Entradas populares

Total de visualitzacions de pàgina:

Seguidors

divendres, 18 de febrer de 2011

FRACASSOS (CAPÍTOL II)

CAPÍTOL II



Des de que li va passar tot això a la Meritxell fins el començament d’aquest nou capítol, han passat més aviat dos mesos.
Sembla que ella, en conèixer el noi francès dit François, ha agafat seguretat en si mateixa, ara pot fer una expressió que no semblava de nina del Museu de Cera.
Aquell matí, ella anava cap a la seva feina, auxiliar administrativa a una empresa. Agafava el seu cotxe i anava Diagonal cap avall.
Posava un CD a l’aparell del cotxe i sentia el “Concert en Fa Menor” de Johann Sebastian Bach. El coneixia d’haver-lo sentit a la pel.lícula “La Hanna i les seves germanes” de Woody Allen, una de les obres mestres del mestre novaiorquès. Però la Meritxell coneixia ben bé l’obra del genial músic alemany, els seus pares eren melòmans de tota la vida.
No volia sentir la ràdio, almenys els programes polítics d’aquella hora del matí. Excepte els programes de les ràdios catalanes, més civilitzats, la majoria eren més aviat dels temps de les cavernes, una mica com la Inquisició, que a França utilitzaven com a pretext per justificar la invasió de l’any 1808 per part d’en Napoleó Bonaparte, a l’estil bon samarità que vol ajudar un país oprimit.
Així doncs, la música clàssica l’ajudava a relaxar-se, a oblidar-se dels problemes, siguin quotidians o de qualsevol cosa.
Va arribar cap a on hi era l’empresa. Va aparcar el cotxe al pàrquing de la mateixa, a l’exterior.
No se’n va recordar la Meritxell de mirar-se el seu compte corrent al Banc, ho podia mirar amb Internet, però calculava que encara li restaven diversos euros per acabar el mes, i que en poc de temps cobraria.
Per sort, a l’empresa el sou era força bo, però hi havia tingut de problemes financers per algunes reformes que hi havia tingut que fer a casa seva. Per això, esperava impacientment l’arribada del sou, com els agricultors esperen l’arribada de la pluja si hi ha massa sequera.
Més tard, en sortir al carrer després d’acabada la feina del dia, torna cap al pàrking i se’n va cap a casa. Engega el cotxe i surt al carrer.
En vint minuts arribava cap a casa. Ella resideix a la zona alta de Barcelona, gairebé on acaba la Diagonal, l’avinguda que travessa la ciutat d’Oest a Est. Va deixar el cotxe al garatge veïnal i es va asseure al sofà de la sala.
De cop i volta, se’n va recordar d’un dia en que va agafar el seu ex marit amb la seva amant al llit. Bé, no els va sorprendre directament, és a dir, entrar-hi, xisclar i dir tota mena de malediccions. Com a bona cinèfila, va pensar en una venjança tipus comèdia, més aviat gamberra, gairebé a la Benny Hill.
Què va fer, aleshores? Com el llit on hi eren el marit i la noia (l’amant, és clar), en plena acció amatòria tipus pel.lícula porno, tenia un sistema automàtic, amb comandament a distància, que podies fer que el llit es doblés per la meitat, doncs amb molta cura i sense fer cap soroll, va agafar la Meritxell el comandament, va comprovar que aquest tenia les piles posades i a punt, i ho va accionar.
Com en qualsevol espectacle d’humor negre, el llit va començar a poc a poc a moure’s, a juntar-se les dues meitats com un sandvitx, amb tots dos a dins, i en el mateix moment que ells feien un coit anal, amb el membre d’ell tot just a l’interior del cul d’ella.
La Meritxell se’n va fer un tip de riure en recordar-se’n. És clar que quan tots dos van poder sortir d’aquell sandvitx, i sobretot quan ell va poder treure el penis d’aquell forat, que amb l’horror del moment s’havia quedat embussat, enmig del mal que li feia al marit un dolor així en un lloc del cos tant delicat, va demanar que ella la perdonés, i l’amant se’n tapava com podia, amb les mans, amb les vànoves...
Tots intentaven dir la frase tòpica d’aquestes situacions, això no és el que sembla, t’ho podem explicar...
La Meritxell no va acceptar allò, és clar, i a sobre no podia fer-ne l’expressió seriosa que calia a aquell afer d’una dona amb banyes al seu llit, a casa seva. Era perquè el riure de veure’ls tots dos atrapats enmig d’aquell sandvitx era tant divertit, que per si mateix ja era força càstig.
En aquell moment que va deixar de recordar-se d’aquells esdeveniments del seu ex marit, va sonar el telèfon mòbil. Tenia posada la música d’una sarabanda per a violoncel de Johan Sebastian Bach, una mica trista, que va posar perquè l’havia sentida a la pel.lícula “Com en un mirall” de Bergman. Tothom la deia que allò semblava “música de morts”, però a ella li agradava, anava amb el seu caràcter.
Va contestar, no va ser res d’original, amb el clàssic...
--Digui?
--Soc jo –va contestar una veu d’home amb accent estranger.
--Ah, hola, maco...
Era el noi francès, aquell amb el qual ella hi havia tingut un “petit flirt” quan es volia desfogar d’aquell seguit interminable que l’angoixava tant.
Van tenir una petita conversa, tres o quatre minuts. Van parlar de coses tòpiques, aquell dia no era per fer una conversa de les que feien els filòsofs grecs, que després han passat a la Història.
Ell hi havia parlat en català, ja que era del Rosselló, amb aqueix accent francès que tenen la majoria de rossellonesos quan parlen. Semblava un d’aqueixos locutors de Ràdio Arrels que parla amb aquest mateix accent (la majoria d’ells tenen un català millor).
I així, la Meritxell va arribar cap a casa. Va deixar el cotxe al carrer, aquest cop va trobar un bon lloc tot al davant de casa seva.