Entradas populares

Total de visualitzacions de pàgina:

Seguidors

dimarts, 18 de novembre de 2008

TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ (Capítol VI)









CAPÍTOL VI




Mentrestant, a casa seva hi era la Judy amb en Jarvis, fent-se petons suaus mentre hi eren asseguts al sofà.
--Judy, estimada –li deia ell, amb una certa melositat a la veu, a la brasilera, però amb molta sensualitat, que a ella la tornava tota boja i l’omplia de desig--, ¿perquè no ens anem cap al llit?
--Ara...? –va contestar ella, amb la mateixa melositat en la seva veu, que pretenia continuar com un joc--. No sé... ara no, Jarvis, que els meus pares i la meva germana ens hi podrien veure... i no pas m’agraden els tafaners.
--A la merda, amb els tafaners! –va cridar en Jarvis, amb convicció.
--Jarvis, que jo soc moderna, no tinc de prejudicis, ja ho saps... però d’aqueixos poca-soltes sempre fan broma quan ens hi veuen follar. Per ells devem ésser com els personatges d’una pel.lícula d’en Bob Hope.
--Això... –ell va canviar de tema, ja que se’n recordava d’alguna cosa que devia preguntar a ella, abans de que se l’oblidés--: Judy, ¿que tu parles bé, l’espanyol? –ho deia pel viatge imminent que farien tots a Barcelona.
--Sí, home, sí –va contestar ella, fent-li carícies suaus per la coroneta--. I tu?
--També. Ho vaig aprendre en les ocasions que hi he anat cap al Sud de Califòrnia, a prop de la frontera amb Mèxic, i en viatges cap a Mèxic. A més, a Los Ángeles hi ha molta gent que hi parla espanyol, més que no pas aquí.
--Com si fórem a casa nostra.




I tot seguit se’n van anar cap al llit, tancant amb clau la porta de l’habitació, perquè així no hi pogués espiar-se’ls ningú, i així la Judy pogués acabar amb la desagradable sensació de trobar-s’hi observada i fins i tot criticada i objecte de bromes si no feia bé l’amor amb el seu noi. Si no es fa bé, és una cosa normal, però per a ella s’esdevé un suplici el tenir que aguantar de bromes així. I va preferir tenir quanta més tranquil.litat millor.
L’endemà, en Ralphie s’hi va apropar cap a la seva germana i li va preguntar:
--Ei, Judy, ¿que vau fer-ho ahir tu i en Jarvis?
--I a tu què t’importa? –va contestar ella amb supèrbia, com volent tot guardar-s’ho per si mateixa.
--No, és que crec que el teu nòvio i tu ens heu copiat, els panteixos...
--Que us hem copiat què...?
--Els panteixos, maca; ja saps, “ah, ah, ah...” –en Ralphie se’n va posar a imitar de panteixos, d’una forma exagerada i còmica, igualment que en faria un personatge d’una pel.lícula d’en Mariano Ozores a l’Espanya--. Jo i la Nicole ho fem igualment que si cantem “Only youuuuu...” –va imitar la veu una mica melosa del cantant de The Platters per cantar “Only you” (Només tu).
--Envejós, que ets un envejós –li va renyar la Judy, divertida.
En aquell moment va entrar la Kathy, acompanyada d’en Tommy, agafats de la mà, i que anaven xerrant.
--Te’n dic que aqueixa pel.li de “Cor salvatge” és una bestiesa –deia en Tommy, una mica molest perquè semblava que la Kathy no n’era per res d’acord, amb ell--. D’aqueix David Lynch, que també és una bestiesa que tingui el meu mateix cognom (tot i que ni tant sols som, de parents), és un poca-vergonya. Ens hi ha tractat com a poca-soltes durant tota la pel.li. ¡Si fins i tot en ficava a la fada bona d’”El màgic d’Oz”! ¿Quin cony fa aqueix personatge allà...? Crec que està guillat, el paio. No m’estranya que la seva pel.li de “L’home elefant” hagués sigut produïda per en Mel Brooks, un altre guillat, que a sobre és un pallasso que no fa més que pallassades.
--No diguis bestieses, cony –va protestar la Kathy--. En David Lynch ho fa de puta mare, tio. Potser ens pot deixar tot confosos quan fica de coses estranyes, que només li molen a ell, però està bé. Ah, quan hi arribem cap a Espanya vull que vegem la pel.lícula, que crec que allà s’hi ha estrenat en la seva versió integra, amb les escenes que la censura no ens ha deixat veure, aquí.
--Ah, sí, és clar, les més violentes... ¿que és això? –en Tommy va fer una ganyota de desgrat, només amb recordar-se de tot el que ja hi havia vist, de la pel.lícula, amb l’afegitó d’imaginar-se com serien les escenes que no hi havia deixat veure la censura dels Estats Units.
--Potser, però no n’hi ha més escenes així, Tommy. Crec que allà posen l’escena a la qual en Willem Dafoe li tallen el cap d’un tret.
--Això és el que més por em fa, Kathy... –digué en Tommy, amb una ganyota de profunda tristesa, tot mirant-se a la seva núvia de reüll cap a la dreta.
--Noi, a mi tampoc no m’agrada, la violència gratuïta... però amb en David Lynch es pot aguantar.
--Ja, com a “Vellut blau”. ¿Que t’hauria agradat si et fes l’amor igualment que si et violés, com li feia en Dennis Hopper a la Isabella Rossellini en aquella escena, cridant ell tota l’estona histèricament, “Papa, entra-hi, a casa!”? Segur que no.
--És clar que no, Tommy. Però en David demostra que la gent que sembla tranquil.la no ho és... i que pot ser ben violenta.
--Deixa ja de filosofar, maca! Hi penso que aquest paio només vol portar-se cap al cine a quants poca-soltes en pugui... i amb violència a dojo, a més. Ah, ¿què me’n dius, de la bestiesa aquella de treure un paio follant amb una dona embarassada? Que no et sembla una parida?
--Potser, però ell fa broma dels tòpics, i com a “Twin Peaks”, se’ls aixafa. ¿Que no saps veure, això?
La Judy i en Ralphie s’hi apropaven cap a ells, en aquell moment.
--Què us passa? –preguntava ell.
--Res, noi, res –senyalava en Tommy a la seva núvia, amb un somriure maliciós als llavis—aquesta, que l’agraden les merdes del David Lynch aqueix... i a sobre, ell té el meu mateix cognom, el nano. ¿Que no us sembla que vacil.la massa?
I se’n van riure. Després van continuar cadascú amb la seva opinió que tenien de “Cor salvatge” i de tota l’obra d’en Lynch. Mentrestant, en Tommy amollava molts juraments dirigits cap al cineasta. La Kathy feia broma:
--Carrossa! Ets un carrossa, que no hi has vist al cinema més que no pas “La diligència” i “Cantant sota la pluja”! Prrrrtz...! –li va treure la llengua.
En Tommy va contestar a això fent-li a ella un copet de mà al cul, fent ella seguidament el mateix amb el cul d’ell. Tant de divertits hi eren “barallant-s’hi”, així que la Judy i en Ralphie van tenir que separar-los.
--Ei, vosaltres! –digué la Judy--. Si en vulgueu fer-vos tocadetes al cul, en pugueu fer-ho, és sa, i excita molt! Millor que us feu tot això al llit. ¿Que us deixo la meva habitació...?
Van continuar fent més de bromes fins que es van cansar. Després van començar cadascú/cadascuna a preparar les maletes per al viatge cap a Barcelona (els que anaven a fer d’aqueix viatge, és clar).
L’endemà, van agafar l’avió Nova York-Barcelona des de l’Aeroport Kennedy a les vuit del matí. Després de més de vuit hores de viatge van arribar cap a l’Aeroport d’El Prat de Llobregat de Barcelona. Ja era allà de nit, si ens recordem de la diferència horària entre Nova York i Barcelona, que en aquesta última son més aviat sis hores més. És a dir, si a Nova York eren les vuit del matí, a Barcelona eren les dues de la tarda; i vuit hores i mitja després, l’hora local barcelonesa ja eren dos quarts d’onze de la nit. Per tant, ja era nit tancada, bon temps i una mica de calor, amb força humitat a l’ambient, una cosa habitual a la zona, sobretot l’estiu.
Allà els hi esperaven els parents de la Winnie, el seu cosí, en Parker Kirby; la seva muller, la Mònica; dues de les seves filles, la Núria i la Susanna (els seus fills i filles tenen noms catalans, tot observem-nos-ho atentament, cosa que qualsevol família fa en un nou país al qual van a residir-ne). Els altres fills, en Joan (encara que sovint li deien en Jack) i la Mònica (que es diu igual que la seva mare) no hi eren allà amb ells, en aqueix moment. També els hi esperava l’Anna Oliola i el seu nòvio, en Mark McHuston, un noi novaiorquès amb aspecte de “catxes”.
--Hola, tia –va saludar l’Anna a la Winnie--. Que ha estat bo, el viatge?
--Oh, sí, molt bo –va contestar l’americana--. N’hem passat el viatge contant-nos acudits de totes classes, bons i dolents, masclistes i feministes... N’hem ideat els arguments d’unes 47 pel.lícules, tots alhora, fixa’t si son copions, he, he... –va tornar a riure’s, amb una rialleta de conill.
--Que veniu al nostre cotxe, o ens repartim tothom entre el nostre i el dels teus cosins? –va suggerir la catalana.
--Sí, sí, hi cabrem...
Rai que no en portaven gens, d’equipatge, i va poder aquest caure perfectament als maleters. Després se’n van anar cap a un hotel a Barcelona, de tres estrelles, situat al carrer d’Aragó. La Judy, en Jarvis i en Tommy van ser els que amb més curiositat s’esguardaven els carrers de la ciutat, potser perquè era la primera vegada que se les veien, excepte la Winnie, l’Artie i la Kathy, que ja hi havia estat allà d’altres vegades. Allà van passar la nit, i l’endemà se’n van llevar per fer una passejada per la ciutat, que potser en farien com la típica “passejada turística” que hi fan els turistes, però que la Winnie volia que aquest cop fóra diferent, i ho van fer, com hem dit, amb marxa. Més tard se’n van anar cap a casa del cosí de la Winnie, en Parker. En aquell moment hi era fent alguna cosa amb la Mònica (la seva filla, no pas la seva muller, que hi havia sortit), que era assajar una cançó d’ella, ja que volia ésser cantant, com la Kathy, però cantant en català.
--Com t’ho fas...? –es va interessar, l’americana.
La Mònica Kirby Fonollosa, una encisadora noia de cabell castany i 1’80 d’alçada, que a la seva banda el seu pare semblava un nan de la Blancaneus, va contestar:
--Res, Kathy, igualment que les que feu vosaltres els americans –parlava un anglès amb accent català--, però en català. ¿Que no has sentit de cançons de rock en una altra llengua que no sigui només l’anglès, tia?
--Sí, moltes, en... en espanyol, italià, francès, alemany... aquí a Europa també ho fan de puta mare, tia.
--Que ho dius, això, com un complit, Kathy?
--Oh, gràcies –va riure una mica aquesta última, potser perquè li feia gràcia la resposta-pregunta de la Mònica.
La Mònica anava vestida amb una brusa vaquera força lleugera, que li deixava el melic a l’aire, pantalons curts de practicar “jogging” i sandàlies. No duia mitges, potser perquè fan molta calor a l’estiu, i més encara amb el clima de la calor humida alta de la Ciutat Comtal, més evident en l’estiu. S’hi va asseure creuant les cames i va agafar uns casetes, tot ensenyant-se’ls a la Kathy.
--Mira, Kathy. Tots aquests paios son cantants de rock en català... però, malauradament, només se’ls hi sent aquí a Catalunya, perquè sembla que a l’Estat Espanyol no interessen pas.
--Ah, ¿i això, perquè...? –es va interessar la Kathy, en no estar gens informada del tema, del qual l’Anna Oliola només l’hi va parlar una vegada, només una mica.
--No ho sé gaire bé... –va contestar la Mònica, tot reflexionant--. Tothom diu de coses ben diferents d’això, tia. Uns diuen que a Madrid no pas interessa la cultura catalana i d’altres que sí; també diuen que si no interessa allà és perquè els catalans som molt avorrits, molt fats, que no tenim la gràcia que tenen, per exemple, els andalusos. ¿Que m’entens...?
--Em... no gaire... –digué la Kathy, intentant també ésser sincera, mentre intentava comprendre tot allò, que li sonava a exòtic, malgrat que ja hi havia estat allà d’altres vegades i havia sentit parlar-ne, del tema.
--Ah, no?
--No, no, Mònica.. –intentava explicar-s’ho bé--. És que això no el coneixia gens bé. Potser no me l’han explicat com ho has fet tu.
--Ah, bé... És que Catalunya és força diferent, de la resta del país.
--Ja m’hi havia dit, això. ¿I és molt diferent de debò?
--Potser sí... No massa, és clar, però sempre hi ha hagut moltes diferències, i tot el rotllo aqueix.
--I com és, tot això?
--Doncs... crec que és perquè... ja saps que l’Espanya, des del segle XVI, amb la Inquisició i totes aqueixes bestieses, va començar a aïllar-se de la resta d’Europa, va perdre el seu poder a Flandes, i... i molta gent se n’anava cap a l’Amèrica, sobretot la gent amb talent, quedant-s’hi els mediocres. Quan va arribar al tron el rei Carles III, ja allà pel segle XVIII, hi veia que l’Espanya s’estava quedant ben antiquada, a més d’aïllada i ficada en si mateixa, i va decidir fer de reformes, modernitzant el país. Però quan el paio va aclucar els ulls, és a dir, que se’n va anar cap al forat, és a dir, que se’n va morir el paio –utilitzava la Mònica un llenguatge ben col.loquial excessivament a vegades, i per això tenia que parlar-ne vàries vegades del mateix, per ésser més comprensible--, tot se’n va anar en orris, i els seus hereus no van continuar les seves reformes. Rai que aquí a Catalunya van continuar d’aqueixes reformes pel seu compte, per que la diferència de desenvolupament entre aquesta comunitat autònoma i la resta d’Espanya resulta evident, si te les examines amb atenció...
Va tornar a preguntar a la Kathy si aquesta li comprenia bé o no, i ella digué que sí.
--Dabuten –va amollar la Mònica--. Podria parlar-te de més coses, com l’11 de Setembre del 1714, quan el pare d’en Carles III, en Felip V, va derrotar a Catalunya sencera, humiliant-se-la en una Guerra de Sucessió, potser perquè els catalans en volien un altre Rei... Bé, això, millor que ho llegeixis en un llibre d’Història, maca. Segur que ara no comprens gaire del que t’estic parlant. T’hi pensaràs que els d’aquí son ben estranys, ¿oi que sí?
--No, Mònica. Als Estats Units n’hem tingut una cosa semblant, com el que els va passar als Estats del Sud després de la Guerra de Secessió. Per allò, ens hi tracten una mica malament, als que som del Nord.
--Ja, però no facis de comparacions, Kathy. Això no és el mateix, cony. Que els del Sud no aguantaven que se’ls acabés el “xollo” dels esclaus, i per això en volien separar-se de la Unió Americana. Que l’Abraham Lincoln en volia acabar amb això...
S’hi va apropar en aqueix moment la Judy, amb en Jarvis darrera d’ella.
--Què hi feu, noies? Quin rotllo us feu? –va preguntar.
--Res, Judy, xerrem de música i d’Història –va contestar la Kathy--. És curiós que aquesta noia maca –li va fer una carícia i una pessigada a la Mònica a la galta esquerra—és molt catalanista. No sembla res d’americana.



--És lògic, Kathy –digué en Jarvis--. Si hi ha nascut aquí...
--Que ets pro-americana, o potser anti-americana, com alguns europeus, oi que sí? –li va preguntar la Judy a la Mònica, per curiositat.
--Vaja, la ironia novaiorquesa, ¿oi que sí? –va fer broma la catalana (no cal que la diguem “catalano-americana”).
--Potser, noia. ¿Què em dius...?
--Dona, soc americana... bé, filla d’americans, i quan hi penso en aquestes coses, n’estic dividida... potser perquè m’hi vaig criar, igualment que les meves germanes i el meu germà. I encara que vam tenir d’alguns problemes per això, per ésser una filla d’americans, fa alguns anys... Podem estar a favor o en contra d’Amèrica.
--Com que a favor o en contra...?
--Noia, hi veig que no comprens gens, tot això. Si hi veig que l’Amèrica hi ha fet alguna cosa dabuten, li dono el meu suport, això segur que s’ho dono... però si l’ha fet malament, puc criticar-la. ¿Que no és Estats Units un país lliure, oi que sí? Doncs també se li pot fer de crítiques, com aquí s’hi critica a l’Espanya, que molts en poden dir, sense que passi res, les putades que els espanyols van fer-hi a les seves colònies americanes, o el que hi va fer la Inquisició, i només alguns s’enrabien per això, els que diuen “fatxes”, és a dir, els de l’extrema dreta. ¿Que no hi veus a Nova York les pel.lícules espanyoles que, quan hi parlen d’en Franco, diuen que ell era un malparit? Doncs ja
gairebé ningú se’n queixa aquí de que se li digui així; només d’algun “fatxa”.
Després d’una estona, van parar de xerrar i van tornar amb els altres. I tres hores més endavant, en Jarvis s’hi va apropar a una de les tres germanes Kirby, la Núria, que hi era allà tot dibuixant una cosa, amb un llapis de carbó. Semblava un paisatge amb muntanyes al fons.
--Hola... –li va fer un salut, amb una mica de timidesa.
--Ah, hola... ¿Que com et dius, nano? –no se’n recordava la Núria, del seu nom.
--Jarvis. ¿I tu?
--Núria.
--Núria?
--Sí. És un nom típic d’aquí, corrent en les noies catalanes. El primer és Montserrat –l’hi va explicar ella, que era de cabells castanys, com la seva germana, la Mònica, però una mica més baixa i amb el nas més arremangat. Tenia el seu cabell revolt i tenyit en algunes zones de ros. No era massa llarg, i semblava més aviat el pentinat d’un noi.
--Molt bé. És molt bonic –va amollar ell un complit. Se’n va fixar en els seus dibuixos de paisatges. L’hi va preguntar--: D’aquests paisatges, d’on son, Núria?
--Ep... dels Pirineus Catalans. Son unes muntanyes que hi son al Nord d’aquí, a la frontera amb França. Això, al natural, és molt bonic. Son més maques que no pas les vostres Muntanyes Rocoses... –va riure.
--Que només dibuixes això, nena? –va preguntar en Jarvis, en mirar-se atentament un dels dibuixos que li va oferir la noia.
--No. També faig dibuixos de persones, objectes... qualsevol bestiesa, nano –va voler fer broma la noia, potser per semblar modesta.
--Que estudies en alguna escola d’Art?
--Sí, en una que hi és al Passeig d’Isabel II. M’agrada dibuixar i pintar, i potser acabi fent això, nano, dibuixant de còmics o de Dibuix Artístic.
--Podries ésser totes dues coses alhora, Núria –va assentir en Jarvis, d’una manera cavallerosa.
--Gràcies, nano, això hi pensava.
En aquell moment, va entrar la Judy, que buscava el seu nòvio, i en entrar-hi, els va preguntar:
--Que hi feu, nanos?
--Res, Judy –va contestar la Núria--. Hi veia d’aquests dibuixos aquí, amb el teu nòvio. Sembla que et mola el dibuix, ¿oi que sí, Jarvis? –es va dirigir a l’americana, que hi veia els dibuixos i se’ls trobava ben interessants, a jutjar per la seva absorta contemplació dels mateixos. Començava mirant-se un al qual hi apareixien muntanyes molt altes, plenes de neu, que s’hi veuen als Pirineus Catalans; un altre amb una parella de nois jugant a tennis; un altre amb una altra parella banyant-s’hi a una platja deserta (ella amb biquini; ell amb banyador); un altre amb la mateixa parella a la mateixa platja, però tots nus. Als dos, aqueixa parella fa el mateix posat: asseguts damunt la sorra, ella posant el cap a sobre de l’espatlla dreta d’ell. El traç dels dibuixos era força bo, molt suau, una mica “naïf” però també amb una mica d’ironia. En Jarvis s’ho va ensenyar a la seva núvia, i aquesta va opinar, meravellada:
--Fotre, tia! A la teva banda, en Van Gogh i en Renoir semblen pintors de brotxa grossa! Com dibuixes de bé, cony!
--No exageris, Judy –li va demanar la catalana, modesta--. Tinc molt bona mà, això sí... Els meus pares i els meus germans, tots els dies m’amollen el mateix rotllo, fotre... Que si ho faig molt bé, com dius tu... però crec que tots exagereu. A més a més, en Van Gogh i en Renoir son molt grans pintors, i ho fan de puta mare.
--Núria, ¿perquè vas dibuixar a la mateixa parella vestida i tota nua? –va preguntar la Judy.
--Que volies fer com en Goya amb “La maja vestida” i “La maja nua”? –va preguntar en Jarvis, gairebé alhora que la seva núvia, a un segon d’atropellar amb la seva frase la pregunta d’ella.
--Doncs... volia fer dos posats diferents, i... és com digueu, que se’m va ocórrer el que va fer en Goya amb la Duquessa d’Alba. Als artistes, sempre ens mola cercar de coses insòlites, alguna cosa original.
--Doncs em sembla bonic –digué la Judy, tot mirant-se atentament i amb un cert somriure d’admiració i sensualitat el dibuix del nu--. A Nova York conec a gent que pinta i dibuixa molt bé. A vegades hi he pensat en posar per algun quadre.
--Ah, sí...? –s’hi va sorprendre, la Núria--. Ep... perdona’m la pregunta, tia, però... ¿que mai no t’han proposat posar tota nua?
--Sí, algun cop, però mai no l’he fet, potser per timidesa. Ara sí podria fer-ho; si qui em va a pintar no és cap fastigós ni tampoc cap bordegàs, ho faria sense problema. Més d’un, que m’ho va proposar, vaig pensar que només ell volia lligar amb mi, i això no m’agrada. No tinc de prejudicis, però que no me’n venguin amb bestieses.



--Aleshores, ¿que ho faries?
--El què? Posar tota nua per a un dibuix teu?
--Sí, és clar.
--És clar que sí. Com tu ets una dona, segur que sabràs fer-ho com cal.
--En què sentit...?
--En que tu no em dibuixaràs tota només per intentar lligar amb mi, segur. I que les dones en sabem veure millor la part sensible de l’art, no el “morbo”, com la majoria dels paios.
--Ah, bé... ep... –va semblar que la Núria dubtava sobre el que anava a dir posteriorment—Volia fer-vos alguna proposició... referent a això...
--El què...?
--Jo... hi havia pensat en si vosaltres dos en podreu posar per a un dibuix meu...
--Tots dos? Tots nus...? I a la platja, com d’aqueixos amics teus? –va assenyalar la Judy els dibuixos de la platja.
--Em... sí. Però si no en vulgueu, no teniu que fer-ho.
--No, tranquila –la va tranquil.litzar la Judy--. Ens mola això, ¿oi que sí, Jarvis? –se’n va mirar de reüll el seu nuvi.
--Doncs... sí, és clar –va contestar ell, tot i que no gens convençut, però l’atreia la idea, potser pel “morbo”, sobretot allò de veure’s la seva núvia tota nua.
--Bé –digué la Mònica--. Demà podrem apropar-nos cap a l’estudi d’un amic meu, que és pintor, molt conegut aquí, i allà hi podrem fer tot això. Ah, ¿que n’esteu segurs de que...?
--Que sí, ximple, que sí –va insistir la Judy.
--Bé, gràcies.
Així que van quedar-hi per que l’endemà foren cap a aqueix estudi d’aquell pintor. Però encara restava força temps per acabar d’aquell dia, així que van continuar amb altres coses.
L’Arthur hi era amb la Winnie i l’Anna Oliola, en aqueix mateix moment, per les vores de Barcelona, fent una passejada per un bosc. Era el bosc de la muntanya del Tibidabo, una de les que voregen la ciutat, d’uns 532 metres d’alçada. S’hi troba cap al Nord. L’Anna és d’alçada mitjana, bruna i ulls castanys. Anava vestida amb roba vaquera, pantalons, brusa i gorreta, tot vaquer, potser l’herència de la seva residència als Estats Units.
La catalana els va preguntar:
--Que mai no heu vist, un bosc com aquest?
--Doncs, sí –respongué l’Arthur, mirant a totes bandes--. A Califòrnia, al Yosemite Park, o al Yellowstone Park, al Nord-Oest dels Estats Units. Aquest últim és tant de gros que ocupa molt més territori que no pas el País Basc sencer.
--Oh, vaja... –va comentar l’Anna--. Quants quilòmetres quadrats en té?
--9.000, Anna –va contestar ara la Winnie.
--Oh, cony, una mica gros –digué l’Anna amb ironia--. I el País Basc té una mica més de 7.000...
Es van riure l’actor i la cineasta.
--Quantes vegades hi has recorregut, d’aquest camí? –va preguntar la Winnie més tard.
--Moltes, Winnie. Malaguanyat, en Mark no hi ha pogut venir. L’agrada molt fer-s’hi de passejades, cada cop que hi venim per Barcelona. A Nova York hi és el Central Park, però no s’assembla, a això.
--Ja ho crec –digué l’Arthur--. Al Central Park jo puc caminar i practicar “jogging”, però és ben diferent a aquest indret.
I la Kathy i en Tommy? Hi eren fent una passejada pel carrer de Muntaner, cantonada amb el carrer de València, a prop de casa dels parents de la Winnie.
--Hi veig que aquí a l’Espanya hi ha també de noies molt maques –digué en Tommy, tot fixant-se en una noia rossa, molt maca i vestida i pentinada a la moderna, quan hi passava al costat d’ells.
--Ja, i molts nois ben macos també –li va respondre la seva núvia, tot assenyalant un noi igualment molt maco, que hi passava a la seva banda esquerra.
--Jo hi creia que tots els espanyols tenien el cabell bru, només.
--No, home, n’hi ha de tot. ¿Que no ho veus...?
En aquell moment, hi veien passar la Susagna, una de les filles dels Kirby. Anava acompanyada d’un noi, que semblava una imitació més aviat barata d’en Tarzan, que portava ulleres. Els van fer un salut, i ell es va presentar: es deia Modest Muntanyola, i com ella, hi estudia Informàtica. Després, la Susagna i en Modest els van convidar a veure al cinema “Cor salvatge”, la pel.lícula d’en David Lynch que la Kathy volia veure una altra vegada, sobretot perquè sabia que a l’Espanya hi projectaven la versió íntegra, sense censura. En Tommy va rondinar:
--Fotre! Un altre cop tenim que aguantar, d’aqueix rotllo!
Ja recordaran que a ell no l’havia agradat res, però a ella sí. Abans van trucar a casa de la Susagna per dir que no arribarien fins l’hora del sopar. I se’n van anar cap a un cinema del Passeig de Gràcia. Allà la projectaven en versió doblada en castellà, que no agradava gens en Tommy, ja que, com a tots els nord-americans, està molt més acostumat a la versió original en una pel.lícula, sigui aquesta en anglès o en qualsevol altra llengua. I veia que aquells personatges típicament nord-americans hi apareixien d’aquella manera, doblats en espanyol, igualment que si foren de joves espanyols, jutjant els diàlegs de la versió espanyola. A la Winnie semblava agradar-la encara més, ja que estava acostumada a això, en haver sentit les seves pel.lícules doblades en espanyol, francès, italià o alemany, les llengües en les quals se’n doblen més les pel.lícules estrangeres.
I després, quan va finalitzar la pel.lícula, en Tommy continuava pensant el mateix que quan la va veure a l’Amèrica: que li semblava una bestiesa, que no sabia per on agafar-se-la, etcètera.
--Ets molt exagerat, Tommy –li va dir la Susagna--. Potser el Lynch aquest se n’ha passat una mica, com fa sempre, però exageres, nano.





--Sí, sí, jo exagero, maca, però el final de la pel.lícula no s’ho creu ni tant sols ell mateix. I, a més, hi veig que aquí hi ha fet un doblatge en el qual els joves de Texas semblen joves d’aquí, parlant com els d’aquí, talment que si foren de llatins.
--No exageris –ara, hi parlava la Kathy--. Que nosaltres hem llegit molts llibres d’altres països, traduïts a l’anglès, i ningú se’n queixa. Ni nosaltres tampoc.
--No fotis, Kathy, que això no és el mateix –va rondinar en Tommy--. A més, hi veig que, mentre a la versió original qualsevol actor hi parla amb l’accent del seu Estat natal, aquí tothom, al doblatge, hi parlen amb el mateix accent espanyol. Així, em semblaven iguals tots els personatges. ¿Que és que aquí fan les coses tant de barroeres, oi que sí?
--Cony, no sabia que el teu nuvi fóra de la Reial Acadèmia de la Llengua –va opinar la Susagna, divertida.
En Tommy no sabia gens què significava allò de la “Reial Acadèmia...”, etcètera. Van tenir que explicar-s’ho totes dues (la Kathy ja sabia què és, la Reial Acadèmia).
--Ui, si pots escoltar els doblatges en català, que tothom hi sembla sortit d’una novel.la d’en Josep Pla... –digué ara en Modest, rematant allò.
--Que son dolents? –va preguntar la Kathy.
--Oh, no, n’hi ha de tot: bons i dolents... però deixa’l estar, ¿d’acord? Parlem-ne d’una altra cosa: ¿que és cert que la teva germana i el seu nuvi, en Jarvis, posaran tots nus per a un dibuix d’ella?
--Qui t’ho ha dit...? –preguntava sorpresa la Kathy, que no s’ho creia.
--Ningú; ho vaig sentir tot abans de sortir al carrer amb el meu nòvio. Deia que demà la Judy i en Jarvis s’aniran cap a l’estudi del seu amic pintor i allà hi faran tot això –va respondre la Susagna, tranquil.la, com si allò no fóra res d’important.
--Caram, aquests nois –va comentar en Tommy--, “S’han fet un pa com unes hòsties”.
Aquest últim ho va dir en català, amb accent americà, és clar, i va deixar tots sorprens a la Susagna i al Modest, sobretot. La Kathy, que no coneixia pas la llengua catalana (coneixia d’algun mot o frase, però no aquesta), no se’n va sorprendre gens perquè no va comprendre res.
--Què has dit? –va preguntar en Modest.
--Doncs... “S’han fet un pa com unes hòsties”..., una... una frase que vaig sentir dir a la vostra mare, la Mònica, que com és d’aquí diu moltes coses com aquesta... però no sé què cony significa... –semblava tot ruboritzar-se’n.
Ells se la van traduir al castellà i els va fer gràcia, més que no pas, per una altra cosa, perquè els semblava ben curiosa, igualment que tot el que hi veien a Catalunya des de que hi eren. Una cosa, en definitiva, que els passa a tothom quan visiten un altre país. Però en el cas dels americans, tot això arriba a prendre sovint de graus pecul.liars.