DESFER-SE D'ELLA... PERÒ AMB COMPTE (CAPÍTOL IX)

CAPÍTOL IX

   L’Inspectora Mireia Camprubí, dels Mossos d’Esquadra, va mirar un altre cop els resultats dels anàlisis dels experts al lloc del crim que va passar uns dies abans, a casa d’una noia rossa que hi havia aparegut estrangulada.

   No s’ho va mirar amb gaire entusiasme, ja que era un de tants casos semblants, amb això de la violència de gènere, que ella, com a dona, volia combatre, però sabia que això seria possible si tothom posés el seu gra de sorra, si se’n fa una educació com cal perquè la gent no sigui violenta amb els altres, però ella mai no ha sigut de discursos, que de tant en tant aconsegueixen el seu propòsit alliçonador, però ella no era pas de lliçons.

   Era una admiradora del personatge de ficció Jules Maigret, el Comissari de la Policia francesa que va crear l’escriptor Georges Simenon en diverses novel.les. Com ell, se’n mirava la vida i els seus casos policíacs amb una certa sornegueria.

   Va pensar que tindria que quedar un dia d’aquests amb aquell matrimoni al qual coneix per mitjà de la seva amistat amb un home de negocis. Així desconnectaria una mica d’aquesta feina angoixant i absorbent.

   Ja hi era a prop dels quaranta anys d’edat, però encara era una dona de bon veure, però de molt bon veure, que podia competir perfectament amb les noies jovenetes en això de lligar, i fins i tot podia guanyar-les.

   Tenia uns ulls blaus preciosos, que no perdien res amb l’edat, i el seu rostre encara tenia un encís aclaparador.

   Potser això era el millor d’ella, però també la seva intel.ligència.

   Uns cops a la porta del despatx la van treure del seu món. Després del típic i tòpic “Qui hi ha?”, va sentir el nom d’un dels seus ajudants, i va dir que endavant, que entri al despatx. Hi hauria desitjat ella que fóra un príncep blau amb físic de “boy” de comiat de soltera, però tot seguit va rebutjar la idea perquè una dona culta com ella no devia gens ni mica pensar en coses semblants.

   Era l’Inspector Oriol Solsona, que portava noves proves que van trobar al pis de la noia assassinada. I com ell és un jove atractiu, però alhora corrent i sense

   --Com son, aquestes proves noves? –va preguntar sense gaire interès la Camprubí.

   --Doncs, semblen una cosa sense cap interès, però crec que ens pot donar una pista.

   --Què és?

   --Vet aquí.

   Amb aquesta presentació gens inspirada, en Solsona li va deixar un paperet amb cosetes escrites a mà.

   --Un poema? –va dir la Camprubí, sense cap entusiasme. Un poema... Què coi pot significar, per resoldre un cas d’assassinat?

   --Vam trobar-nos-ho mig amagat, caigut darrera un moble d’escriptori. La lletra i l’estil del poema, potser ens dirien dues coses: que va ser escrit per la víctima o pel seu botxí.

   No era tampoc gens original l’exposició del Solsona. Però la Camprubí, que era llesta i sagaç, també sap que per detalls tan ximplets com aquell es podia agafar un criminal.

   Va llegir el poema, i tot i que no era res de l’altre món, notava que estava escrit amb dolcesa, passió i sensibilitat, tot alhora. Es va fixar que era escrit per l’amant d’una dona, ja que feia referències sexuals molt sovint, tot i que no eren les típiques referències sexuals d’un home a la seva amant. La lletra no semblava masculina, tenia una cosa, un detall, que semblava molt més femenina.

   “El teu cos desperta passió en persones com a jo...”.  

   Així començava el poema. La resta, mig tòpic mig apassionat i fins i tot romàntic.

   La Camprubí va acabar de llegir aquell poema, i tot i que sabia que allò no podia comparar-se per res amb Miquel Martí i Pol ni tampoc amb Salvador Espriu, ho trobava encisador, producte d’algú sensible, però la seva intuïció li deia contínuament que allò era obra no d’un home, sinó d’una dona.

   Una dona... Tot seguit li va sortir del cap una idea.

   I si la persona autora del poema era una altra dona?

   No, no era gens descabellat. Avui dia, la gent pot sortir de l’armari sense cap problema, almenys al món occidental.

   Va sortir un moment del despatx, va mirar una altra dona de les que hi treballen a la comissaria, qualsevulla que hi hagués, tant se val, i la va fer anar cap al despatx.

   --Anna, en volia que em fes un petit favor... Llegiu aquest paper.

   --Què és? Un document de la Conselleria de Justícia?

   --Gens ni mica –va respondre la Camprubí sense cap emoció mostrada, però tampoc no menyspreava l’Anna Gázquez, amb la qual en volia fer aquella mena d’experiment que només una dona sap intuir d’allò que hi ha al darrera d’uns versos amorosos.

   Ella s’ho va mirar, i va veure que era un poema. Gens de particular, no l’agradava gaire la poesia, només com hi havia dit Antonio Machado, és a dir, que la poesia està escrita per ser cantada. I només l’agradava la poesia cantada.

   Però Anna va comprendre que allò era potser una peça important d’un cas, dels milers que tracten diàriament a la comissaria. I se’n va posar a analitzar fredament aquell seguit de versos tan bon punt romàntics i encisadors com de cop i volta explícitament sexuals, fins i tot poc subtils.

   Se’ls va llegir fins tres vegades, de dalt a baix, però no hi veia gaire de particular.

   La Camprubí semblava impacientar-se, tot i que no l’expressava gens.

   --Que no hi troba una cosa particular en aquest poema, Anna?

   --Ja sap que no és la poesia una cosa que m’agradi de valent, Inspectora.

   --Ho entenc, Anna, però no és això cap concurs de poesia. És una pista per aclarir un crim.

   --Un crim?

   --Sí. Aquest poema s’hi va trobar dins l’escenari d’un crim. Una noia va ser trobada morta, estrangulada. I creiem que aquest poema el podria haver escrit l’assassí.

   --Un assassí poeta, com la pel.lícula?

   --Potser, Anna... però n’hi ha un detall que em sembla estrany, o poc comú per aquest tipus de poema.

   --No hi ensumo gens, Inspectora.

   La Camprubí ja es podria haver impacientat de debò, fer fora l’Anna del despatx i fer entrar-hi una altra dona, que tingués més gust per la poesia i pels matisos.

   Va tenir una idea: va fer la darrera opció, tot i que no va fer fora l’Anna. Va trucar una altra dona del departament i se’n va posar a analitzar el poema.

   Aquesta vegada, la dona triada va ser la Noemí Segarra, que escrivia poemes en alguna revista especialitzada, d’aquestes alternatives i fora dels circuits literaris diguem-ne més mediàtics o, tot i que minoritàries, amb més importància entre lectors de Barcelona.

   No va necessitar tantes lectures com l’Anna. Va llegir un sol cop el poema i va dir, sense immutar-se:

   --Crec que l’autor no va ser pas un home.

   --N’està segura?

   --Sí, del tot. Te matisos que només una dona els pot plasmar així. O un home molt sensible, però n’hi ha de matisos que només les dones podem expressar.

   --Això l’havia intuït jo també, però em volia assegurar –va dir, triomfant però sense aparentar-ho, la Camprubí--. Ja tenim una possible hipòtesi del crim que estem investigant: la dona assassinada era lesbiana, i la seva amant la va matar. Gràcies de tot cor a totes dues. Bona tarda.

   Després d’aquest comiat fred però educat, les dues dones van sortir del despatx i van deixar el paperet del poema a sobre la taula del despatx.

   Doncs ja tenia una pista del cas. Ara calia esbrinar el passat de la morta, veure si la gent que la coneixia sabia això de que l’agradaven les noies.

   Va pensar en, per evitar prejudicis homòfobs, encarregar la major part del cas a una policia que fóra lesbiana o bé que tingués algun parent o conegut d’aquestes orientacions sexuals, és a dir, no pas un carrincló.

   

Versió en vídeo del primer capítol d'una novel.la meva (DESFER-SE D'ELLA... PERÒ AMB COMPTE)

He enregistrat en vídeo una mena de versió visual del primer capítol d'una novel.la meva, DESFER-SE D'ELLA... PERÒ AMB COMPTE, que encara escric, a poc a poc, i volia mostrar-la a tots vosaltres.
Vaig enregistrar la meva veu en off, en català, com és la novel.la escrita, i vaig afegir unes imatges amb música, totes alterades per fer un efecte estrany i fascinant alhora.
Alguna vegada he parlat d'aquesta novel.la aquí, però aquí podeu veure el vídeo, penjat a YouTube.

DESFER-SE D'ELLA... PERÒ AMB COMPTE (Primer Capítol) (VOSE):

https://www.youtube.com/watch?v=pqWH4uSRWWs

DESFER-SE D'ELLA, PERÒ AMB COMPTE (CAPÍTOL VIII)

                                    

                                           CAPÍTOL VIII

   I ara, dos dies després d’haver assassinat a sang freda aquella noia, ella rep la notícia llegint els diaris, que només la tractaven com una notícia petita, és clar, la típica notícia de la crònica negra diària de la ciutat. Però com ningú no coneixia l’existència de l’amistat entre totes dues, que va ser discreta fins dir ja n’hi ha prou, no podria ningú relacionar-les l’una amb l’altra. A més a més, només deien que semblava que tot hi havia sigut un robatori i alhora una violació, que les feministes ponien la mort de la pobra noia com un exemple més de la violència de gènere.

   Però no ens oblidem del seu marit, el qual la guanya en maldat, potser perquè la seva maldat és per motius econòmics, no pas per motius sentimentals inconfessables.

   Ella sent a ell rient-se de manera esbojarrada, absurda, típica d’un guillat.

   --Ha, ha, haaaaaaaa...!

   Fins i tot li sembla tot allò el riure d’un pagès de poble que hi creu que el filòsof Aristòtil era el porter de la sel.lecció grega de futbol.

   --Ha, ha, haaaaaaaa...! –ell tornà a riure-se’n de la mateixa manera.

   --Què passa, estimat? –va preguntar ella.

   --Res, reina. Vaig llegir abans un acudit molt bo que hi havia llegit al diari, era molt bo, i encara me’n fa gràcia –va dir ell.

   Observem que això que explica ell no és pas cert. Era una nova idea per mirar d’eliminar la seva dona, que li havia semblat finalment tant d’absurda que feia gràcia per si mateixa.

   Podríem aleshores descriure-la, però millor passem a una altra escena, més interessant per al nostre relat i el seu toc de suspens a la Hitchcock.

   Hi ha un personatge, del qual no n’hi havíem parlar fins ara: el pare de la Marieta, el sogre del José Carlos.

   Ell hi amaga un secret, compartit amb la mateixa Marieta.

   --Papà, què penses fer, amb la Mamà? –un dia ella li va fer directament aquesta pregunta.

   --Què?

   --Dic que quina cosa penses fer, amb la Mamà –ella va tornar a fer la mateixa pregunta, amb impassibilitat absoluta.

   --Fer-ne el què? Fer una passejada amb ella?

   --No, matar-la. Matar-la i així poder tu trobar una altra, amb la qual podràs presumir davant els teus amics, cosa que no pots fer amb l’avorrida de la Mamà.

   Ara sí que l’home no trobava gens divertit aquella estranya conversa amb la seva estimada filla. Va arrufar el nas.

   --No em facis d’aquestes bromes estúpides! –va dir lacònicament, volent tallar directament aquell començament de bogeria, o una cosa semblant.

   Va passar un dia sencer, i el pare va tornar a pensar en allò que li havia dit la seva filla. No va poder evitar, alhora, veure passar la seva dona i aleshores recordar allò, paraula per paraula, que hi havia sortit dels llavis de la Marieta.

   --“Matar-la. Matar-la i així poder tu trobar una altra, amb la qual podràs presumir davant els teus amics, cosa que no pots fer amb l’avorrida de la Mamà. Si no ho fas, no podràs presumir davant ells, mostrar-te com l’ésser superior i que ells es puguin sentir inferiors...”

   No l’havia sentit com un ressò molt profund, d’església, sinó normal.

   I va reflexionar sovint d’això... no era gens ni mica una bajanada de sa filla, sinó una cosa que sovint tenia dins el cap: la seva dona ja no era pas útil, per ell.

   Així que va aprofitar un dia, que feia una passejada pels carrers de Barcelona després de sortir de la feina, que va conèixer una dona molt més guapa, molt més interessant i amb més conversa que no pas l’avorrida de la seva dona. I com s’imaginaran, va començar una relació d’amagatotis, es va sentir rejovenir de cop i volta. No sabia si donar-li les gràcies a la seva filla per aqueixos consells esbojarrats, o fer-la directament un monument.

   Però no va matar la seva dona, va decidir fer la doble vida, i això sense que la dona sospités gens ni mica. El cansament del marit alguns dies, pensava ella que era cosa de l’esgotadora feina de cada dia.

   I com la dona s’avorria de tant en tant perquè el marit hi arribava sense forces per fer l’amor amb ella, es consolava amb un estil “personal”, segons pensava ella. I “personal”, no podia ser una altra cosa que... l’onanisme, tot i que la paraula aquesta no té gens de romanticisme ni tampoc de poesia. Diríem, aleshores, que era una mena d’amor “a la carta”, o “a la meva manera”. Fins i tot, amb la pràctica, perfeccionava això ella, i li trobava molt més plaer que no pas amb el marit...

   A més a més, la dona va començar a xerrar tota sola, quan no hi era ningú, és clar, i va descobrir que era amb ella mateixa qui s’entenia millor, amb els temes que a ella, dona culta i encara atractiva, li agradaven. Podia fer debats amb ella mateixa i trobar-ne la resposta adient sense tenir por de trobar un interlocutor o un públic al qual les teves opinions o gustos l’avorreixen mortalment.