DESFER-SE D'ELLA... PERÒ AMB COMPTE (CAPÍTOL IX)

CAPÍTOL IX

   L’Inspectora Mireia Camprubí, dels Mossos d’Esquadra, va mirar un altre cop els resultats dels anàlisis dels experts al lloc del crim que va passar uns dies abans, a casa d’una noia rossa que hi havia aparegut estrangulada.

   No s’ho va mirar amb gaire entusiasme, ja que era un de tants casos semblants, amb això de la violència de gènere, que ella, com a dona, volia combatre, però sabia que això seria possible si tothom posés el seu gra de sorra, si se’n fa una educació com cal perquè la gent no sigui violenta amb els altres, però ella mai no ha sigut de discursos, que de tant en tant aconsegueixen el seu propòsit alliçonador, però ella no era pas de lliçons.

   Era una admiradora del personatge de ficció Jules Maigret, el Comissari de la Policia francesa que va crear l’escriptor Georges Simenon en diverses novel.les. Com ell, se’n mirava la vida i els seus casos policíacs amb una certa sornegueria.

   Va pensar que tindria que quedar un dia d’aquests amb aquell matrimoni al qual coneix per mitjà de la seva amistat amb un home de negocis. Així desconnectaria una mica d’aquesta feina angoixant i absorbent.

   Ja hi era a prop dels quaranta anys d’edat, però encara era una dona de bon veure, però de molt bon veure, que podia competir perfectament amb les noies jovenetes en això de lligar, i fins i tot podia guanyar-les.

   Tenia uns ulls blaus preciosos, que no perdien res amb l’edat, i el seu rostre encara tenia un encís aclaparador.

   Potser això era el millor d’ella, però també la seva intel.ligència.

   Uns cops a la porta del despatx la van treure del seu món. Després del típic i tòpic “Qui hi ha?”, va sentir el nom d’un dels seus ajudants, i va dir que endavant, que entri al despatx. Hi hauria desitjat ella que fóra un príncep blau amb físic de “boy” de comiat de soltera, però tot seguit va rebutjar la idea perquè una dona culta com ella no devia gens ni mica pensar en coses semblants.

   Era l’Inspector Oriol Solsona, que portava noves proves que van trobar al pis de la noia assassinada. I com ell és un jove atractiu, però alhora corrent i sense

   --Com son, aquestes proves noves? –va preguntar sense gaire interès la Camprubí.

   --Doncs, semblen una cosa sense cap interès, però crec que ens pot donar una pista.

   --Què és?

   --Vet aquí.

   Amb aquesta presentació gens inspirada, en Solsona li va deixar un paperet amb cosetes escrites a mà.

   --Un poema? –va dir la Camprubí, sense cap entusiasme. Un poema... Què coi pot significar, per resoldre un cas d’assassinat?

   --Vam trobar-nos-ho mig amagat, caigut darrera un moble d’escriptori. La lletra i l’estil del poema, potser ens dirien dues coses: que va ser escrit per la víctima o pel seu botxí.

   No era tampoc gens original l’exposició del Solsona. Però la Camprubí, que era llesta i sagaç, també sap que per detalls tan ximplets com aquell es podia agafar un criminal.

   Va llegir el poema, i tot i que no era res de l’altre món, notava que estava escrit amb dolcesa, passió i sensibilitat, tot alhora. Es va fixar que era escrit per l’amant d’una dona, ja que feia referències sexuals molt sovint, tot i que no eren les típiques referències sexuals d’un home a la seva amant. La lletra no semblava masculina, tenia una cosa, un detall, que semblava molt més femenina.

   “El teu cos desperta passió en persones com a jo...”.  

   Així començava el poema. La resta, mig tòpic mig apassionat i fins i tot romàntic.

   La Camprubí va acabar de llegir aquell poema, i tot i que sabia que allò no podia comparar-se per res amb Miquel Martí i Pol ni tampoc amb Salvador Espriu, ho trobava encisador, producte d’algú sensible, però la seva intuïció li deia contínuament que allò era obra no d’un home, sinó d’una dona.

   Una dona... Tot seguit li va sortir del cap una idea.

   I si la persona autora del poema era una altra dona?

   No, no era gens descabellat. Avui dia, la gent pot sortir de l’armari sense cap problema, almenys al món occidental.

   Va sortir un moment del despatx, va mirar una altra dona de les que hi treballen a la comissaria, qualsevulla que hi hagués, tant se val, i la va fer anar cap al despatx.

   --Anna, en volia que em fes un petit favor... Llegiu aquest paper.

   --Què és? Un document de la Conselleria de Justícia?

   --Gens ni mica –va respondre la Camprubí sense cap emoció mostrada, però tampoc no menyspreava l’Anna Gázquez, amb la qual en volia fer aquella mena d’experiment que només una dona sap intuir d’allò que hi ha al darrera d’uns versos amorosos.

   Ella s’ho va mirar, i va veure que era un poema. Gens de particular, no l’agradava gaire la poesia, només com hi havia dit Antonio Machado, és a dir, que la poesia està escrita per ser cantada. I només l’agradava la poesia cantada.

   Però Anna va comprendre que allò era potser una peça important d’un cas, dels milers que tracten diàriament a la comissaria. I se’n va posar a analitzar fredament aquell seguit de versos tan bon punt romàntics i encisadors com de cop i volta explícitament sexuals, fins i tot poc subtils.

   Se’ls va llegir fins tres vegades, de dalt a baix, però no hi veia gaire de particular.

   La Camprubí semblava impacientar-se, tot i que no l’expressava gens.

   --Que no hi troba una cosa particular en aquest poema, Anna?

   --Ja sap que no és la poesia una cosa que m’agradi de valent, Inspectora.

   --Ho entenc, Anna, però no és això cap concurs de poesia. És una pista per aclarir un crim.

   --Un crim?

   --Sí. Aquest poema s’hi va trobar dins l’escenari d’un crim. Una noia va ser trobada morta, estrangulada. I creiem que aquest poema el podria haver escrit l’assassí.

   --Un assassí poeta, com la pel.lícula?

   --Potser, Anna... però n’hi ha un detall que em sembla estrany, o poc comú per aquest tipus de poema.

   --No hi ensumo gens, Inspectora.

   La Camprubí ja es podria haver impacientat de debò, fer fora l’Anna del despatx i fer entrar-hi una altra dona, que tingués més gust per la poesia i pels matisos.

   Va tenir una idea: va fer la darrera opció, tot i que no va fer fora l’Anna. Va trucar una altra dona del departament i se’n va posar a analitzar el poema.

   Aquesta vegada, la dona triada va ser la Noemí Segarra, que escrivia poemes en alguna revista especialitzada, d’aquestes alternatives i fora dels circuits literaris diguem-ne més mediàtics o, tot i que minoritàries, amb més importància entre lectors de Barcelona.

   No va necessitar tantes lectures com l’Anna. Va llegir un sol cop el poema i va dir, sense immutar-se:

   --Crec que l’autor no va ser pas un home.

   --N’està segura?

   --Sí, del tot. Te matisos que només una dona els pot plasmar així. O un home molt sensible, però n’hi ha de matisos que només les dones podem expressar.

   --Això l’havia intuït jo també, però em volia assegurar –va dir, triomfant però sense aparentar-ho, la Camprubí--. Ja tenim una possible hipòtesi del crim que estem investigant: la dona assassinada era lesbiana, i la seva amant la va matar. Gràcies de tot cor a totes dues. Bona tarda.

   Després d’aquest comiat fred però educat, les dues dones van sortir del despatx i van deixar el paperet del poema a sobre la taula del despatx.

   Doncs ja tenia una pista del cas. Ara calia esbrinar el passat de la morta, veure si la gent que la coneixia sabia això de que l’agradaven les noies.

   Va pensar en, per evitar prejudicis homòfobs, encarregar la major part del cas a una policia que fóra lesbiana o bé que tingués algun parent o conegut d’aquestes orientacions sexuals, és a dir, no pas un carrincló.