FRACASSOS (CAPÍTOL IV)

CAPÍTOL IV




Ara, ella se’n recorda de tot això, i com a la televisió, fa una pausa dels seus records, no per posar publicitat, sinó per fer un sospir.
Un sospir romàntic, potser. Ella sap que això fa una mica cursi, ella sempre s’ha odiat ben bé d’allò més cursi, però just en aquell moment ella ho sentia així.
Però la cosa se’n va acabar quatre anys després per una tragèdia personal del noi. Allò va deixar enfonsada a la pobra Meritxell.
La Meritxell se’n recordava d’una amiga que hi havia tingut un xicot, amb el qual va trencar, va estar molt de temps sense saber res d’ell, i de cop i volta, va saber per casualitat que ell era mort dos mesos abans per culpa d’un atac cerebral. Aquest és un d’aqueixos fracassos que esmentem i analitzem en aquesta novel.la, el fracàs d’una relació amorosa i la marxa d’un d’ells fora de la casa comú. En aquest cas, era ell qui s’havia marxat, qui hi havia plegat.
També l’amiga era destrossada per aquell trencament i aquella mort. Tot i que la Meritxell encara tenia sort de que l’amic i ex xicot encara era viu...
Però va decidir animar-se, no valia la pena deprimir-se, almenys era allò que hi pensava aleshores.
Va decidir recordar-se novament d’aquell noi, el que hi havia esmentat abans, almenys recordar-se’n d’allò més bo que van tenir al llarg de la seva relació amorosa.
I li venien al cap algunes de les moltes sessions de llit que van tenir. Que, si haguessin estat enregistrades en vídeo, serien perfectes per a una pel.lícula porno, tot i que més reals i no tan exagerades com son gairebé sempre d’aquest tipus de pel.lícules.
Com a sempre, va decidir que, després de recordar-se d’allò, tenia que canviar el xip i pensar-hi en una altra cosa. Sobreviure.
I com molt sovint utilitzava de pel.lícules per animar-se’n, d’algunes escenes ben conegudes per això, ara tenia la ment en blanc, no en sabia gens de qual li podria fer servir...
La ment en blanc...
No era pas per culpa seva, sinó perquè els recursos que utilitzes per sortir d’algun moment dolent, igualment que els clàssics remeis de l’àvia, no sempre serveixen.
No, no era pas d’aquell moment per fer servir pel.lícules. Potser la darrera escena del “8 ½” de Fellini, li va venir tot just al cap en fer-ne d’aquesta darrera reflexió, però en calien d’escenes noves, tot es té que renovar.
Però la ment de la Meritxell, sempre inquieta, va trobar un altre recurs: com a bona admiradora de la cultura francesa, se’n va recordar del Georges Brassens, aquell gran cantautor amb cançons iròniques i tendres alhora.
Va cercar algun dels CDs de música (i fins i tot alguna d’aquelles antigues cintes de cassette) amb cançons del Brassens, per sentir-ne alguna, qualsevol, la primera que trobés.
Però se’n va trobar primer de tot amb un CD del Gustav Mahler, la seva Cinquena Simfonia, i tot i que volia sentir alguna cosa més alegre, va decidir ràpidament sentir al Mahler, d’aquella meravellosa Cinquena Simfonia, una música lenta, suau i majestuosa, però molt, molt trista.
Ja no importava allò de la tristesa per a ella. Si no pots amb la tristesa, apa, uneix-te a la tristesa. Va engegar l’equip compacte i va sentir, des del començament fins al final, la Cinquena Simfonia de Gustav Mahler. Ja l’hi havia sentit a la pel.lícula “La mort a Venècia” de Luchino Visconti, leitmotiv de la mateixa.
I s’hi imaginava a ella mateixa a la coberta d’aquell vaixell que duia cap a Venècia al malaguanyat protagonista, tot i que ella no acabaria enamorada d’una noieta amb aspecte de querubí, com li passava al protagonista amb el Tadzio i el seu aspecte de no haver trencat mai un plat.
I si tenia que arribar-li la mort, com a ell... doncs, va pensar ella, que sigui aviat.

FRACASSOS (CAPÍTOL III)

CAPÍTOL III



Ara ens trobem a un funeral. Han passat tres setmanes. La Meritxell és present, i per homenatge al difunt, com que era membre d’una petita orquestra, els seus companys fan un fragment de “La mort i la donzella” de Schubert. La tristor i bellesa alhora de la música, que va d’una noia que és a punt d’aclucar els ulls, fa volar la imaginació de la nostra protagonista.
Però després de tornar cap a casa seva, va tenir un desmai. Va anar al metge i no la va trobar res d’important. Potser una baixada de sucre, però sense perill d’acabar diabètica.
Potser allò que va veure al funeral esmentat la va impressionar, tot i que ella, que sempre ha sabut ésser impassible, a la manera anglesa que sempre va admirar de valent, va conservar la calma i el “savoir faire”. Ves a saber.
Tornem a sentir la música de “La mort i la donzella”, melancòlica i dolça alhora. La duu mentalment als temps que no direm prehistòrics, sinó de quan la Meritxell era una nena, quan la seva mare va aclucar els ulls.
S’hi veia ara a l’hospital, quan la mare agonitzava de càncer de pulmó al llit i hi eren el seu pare, la seva germana i el seu futur marit, tots plorant davant la inevitable mort. Però la Meritxell no plorava pas.
Perquè? Perquè la seva relació amb la seva mare no hi havia sigut gaire bona. Era com aqueixos personatges d’Ingmar Bergman. El director suec hi havia tingut un pare sever, un pastor protestant que per qualsevol bestiesa agafava una fusta i l’hi donava amb ella. Finalment, ell tenia que fer-li un petó a la mà del pare, en senyal de submissió i alhora humiliació.
No, no és que la mare hagués sigut igual amb ella, que l’hagués pegat i finalment la Meritxell tenia que fer-li un petó a la mà d’ella, però sovint es sentia humiliada de la mateixa manera.
Son tantes coses adverses que l’han passat a la seva vida... Això la fa meditar profundament, mentre sent mentalment la música de Schubert. Sent ella un profund odi cap a la Humanitat, no sap si per la mena de gent que l’ha tocat en desgràcia conèixer, o no sap perquè, però sovint sent això. Potser pel seu ex marit, ja sabem que és una cosa ben tòpica, de telenovel.la barata o de pel.lícula tòpica, però els tòpics, alguna vegada, son realitat. Només alguna vegada, no aprofitem per fer-los com els retrats fidels de la vida.
Això mateix és el que diria ella.
O potser, passada una estona, ella renegaria d’aquestes paraules...
Ves a saber.
Ara, ella se’n recorda que també va tenir una aventura extramatrimonial durant el seu matrimoni, el que passa és que ella tenia més motius per això, normalment les dones, quan tenen d’això, sempre tenen un motiu per justificar-ho.
Ella hi havia llegit al diari un anunci d’una colla d’amics, solters, separats i divorciats, així que va anar cap allà.
Era una colla amb gent de quaranta anys per amunt, no hi havia de joves. Potser a ella li semblava estrany, però ella ja tenia més de trenta, no eren massa grans.
Doncs, allà va veure-hi un noi que li agradava. Duia ulleres, no de pasta, sinó més lleugeres.
--Hola.
--Hola.
Es van saludar enmig del soroll de la sala, que com hi havia acabat la tertúlia que feien (sobre l’actualitat política), després en posaven música en alt volum, costava una mica entendre’s si no feies la veu més alta. I, és clar, hi havia que començar amb els saluts, l’educació davant tot.
Comencen a parlar, a xerrar. En pocs minuts, se n’obliden de la resta d’assistents a la tertúlia, de la música que l’organitzadora posa després de la mateixa.
Van tocar ells diversos temes, i van arribar a un d’insòlit, sobretot en allò que podia consistir en que cadascú d’ells intentava lligar amb l’altre: les frases més famoses d’en Groucho Marx:
--“Jo, no oblido mai un rostre, però en el seu cas, en faré una excepció”.
--“No dispareu fins que no hi hàgiu vist el blanc dels seus ulls”.
--“Me’n vaig a fer la migdiada. No m’espereu en els propers segles”.
I així diverses frases més, en una hora d’interminable conversa. Com la música, quan va començar a sonar, ja era molt forta, van tenir que parlar-se a l’orella l’un a l’altre. L’atracció mútua ja era evident. La Meritxell ja hi havia començat a enamorar-se del noi quan la tertúlia, en sentir-ho defensant els seus punts de vista amb un estil enèrgic però educat alhora, sense cap prepotència.
Quan va acabar la tertúlia, tots dos van decidir anar-se al carrer, buscar un indret una mica més íntim per continuar amb la xerrada. Ara, ella i ell ja anaven agafats del braç, com dos vellets, però ja era un detall de que allò ja anava més enllà.
--Que busquem un indret on puguem xerrar tranquils? –va suggerir la Meritxell.
--Sí –va contestar ell—. Però no sé si n’hi ha algun per aquí a prop...
Finalment, després de regirar el barri, van trobar una petita discoteca que hi és tot just al costat de l’indret on hi és la tertúlia. Era una discoteca i bar de copes, barreja de totes dues coses. Van entrar-hi.
Van prendre unes copes i van ballar una mica. Millor dit, van intentar ballar, cap dels dos no era gens dotat pel ball, no serien mai uns nous ballarins de la “Febre de Dissabte a la nit”, és clar.
Es van asseure a una mena de sofà, o un selló ample, per continuar xerrant. Ella, mentre ell parlava, l’agafava un dit d’una mà d’ell amb la seva, concretament li agafava el dit petit.
Seria per això que ell li va fer un petó a la galta. Ella va respondre amb un altre a la galta d’ell.
Tot això d’una manera dolça i cadenciosa.
El tòpic que és obligatori a les històries d’amor va venir tot just després, és clar. Després dels preliminars (els petits petons a les galtes de cadascú, primer un, després un altre) van arribar.
Finalment, ell es va atrevir a fer-la a ella un petó, molt breu, d’un segon, als llavis. Ella va fer una expressió aparentment sorpresa, però al final, la Meritxell es va abraçar a ell i van continuar amb un petó apassionat. No sabem quina durada va tenir.

FRACASSOS (CAPÍTOL II)

CAPÍTOL II



Des de que li va passar tot això a la Meritxell fins el començament d’aquest nou capítol, han passat més aviat dos mesos.
Sembla que ella, en conèixer el noi francès dit François, ha agafat seguretat en si mateixa, ara pot fer una expressió que no semblava de nina del Museu de Cera.
Aquell matí, ella anava cap a la seva feina, auxiliar administrativa a una empresa. Agafava el seu cotxe i anava Diagonal cap avall.
Posava un CD a l’aparell del cotxe i sentia el “Concert en Fa Menor” de Johann Sebastian Bach. El coneixia d’haver-lo sentit a la pel.lícula “La Hanna i les seves germanes” de Woody Allen, una de les obres mestres del mestre novaiorquès. Però la Meritxell coneixia ben bé l’obra del genial músic alemany, els seus pares eren melòmans de tota la vida.
No volia sentir la ràdio, almenys els programes polítics d’aquella hora del matí. Excepte els programes de les ràdios catalanes, més civilitzats, la majoria eren més aviat dels temps de les cavernes, una mica com la Inquisició, que a França utilitzaven com a pretext per justificar la invasió de l’any 1808 per part d’en Napoleó Bonaparte, a l’estil bon samarità que vol ajudar un país oprimit.
Així doncs, la música clàssica l’ajudava a relaxar-se, a oblidar-se dels problemes, siguin quotidians o de qualsevol cosa.
Va arribar cap a on hi era l’empresa. Va aparcar el cotxe al pàrquing de la mateixa, a l’exterior.
No se’n va recordar la Meritxell de mirar-se el seu compte corrent al Banc, ho podia mirar amb Internet, però calculava que encara li restaven diversos euros per acabar el mes, i que en poc de temps cobraria.
Per sort, a l’empresa el sou era força bo, però hi havia tingut de problemes financers per algunes reformes que hi havia tingut que fer a casa seva. Per això, esperava impacientment l’arribada del sou, com els agricultors esperen l’arribada de la pluja si hi ha massa sequera.
Més tard, en sortir al carrer després d’acabada la feina del dia, torna cap al pàrking i se’n va cap a casa. Engega el cotxe i surt al carrer.
En vint minuts arribava cap a casa. Ella resideix a la zona alta de Barcelona, gairebé on acaba la Diagonal, l’avinguda que travessa la ciutat d’Oest a Est. Va deixar el cotxe al garatge veïnal i es va asseure al sofà de la sala.
De cop i volta, se’n va recordar d’un dia en que va agafar el seu ex marit amb la seva amant al llit. Bé, no els va sorprendre directament, és a dir, entrar-hi, xisclar i dir tota mena de malediccions. Com a bona cinèfila, va pensar en una venjança tipus comèdia, més aviat gamberra, gairebé a la Benny Hill.
Què va fer, aleshores? Com el llit on hi eren el marit i la noia (l’amant, és clar), en plena acció amatòria tipus pel.lícula porno, tenia un sistema automàtic, amb comandament a distància, que podies fer que el llit es doblés per la meitat, doncs amb molta cura i sense fer cap soroll, va agafar la Meritxell el comandament, va comprovar que aquest tenia les piles posades i a punt, i ho va accionar.
Com en qualsevol espectacle d’humor negre, el llit va començar a poc a poc a moure’s, a juntar-se les dues meitats com un sandvitx, amb tots dos a dins, i en el mateix moment que ells feien un coit anal, amb el membre d’ell tot just a l’interior del cul d’ella.
La Meritxell se’n va fer un tip de riure en recordar-se’n. És clar que quan tots dos van poder sortir d’aquell sandvitx, i sobretot quan ell va poder treure el penis d’aquell forat, que amb l’horror del moment s’havia quedat embussat, enmig del mal que li feia al marit un dolor així en un lloc del cos tant delicat, va demanar que ella la perdonés, i l’amant se’n tapava com podia, amb les mans, amb les vànoves...
Tots intentaven dir la frase tòpica d’aquestes situacions, això no és el que sembla, t’ho podem explicar...
La Meritxell no va acceptar allò, és clar, i a sobre no podia fer-ne l’expressió seriosa que calia a aquell afer d’una dona amb banyes al seu llit, a casa seva. Era perquè el riure de veure’ls tots dos atrapats enmig d’aquell sandvitx era tant divertit, que per si mateix ja era força càstig.
En aquell moment que va deixar de recordar-se d’aquells esdeveniments del seu ex marit, va sonar el telèfon mòbil. Tenia posada la música d’una sarabanda per a violoncel de Johan Sebastian Bach, una mica trista, que va posar perquè l’havia sentida a la pel.lícula “Com en un mirall” de Bergman. Tothom la deia que allò semblava “música de morts”, però a ella li agradava, anava amb el seu caràcter.
Va contestar, no va ser res d’original, amb el clàssic...
--Digui?
--Soc jo –va contestar una veu d’home amb accent estranger.
--Ah, hola, maco...
Era el noi francès, aquell amb el qual ella hi havia tingut un “petit flirt” quan es volia desfogar d’aquell seguit interminable que l’angoixava tant.
Van tenir una petita conversa, tres o quatre minuts. Van parlar de coses tòpiques, aquell dia no era per fer una conversa de les que feien els filòsofs grecs, que després han passat a la Història.
Ell hi havia parlat en català, ja que era del Rosselló, amb aqueix accent francès que tenen la majoria de rossellonesos quan parlen. Semblava un d’aqueixos locutors de Ràdio Arrels que parla amb aquest mateix accent (la majoria d’ells tenen un català millor).
I així, la Meritxell va arribar cap a casa. Va deixar el cotxe al carrer, aquest cop va trobar un bon lloc tot al davant de casa seva.

FRACASSOS (PRIMER CAPÍTOL)

FRACASSOS



PRIMER CAPÍTOL




Tot va començar quan hi veia ella per la televisió la gran pel.lícula “8 ½” de Federico Fellini, i tindrem que imaginar-nos l’escena veient, tota sencera, l’escena de la caòtica i kafkiana roda de Premsa que en Guido Anselmi (Marcello Mastroianni) tenia que sofrir per la presentació del rodatge de la seva nova pel.lícula, del començament al final de la mateixa, que acaba con un imaginat suïcidi d’en Guido, fart de suportar aquella xerrameca interminable amb tots els periodistes bombardejant amb les seves preguntes, el seu productor impacient i d’altres que no el deixaven en pau ni tant sols un moment.
L’angoixa del personatge del Mastroianni, semblava que era la mateixa que ella sentia des de feia molt de temps.
Ella no sabia què fer, aleshores.
I qui és ella? Perquè ella pot ser qualsevol dona del planeta...
Es diu Meritxell Canals, la seva mare li va posar el nom per la patrona d’Andorra, país al qual hi havia residit algun temps quan era petita, però gairebé sempre ha viscut a Barcelona.
Però ara, separada des de fa dos anys, encara sense nova parella. Des d’aleshores, només va tenir un xicot, però només va durar un mes perquè ell li havia confessat que s’estimava una altra, tot i que quan es van conèixer ell hi havia dit això, però la Meritxell, potser tossuda o perquè s’havia enamorat profundament, com una beneita dels culebrons llatinoamericans, va assetjar-lo fins que va aconseguir enamorar-lo també. Quan ell no va poder més, van plegar, i això va ser la darrera vegada que ella va sentir als seus llavis uns altres llavis d’home.
Va intentar lligar amb nois a les discoteques, fins i tot va acudir als serveis de “putos”, és a dir, en llenguatge més elegant, prostituts, o nois de companyia. Només feia això darrer com a mesura provisional, tot esperant de conèixer un altre amor, un de debò, però encara no.
Per això, ella se sent tota fracassada.
I d’això va aquesta història, dels fracassos en general, o en una bona part, que amb l’ajut de la pobra Meritxell analitzarem una mica.
Ella intenta animar-se, les dones tenen sort de que la seva naturalesa és fort, que les ajuda a sortir-se’n, d’oblidar o intentar superar de traumes esgarrifosos del passat.
Va intentar asseure’s a un sofà per pensar-hi, meditar, reflexionar...
Pensar-hi...
Meditar...
Reflexionar...
A poc a poc, va decidir fer una passejada, a veure si així s’animava. No tenia cap sentit quedar-se tota quieta, potser tot esperant el final d’una vida que semblava inútil, buida, com el personatge del camperol d’una altra obra mestra del cinema, “Els combregants” d’Ingmar Bergman, que, desesperat, demanava consell al pastor de l’església protestant d’Uppsala (la ciutat sueca on va néixer el director), i com aquest no va saber donar-s’ho, perquè va perdre la seva dona pocs anys abans i estava perdent la seva fe en Déu a poc a poc, finalment es suïcidava amb un tret de la seva escopeta.
El més curiós era que el camperol suec no era un home solitari, sinó casat, amb cinc fills i la seva dona esperava un sisè. Però quan hi decideixes fer una cosa tant de terrible com el suïcidi quan tens una família que et pot ajudar, potser hi ha una cosa encara més dura i terrible que et treu tota esperança...
No, no és que la Meritxell hi pensés en suïcidar-se, ella és més aviat poruga per això, no tindria potser el més mínim coratge per agafar una escopeta i matar-se.
Però va decidir la Meritxell aixecar-se del sofà i anar-se cap al carrer.
Potser per instint de supervivència.
Potser perquè necessitava sobreviure.
Potser perquè el seu subconscient el deia que des d’ara mateix hi començava una nova vida.
I com la Meritxell és ben cinèfila, aleshores hi pensa en la música de Georges Delerue per la pel.lícula “Jules i Jim” de François Truffaut, aqueixa música amb aires de marxa tocada per una banda musical de poble. Així pot ambientar-se ella mateixa la seva sortida cap a bufar un aire fresc. Bé, a la gran ciutat, l’aire fresc només es pot trobar als grans jardins o a les zones del camp, i a Barcelona, tenim que anar-nos cap al Tibidabo i on comença la Serra de Collserola.
Però primer de tot es va situar, es va col.locar, com si volgués trobar-se a un mapa, ella, una apassionada de la Geografia.
A més a més, en sortir al carrer, ella sentia una mena de metamorfosi dins seu, com el personatge d’en Kafka, però no per esdevenir-la un animal estrany i repugnant, sinó un animal desitjós de sexe.
La Meritxell va sortir al carrer, intentava aparentar calma, però per dins tenia un foc que no podia apagar ni amb l'aigua de la màniga dels bombers de tota la ciutat.
No sabia si era un foc de la passió, incontrolable, gegant, la bomba d'Hiroshima que tot s’esdevé pura passió amorosa a punt d'esclatar, o bé un foc d'odi, de persona farta de sentir-se maltractada, oprimida, marginada, insultada… que en altres països acaben tirant pedres als tancs israelians a Palestina o cremant cotxes als suburbis marginals de ciutats franceses.
No, no era un foc “polític”. Era un foc passional al cent per cent.
Va caminar diverses hores pels carrers de la ciutat sense rumb fix. Ja es feia de nit, i va entrar en un bar de copes, el típic de disseny, música alta, llum una mica tènue…
Va demanar una copa, estava destrossada després de tanta caminada. Li feien mal els peus.
Anava a beure la copa d'un glop, tal era la seva desesperació, però es va aturar tot seguit i va obrir els ulls com a plats, encara que va tractar de guardar calma.
Allà mateix, davant dels seus nassos, hi havia un noi guapíssim, alt, aires com de model, cabell castany, ulls blaus, vestit de manera informal. Coneixia aquest aspecte, l'havia vist moltes vegades en les seves visites a París. Se li va acostar, amb la copa en la mà, li va somriure i li va dir:
--Hola, em dic Meritxell. I tu?
--François – va dir ell, amb un fort accent francès.
Va intuir era que ell era francès. Sempre l'havien atret els nois del país veí, es cuiden més el físic que no pas els d'aquí. Va tractar ella de seduir-ho amb el seu perfecte domini de la llengua de Victor Hugo:
--Vous êtes français, n’est-ce pas?
--Ouais – va dir ell, amb entonació parisenca, molt musical.
--J’aime beaucoup votre pays, François…

La pronunciació perfecta de la Meritxell era una cosa que al François agradava moltíssim. A més, aquella dona tan atractiva que li parlava l'atreia molt. Mentre ella tractava de lligar-s'ho amb una mena d'oda a la cultura francesa, una cosa a la qual els gals són molt sensibles, sentia que una mena d'imant l'atreia. Ella sentia el mateix, però no es movia de lloc, no calia. Era en François qui s'acostava cap a ella.
Van començar a parlar d'ells mateixos, de les seves coses, del temps, de tant com a ell li agradava d’allò espanyol. La Meritxell no treia els ulls d'aquell oncle tan maco i irresistible amb aires de macarró de platja. Ell tampoc.
Van decidir seure's a una zona del bar de copes, una mena de sofà. A poc a poc, les mans de tots dos semblaven tenir vida pròpia. Mentre parlaven sense treure's la vista fixa l'un de l'altre, les seves mans havien passat d'agafar-se i barrejar-se els dits d’ells a ser damunt de les seves espatlles, fins que es van abraçar, i es comencen a donar petonets suaus en les galtes mútuament, fins que ella porta aquests petons als llavis d'ell.
Les llengües d'ells es fonen en una espècie d'espiral, en un petó apassionat. Ell demostrava experiència en això, semblava haver-se fet de petons amb centenars de dones. La Meritxell va acabar aixecant-se un moment, interrompent l'interminable petó, per seure's sobre els genolls del François i continuar l'interminable ball de llengües dins les boques.
Ara les mans anaven a llocs dels cossos d'ells que en un lloc públic no es poden posar-hi: els pits d'ella, l'entrecuix d'ell… La semi-penombra i la llum tènue del bar de copes els donava una certa intimitat en la seva irrefrenable passió. La Meritxell i en François sembla que comencen a esbufegar, més que fer el típic “mmmmmmh…” de quan dos amants es fan un petó.