Entradas populares

Total de visualitzacions de pàgina:

Seguidors

divendres, 18 de febrer de 2011

FRACASSOS (CAPÍTOL IV)

CAPÍTOL IV




Ara, ella se’n recorda de tot això, i com a la televisió, fa una pausa dels seus records, no per posar publicitat, sinó per fer un sospir.
Un sospir romàntic, potser. Ella sap que això fa una mica cursi, ella sempre s’ha odiat ben bé d’allò més cursi, però just en aquell moment ella ho sentia així.
Però la cosa se’n va acabar quatre anys després per una tragèdia personal del noi. Allò va deixar enfonsada a la pobra Meritxell.
La Meritxell se’n recordava d’una amiga que hi havia tingut un xicot, amb el qual va trencar, va estar molt de temps sense saber res d’ell, i de cop i volta, va saber per casualitat que ell era mort dos mesos abans per culpa d’un atac cerebral. Aquest és un d’aqueixos fracassos que esmentem i analitzem en aquesta novel.la, el fracàs d’una relació amorosa i la marxa d’un d’ells fora de la casa comú. En aquest cas, era ell qui s’havia marxat, qui hi havia plegat.
També l’amiga era destrossada per aquell trencament i aquella mort. Tot i que la Meritxell encara tenia sort de que l’amic i ex xicot encara era viu...
Però va decidir animar-se, no valia la pena deprimir-se, almenys era allò que hi pensava aleshores.
Va decidir recordar-se novament d’aquell noi, el que hi havia esmentat abans, almenys recordar-se’n d’allò més bo que van tenir al llarg de la seva relació amorosa.
I li venien al cap algunes de les moltes sessions de llit que van tenir. Que, si haguessin estat enregistrades en vídeo, serien perfectes per a una pel.lícula porno, tot i que més reals i no tan exagerades com son gairebé sempre d’aquest tipus de pel.lícules.
Com a sempre, va decidir que, després de recordar-se d’allò, tenia que canviar el xip i pensar-hi en una altra cosa. Sobreviure.
I com molt sovint utilitzava de pel.lícules per animar-se’n, d’algunes escenes ben conegudes per això, ara tenia la ment en blanc, no en sabia gens de qual li podria fer servir...
La ment en blanc...
No era pas per culpa seva, sinó perquè els recursos que utilitzes per sortir d’algun moment dolent, igualment que els clàssics remeis de l’àvia, no sempre serveixen.
No, no era pas d’aquell moment per fer servir pel.lícules. Potser la darrera escena del “8 ½” de Fellini, li va venir tot just al cap en fer-ne d’aquesta darrera reflexió, però en calien d’escenes noves, tot es té que renovar.
Però la ment de la Meritxell, sempre inquieta, va trobar un altre recurs: com a bona admiradora de la cultura francesa, se’n va recordar del Georges Brassens, aquell gran cantautor amb cançons iròniques i tendres alhora.
Va cercar algun dels CDs de música (i fins i tot alguna d’aquelles antigues cintes de cassette) amb cançons del Brassens, per sentir-ne alguna, qualsevol, la primera que trobés.
Però se’n va trobar primer de tot amb un CD del Gustav Mahler, la seva Cinquena Simfonia, i tot i que volia sentir alguna cosa més alegre, va decidir ràpidament sentir al Mahler, d’aquella meravellosa Cinquena Simfonia, una música lenta, suau i majestuosa, però molt, molt trista.
Ja no importava allò de la tristesa per a ella. Si no pots amb la tristesa, apa, uneix-te a la tristesa. Va engegar l’equip compacte i va sentir, des del començament fins al final, la Cinquena Simfonia de Gustav Mahler. Ja l’hi havia sentit a la pel.lícula “La mort a Venècia” de Luchino Visconti, leitmotiv de la mateixa.
I s’hi imaginava a ella mateixa a la coberta d’aquell vaixell que duia cap a Venècia al malaguanyat protagonista, tot i que ella no acabaria enamorada d’una noieta amb aspecte de querubí, com li passava al protagonista amb el Tadzio i el seu aspecte de no haver trencat mai un plat.
I si tenia que arribar-li la mort, com a ell... doncs, va pensar ella, que sigui aviat.