Entradas populares

Total de visualitzacions de pàgina:

Seguidors

diumenge, 1 de març de 2009

TOT ACABARÁ BÉ... SI ANÉS BÉ (Capítol VII)






CAPÍTOL VII



Després van tornar cap a casa per a sopar. S’hi van posar tots junts a la vora d’una taula gran, per que així en pogueren caure més bé.
Mentre hi menjaven, a la Kathy se li va ocórrer fer-li una pregunta a la seva germana:
--Judy...
--Què vols, Kathy? –va preguntar la rosseta, parlant amb la boca plena, en estar menjant pollastre rostit a l’estil català.
--Que és cert que la Núria us dibuixarà a tu i en Jarvis, tots nus?
La Judy gairebé es va ennuegar. Arrufant molt el nas, se la va mirar fixament i li va preguntar:
--Qui t’ho ha dit?
--La Susagna, la germana de la Núria. Us va sentir parlar d’allò, i...
--Brf...! –va rondinar--. Sí, sí, maca, és cert. Però no s’ho diguis a ningú, que no m’agrada que alguns tafaners de merda després facin broma de nosaltres.
--Tranquil.la, que no s’ho diré a ningú, ni tant sols al meu nòvio... ai... –se’n va recordar, tot de cop—en Tommy també ho sap, ja que la Susagna ens ho va contar tots dos...
--Merda! –tornà a rondinar i a renegar, la Judy--. Bé, teniu-ho ben quiet, ¿oi? Que no obri la boca.
--Maqueta, tampoc no exageris. Tu i en Jarvis en posareu per a una obra d’art, no pas per a una revista porno. Et confessaré –li va parlar baix a l’orella—que una vegada, jo també vaig posar tota nua.
--Ah, sí...? –la Judy es va sorprendre i s’hi va apropar més.
--Sí, va ésser fa poc de temps, que en Tommy volia provar fer-ne de Dibuix Artístic, i em va dir: “Kathy, en voldria fer-te un dibuix. ¿Que no et faria nosa el posar tota nua?” I jo em vaig enfadar i li vaig dir: “Sempre hi penses el mateix, maco!”
--Però després ho vau fer?


--El què...? El dibuix...? Ah, sí. Però en Tommy, per tranquil.litzar-me, em va dir que jo també el podia dibuixar tot nu, i... –va amollar una rialleta.
--Ah, ja...
--I et diré... et diré... –la Kathy gairebé no podia parlar perquè tot començava a riure’s, i tenia por de no poder aturar-se’n.
--No facis broma, germaneta.
--No, Judy, si no faig cap broma.
--Doncs hi sembla.
--Que no, tia.
--I bé...? Que ho vas dibuixar tot nu...?
--Sí, és clar... Tot i que al començament no sabia si ell restaria bé si el dibuixava així. Que ja saps que, molt sovint, el cos d’una dona es molt més bonic que no pas el d’un home... i pensava a vegades que, si les dones triguéssim a la nostra parella només pel físic, ¡totes les dones tindríem que fer-nos lesbianes! ¡Ha, ha, ha...! –rigué a grans rialles.
Aquí, totes dues germanes se’n van fer de grans rialles, totes dues alhora i en veu ben alta. Els altres que hi eren a taula, sopant, van aixecar l’esguard dels seus plats i se les van mirar, mig sorpreses i mig estranyades.
--Què passa...? –va preguntar el cosí de la Winnie, en Parker, tot estranyat.
--Ep... res, Parker, res... –va tractar la Kathy de disimular—és que la meva germana, la Judy, i jo... ens hi havíem contat un acudit...
--Ah, vaja... –digué en Parker--. I és bo, l’acudit? Ó és verd?
--Oh, no, no és pas verd... o qui sap. És...
I l’hi va contar un acudit, el primer que se li va ocórrer, és clar, per sortir de l’embolic. Tothom es va riure, i després van continuar sopant. És clar que la Kathy no li va dir res del que de debò hi parlaven ella i la seva germana.
Després, en Tommy va voler saber quina gràcia l’hi trobaven ella i la Judy a l’acudit que hi havia contat quan hi sopaven per riure’s tant, ja que ell no l’hi havia trobat a penes una mica de gràcia.
--Tommy, de debò l’hi estava fent una pregunta a la Judy si demà ella i en Jarvis s’anirien cap a l’estudi d’art de la Núria, i allà... ja saps...
En Tommy continuava sense comprendre gens què tenia a veure tot allò amb les rialles.
--Ja t’ho diré un altre dia, noi –la Kathy volgué deixar-ho per a un altre moment. Potser perquè ella sabia que ell podia enfadar-se si l’hi deia que hi havia dit a la seva germana tot allò del dibuix i els nus... Ja saben, per si de cas, per tot allò del puritanisme dels americans.
En arribar l’hora de dormir, els que tenien que fer-ho a l’hotel ho van fer allà. Cadascuna de les parelles hi tenia la seva pròpia habitació, és clar, i allà... bé, és ben obvi parlar del que van fer-hi.
Quan va fer-se de dia, a l’habitació de la Judy i en Jarvis, ella es va llevar, obrint els ulls i badallant alhora. Mentre hi feia tot això, s’aixecava del llit, tota nua, i se’n va anar cap al bany, que en aquell hotel hi havia un a cada habitació, tot i que no gaire luxós, és clar, si aquell era un hotel de tres estrelles. Allà, la Judy se’n va rentar les dents i després es va fer una dutxa d’aigua no gens calent (mai no va agradar-li l’aigua massa calent), i en acabar, es va eixugar amb una tovallola. Li feia una mica de mandra vestir-se després, i va pensar que tant de bo que pogués quedar-se tota nua i sortir així pel carrer, però com tot això no pot ser, llevat de les platges nudistes, va buscar després una roba neta per posar-se.
Abans, en mirar-se en el mirall del bany, ella se’n va mirar atentament, encara era nua. Potser perquè se’n va recordar de que tenia que anar per que li feren, a ella i al seu nòvio, d’aquell dibuix artístic amb nu inclòs, se sentia com a qualsevol model professional que fa això contínuament per a qualsevol pintor o pintora. Se’n va contemplar, pausadament, per davant i per darrera. I potser per la bestiesa de que quan hi veu d’alguna dona amb un cos maco que s’hi creu que és la més maca del món, va començar a bellugar-se suaument, amb molta sensualitat, agradant-se fins i tot, com si volgués lligar amb ella mateixa. Feia broma, és clar. Va acabar fent un tall de mànigues a la imatge aquella del mirall. També es va fer preguntes sobre què farien d’alguns homes que tenen de cossos dignes de qualsevol estàtua de l’antiga Grècia... i tot recordant-se del que l’hi havia dit la seva germana del nu masculí (per allò de dibuixar tot nu, al seu nòvio), la Judy va amollar una rialleta, que per allò va tenir que tapar-se la boca per no amollar-ne més, que era ben probable que se l’hagués sentit fins i tot a la Xina.
Va tornar cap al llit, s’assegué on hi havia adormit abans, i fent un tomb cap enrera se’n va mirar Jarvis, que encara continuava adormit. El va fer de carícies en l’espatlla dreta suaument, i el jove va començar a despertar-se.
--Hummmmm... –va fer un estrany so amb la boca, el que fa qualsevol quan se’n desperta i comença a poc a poc a voler llevar-se, sense badallar. Aleshores, va veure la Judy al seu costat. Com un coet, ell, després de fer a ella un salut amb un a penes perceptible “Bon dia”, va buscar ràpidament un caramel de menta per la tauleta de nit. S’ho va trobar, s’ho va prendre amb una rapidesa sorprenent i va tornar a repetir--: Bon dia, Judy...
--Bon dia –va contestar ella--. Però..., ¿perquè sempre fas això, estimat?
--És pel meu alè, t’ho he dit mil vegades, vida meva –va contestar ell--. Sempre he tingut pànic, d’això, ja ho saps.
--Et comprenc, estimat –va dir la Judy, afectuosa--. A mi també em passa això, sovint.
--Me n’alegro...
--Avui tenim que anar cap aqueix indret per que la Núria ens hi faci el dibuix, Jarvis.
--Ah, ja... –ell se’n va mirar el cabell d’ella, i veia que ho tenia tot mullat i aixafat--. Que ja t’has dutxat?
--Sí, Jarvis. ¿Perquè no t’hi dutxes tu també? L’aigua està dabuten.
En Jarvis digué que d’acord, que també s’hi dutxaria. Li va preguntar a ella si en volia dutxar-se també amb ell, si l’aigua estava tant de “dabuten”, com deia ella. La Judy digué que d’acord, però volia assecar-se el cabell tot seguit, ja que volia arribar cap a l’estudi d’art amb el cabell sec, ben net i radiant, que no tingués res de semblant amb una escombra vella. S’ho va eixugar amb un eixugador, abans de sortir tots dos al carrer.




Mentre ella hi era a torts i a drets amb l’eixugador, ell se’n mirava al mirall i no semblava ésser aquell matí gens de satisfet, amb la seva imatge. No era gens content amb allò d’ésser un home. I de reüll observava la seva núvia, amb el seu preciós cos, que segons ell era mil vegades millor que no pas el seu.
Alhora, hi veia que començava a tenir d’arrugues pel rostre, una mica de bosses sota els ulls, també una mica d’ulleres... no, no; tot això ho pot tenir qualsevol, home o dona, carall. Però tornava a pensar en el seu costat femení, que tots els homes tenen sense deixar d’ésser viril, una cosa que certs poca-soltes no en volen reconèixer. I ell no és pas homosexual. Si ho fos, ja hi hauria intentat lligar-se el nuvi de la Kathy, per exemple. O al nuvi de la Winnie, o en Tom Cruise... Va amollar una rialleta, i tampoc no s’imaginava la Judy fent-s’ho amb la Madonna, per exemple.
I va tornar a riure’s en recordar-se de que ella l’hi havia reprotxat que algun cop, quan feien l’amor, ell, per allò del seu “costat femení”, hi havia volgut imitar algun dels gestos que fan, les dones, per exemple quan es belluguen, o fan de carícies a la seva parella, i fins i tot quan fan un “strip-tease”... Precisament, la Judy es queixava d’allò. Li feia la sensació de que ells semblaven una parella de lesbianes. Potser tot això sembli una mica exagerat, però ara vol deixar-ho estar, almenys fins un altre dia, dir-l’hi fins després. Però l’únic avantatge que en trobava era que si algun dia en torna a disfressar-se de dona, amb uns pocs afegitons podria semblar una dona de debò... llevat de la veu, és clar.
Més rialles, més rialles, més rialles.
Se’n va mirar al mirall i va comprovar que el seu cos no el tenia tant de lleig com s’hi creia. I si a moltes noies els agradava un noi així que... JA N’HI HA PROU, NANO! NI TANT SOLS EN WOODY ALLEN HI PENSA AIXÒ, CARALL! Ei, perdó: necessitàvem recalcar ben bé recalcat com és, el paio aquest, però més endavant els hi contarem alguna cosa més.
Després se’n van anar cap a l’estudi. Hi era a la zona dita “L’esquerra de l’Eixample”, aquella zona de Barcelona on els blocs dels carrers son d’una forma quadrangular, en un perfecte ordre geomètric, i ocupen més de la meitat de la ciutat. És clar que, amb els anys que hi ha transcorregut des de l’època on s’hi desenvolupa aquesta història, Barcelona hi ha crescut una mica més. Però tot allò, ara, no ens pertoca.
Quan van arribar allà (els va acompanyar la Núria, ja que ells encara no coneixen gens la ciutat), van saludar a tothom que hi eren a l’estudi, i la Judy va poder veure-hi com un pintor pintava un retrat d’una noia bruna amb “look” modern, que hi era gairebé asseguda a una cadira, posant damunt d’ella el seu colze dret i mirant-se el pintor amb una expressió tranquil.la, fent un somriure lleuger. Per una altra banda, hi veia una dona que pintava una natura morta, amb un plat gran que contenia de taronges, cireres, aiguacats, pinyes tropicals, plàtans, etcètera. En una banda d’allà, hi veia una dona vestida de ballarina, que volia fer-ne tot allò que els experts en ball clàssic anomenen “el pas del gat” ó “Le pas du chat”, com els agrada dir-ho en francès, potser perquè així fa més fi.
Mentrestant, la Winnie i l’Arthur hi havia anat cap a la casa d’un matrimoni amic que hi resideix a Barcelona. Son els Aiguaviva, els quals coneix la Winnie perquè també estan ficats, en això del cinema, sobretot per la distribució de pel.lícules espanyoles i estrangeres per l’Estat espanyol. També produeixen d’alguna pel.lícula, sobretot catalana, tot i que, ara per ara, si tenen que produir-la, tenen que sol.licitar una subvenció de la Generalitat de Catalunya, el Govern local català. Se’ns oblidava dir a vostès que els Aiguaviva hi ha distribuït algunes pel.lícules de la Winnie, com a “Pintores”, una colla de noies d’Idaho que a la ciutat de Boise, capital d’aquell Estat, fan una escola d’art per a dones, i fa alhora una crítica al masclisme de l’”Amèrica profunda”.
--Quan hi penseu estrenar-la aquí, Winnie? –va preguntar l’Amàlia, l’esposa.
--Quan hi hagin passat sis mesos –va contestar la cineasta--. Encara n’hi ha que fer el doblatge en espanyol, que ho faran a uns estudis de Barcelona, que ja m’hi ha doblat totes les altres, en espanyol i alguna en català.
--Ah, bé... –va contestar el marit, Torquat Aiguaviva. Encara que aleshores la Winnie no volia parlar-ne de negocis, va tenir que fer-ho. No diguem que això és evitar la famosa “deformació professional”, això és, pensar-hi contínuament en la feina, fins i tot a la vida quotidiana, quan un/una hi és amb la seva família o parella.
Tornem immediatament amb els que hi son ara, a l’estudi d’Art. Allà, la Núria Kirby Fonollosa hi parlava amb un noi de raça negra, amb accent africà, i era dels negres que tenien la pell completament fosca, del color del banús, cosa que a la Judy li va estranyar, potser perquè a Nova York i a la resta dels Estats de la Unió hi havia vist molta gent negra que no tenia la pell d’un color tant de fosc, sinó més clara, d’un color més aviat marró, com en Marshall Griffith i la seva núvia, la Heather Shaw, o d’aquells negres arribats de països americans com a Cuba o la República Dominicana. Hi havia que aclarir-ne, tot això, ja que la Judy no és pas racista. Recordem la famosa sèrie de televisió “Arrels”, que narrava la saga de la família de l’escriptor estatunidenc de raça negra l’Alex Haley, des de l’arribada a terres americanes del seu avantpassat, en Kunta Kinte, portat com a esclau, igualment que tots els de la seva raça arribats a l’Amèrica. Quan en Haley va visitar el país africà on hi era originari el seu avantpassat, tota la població d’allà, de pell d’un color negre banús, se’n va sorprendre en veure el color més clar, més aviat marró, de la pell d’en Haley, ja que ells mai no s’hi havia vist d’un negre nord-americà, cosa de la que ell s’adonà i la va contar posteriorment, a un llibre.
Bé, doncs el noi aquest de l’estudi d’Art, que es deia Jacques Oblongo, d’un país dit... ¿Com es deia, s’hi preguntava la Judy? Intentava tot recordar-se, del nom, però res. Ja se sap que els estatunidencs, per les llengües i els noms estrangers o per qüestions de Geografia, no en semblen gens dotats. L’Oblongo hi havia tingut molts problemes per entrar a l’Espanya, però ara, després d’haver-los superat, ja pot viure tranquil.lament a Barcelona, i fins i tot en pot dur de roba presentable. Ara hi treballa com a pintor... o millor diguem-ne, com a empleat a una companyia d’asseguraments, on hi treballa com a comptable, però que l’agrada pintar, i de tant en tant ve d’algun quadre. Si pogués, en faria alguna exposició. Va tornar a repetir el nom del seu país: Senegal, a l’Àfrica Occidental.
--Crec que aquest quadre –deia un amic seu, un català dit Marc Bellmunt, amb barba i ulleres—en podríem exposar-lo a una petita galeria d’art que hi ha al Carrer d’Amílcar, al barri del Guinardó.
--Que és important, d’aqueixa galeria? –va preguntar en Jacques.




--No, la vaig inaugurar jo mateix fa dos mesos. Encara n’hi ha que donar-li temps... però per allà, de tant en tant, s’hi deixa caure d’algun peix gros. Ja saps, nano, que això no és fàcil per a ningú.
--Cony, nano (1), em fot a mi i ens fot a tots. Què em vas a dir... –en Jacques hi havia après fàcilment l’espanyol, però hi havia après al mateix temps les paraules gruixudes del mateix, i quan hi parlava amb catalans transformava les mateixes paraules al català, que hi parlava una mica, per aprendre-s’ho a poc a poc--. Amb la meva feina a la companyia d’asseguraments guanyo diners per mantenir-me jo i enviar-ne una mica a la meva família al meu país, i...
--Sí, ja ho sé. Ep, Jacques, et presento uns amics meus –i li va presentar la Judy, en Jarvis i la Núria--. Son dos americans, que hi passen uns dies de vacances, i aquesta és la Núria, que és d’aquí, tot i que els seus pares també son americans.
--Només el meu pare és americà –va deixar clar, la Núria.
--Molt de gust. ¿Que tu també pintes...? –va saludar en Jacques a la Núria en català.
--Sí, i faig de dibuixos. I ara vaig a fer-ne d’un, aquí al costat –va explicar ella.
Després de fer més presentacions i de parlar-ne una mica, tots tres van entrar cap a l’estudi. Aleshores, la Núria va tancar la porta.
--Bé, nois, aquest és l’estudi on hi treballo. ¿Que us agrada? –va dir ella, amb força modèstia.
--Ep... sí, és... molt maco... –va respondre en Jarvis, no gens dotat per fer-ne d’afalagaments.
--Ara agafaré les coses per fer-vos el dibuix. Ja us en pugueu despullar –va dir la Núria, amb tota naturalitat i fredor, com si el que els demanava fora una cosa que es fa tots els dies.
--A-aquí mateix...? –va preguntar la Judy, una mica cohibida per tenir que despullar-se en un indret amb algú desconegut a prop, com aquella noia. I potser també tenia d’aquell borrall de puritanisme de la majoria dels seus compatriotes, que ella tractava de suprimir, és clar, però que no és gens fàcil treure-s’ho de sobre.
--No, tranquil.la, Judy, no passa res. Mira, allà hi ha una mampara –va assenyalar la Núria a la dreta amb el dit índex--. En pugueu despullar-vos darrera d’ell. N’esteu tranquils, com si esteu a casa vostra. Jo, no tinc de prejudicis.
--Segur que no. N’estem tranquils. Però disculpa’ns –gairebé suplicava, la Judy--, que hi veig que els estudiants de Dibuix és segur que en teniu que estar amb “models afeccionats” que es comporten com a nosaltres...
--No passa res. ¿I a tu, Jarvis? Que també et fa vergonya?
--Em... sí, una mica... –va contestar ell, amb una mica de vergonya—Però et dono les gràcies, Núria, per donar-nos d’ànims.
--No tens que donar-me-les, Jarvis. Però anem a les nostres coses...
La Núria els va dir que per que no s’hi trobaren amb tanta vergonya en despullar-s’hi davant de desconeguts, ella també es despullaria si calia. No calia això, li van dir, que una cosa és donar d’ànims i una altra exagerar (potser tenien una mica de por de que algú hi entrés i cregués que se’n farien la més gran orgia entre tothom, amb l’excusa d’un treball artístic).
Després de despullar-se darrera la mampara, van sortir d’allà i s’hi van apropar cap a la Núria, encara amb una mica de timidesa, per allò d’ésser tots nus. Ell no sabia si caminar tot tapant-se els genitals amb la mà, igual que ella. Però en veure-hi l’expressió tranquil.la de la Núria, se’n van tranquilitzar tanmateix i van decidir comportar-se com si tot allò fóra la cosa més natural.
És clar que a ell li fastiguejava una mica en veure que la Judy tenia un cos molt més maco que no pas el seu, cosa que ell acceptava perfectament. Sempre hi havia sabut perdre quan el contrincant ho feia millor que no pas ell quan hi jugava al beisbol, per exemple, i quan alguna noia tenia millor físic que no pas ell, també l’acceptava.
“Ja ho sé –hi pensava ell, com a resignat--. Aquesta –es referia a la Núria—em dirà que “hi veurem què es pot fer, amb ‘això’”, perquè jo tinc un cos de merda, com tots els paios... I com no em dibuixi per l’esquena... perquè jo crec que, almenys, el meu cul es pot salvar”.
Mentre ell hi tenia d’aquestes reflexions una mica exagerades, tot i que qualsevol paio acabaria fent-les, en el fons, la Núria va dir, no abans de mirar-se’ls de dalt a baix, no com si foren ramat, sinó com les belleses artístiques que seran plasmades en paper, igualment que s’hi contempla alguna d’aquelles boniques estàtues gregues:
--Bé, hi veig que teniu uns cossos força macos –ho va dir amb absoluta tranquil.litat, a més amb un somriure lleuger. En Jarvis va exclamar:
--Ah, sí...? –ho deia amb una certa timidesa.
--Ah, sí, què...? –la Núria no podia comprendre gens del que ell volia dir.
--Que és... que és cert que el meu cos... ep, què et sembla... de bonic?
--Sí, és clar, no siguis tímid. A la Judy hi deu agradar-la molt. Vinga, noi, que estàs molt massís. ¿Oi que sí, Judy?
--No et queixaràs, ¿oi que sí, nano? –li va dir la Judy a ell, fent-li un cop de colze com a complicitat--. Si pogués ser, ara mateix faríem l’amor.
--Això és –digué també la Núria--. Que no només les noies tenim de cossos dabuten quan hi som totes nues.
--Gràcies, maca –va contestar en Jarvis, tot mirant-se ara el cos de la seva núvia, la Judy--. M’adono.
--Bé, ara hi podeu posar-vos allà –els va assenyalar un racó, pensant ja en començar la feina, és a dir, ells posant i ella dibuixant.
Van fer l’assaig d’alguns posats, ja que la Núria volia trobar alguna cosa diferent, que no fos una tòpica escena d’amor amb una parella nua. Ells la van suggerir a ella d’això, i després d’un parell de minuts, mirant-se d’algunes fotografies també, van fer finalment que la Judy s’asseia damunt una taula, no massa alta, posant les mans damunt les espatlles d’en Jarvis, que hi era dempeus, col.locat al davant mateix d’ella. També ell li posava les mans a ella damunt les seves espatlles. Hi eren així: en Jarvis se’n girava d’esquena a la Núria, amb relació, és clar, a l’indret on hi era ella, i la Judy hi era al davant de la Núria. Els hi havia col.locat de mig perfil, per poder veure’ls tots dos, sense a penes tapar-se.


Van tenir que fer això un quart d’hora. La Núria va decidir que no calia molt de temps, que només en volia fer uns esbossos, dibuixar uns quants traços “al natural”, i després ja hi acabaria el dibuix pel seu compte. Tot i que a la noia se’l va ocórrer un truc no gens d’ortodox, que era fer a ells una fotografia amb una camera Polaroid, de les que fan les fotos instantànies. I la va fer amb el mateix posat que hi feien ells, ara.
En Jarvis se’n va estranyar.
--Escolta, Núria –li va preguntar--, ¿perquè fas això? Que no ens vas a dibuixar totalment?
--No, nanos. Per això en caldria molt de temps, i sé que vosaltres no hi sereu durant molts dies. A més, com no sou pas de models professionals, en pugueu cansar-vos aviat, de tant de temps per posar-ne.
--No, tia, si no ens cansem, de debò –va dir la Judy.
--Que no, que no, no vull que per culpa meva us canseu massa. Només us demano que si vulgueu, que feu un parell més de posats, que faré una fotografia amb aquesta camera de merda que tinc, i així acabem.
--Quins posats?
--No, son ben senzilles. M’agradeu, nanos, sou ben interessants. Llàstima que no treballeu com a models...
--Que també dibuixes els teus models de fotografies? –va preguntar en Jarvis.
--Sí, nano. Això també es pot fer. Bé, si en vulgueu, ¿que podeu fer dos posats més? –i va agafar una altra vegada la cambra de fotos.
--Quins posats?
--Veuràs: teniu que posar-vos tu i la Judy igual que quan feu...
--No t’enrollis –la va interrompre la Judy--. Ja ho entenem, cony. En vols que en Jarvis i jo ens col.loquem igualment que si anem a cardar, ¿oi que sí?
--Sí i no, Judy.
--Com que “sí i no”? Que ens vacil.les...? –la rossa no comprenia res d’allò.
--Dic que us en posareu ara per terra, i fareu com si...
--D’acord, tia, no t’enrollis, que això ja ens ho sabem –la va interrompre l’americana una altra vegada, que ja s’intuïa un rotllo semblant.
I allò va continuar així: primer de tot, la parella s’hi va tombar per terra, amb la Judy a sobre i en Jarvis avall. Però no feien l’amor, sinó que ella li feia un esguard mig seductor mig encisador al seu nuvi, mentre li tocava el nas suaument amb el dit índex de la mà esquerra. Ell se la mirava, fent un somriure idèntic, més bé imitant-la, com un clon, i posant-li a ella les mans a l’esquena, fent-la de carícies suaus.
L’altra fotografia era una mica diferent, si veiem que ara era ell qui hi era a sobre i ella avall. Però la Núria hi havia pensat en una cosa diferent per que no fóra una foto massa tòpica: en Jarvis hi era a sobre de la Judy, però no semblava tot allò el típic posat del mascle una mica dominant tirant-se una noia, sinó que ell posava el seu cap damunt els pits d’ella i tenia els ulls tancats, com adormit, mentre ella el feia de carícies pel cap, igualment que una mare fent de carícies al seu fill. Com en podreu suposar, la Judy va dir que estava d’acord amb aquesta fotografia, per trencar amb els tòpics masclistes, segons ella. ¿I en Jarvis? Doncs va dir que també estava d’acord, potser pel que n’hem repetit aquí un milió de vegades, el de la seva banda femenina, que feia que en alguns moments se’n trobés més feminista que no pas les mateixes dones, una cosa que potser els semblarà exagerat, però cada cop més s’hi pot veure de paios en manifestacions feministes sense cap problema. Diguem això perquè d’alguns encara hi creien que aquests paios son marietes. ¡Quina bestiesa!
--Bé, ja ens pugueu vestir altra vegada –els va demanar la Núria, després de mirar-se les fotografies, a les quals (tres) en van sortir sencers, sense cap tall per cap indret, sigui per les cames, els braços o el cap. La Judy i en Jarvis se’n van anar darrera la mampara per posar-se altre cop la roba. La Núria se’n va afanyar en ordenar la seva taula, amb d’algunes coses que hi havia col.locades malament, i va arrufar el nas.
--Cony, quin curt de gambals és d’aquest Marc –va rondinar per si mateixa--. S’hi deixa tot per aquí, com li surt dels collons. I jo, que s’ho ordeni tot.
Mentre posava en ordre la taula, se’n va adonar que els seus amics encara no hi havia sortit darrera la mampara, i els va cridar:
--Ei, Judy, Jarvis! ¿Que encara no esteu vestits?
No la van respondre.
--Ei, vosaltres! ¿Que em sentiu...? –hi creia que parlava massa baix, i que per això no la sentien pas.
Res. No deien res. I la Núria se’n va estranyar. Se’n va aixecar i se’n va anar cap a la mampara. Li semblava sentir un “mmmm” quequejat, com algú que intenta parlar amb la boca amb mordassa o bé amb la boca tancada. O bé algú que s’hi morreja. Va fer uns copets suaus a la mampara, i va preguntar, en veu ben alta:
--Que puc passar?
I se’ls va veure allà, tots nus encara, morrejant-se i fent l’amor dempeus, tot i que sense penetració. Quan se’n van adonar de que ella els observava, se’n van aturar de cop.
--Ei, maca, espera’t que et donem de permís per entrar-hi! Mira tu, la porca aquesta...! –digué la Judy, encara abraçada apassionadament i amb força al seu noi, que girava el cap per mirar-se la Núria.
--Però què punyetes hi feu? Que hi creieu que és això, un burdell de Nova Orleans? –va dir aquesta.
--No, Núria, maqueta –digué en Jarvis--, és que la Judy i jo no n’hem pogut aguantar. No estem acostumats a veure’ns en pilotes més de deu minuts sense acabar cardant.
--Apa, tu, tots els homes sou iguals! –digué la Núria, irònicament.


(1): En català en l’original.