van cap a les piscines per banyar-se. Jo vaig deducir que la major part del temps hi van sobretot a...
…A fer-se petons, si tenen parella, és clar. Això és el que feiem en Jojo i jo mateixa. Un a l’aigua i l’altre a la vora de la piscina. Vam deixar un moment de fer-nos petons per xerrar. Però continuàvem amb els nostres esguards ben tendres, quan ens miràvem.
--Jo soc ben feliç amb tu, estimat, jo t’estimo molt, Jojo, i perdona’m d’aquest tòpic.
--Jo tambè, Magdalena. Jo no podria viure sense tu. Un altre tòpic.
Necessitàvem dir-nos això, trencar amb els odiosos tòpics de pel.lícula romàntica, sobretot americana, però francesa també, ja que sovint, almenys al cinema francès antic que vaig veure, la cursileria romàntica va fer estralls.
Nosaltres ens miràvem de cua d’ull als dos amics, en Charles i l’Anaïs, com a sempre fent-se petons, que es feien petons encara com abans. Vam somriure amb una mica d’ironia, i ens vam dir, en veu baixa...
--Mira’t d’aqueixos enamoradets, Magdalena. Sembla que no s’han menjat res d’aquest matí, i ara volen menjar-s’hi qualsevol cosa.
--Ja. Igual que els caníbals.
En Jojo vol fer-ne més d’ironies, i aleshores diu...
--Això sembla una competició. ¿Que podem lluitar per veure qual de les dues parelles es fan petons millor? Ells, a més, semblen una mica barroers.
--D’acord! –vaig dir jo, sense poder treure els meus ulls dels d’en Jojo, tant blaus i tan bonics, tan enamorada com jo estava d’ell.
En aqueix moment, al fons s’hi veu una dona, acompanyada d’un noi, agafats de la mà. Ella és la Georgette, i ens cridava, gairebé xisclant. Jo els vaig dir, també mig xisclant, que hi vingueren a on nosaltres hi erem.
--EP! Magdalena! EP! EEEEP!
--Georgette? Què hi fa, allà? EEEEP, VENIU!
S’hi apropen a nosaltres, i aleshores ens presentem. El noi de la Georgette té la mateixa edat d’ella, cabell bru, atractiu, un Adonis, diguem-ne. Ella s’abraça amorosament a ell per darrera les espatlles i el seu pit ben format de gimnàs, el presenta a ell, i ell ens fa el salut una mica fredament.
--Bon dia a tothom! Jo, no sabia que vosaltres éreu aquí. Us presento el meu xicot, en Ferdinand.
--Hola! –va dir ell.
Aleshores, tots es saluden, ja que en Charles i l’Anaïs s’uneixen a la colla. Ara, en Ferdinand es dóna la mà amb en Charles.
--Bé, d’aquests nois son la meva amiga, la Georgette, i el seu xicot, en Ferdinand. N’espero que serem tots de bons amics, oi que sí? –vaig dir jo.
--No t’amoïnis, Magda –digué en Charles—. Els amics dels meus amics, son els meus amics.
--Hola! –va dir l’Anaïs.
En Ferdinand i en Jojo hi juguen a la pilota a l’aigua de la piscina, mentre jo i l’Anaïs hi erem a la vora de la piscina, xerrant.
Ara hi ha una sorpresa, almenys per nosaltres: a una petita habitació, que sembla un armari o un vestidor, en Charles i la Georgette es fan petons amb passió.
Com és això, quan ells no son pas parella, i cadascú te parella? Resulta que vaig anar, una estona abans, un moment a un indret de la piscina per anar cap al lavabo. I tornava al meu lloc quan vaig sentir uns panteixos febles. Eren darrera un vestidor. Com jo, en el fons (i qualsevol també), soc una “voyeuse”, vaig mirar amb compte per l’estreta franja que hi deixava la porta entreoberta. I vaig veure tots dos en actitud amorosa, o diguem millor, salvatge.
No vaig dir res, me’n vaig anar cap a l’indret on hi era l’Anaïs, del tot ignorant de la infidelitat del seu xicot, és clar. Com jo soc una dona seriosa, vaig saber fer la tranquilitat que calia en aquell moment. L’Anaïs sembla estranyada perquè no hi veia el seu xicot Charles, ni tampoc a la Georgette.
--Que has vist en Charles, Magdalena? No sé on hi és.
--I la Georgette? –va preguntar en Ferdinand, que també la buscava.
--Doncs, no els he vist –vaig respondre—. M’imagino que hi hauran anat cap al bar de la piscina.
Jo ja hi havia vist de coses com aqueixes, i encara molt més estranyes. No vaig voler mostrar-me tota preocupada. Però no podia impedir pensar-hi. I si jo fos capaç algun dia de...
--Magdalena, ¿què penses? –vaig sentir de cop i volta la veu d’en Jojo.
Jo, l’hi faig participar, en les meves sospites...
--Que hi penses, d’aquest embòlic? –li vaig preguntar.
--Sí. Quan algú fa un adulteri, serà perquè un cerca alguna cosa que no hi troba amb la seva parella –em va contestar, tot seriós i tranquil.
Jo també vaig estar ben tranquila, gairebé impasible a l’anglesa, per contestar:
--Sí, es cert. Jo he pensat això sovint. I tindré que fer-te una confessió: alguna vegada jo vaig tenir-ne un adulteri amb algun dels meus ex-xicots. I és perquè jo creia que ells feien el mateix... i creien que jo no m’adonava... Saps, quan algun em fa d’aquesta bestiesa, prefereixo tornar-li la mateixa moneda. Jo vull ésser fidel, però l’ésser humà és feble, i la carn també.
--Tens raó.
Però en Jojo volia saber quina cosa podrien fer-ne ells per sol.lucionar d’aqueix embòlic.
--Però les parelles de l’Anaïs i la Georgette son al caire de la ruptura. Que no podem fer-ne nosaltres alguna cosa per evitar-ho?
--M’agradaria. Això sembla un d’aqueixos vodevils que tant agradaven els meus avis.
Em vaig dirigir, amb pas ben firme, a on hi eren els dos infidels.
Vaig anar cap a l’indret on hi eren tots dos adúlters. Vaig obrir la porta. Els vaig veure i els vaig parlar, amb veu alta i firme. Ells, tot s’havien espantat i van xisclar. La Georgette duia el seu banyador mig caigut, amb els pits a la fresca, fortament abraçada al Charles.
--Charles, Georgette! Si us plau! Us heu tornat guillats? –va ser això que els vaig dir.
--AAAH!!! –tots dos van xisclar alhora, com a una pel.lícula d’horror.
Ells en tenien la cara vermella per la vergonya, sobretot en Charles.
--Em-em-em... em sap greu. D’aquest embòlic ha passat... perquè la Georgette és tant... que jo no em vaig poder resistir. ¡I jo m’estimo, l’Anaïs! Però... ha estat més fort que no pas jo. Elles son tant de diferents... ¿Que és veritat, Georgette?
--Sí, sí –va contestar ella, amb la veu firme, mig avergonyida però alhora convençuda d’allò que deia—. Em sap greu, Magdalena, d’haver-te donat d’aquest disgust. He estat deshonesta amb el meu xicot... al qual jo m’estimo molt. En Charles té raó, ens hem deixat portar... Ha estat una cosa sobtada, si vols, però bé...
--Esteu tots tranquils –els vaig contestar, amb els braços creuats—. Teniu sort: l’Anaïs i en Ferdinand no saben gens ni mica. Bé, marxeu-vos i no pequeu més.
Ja hi som. Ja parlo com a mossèn Joan, que em confessava quan jo era una nena.
I tot va tornar com abans. D’aquest vodevil es va acabar. En Charles i la Georgette van tornar amb les seves parelles, l’Anaïs i en Ferdinand, i es van fer petons amb passió, potser perquè allò era la única manera d’endegar tot això.
Jo, hi era al costat d’en Jojo. Les altres parelles hi eren al fons, amb l’Anaïs i en Charles asseguts a la vora de la piscina i xerrant, i la de la Georgette i en Ferdinand fent-se petons sense parar, dempeus. Jo i en Jojo hi parlavem sobre aquest embòlic.
--És increïble, Magdalena –digué ell—, la teva amiga Georgette, tant d’intel.ligent i tant de sensata..., ¿com ha pogut ella fer-ne d’aquesta bestiesa? I en Charles, el mateix.
--No sé... –vaig opinar, mig resignada— potser és com et vaig dir: nosaltres cerquem, quan fem d’adulteris, coses que no podem trobar en les nostres parelles. La Georgette té coses diferents a les de l’Anaïs.
--Quin tipus de coses?
--Doncs, no ho sé. És massa complex, massa difícil. Deixa’l estar.
Nosaltres ens vam abraçar i vam fer un petò, com qualsevol parella d’enamorats. Vam deixar anar els nostres pensaments, sobretot els inconfesables.
--Doncs jo vaig tenir un embòlic –va pensar en Jojo, i m’ho va confessar més endavant, en confiança, per això el trec aquí—, precisament ahir, amb aquella noia alemanya, l’Inga. A ella l’agradava molt la música clàssica, com a mi, i em va seducir amb el Concert en Fa Menor d’en Bach ó amb la Dança del Sable... N’espero que la Magdalena mai no sabrà d’això... Té raó, la carn és feble.
--Jo vaig tenir un embòlic –ara era jo la que hi pensava els meus amors inconfesables— amb aquell noi tant de simpàtic, el brasiler Sebastiao. Ell em va seducir amb aqueixa cançó La noia d’Ipanema, d’Antonio Carlos Jobim i en Vinicius de Moraes, que m’encanta. No vull que en Jojo pugui saber això... La carn és tant de feble...

MAGDALENA SERRA (Novel.la) CAPÍTOL II: L'HOME QUE ÉS EL MEU AMO

CAPÍTOL II:
L’HOME QUE ÉS EL MEU AMO





Us parlaré ara del meu amo. De l’home que és el meu amo, a la meva oficina.
Doncs, un dia al matí, hi soc a la meva feina. Asseguda davant l’ordinador. I al fons, hi sento la veu rogallosa del meu amo, el senyor Brissac, que fa una ordre a la Georgette:
--Senyoreta Klinsmann, si us plau! Necessito d’aqueix document de la fàbrica Chauvigny i Companyia.
--Sí, senyor Brissac –va contestar ella, molt servicial. No quedava més remei… L’home era així d’autoritari.
Té una mica de semblant l’actor Jean Rochefort, sobretot amb el seu personatge de la pel.lícula francesa Sortir de l’armari. Però d’aquest personatge era molt més amable que no pas ell, perquè d’aquest nano no n’és precisament un àngel...
Ara es dirigeix a mi per demanar-me una tasca, i amb la seva habitual manera de parlar, prepotent.
-- Senyoreta Serra, si us plau, ¿que té els documents del nostre client, el senyor Tedeschini de Roma?
--Sí, señor Brissac –el vaig contestar--. Però la traducció que vostè vol resultava una mica difícil. D’aquests senyors utilitzen un italià que sembla el llibret de les òperas d’en Verdi.
Es posa de braços creuats, i el paio, amb una expressió encara més emprenyada, em diu, sense aixecar massa la veu:
--Bé, senyoreta Serra, sé com a son els documents del senyor Tedeschini, però no necessito traduccions per Éditions Denoël ni tampoc per al Premi Nòbel de Literatura. Acabi d’aquesta traducció ràpid, si us plau.
Casualment tenia els papers amb la traducció ja fets i impresos. Se’ls vaig donar a la mà.
--Perdoneu-me, senyor Brissac. Ja son tots acabats. Aquí els té, senyor.
El paio se’ls va agafar, i sense canviar res del seu rostre, jo em vaig quedar enrabiada. Gairebé amb els braços als malucs, m’ho vaig mirar fixament mentra s’anava, i vaig pensar:
--Tu ets un merda, nano, collons! Perquè tu ets l’amo, t’hi creus que ets també l’amo del món?
Més tard, prenent alguna cosa amb la Georgette, em vaig desfogar, és clar.
-- D’aquest home és un porc, Georgette. Jo no puc continuar així.
--Jo tampoc –digué ella—. Però si hi fem alguna cosa, ens en podem quedar sense feina. D’aqueix nano és inflexible.
Vaig mirar de cua d’ull cap a la dreta, i sense abandonar la seriositat greu i la mala llet que tenia en aquell moment contra en Brissac, vaig dir:
--D’alguna vegada, jo penso en la venjança.
--Quin tipus de venjança? –va preguntar la Georgette, intrigada.
--Una venjança contra ell per les seves poca-soltades contra nosaltres. Almenys per poder-nos alleujar.
--Bona idea.
Després, quan hi era a casa meva, jo hi veia la televisió. La pel.lícula d’aquell dia era “Amélie”. La manera amb que ella feia venjança contra el botiguer que maltractava el seu empleat, em donà d’idees... D’aqueixa Amélie sap fer-ne de venjances molt originals. Jo, podria fer-ne de coses semblants.
I com jo era del tot emprenyada amb el meu amo, tot allò va ser una font d’inspiració.
Quan va acabar la pel.lícula, tot seguit em vaig asseure a la meva taula i vaig començar a fer una mena de plànol. Em vaig posar a dissenyar de plànols, els més complexes possible. Dubtava en executar-los, perquè jo no soc pas rancorosa... i sobretot pacifista.
Aleshores, segons les tàctiques d’en Louis Van Gaal al Barcelona, en Luis Fernández al París Saint-Germain i la sel.lecció francesa al Mundial’98, aleshores jo tindria... Mmm...
Deia això perquè el plànol, finalment, em sortia igualment que la tàctica d’un entrenador de futbol.
Com allò no era gaire clar, ho vaig deixar i me’n vaig anar a dormir.
L’endemà, a punt d’entrar un altre cop a la feina, i caminant amb la Georgette, jo hi parlava de tot allò que vaig fer la darrera nit.
--Que vas pensar-t’ho ahir, tot això, oi que sí?
--Sí.
La Georgette sembla desconfiar-ne. Ella no hi veu pas bé, tot això, potser.
--Magdalena –va dir—, em sap greu... però jo no sé si nosaltres fem la cosa correcta, amb aquesta venjança contra el senyor Brissac.
--Tens raó, Georgette. Aquesta nit vaig pensar sovint la mateixa cosa. No som assassines, és clar. Jo, nomès vull donar-li una petita lliçó al tirà, com ho han fet els xilens amb en Pinochet.
En aquell moment, truquen al meu telèfon mòbil. És per mi, és clar. Contesto, i alhora faig un somriure, perquè és algú que m’estimo ben especialment. I durant la conversació, jo parlo alhora en francès i català.
--Digui...? Ah, ets tu, Jojo! Sí, n’estic molt bè, nano. ¿Una cita amb mi...? Bè, aquesta tarda puc... Fins desprès, maco. Adéu.
(La part en itàlica és la part parlada en la nostra llengua).
Al fons, hi era la Georgette, que em mirava tot el temps de la conversa telefònica seriosa i amb els braços encreuats. És clar, no hi havia entès gens ni mica, d’allò que jo hi parlava.
Però com hi havia intuït que era algú de la meva terra, el Rosselló, va preguntar:
--Qui és? Algun amic del Rosselló?
--Sí. És en Josep, però tots els amics el diuen Jojo. Sinó, demà jo pensaré més la nostra venjança, però com hem dit abans, nosaltres no som assassines. No ens cal ésser tant de cruels com ell.
I després de fer-li d’aquest discurset, vaig passar a la feina, i ella també. Amb l’odiós Brissac a prop, no hi havia més remei.
I després de las feina, canviem la panoràmica de l’oficina i passem a la d’un carrer de París, tota plena de botigues de moda, voravies estretes i molts transeünts.
Hi soc al carrer, amb en Jojo. Jo i ell ens fem de petons a la boca, amb molt de passió.
La meva relació amb en Joseph és encara “amistosa”, d’amics que tenen dret a més coses apart. Jo m’estimo molt Jojo, però no vull perdre la meva independència. En tindré sempre respecte vers ell, i jo m’espero que ell ho tindrà igualment amb mi...
Com ell em veia preocupada, jo el vaig contar l’història del meu amo i jo, i sense deixar de tenir aquella expressió tant dolça i encisadora que m’encanta, em va dir, tot preocupat en la seva veu que em va arribar a les orelles:
--Escolta, “Magdaleneta”, si d’aqueix nano és de debò un tirà, fer-ne justícia per la teva pròpia mà no serveix per res.
--Sí, potser, però... no estic pas segura. Si hi hagués d’altres mètodes, seria magnífic. Almenys, per no fer la venjança jo mateixa.
En aquell moment, la Georgette hi era al carrer, i se’n troba amb nosaltres. Ens hi veu amb la mà de cadascú darrera l’esquena de l’altre, i ens fa un salut efusivament.
--Eeei! Com estàs, Magdalena? Jo, no sabia que vosaltres éreu per aquí. Qui és d’aquest noi tant maco?
Ens fem el salut. La Georgette se’n mira el noi i fa l’ullet. Ell li fa el salut en català, ella no compren res i ell ho repeteix en francès.
--És el meu estimadíssim amic Jojo –la vaig dir—, Georgette. Jojo, aquesta noia és la meva amiga Georgette. Hi treballa a la meva oficina.
--“Molt de gust”, Georgette.
--Com...?
--Perdona’m, jo vaig voler dir: “Enchanté”.
La Georgette em volia parlar d’alguna cosa ben important. Semblava del tot entusiasmada, com si l’hagués tocada la Loteria.
--Eeeeei! Magdalena! No pots imaginar-te què és el que hi ha passat, a la feina!!! ¿Que te’n recordes de l’amo, i de la nostra venjança contra ell, i d’altres coses...?
--Sí. I...?
Jo vaig contestar fredament, ja que no comprenia gens ni mica. I, a més a més, per una estona, amb la companyia agradable d’en Jojo, estaba decidida a oblidar-me de tot allò que tingués a veure amb l’odiós Brissac.
Ella s’ho explica tot, divertida i molt expressiva en contar la increïble història, almenys en el seu desenllaç.
--Bé, ¡doncs el senyor Brissac ha estat sorprès per la seva dona en un embòlic amb la seva secretària! La senyora Brissac hi havia anat per fer una visita sorpresa al seu marit. ¡I aleshores se’ls ha trobat tots dos damunt la taula del seu despatx fent dels pitjors posats del Kamasutra! ¡Tot allò era... surrealista!
Tots tres estàvem ben contents. Ben contents. En Jojo, com no sabia gaire de com era en Brissac, no podia compartir-ho allò de la mateixa manera que jo i la Georgette, però se’n va alegrar, en veure’m l’expressió d’alegria i triomf que tenia al rostre. I això, en parelles d’enamorats, ajuda a conèixer millor a l’altra persona.
--Bé, crec que a aquest nano no se l’hi veura el nas per alguns dies. Amb d’aquest embolic, hi estarà ben ocupat. ¿Què us sembla?
--Que és genial. ¡Millor que una venjança! S’ha fet justícia, sense que nosaltres hagueren fet res.

MAGDALENA SERRA (Novel.la) (PRIMER CAPÍTOL) COM VAIG CONÈIXER AL JOJO

MAGDALENA SERRA


PRIMER CAPÍTOL:
COM VAIG CONÈIXER AL JOJO






Em dic Magdalena Serra, soc de Perpinyà, ciutat catalana del Sud de França, diguem-ne a la Catalunya Nord, hi resideixo fa anys a Paris, i els contaré la història de la meva vida.
Tinc una manera ben peculiar de veure la vida, i alhora ben normal. No soc cap paia estranya.
Les meves senyes personals son: bruna, alta, prima, cabell llarg, molt atractiva, ulls blaus, ulleres, elegant i moderna alhora en el vestir.
La meva història comença un matí a París, qualsevol. Jo hi era a un “bistrot” parisenc qualsevol de la Rive Gauche, asseguda en una taula amb els meus amics Anaïs i Charles. Acabava d’arribar jo i ja me’ls veia com a gairebé sempre: acaramelats i fent-se petons.
Jo, feia temps que no tenia parella, i això ja em feia un gran complex d’inferioritat, unit a una enveja, no sé si sana o malaltissa, quan hi veia a una altra parella fent-s’ho.
Retrocediré una mica abans, quan hi entrava al “bistrot”...
Al fons, ells hi eren asseguts, mig abraçats, en una actitud del tot amorosa, amb un braç d’ell a sobre l’espatlla d’ella, fent ella el mateix amb un braç seu. I no reparaven pas, en la meva presència, ja que ells eren en el seu rotllo, és a dir, petó així, petó aixà. Fins que jo em vaig apropar i vaig dir:
--Hola! Vosaltres encara en parleu dels vostres amos? Què es el que passa?
Tots dos van deixar els petons, i em va contestar en Charles:
--Buf, el meu amo és un poca-solta. Vol que jo treballi més hores, perquè a ell l’hi cal més de personal, però cobrant el mateix sou!
Anaïs, seriosa, va dir:
--Sí, i jo també.
Mentre jo me’n mirava fixament la carta del “bistrot”, a veure què podia menjar, volia donar-lis un consell:
-- Hum, ¿perquè no cardeu vosaltres i així us en quedeu tots tranquils? El meu amo, és també un cap de cony, com es diu col.loquialment a la meva terra, però ningú no es perfecte, i... i...
Anaïs, que mentre hi havia encès una cigarreta (encara no s’havia fet la nova Llei antitabac), es va sorprendre, tot i que vaig veure la seva expressió tranquila, per contestar-me:
--Què es el que parles, ara? Cardar amb els meus maldecaps? Però què t’imagines?
Jo també em vaig sorprendre, en aquest cas de la seva resposta, com si s’hagués ofès. Com soc molt tranquila, vaig aconseguir només fer una expressió sorpresa amb els meus ulls, els meus ulls blaus grans, que es van obrir molt, però només un instant. No sé si l’Anaïs va notar això, doncs no va comentar ni dir res de res.
Però vaig aconseguir conservar la tranquilitat i vaig contestar:
--Jo feia broma, Anaïs. Bè, ¿què en penseu fer?
Anaïs no comprenia gens.
-- Com que “què pensem fer?”
Vaig intentar explicar tot això de la manera més clara que podia:
--No, jo dic que vosaltres no deveu agobiar-vos-en. La vida és dura, i la feina tambè. ¿Qué havíeu pensat que tot això era fácil? No, no ho és.
--Magda, no volem pas un sermó de part teva –va contestar en Charles.
Ara, vaig intentar justificar tot allò que deia.
--Qual sermó? ¡Jo parlo ben seriosament, Charles! Vull donar-vos un consell, i si en voleu, pugueu acceptar-ho.
Tots dos, sempre ben abraçadets, em miraven seriosos, sobretot l’Anaïs. En Charles va tornar a parlar:
--Molt bè, però ara, ¿perquè no ens en parleu de tu, per canviar?
De cop i volta, em sento insegura. Potser és la inseguritat acumulada per mi, però l’unica cosa que se’m va venir al cap va ser aixecar-me, agafar la bossa de mà, posar-me-la a l’espatlla i acomiadar-me d’ells.
--Er... –vaig dir— No, la meva vida, crec que no és important. Tinc problemes, el mateix que vosaltres. Però vull parlar sobre això demà, ¿d’acord? Ara me’n vaig, cap a la feina.
I me’n vaig anar a la feina. Abans d’esclatar, de manera figurada, és clar, per veure als meus estimats Anaïs i Charles massa acaramelats, mentre jo no tinc cap parella.
Les meves companyes de feina deien que semblava que hi sortia fum del meu indret on hi és la meva taula. Podria ser en sentit figurat, és clar, però era jo la que treia fum pel cap. I non sé si era en sentit figurat o literal, però tenia una angunia a sobre que ja em devorava viva.
Intentava tranquilitzar-me, és clar, obsessionar-me en la meva feina, però els meus pensaments, ben freqüents des de que era petita, em minvaven cada cop mes la meva autoestima. Estava alterada.
Sí, alterada perquè d’altres tenen sort... i jo, no.
Acabo aleshores pensant que en Charles i l’Anaïs sòn molt feliços com a parella, i jo, res. ¿Quan va ser l’ultima vegada que vaig cardar amb algú? Potser quan el general De Gaulle hi era encara a la guardería.
Potser jo tinc de la gelosia. Quan algú no tè pas parella, pensa tot això.
Hi penso tot això mentre intento treballar i me’n miro ben fixament el llapis.
Però el deixo caure damunt la taula, amb un moviment suau i ràpid alhora de la mà, i acabo pensant que serà millor oblidar-ho. És estúpid obsesionar-se amb aquestes poca-soltades.
És una mica com l’instint de supervivència, que t’ajuda a superar els obstacles i fins i tot els cops forts de la vida. Els pitjors son les morts d’algun ésser estimat, però aquell no era el moment per la depressió que tens per una pèrdua tant de greu. No, no s’havia mort ningú, ningú no hi havia aclucat els ulls en aquell moment, només que sentia que la morta era jo mateixa, morta i amb poques il.lusions per la vida.
Vaig continuar com podia la feina, i va passar un parell de dies. Aleshores jo hi era a un bar, molt animat i ple de gom a gom de nois i noies joves i de la meva edat.
Em vaig asseure al costat de la barra i vaig veure a la meva dreta un noi ben plantat, guapo de debò i amb un aire sensible que m’agradava molt. Tenia els ulls blaus com a jo, però amb cabell castany clar (jo, cabell bru) i aspecte intel.ligent. Vaig decidir xerrar amb ell, és clar.
El vaig preguntar el nom. Jo vaig dir després:
--“Jojo”. ¿Que et dius així?
Ell, tot tranquil, va contestar:
--No, jo em dic Joseph, ó Josep. Soc del Rosselló.
Jo vaig obrir els ulls molt, i vaig pensar:
“Del Rosselló, com a jo! Ja hi havia reconegut, el seu accent”.
Jo era ben contenta per aquell descobriment. I jo era boja per aquell noi tan ben plantat, encisador i atractiu, amb el qual en volia abraçar-me apassionadament i fer-li de petons.
--Doncs jo tambè soc d’allà! –vaig contestar--. El meu cognom és en Serra.
--I el meu, és en Malgrat –va contestar ell, amb una veu suau de vellut.
Jo no soc pas la típica dona romántica, tot i que nosaltres ens hem enamorat, però amb un altre estil. Jo soc com en Séneca, un nano escèptic, que a l’Imperi Romà hi havia de mirar-se de tenir compte amb tot, és a dir, amb els homes, amb els lleons del circ... Bè, avui no n’hi ha lleons pel carrer , només els paios.
Vam fer una passejada pels carrers parisencs, enmig del fred que hi havia, no gaire però que es notava certament. L’hivern parisenc, que encara no hi havia al punt més àlgid.
Després, a casa meva, vam fer això… sí, això, el que es fa al llit, amb la persona que t’estimes apassionadament.
Vam fer l’amor. En Jojo fuma un cigarret. Jo no fumo, no m’agrada gens ni mica.
Mentre col.locàvem les vànoves adequadament, després d’haver fet l’amor amb les vànoves a fora perquè el meu cos nu i el seu cos també nu tingueren una llibertat de moviments absoluta, vaig decidir parlar-ne, malgrat vaig voler fer broma. Vaig dir:
--Bé, parlem-ne, de coses d’allò més importants.
En Jojo no va agafar, l’acudit. Es va quedar una mica sorprès, i em va dir:
--Importants? Quines coses en poden ser molt més importants que no pas això, ep?
Jo vaig reaccionar una mica enrabiada, crec que va ser això, tot i que no vaig aixecar gens la veu. Vaig dir:
--Ximple, faig broma! Que és que t’ho creus tot, tu?
En Jojo va contestar, ben tranquil:
--No, Magdalena, això semblava que jo cardo molt malament, i tu em vols parlar com si això no tinguès cap importancia.
Vaig acceptar aquella resposta ben bé.
L’endemà, jo hi era novament a l’oficina, xerrant amb la Georgette, la meva millor amiga. Ella era una noia alta, pel-roja, ulls blaus…
--Aleshores, que és simpàtic, el nano? –va preguntar la Georgette.
--Oh, sí –vaig contestar jo—. I molt sensible. Té molt de respecte a les dones, i em va ajudar a rentar els plats.
--Vaja! Això no en fara mai, el meu noi –digué la Georgette, gairebé amb aire de resignació.
Més tard, quan vaig acabar la meva feina, vaig anar cap a un parc. Em vaig asseure a una banqueta. Vaig començar a llegir el diari, sense cap pressa, feliç i contenta, per haver-me tret un pes de sobre. Un pes que no em deixava viure. Un pes que em feia mal. Un pes...
Vaig mirar el rellotge de braçalet. I vaig comentar per a mi mateixa, amb ironia:
--...Son un quart i cinc minuts de tres. Allò vol dir que hi sòc amb ell des de... uuuum... quinze hores i trenta-dos minuts.
Em vaig aixecar de la banqueta del parc, i mentre el vent de l’hivern parisenc feia volar les fulles, jo continuava amb la meva expressió de felicitat, i pensava:
--Amb sort, podrè batir, el meu rècord. ¿Qual rècord? Mai no he estat amb un noi més de quatre dies. ¡N’espero arribar a tres anys!