Entradas populares

Total de visualitzacions de pàgina:

Seguidors

dimarts, 17 de març de 2009

TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÉS BÉ (Capítol VIII)







CAPÍTOL VIII




Més tard, van sortir un altre cop cap al carrer. Ara hi pensaven en una altra cosa.
--On anem, ara? –va preguntar en Jarvis a la Núria.
--Podem fer-nos un bany en alguna piscina d’aquí –va contestar ella.
--Ah, bé... ¿On hi és? –va preguntar la Judy.
--Fora de Barcelona... ep... –es va adonar d’alguna cosa, de cop—no me’n recordava de dir-vos que és... una piscina nudista.
--Cony, quina morbosa t’has posat avui! –va exclamar en Jarvis.
--Això és –ara hi parlava la Judy, seguint-la la corrent, si en podem dir així, al seu nuvi--. Ja veiem que no ets cap maula, que hi abunden als Estats Units, sobretot quan hi governaven en Ronald Reagan i en George Bush (1):, que ens van fotre ben bé... però no tens que passar-te, tia.
--Perdona, noia, perdona... –els va demanar perdó—però és que sempre hi parlo massa, d’aquestes coses. És que amb els meus amics, que no tenen de prejudicis, puc parlar directament així, de tot això. I els meus pares van començar a saber d’educació sexual des de que van veure un programa a la televisió espanyola sobre sexe (2). Ara s’atreveixen a fer-ho igualment que en Marlon Brando i la Maria Schneider a “El darrer tango a París”, però em sembla que això ja està antiquat... –va fer broma.
--Bé, noia, escolta... –digué la Judy, després d’haver estat tots callats un moment, en veure que en Jarvis anava a dir el mateix que ella, però que finalment no es va atrevir--. Hi anirem cap a la piscina nudista aqueixa. Jo, ja hi havia anat cap a una platja nudista a l’Amèrica.
--Que hi ha moltes platges així, allà? –va preguntar la Núria.
--Sí. No gens, però n’hi ha. Per exemple, vaig ésser en una platja molt maca, a prop de San Diego, Califòrnia –digué en Jarvis--. M’ho va contar la meva germana, la Murphy, que va ésser allà també, i vaig anar. És una platja que hi és una mica aïllada, per evitar-ne de badocs, però que està... dabuten.
--D’acord, nanos. ¿Que hi anem...? –va demanar la Núria.
--Sí, vinga, som-hi –va dir finalment, la Judy.
Mentrestant, la Kathy i en Tommy se n’havien anat amb la Mònica, l’altra germana de la Núria, la que era rockera, com la Kathy.
Se’n van anar cap al petit garatge on hi feien els assaigs ella i els seus companys/les seves companyes de la seva colla musical.
--I que teniu molt d’èxit? –preguntava la Kathy.
--Encara no, com a tu, Kathy –va contestar la Mònica--. Hi tenim d’actuacions pels voltants de Barcelona, com les comarques del Vallès Occidental, el Baix Llobregat, el Maresme, l’Alt Penedès...
--On hi és, tot això? –va preguntar en Tommy, que es desorientava amb aqueixos noms estranys. Estranys per a ell, és clar, no per a un català, que els coneix perfectament, o per a un espanyol, que li son una mica coneguts.
--Ara te’ls mostraré a un mapa, maco –va contestar la Kathy, que ja els coneixia una mica. Després li va demanar silenci per escoltar la Mònica, que anava a cantar--. Apa, maca, canta el que saps –li va demanar a ella.
--Gràcies –va donar les gràcies, la Mònica.
I el que va cantar la noia era una cançó amb una lletra força satírica, divertida alhora, que feia broma de tothom, tant del capitalisme com del comunisme, deixant a tots com una colla de torracollons, diguem-ne clar i català, sense llenguatge pedant. I, a més, ho feia sense ficar-se per res a defensar cap idea política, que semblava que, ara per ara, si no hi veu alguna de debò, totes les altres se’n poden anar a la merda, diguem-ne.
La lletra era en català, però com abans de començar la va traduir a l’espanyol, els americans es van assabentar de què anava el rotllo.
--Quina barbaritat, ets collonuda! –va comentar en Tommy, en acabar la cançó.
--Gràcies, maco –va agrair la Mònica el complit--, però no n’hi ha per tant. Jo canto el que em sembla tot. Prefereixo viure tranquila, que tot allò de la política m’avorreix.
--Que no hi ha alguna cosa que et pugui molar de la política, tia?
--Ara per ara, no. Passo d’ella. Passo de política, nano –va contestar rotundament la Mònica, fent, a més, un tall de mànigues enlaire, no pas a ells, és clar.



--Vaja, quina optimista –va comentar la Kathy, fent broma.
Mentrestant, la Winnie i l’Arthur hi havia anat cap a una llibreria barcelonina i van triar d’alguns llibres, a més d’un diccionari de català, triat per ella. També s’hi va fixar en un llibre en espanyol que hi veien que ja anava per la seva edició número 32. El seu títol era: “Com ésser una dona i no morir pas, en l’intent”, escrit per la periodista i escriptora Carmen Rico Godoy. Li va interessar a ella el títol, i tot seguit va començar a fullejar-ho, trobant-ho ben interessant. Li semblava una novel.la que podia comparar-se amb les comèdies modernes d’en Pedro Almodóvar, en Fernando Colomo i d’altres directors de la comèdia madrilenya, potser força diferent de la comèdia catalana, que coneixia millor, i que potser fos més intel.lectual que no pas la primera...
Ja que tots els altres continuen sense tenir de problemes, almenys ara, tornem amb la Judy, en Jarvis i la Núria, que ja hi arribaven cap a aquella piscina nudista. L’hi havia inaugurat feia poc de temps, tot i que era una que hi era al costat d’una altra, però que s’havia decidit deixar un indret especial per a nudistes. Alguna gent, sobretot els veïns de la zona (hi és a prop de Barcelona, enmig de Cornellà de Llobregat i Sant Joan d’Espí), hi havia protestat molt, ja que era una cosa atrevida encara per l’època, no pas per l’època actual. Per evitar aldarulls i sobretot per evitar de badocs, s’hi van fer alts els murs d’ella.
La piscina, quan ells van arribar, no hi era gaire plena. S’hi van anar cap als vestidors i allà s’hi van endegar (millor dit, s’hi van despullar, per la qual cosa van trigar menys de temps que no pas si hi hagueren tingut que canviar-se la roba de carrer pel banyador) i van sortir a la piscina.
En Jarvis se’n mirava la Núria, i se n’adonava de que, tota nua, semblava més maca encara, però preferia no dir-ne res per no ofendre-la (i, és clar, per que no li digués masclista). S’hi van apropar cap a un racó de la piscina, i abans la Judy digué que allà prop, al costat, hi podien tombar-se per terra i posar-ne les tovalloles. Els altres van dir que d’acord, que podien fer-ho.
El jove va sentir una cosa que no sabia què podia ser. Se’n va mirar la Núria i semblava que l’atreia. ¿Que era això...? No ho sabia gens bé. Des de que va conèixer d’aquella noia, en Jarvis sabia que li passava alguna cosa. Però ara resultava que el que li passava era que es sentia atret per ella. “Quina bestiesa!”, va pensar. Va voler oblidar-se de tot allò i va proposar que se’n fessin un bany tots a la piscina. Tots van acceptar, però per si de cas, com sempre hi ha d’algun lladre que es pot dur els objectes personals de cadascú/cuna, com a bosses, carteres, etcètera, un d’ells s’hi quedava vigilant, mentre els altres s’hi feien el bany. Els primers en banyar-s’hi eren la Judy i en Jarvis, quedant-s’hi la Núria. La parella va nedar força temps i no van voler fer-ne aldarull tirant-se aigua per no rebre cap esbronc ni ésser expulsats per la gent de la Seguretat.
Així es van fer els torns, i després, passades més aviat dues hores i mitja, van decidir tornar cap a casa. Encara que abans d’anar-se s’hi havia dutxat per treure’s del cos el clor de l’aigua de la piscina. Els ulls els feien una mica de mal, ja que als mateixos els hi havia penetrat una mica d’aquell maleït clor.
Però en Jarvis va tornar a fixar-se en la Núria. Va tenir que fer-ho d’amagatotis, ja que la Judy hi era justament a la seva banda.
Aquesta darrera mirava de tant en tant al seu nuvi de reüll, i semblava sospitar d’alguna cosa. No sabia ella què podia passar, però la seva intuïció femenina li funcionava ben bé...
Va mirar a una banda i a l’altra.
--Em... En Jarvis, no ho sé, però em sembla que el preocupa alguna cosa –va pensar-hi.
Com suposaran, no sabia pas exactament el que li passava, a ell.
Ara va mirar, tot seguit, a la Núria, que era la que conduïa el cotxe al qual hi anaven, un Renault-5 de quatre portes. Aquesta ultima semblava tranquil.la completament, capficada en el trànsit. S’hi havia posat unes ulleres de sol fosques, que li feien un aspecte una mica intrigant, segons qui la vegi.
--I aquesta... sembla molt tranquil.la.. Bé, no crec que passi res –va sentenciar la Judy, i va preferir oblidar-se del tema. Van continuar el trajecte cap a casa.
En arribar la nit, van tornar a plegar-s’hi tots/totes a taula, a la vora, per sopar, i aquí en Jarvis, tractant de fer-ho amb compte, va tornar a mirar-se la Núria, asseguda a la banda de la Judy, que hi era a la banda dreta d’ell, i ella (la Núria) hi era també a la banda dreta, però la banda dreta de la núvia d’ell, com ja n’hem dit.
Tots tres semblaven ben tranquils, i miraven de continuar semblant-ho. Ja sabem què hi pensen, la Judy i en Jarvis, però... ¿i la Núria? Ella semblava molt tranquil.la, menjant de paella valenciana, un plat “typical spanish”, com va dir algú dels americans que hi eren, fent broma, com en Tommy Lynch. Però en aquell sopar s’hi servien també d’altres plats, més catalans, com digué en Parker Kirby, i la seva dona també, que en ésser més de vint anys resident allà, se’ls hi havia pegat el tarannà català, com pot passar-li a qualsevol que s’hi vagi a viure a una altra ciutat o un altre país: en pot esdevenir, com en aquest cas, més català que no pas els mateixos catalans.
En Parker va tornar a preguntar a la Winnie, com ja hi havia fet el dia anterior, com estava allò del cinema als Estats Units. Ella va contestar que regular, a més de tot allò que ella criticava força: la mania de fer-ne de “remakes” (1) d’altres pel.lícules.




--Sí, com t’hi deia, hi penso que això és una bestiesa. Així no se’n fa. No m’estranya –deia la Winnie, una emprenyada amb aquest tema—que aquí a Europa hi hagin agafat una certa antipatia als americans. ¡Si és que hi arribem a un indret i en volem quedar-nos-ho, per nosaltres sols!
--Ho sé, Winnie –va contestar en Parker--, però nosaltres no podem evitar-ho.
--De quina cosa hi parleu? –va preguntar la Susana, una de les filles d’en Parker--. Que puc saber-ho, o és que les nenes encara no en tenim edat per saber de coses de grans?
--Sí, maca –va contestar el seu pare--. Només parlàvem del cinema, que és el que fa la teva tia Winnie a l’Amèrica. I ara criticàvem els “remakes” que s’hi fan a Hollywood de pel.lícules europees.
--Que tu no faries una cosa semblant, tia?
--No, Susana, per res. Jo, soc una creadora, i no em mola res copiar els altres.
--Tia, m’agrada la teva parla.
--Gràcies, Susie.
--Susana, tia, digues-me Susana. Aquí s’hi parla d’una altra manera.
--Oh, perdona, Susana. No conec la llengua que hi parleu, a més de l’espanyol.
Ells s’ho van creure, i van canviar tanmateix de tema. Però a la Núria hi havia alguna cosa que li tenia força malament. ¿Què era, això? Vegem el que hi pensava ella de tant en tant:
--No sé... m’agrada la Judy aquesta, m’agrada molt... És un conyàs que jo sigui bisexual, és a dir, que puc ésser lesbiana i també em poden agradar els nois. No m’hi havia adonat, però crec que m’he enamorat d’ella, merda. I potser d’ell també, d’en Jarvis, que també és molt maco i veig que és molt afectuós, que no és aquell porc masclista i pinxo d’en Josep Lluís Amposta, que gairebé em mata en fer-me d’aquella pallissa, el fotut... Rai que encara ell continua a la presó... Però ara em preocupa com dir-s’ho a la Judy, perquè me l’estimo, sense que s’enfadi i em digui porca. I jo, no soc cap porca.
Ella va decidir oblidar-se d’allò, per ara, per veure si podia tranquilitzar-se’n, i també va pensar en que podia acceptar la invitació que la va fer un bon amic seu, en Manel Ricard i Llorente, que també estava boget per ella.
La Núria va decidir parlar amb ells aleshores de la seva col.lecció de pel.lícules enregistrades en video. Podia valer qualsevol cosa, amb la qual cosa poder oblidar-se de les seves ànsies lèsbiques.




(1): Hi parla d’en George Bush pare, que va ésser Vice-president dels Estats Units sota la presidència d’en Ronald Reagan (1980-88). S’hi va presentar a les eleccions presidencials de 1988 i les va guanyar, però només va durar un mandat, en perdre les següents eleccions el 1992 davant el gairebé desconegut Bill Clinton.
(2): El programa en qüestió tenia com a títol “Hablemos de sexo”, emès per Televisió Espanyola el 1990, un dels primers en l’Història de la televisió espanyola que va tractar el tema amb un estil més o menys obert, tot i que sense incidir mai en imatges eròtiques explícites. Hi tractava el tema més aviat com un programa mèdic que no pas un consultori sexològic.
(1): En Anglés, i en el llenguatge cinematogràfic, equival a una nova versió d’una pel.lícula ja feta. La Winnie critica sobretot el que la indústria de Hollywood faci molt això de fer versions americanes de pel.lícules europees, en compte de fer-ne d’arguments originals. Exemples de “remakes” americans de pel.lícules europees: “Sense alé”, basada en “Al final de l’escapada” (A bout de soufflé) de Jean-Luc Godard; “Els meus problemes amb les dones”, basada en “L’homme qui aimait les femmes” (aquí coneguda com a “L’amant de l’amor”) de François Truffaut, o la recent “Vanilla sky”, basada en l’espanyola “Abre los ojos” d’Alejandro Amenábar. En les noves versions s’hi canvia l’escenari original, França, per exemple, per algun indret típic dels Estats Units. I els personatges, en compte d’ésser francesos, ja son americans típics. I les situacions del guió original s’adapten al tarannà americà, tot i que no encaixin gens ni que siguin gens de creïbles, ja que costums espanyols de Navalmoral de la Mata (Cáceres) son ben diferents a les d’un poble d’Oklahoma. Sovint, o millor diguem-ne gairebé sempre, d’aquests “remakes” son d’inferior qualitat a l’original.

1 comentari:

Meme novela ha dit...

Hola! Hemos llegado a este blog porque nos han llamado la atención tus publicaciones, por eso te queremos proponer si quieres participar en nuestro proyecto.

Somos un grupo de gente que nos gusta esto, escribir. Creamos relatos y novelas entre todos los participantes, cada participante escribe un capítulo de la historia y pasa al siguiente para que pueda continuarla.

Para más información puedes visitar nuestro blog, http://memenovela.blogspot.com, donde explicamos cómo funciona todo detalladamente.

Esperamos que te haya interesado la idea y te animes a participar.

Saludos,

Krys y Javi