DESFER-SE D'ELLA... PERÒ AMB COMPTE (Capítol X)

            

Dos dies després, el pare de la Marieta i el sogre del José Carlos hi anava per un carrer barceloní, tranquil·lament, feia una passejada tot sol. I esdevindrà tot seguit alguna cosa que donarà la volta al mitjó del tot, o almenys hi veurem una nova perspectiva d’aquesta història.

   L’home hi anava amb roba normal, com un senyor normal de mitjana edat, no hi anava amb el vestit i corbata que duu quan és a l’empresa. Semblava que hi anava cap al quiosc de Premsa de la cantonada per comprar el diari o per passejar el gos.

   El carrer era normal, i la gent un nombre considerable. Hi era al barri del Clot, on hi havia alguna amistat seva que hi residia.

   Quan hi passejava pel carrer del Clot, a l’altura de Muntanya, ell se’n mirava amb aire distret un aparador d’una botiga. I tot seguit va sentir que algú li ficava la mà dins la butxaca dels pantalons, amb una rapidesa digna d’un màgic com en David Copperfield.

   --Què dimonis...?

   I aquella mà que era la més ràpida de l’Oest li va treure la cartera, de pell de cocodril, amb la seva documentació i els seus calers. No n’hi havia cap dubte, sofria un robatori per part d’un lladre d’estar per casa.

   Va saber reaccionar a temps i agafar aquella mà amb força, i amb ella, lògicament, el braç del lladre.

   Aquest no va dir res, només va rondinar, un so gutural de que no li agradava gens ni mica que aquell robatori trobés resistència per part de la víctima.

   El pare de la Marieta va pujar la vista per veure el rostre del lladre, i va tenir una sorpresa que, com totes les sorpreses, no s’esperava pas.

   Perquè? Doncs perquè el lladre era algú que ell coneixia de feia temps, i no s’esperava un retrobament amb ell en esdeveniments semblants.

   --Oriol...? –va encertar a dir, enmig del guirigall.

   --Apa, ets tu...! –tampoc no va ser gaire original, la frase-reacció de l’altre.

   Van passar uns segons de desconcert, ja que tots dos no sabien què fer, ara. El pare de la Marieta no sabia si fer una abraçada a aquell antic amic o denunciar-lo tot seguit a la Policia. I el lladre, que des d’ara li direm Oriol, tampoc no sabia si anar-se tot corrents o quedar-se a xerrar amb l’amic del qual no sabia gens des de feia anys.

   Finalment, el pare de la Marieta va prendre una decisió, ja que el era un home bo i amb molta educació cristiana, que li havien donat els seus pares en enviar-lo a fer obres de caritat, tot i que després, aquestes conviccions van evolucionar cap a un tarannà més obert, sense perdre els seus arrels.

   Qual va ser? Fer una abraçada a l’Oriol. Aquest, lacònicament, es va quedar paralitzat. Hi esperava una reacció violenta i venjativa de l’altre, o xisclar “Policia!!!” Però no va passar res d’això.

   --Em sap greu –va dir lacònicament l’Oriol, amb una veu mig impersonal i apagada.

   --No passa res, Oriol. Tens que estar molt malament per haver acabat tu com un “Caco Bonifacio” de quarta categoria.

   L’Oriol va comprendre aquella comparació, sobretot quan, en sentir-la, s’imaginava a si mateix com el “Caco Bonifacio”, un conegut personatge del còmic del segle XX, que era un lladre, sí, però molt bona persona, incapaç d’actuar com aquelles colles de lladres procedents de països d’Europa de l’Est que fan robatoris truculents amb rampells sàdics amb les seves víctimes.

   I ell era del mateix estil. Sovint hi pensava que ell encaixaria millor dins l’univers de Woody Allen, no pas dins el de Scorsese o Tarantino. L’Oriol sempre s’havia sentit un inadaptat, incapaç d’encaixar la societat del triomf per sobre de tot, d’ésser un lladre com “El llop de Wall Street” per ser respectat, o ser un polític que sap guanyar-se un públic fidel com en Berlusconi, tot i els seus robatoris amb negocis bruts, o fins i tot amb corrupció de menors, prostitució i l’ajut especial de la Màfia i les altres organitzacions delictives amb noms diferents.

   No, l’Oriol era massa bo per ser un lladre, un amic de les coses alienes, com deien abans. Era a l’atur, i no aconseguia una feina nova, o almenys una feina ben pagada, ja que només li sortien de coses malament pagades i amb curta durada.

   El pare va fer que l’Oriol entrés amb ell al cotxe. Primer de tot, el segon es va sorprendre.

   --Perquè...?

   --Perquè et vull ajudar, Oriol. Apa, puja, no et passarà res.

   L’Oriol semblava creure que allò podia ser una broma, o una cosa pitjor. Però només als primers segons, ja que a poc a poc s’anava tranquil·litzant.

   Va pujar al vehicle, al seient del copilot, o de l’acompanyant del conductor (és un automòbil, no pas un avió).

   --On anem? –va preguntar.

   --A casa meva –va dir el pare.

   --Ep... Que la teva família sap això, de mi?

   --No, ni un borrall.

   --Ah, encara tinc sort...

   I es va tranquil·litzar. Així, van continuar el viatge per la ciutat cap a la casa del pare.