Entradas populares

Total de visualitzacions de pàgina:

Seguidors

divendres, 18 de febrer de 2011

FRACASSOS (CAPÍTOL III)

CAPÍTOL III



Ara ens trobem a un funeral. Han passat tres setmanes. La Meritxell és present, i per homenatge al difunt, com que era membre d’una petita orquestra, els seus companys fan un fragment de “La mort i la donzella” de Schubert. La tristor i bellesa alhora de la música, que va d’una noia que és a punt d’aclucar els ulls, fa volar la imaginació de la nostra protagonista.
Però després de tornar cap a casa seva, va tenir un desmai. Va anar al metge i no la va trobar res d’important. Potser una baixada de sucre, però sense perill d’acabar diabètica.
Potser allò que va veure al funeral esmentat la va impressionar, tot i que ella, que sempre ha sabut ésser impassible, a la manera anglesa que sempre va admirar de valent, va conservar la calma i el “savoir faire”. Ves a saber.
Tornem a sentir la música de “La mort i la donzella”, melancòlica i dolça alhora. La duu mentalment als temps que no direm prehistòrics, sinó de quan la Meritxell era una nena, quan la seva mare va aclucar els ulls.
S’hi veia ara a l’hospital, quan la mare agonitzava de càncer de pulmó al llit i hi eren el seu pare, la seva germana i el seu futur marit, tots plorant davant la inevitable mort. Però la Meritxell no plorava pas.
Perquè? Perquè la seva relació amb la seva mare no hi havia sigut gaire bona. Era com aqueixos personatges d’Ingmar Bergman. El director suec hi havia tingut un pare sever, un pastor protestant que per qualsevol bestiesa agafava una fusta i l’hi donava amb ella. Finalment, ell tenia que fer-li un petó a la mà del pare, en senyal de submissió i alhora humiliació.
No, no és que la mare hagués sigut igual amb ella, que l’hagués pegat i finalment la Meritxell tenia que fer-li un petó a la mà d’ella, però sovint es sentia humiliada de la mateixa manera.
Son tantes coses adverses que l’han passat a la seva vida... Això la fa meditar profundament, mentre sent mentalment la música de Schubert. Sent ella un profund odi cap a la Humanitat, no sap si per la mena de gent que l’ha tocat en desgràcia conèixer, o no sap perquè, però sovint sent això. Potser pel seu ex marit, ja sabem que és una cosa ben tòpica, de telenovel.la barata o de pel.lícula tòpica, però els tòpics, alguna vegada, son realitat. Només alguna vegada, no aprofitem per fer-los com els retrats fidels de la vida.
Això mateix és el que diria ella.
O potser, passada una estona, ella renegaria d’aquestes paraules...
Ves a saber.
Ara, ella se’n recorda que també va tenir una aventura extramatrimonial durant el seu matrimoni, el que passa és que ella tenia més motius per això, normalment les dones, quan tenen d’això, sempre tenen un motiu per justificar-ho.
Ella hi havia llegit al diari un anunci d’una colla d’amics, solters, separats i divorciats, així que va anar cap allà.
Era una colla amb gent de quaranta anys per amunt, no hi havia de joves. Potser a ella li semblava estrany, però ella ja tenia més de trenta, no eren massa grans.
Doncs, allà va veure-hi un noi que li agradava. Duia ulleres, no de pasta, sinó més lleugeres.
--Hola.
--Hola.
Es van saludar enmig del soroll de la sala, que com hi havia acabat la tertúlia que feien (sobre l’actualitat política), després en posaven música en alt volum, costava una mica entendre’s si no feies la veu més alta. I, és clar, hi havia que començar amb els saluts, l’educació davant tot.
Comencen a parlar, a xerrar. En pocs minuts, se n’obliden de la resta d’assistents a la tertúlia, de la música que l’organitzadora posa després de la mateixa.
Van tocar ells diversos temes, i van arribar a un d’insòlit, sobretot en allò que podia consistir en que cadascú d’ells intentava lligar amb l’altre: les frases més famoses d’en Groucho Marx:
--“Jo, no oblido mai un rostre, però en el seu cas, en faré una excepció”.
--“No dispareu fins que no hi hàgiu vist el blanc dels seus ulls”.
--“Me’n vaig a fer la migdiada. No m’espereu en els propers segles”.
I així diverses frases més, en una hora d’interminable conversa. Com la música, quan va començar a sonar, ja era molt forta, van tenir que parlar-se a l’orella l’un a l’altre. L’atracció mútua ja era evident. La Meritxell ja hi havia començat a enamorar-se del noi quan la tertúlia, en sentir-ho defensant els seus punts de vista amb un estil enèrgic però educat alhora, sense cap prepotència.
Quan va acabar la tertúlia, tots dos van decidir anar-se al carrer, buscar un indret una mica més íntim per continuar amb la xerrada. Ara, ella i ell ja anaven agafats del braç, com dos vellets, però ja era un detall de que allò ja anava més enllà.
--Que busquem un indret on puguem xerrar tranquils? –va suggerir la Meritxell.
--Sí –va contestar ell—. Però no sé si n’hi ha algun per aquí a prop...
Finalment, després de regirar el barri, van trobar una petita discoteca que hi és tot just al costat de l’indret on hi és la tertúlia. Era una discoteca i bar de copes, barreja de totes dues coses. Van entrar-hi.
Van prendre unes copes i van ballar una mica. Millor dit, van intentar ballar, cap dels dos no era gens dotat pel ball, no serien mai uns nous ballarins de la “Febre de Dissabte a la nit”, és clar.
Es van asseure a una mena de sofà, o un selló ample, per continuar xerrant. Ella, mentre ell parlava, l’agafava un dit d’una mà d’ell amb la seva, concretament li agafava el dit petit.
Seria per això que ell li va fer un petó a la galta. Ella va respondre amb un altre a la galta d’ell.
Tot això d’una manera dolça i cadenciosa.
El tòpic que és obligatori a les històries d’amor va venir tot just després, és clar. Després dels preliminars (els petits petons a les galtes de cadascú, primer un, després un altre) van arribar.
Finalment, ell es va atrevir a fer-la a ella un petó, molt breu, d’un segon, als llavis. Ella va fer una expressió aparentment sorpresa, però al final, la Meritxell es va abraçar a ell i van continuar amb un petó apassionat. No sabem quina durada va tenir.