Entradas populares

Total de visualitzacions de pàgina:

Seguidors

dilluns, 6 de maig de 2013

DESFER-SE D'ELLA, PERÒ AMB COMPTE (Capítol IV)


CAPÍTOL IV





   Hi arriba en José Carlos a la feina, a una oficina important de Barcelona, i s’hi troba amb en Lluís Casaus, un dels socis més importants de l’empresa.
   --Home, Joseca, bon dia –li diu amb el seu accent català polit i que sembla una bona imitació dels doblatges catalans de TV-3—. Avui, la feina per tu serà molt divertida, t’ho asseguro.
   --La feina mai no ha sigut una diversió de circ, Lluís –va respondre en José Carlos, al qual mai no li agradaven els acudits amb pretensions.
   --Oh, no, no t’ho prenguis malament. És que l’empresa ha pensat en uns anuncis a la Premsa, però amb acudits dibuixats, com els de “La Vanguardia”.
   --Ah –va dir en José Carlos, amb indiferència. Acudits dibuixats? És clar que en Lluís parla d’anuncis publicitaris tipus acudit, com uns que va veure fa molts anys de l’Antonio Mingote, que va fer per un conegut Banc, amb el seu habitual estil de caricaturitzar l’home del carrer. Però allò era una cosa que no li interessava gens ni mica. No calia perdre el temps.
   --Només seran uns acudits simpàtics. Perquè la gent vegi que a la nostra empresa en sabem riure’ns de nosaltres mateixos.
   Una altra frase amb pretensions. Riure-se’n d’ells mateixos? El més lògic per això, seria fer un “collage” de tots ells, posar el seu cap damunt el cos d’un dels pallassos de la tele, els Gabi, Fofó, Miliki i Fofito, no pas fer una cosa pretesament original.
   Tot això, només provoca dins el cervell del José Carlos augmentar la seva obsessió per desfer-se’n de la seva dona, instantàniament. Potser no té gens a veure això dels acudits dolents amb la dona, però dins el cervell trastornat d’ell, sí. Tot s’hi acumula, com les escombraries que la gent deixa al carrer i els empleats de la recollida de les escombraries fan vaga durant molts dies consecutius, sense recollir-hi res.
   Però ell no sap que un esdeveniment inesperat, com quan hi ha un terratrèmol i ningú no sap que hi hauria un, com el del Japó del 2011, li donaria un petit ajut per començar els seus sinistres plans.
   Ja era de nit, ja tots hi eren a casa seva, i eren a punt de dormir.
   En José Carlos hi era al lavabo, rentant-se les dents, i ja amb el pijama de “pijo” posat, en una actitud rutinària. També rutinària era l’estil seu de rentar-se les dents, ja sabem que no se’n pot ser innovador en una cosa així de simple, però era l’hora de rentar-se les dents.
   Fins ara, res d’extraordinari. La dona, la Marieta, tampoc no feia res que no es sortís d’allò més rutinari. Bé, potser llegir un llibre, no gaire adient per una dona de família més aviat conservadora: “Madame Bovary” de Gustave Flauvert. Semblava ben atenta a la seva lectura.
   Ara, anem a fora dels murs de la casa. Algú que camina amb compte per no ser descobert, agafa una pedra i com si fóra als Jocs Olímpics, sobretot als recordats Jocs Olímpics de Barcelona, se’n prepara per llançar-la contra la casa, com a les proves de llançament de pes.
   Doncs, apa, el desconegut pren carrera, la llança i... patapam!
   La pedra ha tingut èxit, en la seva arribada. Ha anat contra un cristall i en un tres i no res l’ha fet bocinets, ha esclatat.
   L’ensurt de la Marieta va ser antològic. En José Carlos no va xisclar, però se’n va quedar gelat, amb el raspall de dents encara a la mà dreta i la boca plena d’escuma.
   Tindrem que dir que el vidre trencat no va ser el de l’habitació del matrimoni, més aviat un altre, que hi era a l’habitació del costat, la de convidats, que en aquell moment era buida.
   Es van fer les preguntes tòpiques en aquests casos, ben espantats ja tots dos, que què ha passat, que si estàs bé, estimada, sí, amor meu, n’estic bé, ben espantada...
   Ja hi veieu, fins en espantar-se per vidres trencats son rutinaris. Déu n’hi do!
   Van sortir de l’habitació per anar cap a l’habitació ensinistrada. I s’hi van trobar l’espectacle. Un espectacle poc adient i poc recomanable pels seus ulls de família de classe alta.
   Sobretot perquè no hi era en aquell moment la minyona, amb la seva escombra i tots els altres elements de neteja, per netejar els milers de cristalls escampats per tota l’habitació, sobretot a sobre del llit i la catifa que hi ha per terra.
   --Crec que tindrem que despertar la minyona perquè netegi això amb aigua, lleixiu i tot el que calgui –va dir la Marieta per calmar-se una mica.
   --Res més? –en José Carlos esperava que digués alguna cosa melodramàtica, no pas aqueixa bestiesa de telecomèdia tipus “El príncep de Bel-Air”.
   --Doncs... en podria dir més coses, estimat, però ja he xisclat massa abans, a la nostra habitació –va sentenciar ella, tot recuperant la calma.
   Allò va enervar una mica al José Carlos, que va pensar que fins aquí hem arribat. Un atac amb pedra contra casa seva, i ella només diu que a l’habitació li cal una neteja!