FRACASSOS (PRIMER CAPÍTOL)

FRACASSOS



PRIMER CAPÍTOL




Tot va començar quan hi veia ella per la televisió la gran pel.lícula “8 ½” de Federico Fellini, i tindrem que imaginar-nos l’escena veient, tota sencera, l’escena de la caòtica i kafkiana roda de Premsa que en Guido Anselmi (Marcello Mastroianni) tenia que sofrir per la presentació del rodatge de la seva nova pel.lícula, del començament al final de la mateixa, que acaba con un imaginat suïcidi d’en Guido, fart de suportar aquella xerrameca interminable amb tots els periodistes bombardejant amb les seves preguntes, el seu productor impacient i d’altres que no el deixaven en pau ni tant sols un moment.
L’angoixa del personatge del Mastroianni, semblava que era la mateixa que ella sentia des de feia molt de temps.
Ella no sabia què fer, aleshores.
I qui és ella? Perquè ella pot ser qualsevol dona del planeta...
Es diu Meritxell Canals, la seva mare li va posar el nom per la patrona d’Andorra, país al qual hi havia residit algun temps quan era petita, però gairebé sempre ha viscut a Barcelona.
Però ara, separada des de fa dos anys, encara sense nova parella. Des d’aleshores, només va tenir un xicot, però només va durar un mes perquè ell li havia confessat que s’estimava una altra, tot i que quan es van conèixer ell hi havia dit això, però la Meritxell, potser tossuda o perquè s’havia enamorat profundament, com una beneita dels culebrons llatinoamericans, va assetjar-lo fins que va aconseguir enamorar-lo també. Quan ell no va poder més, van plegar, i això va ser la darrera vegada que ella va sentir als seus llavis uns altres llavis d’home.
Va intentar lligar amb nois a les discoteques, fins i tot va acudir als serveis de “putos”, és a dir, en llenguatge més elegant, prostituts, o nois de companyia. Només feia això darrer com a mesura provisional, tot esperant de conèixer un altre amor, un de debò, però encara no.
Per això, ella se sent tota fracassada.
I d’això va aquesta història, dels fracassos en general, o en una bona part, que amb l’ajut de la pobra Meritxell analitzarem una mica.
Ella intenta animar-se, les dones tenen sort de que la seva naturalesa és fort, que les ajuda a sortir-se’n, d’oblidar o intentar superar de traumes esgarrifosos del passat.
Va intentar asseure’s a un sofà per pensar-hi, meditar, reflexionar...
Pensar-hi...
Meditar...
Reflexionar...
A poc a poc, va decidir fer una passejada, a veure si així s’animava. No tenia cap sentit quedar-se tota quieta, potser tot esperant el final d’una vida que semblava inútil, buida, com el personatge del camperol d’una altra obra mestra del cinema, “Els combregants” d’Ingmar Bergman, que, desesperat, demanava consell al pastor de l’església protestant d’Uppsala (la ciutat sueca on va néixer el director), i com aquest no va saber donar-s’ho, perquè va perdre la seva dona pocs anys abans i estava perdent la seva fe en Déu a poc a poc, finalment es suïcidava amb un tret de la seva escopeta.
El més curiós era que el camperol suec no era un home solitari, sinó casat, amb cinc fills i la seva dona esperava un sisè. Però quan hi decideixes fer una cosa tant de terrible com el suïcidi quan tens una família que et pot ajudar, potser hi ha una cosa encara més dura i terrible que et treu tota esperança...
No, no és que la Meritxell hi pensés en suïcidar-se, ella és més aviat poruga per això, no tindria potser el més mínim coratge per agafar una escopeta i matar-se.
Però va decidir la Meritxell aixecar-se del sofà i anar-se cap al carrer.
Potser per instint de supervivència.
Potser perquè necessitava sobreviure.
Potser perquè el seu subconscient el deia que des d’ara mateix hi començava una nova vida.
I com la Meritxell és ben cinèfila, aleshores hi pensa en la música de Georges Delerue per la pel.lícula “Jules i Jim” de François Truffaut, aqueixa música amb aires de marxa tocada per una banda musical de poble. Així pot ambientar-se ella mateixa la seva sortida cap a bufar un aire fresc. Bé, a la gran ciutat, l’aire fresc només es pot trobar als grans jardins o a les zones del camp, i a Barcelona, tenim que anar-nos cap al Tibidabo i on comença la Serra de Collserola.
Però primer de tot es va situar, es va col.locar, com si volgués trobar-se a un mapa, ella, una apassionada de la Geografia.
A més a més, en sortir al carrer, ella sentia una mena de metamorfosi dins seu, com el personatge d’en Kafka, però no per esdevenir-la un animal estrany i repugnant, sinó un animal desitjós de sexe.
La Meritxell va sortir al carrer, intentava aparentar calma, però per dins tenia un foc que no podia apagar ni amb l'aigua de la màniga dels bombers de tota la ciutat.
No sabia si era un foc de la passió, incontrolable, gegant, la bomba d'Hiroshima que tot s’esdevé pura passió amorosa a punt d'esclatar, o bé un foc d'odi, de persona farta de sentir-se maltractada, oprimida, marginada, insultada… que en altres països acaben tirant pedres als tancs israelians a Palestina o cremant cotxes als suburbis marginals de ciutats franceses.
No, no era un foc “polític”. Era un foc passional al cent per cent.
Va caminar diverses hores pels carrers de la ciutat sense rumb fix. Ja es feia de nit, i va entrar en un bar de copes, el típic de disseny, música alta, llum una mica tènue…
Va demanar una copa, estava destrossada després de tanta caminada. Li feien mal els peus.
Anava a beure la copa d'un glop, tal era la seva desesperació, però es va aturar tot seguit i va obrir els ulls com a plats, encara que va tractar de guardar calma.
Allà mateix, davant dels seus nassos, hi havia un noi guapíssim, alt, aires com de model, cabell castany, ulls blaus, vestit de manera informal. Coneixia aquest aspecte, l'havia vist moltes vegades en les seves visites a París. Se li va acostar, amb la copa en la mà, li va somriure i li va dir:
--Hola, em dic Meritxell. I tu?
--François – va dir ell, amb un fort accent francès.
Va intuir era que ell era francès. Sempre l'havien atret els nois del país veí, es cuiden més el físic que no pas els d'aquí. Va tractar ella de seduir-ho amb el seu perfecte domini de la llengua de Victor Hugo:
--Vous êtes français, n’est-ce pas?
--Ouais – va dir ell, amb entonació parisenca, molt musical.
--J’aime beaucoup votre pays, François…

La pronunciació perfecta de la Meritxell era una cosa que al François agradava moltíssim. A més, aquella dona tan atractiva que li parlava l'atreia molt. Mentre ella tractava de lligar-s'ho amb una mena d'oda a la cultura francesa, una cosa a la qual els gals són molt sensibles, sentia que una mena d'imant l'atreia. Ella sentia el mateix, però no es movia de lloc, no calia. Era en François qui s'acostava cap a ella.
Van començar a parlar d'ells mateixos, de les seves coses, del temps, de tant com a ell li agradava d’allò espanyol. La Meritxell no treia els ulls d'aquell oncle tan maco i irresistible amb aires de macarró de platja. Ell tampoc.
Van decidir seure's a una zona del bar de copes, una mena de sofà. A poc a poc, les mans de tots dos semblaven tenir vida pròpia. Mentre parlaven sense treure's la vista fixa l'un de l'altre, les seves mans havien passat d'agafar-se i barrejar-se els dits d’ells a ser damunt de les seves espatlles, fins que es van abraçar, i es comencen a donar petonets suaus en les galtes mútuament, fins que ella porta aquests petons als llavis d'ell.
Les llengües d'ells es fonen en una espècie d'espiral, en un petó apassionat. Ell demostrava experiència en això, semblava haver-se fet de petons amb centenars de dones. La Meritxell va acabar aixecant-se un moment, interrompent l'interminable petó, per seure's sobre els genolls del François i continuar l'interminable ball de llengües dins les boques.
Ara les mans anaven a llocs dels cossos d'ells que en un lloc públic no es poden posar-hi: els pits d'ella, l'entrecuix d'ell… La semi-penombra i la llum tènue del bar de copes els donava una certa intimitat en la seva irrefrenable passió. La Meritxell i en François sembla que comencen a esbufegar, més que fer el típic “mmmmmmh…” de quan dos amants es fan un petó.