Entradas populares

Total de visualitzacions de pàgina:

Seguidors

dimarts, 18 de novembre de 2008

EN MEMÒRIA DE LA GENT BONA (novel.la breu)

EN MEMÒRIA
DE LA GENT BONA


Dedicat a la meva ex parella
Al seu fill
Als meus avis
A la resta de la meva família
A la bona gent que conec
A la bona gent que no conec (encara)




PRIMER CAPÍTOL




Era un fred matí de la tardor barcelonina. M’hi trobava en una zona nova del Cementiri de Les Corts, al costat de tombes molt més antigues. Tinc que confessar que aquell cementiri, com a seguidor del Barça de tota la vida, em queia simpàtic per tenir allà enterrades diverses figures del barcelonisme en tota la seva Història: Pep Samitier, Ladislao Kubala, César Rodríguez, Nicolau Casaus... però aquell cop no hi venia per fer un homenatge a les meves admirades figures futbolístiques, sinó per fer un altre homenatge no tant agradable.
El temps ajudava a que jo entrés al Cementiri amb l’expressió ben seriosa que calia per la gran pena que sentia a dins.
Em vaig informar abans d’on hi era la tomba en qüestió, ja que en no conèixer gaire aquella zona, tenia por de confondre les tombes, ja que la persona estimada que des de feia poc de temps tenia la seva darrera casa allà (perdó, no volia fer humor negre ara, és com una mena de psicoteràpia) era el fill adolescent de la meva parella, la Nathalie, una francesa de Dijon resident a Barcelona amb la qual vaig començar una feliç relació amorosa fa gairebé un lustre. I la seva tomba encara no tenia la llosa a sobre, amb el seu nom, Jordi Joan Garriga Aurillac (el pare del noi és català, el cognom segon és el d’ella de soltera). Tenia un fred número i una lletra encara a un lateral de la tomba, com si fóra la clau d’un agent secret al servei de Sa Majestat, en espera de tenir una gran llosa elegant i senzilla alhora, com deia sa mare que el noi la podria tenir.
En arribar al lloc en qüestió, em va venir una esgarrifança involuntària. Hi havia passat en poc de temps a un canvi radical en la meva visió d’aquell noi, en Jordi Joan, tant d’agradable i simpàtic, a veure només una llosa de pedra gris rectangular a terra on ell hi havia estat enterrat. Al seu costat hi eren d’altres tombes encara sense inquilí, de dos metres de profunditat i jo anava amb la por de que si m’hi podia caure, no podria sortir-me tot sol.
Em vaig recordar, com als flaix-backs d’una pel.lícula, de l’enterrament, de com la mare, una dona intel.ligent que hi havia acceptat de manera sorprenent una tragèdia tant de gran amb molta calma (em refereixo a la mort d’un fill, i encara més si aquesta va ser tant de sobtada, víctima d’un atracament al mig del carrer). Moltes persones eren presents, entre elles el pare del noi, també tranquil tot i que desfet en llàgrimes un dia abans, com ella, que igual que jo les hi haviem amollat totes les que vam poder amollar.
La resta de la gent eren parents de les dues famílies, la del pare i la de la mare. Tots ben afligits, és clar. Tot i que la Nathalie tractava de fer dignament el seu paper de mare afligida però amb dignitat i sense voler exterioritzar massa els seus sentiments (en això la vaig envejar, jo no soc tant de tranquil com ella), feia un gran esforç per estar tranquila. Després em va dir que els psicòlegs l’havien aconsellada que hi pensés que el mort era un altre, o un sucedani. A mi, això em semblava malament com a recurs dels psicòlegs (mai no hi havia cregut gaire, en ells, ni tampoc en els psiquiatres), però bé, era l’unica manera de sortir d’una tragèdia tant horrible, almenys fins que el cos s’acostumés a la nova situació, que en això els éssers humans tenen una capacitat d’adaptació realment forta, potser per l’instint de supervivència.
I felicito a la Nathalie. Sempre va demostrar una dignitat i un “savoir faire” extraordinari. Continuem com a parella, intentant a poc a poc sortir d’aquest infern, però amb les nostres alegries i tristeses quotidianes.
Tot això em va recordar als meus avis, els iaios, com els deia carinyosament, de gairebé noranta anys, que a Sant Cugat del Vallès, la meva localitat natal, hi eren a un asil perquè patien Alzheimer. Van morir fa poc de temps, i aleshores el funeral era ben diferent, és clar. Eren antics militants comunistes, però respectats per tothom, fins i tot amb amistats més conservadores ideològicament parlant. Tots dos van morir en pocs mesos d’interval. Primer de tot la iaia i després el iaio.
Va ser un dur cop per a mi. La seva casa de Sant Cugat, un indret al qual jo hi havia estat una pila de vegades durant quatre dècades, pràcticament des de que vaig néixer, ara era tota buida. Dos anys feia que s’havia quedat deshabitada, i un dia, poc abans de la inesperada mort del Jordi Joan, em vaig apropar amb la Nathalie per ensenyar-la la casa. Però com era tancada, no vam poder entrar-hi. Vaig veure que al pany de la porta d’entrada al jardí de la casa hi havia un munt de teranyines. Em va fer una petita depressió. La Nathalie ho va notar i em va tranquilitzar, amb la seva dolcesa habitual i el seu parlar amè i intel.ligent. Aquella casa hi havia estat l’escenari de molts dels meus jocs infantils, de moltes reunions amb els parents, etcètera. I ara, era una casa buida, gairebé fantasmal, com en les pel.lícules, però sense aquell aire esgarrifós que tindria per exemple la casa del Norman Bates en “Psicosi”, res d’això. Era una entranyable casa de les afores de pobles catalans propers a Barcelona, d’aire mediterrani i una mica copiant l’estil de la Provença francesa. Però buida, sense habitants, sense vida... no feia gens bon aspecte. Així que després d’explicar-la un cop més la meva vida que vaig passar a bocins dins aquella casa, ens van tornar cap a Barcelona.




CAPITOL II





Començo a recordar i a narrar amb més profunditat la meva relació amb els meus avis i el noi desaparegut, al qual vull dedicar una bona part, o almenys ho intentaré.
Prendré com a exemple un matí a casa seva, a la qual convivia amb la seva mare, ja que ella i jo vam preferir viure com en Woody Allen i la Soon-Yi, és a dir, cadascú a casa seva, que no vol dir pas que no ens estimem de debò, el que passa és que ella estava ja ben escarmentada de la convivència com a casada.
Jordi Joan hi era a la seva habitació estudiant. L’esperava un examen de Filosofia. Jo, com a tinc interès en aquests temes tant de profunds i cerebrals, tractava d’ajudar-li.
--A veure... –feia jo veu de professor de Filosofia com els que vaig conèixer quan jo era estudiant als anys 1970— Com es deia el filòsof que deia “Jo només sé que no sé res”?
--Sé qui és, Julià, però no cal que em facis d’aquesta veu tant de ridícula –va contestar amb bon humor— Que no és això cap obra còmica, com les que fan els meus companys a final de curs. Si en vols fer una broma, tio, ves amb l’Andreu Buenafuente, que crec que fa espectacles de monòlegs. A mi no em fotis, tu.
Jo no tenia cap prejudici, però una mica per por a sa mare, no sabia si permetre que ell digues de tacos com aquells, però recordo sovint haver-li sentit dir-los com un camioner, tot i que el nano mai no bevia ni fumava.
Com allò de donar classes a alumnes no era el meu, vaig decidir deixar-lo tranquil. Abans de sortir, en Jordi Joan coneixia la meva part sensible, futbolísticament parlant, i com ell era de l’Espanyol, l’etern rival del meu Barça, aprofitava per punxar-me una mica.
--L’Ivan de la Peña sí que ha fet arrels amb nosaltres, no pas amb vosaltres, culers del cul.
Hi parlava d’un ex jugador del Barça que va sortir de la pedrera blau-grana, però que va acabar anant-se cap a Itàlia i que l’Espanyol va recuperar per al futbol espanyol. Tot i estar casat amb la filla d’Asensi, un dels millors jugadors barcelonistes dels anys 1970, que va guanyar aquella Lliga memorable amb en Johan Cruyff d’estrella l’any 1974 i va fer aquell igualment memorable 0-5 al Santiago Bernabéu, davant els nassos dels madridistes i del franquisme, tot alhora.
--No fotis ara, periquito, i ves a prendre el teu alpiste –el vaig contestar i me’n vaig anar cap a la sala.
La Nathalie hi era veient una pel.lícula al vídeo VHS. No era encara partidària de canviar al DVD.
Com tots dos tenim de gustos semblants cinematogràfics, van poder asseure’ns i veure la pel.lícula tots junts. Era “Maduixes silvestres” d’Ingmar Bergman, i m’encantava aquella manera del mestre suec de veure la mort en un moment que potser presentim que s’acaba la vida, com el passava al protagonista, a prop dels vuitanta anys.
Potser en aquests moments que els explico aquesta història, tot i que tinc només uns quaranta-quatre anys, amb les morts doloroses que els vaig relatar, la depressió que totes tres em va causar feia desitjable un final proper per acabar amb tant sofriment, que per a un esperit ben sensible com el meu era gairebé insuportable.
Però tinc la sort de que, a més d’una parella comprensiva, que tot i amb el seu grandíssim dolor per la pèrdua tràgica del seu fill ha pogut ajudar-me a agafar un altre cop l’ànim i les ganes de viure. Jo he intentat fer el mateix amb ella, ajudar-la a reviure novament, ja que tragèdies com aquestes només et fan empenta per voler morir també i reunir-te tot seguit amb qui s’ha anat per sempre més.
Tothom tenim dos cantons en la nostra personalitat en aquestes tragèdies, igual que el ying i el yang a la filosofia oriental: la que t’empenta a morir i la que t’anima a continuar amb la vida. Potser aquesta, la segona, és la que ens ha ajudat.
Més d’una vegada he tingut ganes de suïcidar-me, però finalment, com en aqueixes pel.lícules que el protagonista té dues consciències diferents, una vestida d’àngel celestial i l’altra com el mateix Diable, després d’escoltar totes dues, una animant-te a la temptació fatal, és a dir, “Mata’t!, Mata’t!” o “No ho facis, per l’amor de Déu, no ho facis!”, vaig agafar la segona. Potser també per la meva covardia, que no m’ajudava gens ni mica a matar-me, però bé, continuo aquí per contar tot això.
Però un dia, com a tinc un costum de jugar setmanalment a la Lotto 6-49, em vaig assabentar de que m’havien tocat diversos milers d’euros. Aleshores, com tinc una afició d’escriptor, no pas professional, vaig pensar que podria intentar publicar un llibre amb els relats breus que hi havia escrit, però hi havia pensat una altra cosa: ¿perquè no intentar comprar la casa dels meus avis?
També me’n vaig adonar de que el premi no arribava ni tant sols a la meitat del que calia per comprar la casa, per tenir-la com a propietari. D’intentar salvar una part del meu passat que s’esfumava davant els meus ulls...
Aleshores vaig decidir guardar els calers al Banc i ja decidiré quina cosa faig, amb ell. Ara només tinc el meu pensament dirigit cap al fill de la meva parella, que ella no pot deixar de pensar-hi.
Però una cosa em rondava pel cap: en Jordi Joan tenia unes aficions o millor diguem-ne unes idees que em semblaven interessants, per aplicar a la nostra vida quotidiana, almenys en allò que és cultural. No era pas un noi com qualsevol, obsessionat només en els videojocs per a jovenets sense cervell.
I aquí ve la meva reflexió: jo, quan era un nen, tampoc no vaig poder tenir unes idees com les dels jovenets de la meva generació, tot diguem-ne que vaig ser gairebé un solitari, al contrari que en Jordi Joan, que tenia molts amics entre el seu veïnat, el seu Institut i, com he dit abans, l’estima dels professors i d’altres que el coneixien ben bé.
Aleshores vaig pensar-hi en agafar algunes d’aqueixes idees i utilitzar-les. No volia pas apropiar-me-les, potser faria el mateix que en Steven Spielberg va fer a la pel.lícula “Intel.ligència artificial”: com allò era un projecte antic del seu amic i col.lega Stanley Kubrick, que mai no va trobar la manera de portar-ho al cinema, aleshores va fer constar que el guió era també d’en Kubrick. Jo faria el mateix amb les idees d’en Jordi Joan.
Bé, només era aquesta la reflexió que volia fer després d’aquesta tragèdia i com intentem tothom sobreviure. Una història senzilla, sense cap mena de pretensió profunda com un intel.lectual que es creu que és Déu. En fi, que cadascú/cadascuna continuï amb la seva vida i visqui el “carpe diem” (viure el moment) com pugui. Jo i la meva parella faré el mateix.


F I