DESFER-SE D'ELLA, PERÒ AMB COMPTE (Capítol VI)

CAPÍTOL VI

   Ara tornem al temps actual. Ja s’ha fet de nit, ja cadascú hi és a casa, tots dos sopen, i xerren de com els hi ha anat el dia. Rutina, és clar, excepte que encara és a l’aire el neguit de tot això que va passar la nit anterior.

   --Ja ha vingut algú per mirar de col.locar un nou cristall a la finestra trencada –va dir la Marieta, després d’haver-se empassat un tros de pollastre fregit.

   --Que és car o barat?

   --Home, no he manat que vingui un equatorià a arreglar el cristall, ni tampoc als hereus de Pepe Gotera i Otilio. He trucat a gent competent.

   --No, reina, volia dir si és car, si has trucat un que ens posarà un cristall com els del Palau de Versailles o més aviat un que ens desarà un cristall més aviat digne d’una casa de veïns de la Barceloneta.

   --Ja, si vols, que sigui com els restaurants del Passeig de Joan de Borbó, qualsevol dels més de vint que hi ha.

   --No t’he demanat una descripció turística, reina.

   --Bé, parlem clar i català: terme mitjà, és a dir, ni massa car ni massa barat. Però ara deixa’m acabar el sopar, estimat.

   En José Carlos va tenir, de cop i volta, una idea. Va tenir compte de no moure els músculs del seu rostre per no donar cap pista a la seva dona.

   Es va recordar de l’ensurt del cristall de la nit anterior. I si un lladre qualsevol pot entrar-hi, per robar o una cosa pitjor, ell pot aprofitar-se de la situació per intentar desfer-se de la dona. Li cal un ajut de tercers per poder deixar les culpes a sobre les espatlles d’ells, i ell, quedar com el bo de la pel.lícula sense cap sospita...

   El seu cervell maquiavèl.lic era en acció. Li va costar una mica concentrar-se en menjar el sopar, però va saber fer creure a la Marieta que potser li costava menjar-se correctament el pollastre, tot i que hi havia sortit com al millor dels xefs de cuina.

   Abans d’acabar el sopar, va dir que necessitava anar-se tot urgentment al lavabo, per pixar, i la seva dona va dir cap problema. Com el lavabo hi era a prop de l’habitació ensinistrada, al costat mateix, abans d’entrar-hi, va decidir entrar amb compte de no fer cap soroll a la mateixa habitació. Per fer-se un pla mental de l’indret.

   Va obrir la porta suaument, va veure que el cristall encara no hi havia sigut reparat, hi entrava l’aire de l’exterior. Va sentir un calfred sobtat, l’aire era fred. No calia encendre el llum, hi entrava el llum de les faroles del carrer.

   Però va tenir temps de fer-se el pla mental aqueix. En trenta segons, ja es va fer una mena de pla com el d’un arquitecte. Va tancar la porta, i ara sí, va entrar al lavabo.

   I ara...

   ...Fem un tomb de dos dies, i ara la situació fa un tomb gairebé radical, però no pas per part d’ell, sinó d’ella.

   Ella afluixava el mocador que vorejava el coll d’una noia, rossa, bonica, amb aspecte una mica delicat, no de porcellana, però semblant. Aquesta semblava inanimada completament.

   Va treure el mocador del coll, i aleshores, la noia va caure per terra. El coll era amb marques de color morat. Semblava morta, doncs.

   L’expressió d’ella era impassible, amb un lleuger somrís, més aviat amb aires de superioritat, de dir “No me’n donen el Premi Nòbel perquè em tenen enveja”.

   Tot seguit, va arrossegar el cos cap al seu llit, amb parsimònia, la va despullar a poc a poc. Va esguerrar la roba d’ella perquè sembli tot l’obra d’un maníac sexual que la va voler violar i tot seguit la va estrangular amb el seu mocador. També va aprofitar per contemplar per última vegada la bellesa del cos que ja era difunt. Amb uns guants posats a les mans va regirar l’habitació, i va agafar el calaix i va tirar totes les coses damunt del cadàver.

   Immediatament, va trobar allò que li havia obligat a venir a aquella casa. Les cartes d’amor que la noia hi havia escrit per a ella, però que tenint en compte la classe social de la nostra protagonista, no podia enviar-se-les.

   Ens imaginem que ella va matar la noia perquè la volia fer xantatge o dir-s’ho tot al seu marit, a la seva família, a tot arreu, que totes dues eren d’amants. Doncs, no. Ella la va matar perquè la noia ja no se l’estimava, que el seu amor hi havia aclucat els ulls. A més a més, la pobra noia es trobava incòmoda, mig asfixiada per l’obsessiva amant. En resum, volia deixar-la i buscar-ne una altra parella, més afectuosa i menys possessiva.

   I tot això, ben noble en el seu plantejament, va ser una mena de traïció per la possessiva dona. I va decidir tallar de soca i arrel, aquesta traïció. Una cruel sentència de mort que la pobreta noia, de cara dolça i intel.ligent, va sofrir implacablement.