CAPÍTOL IV
Hi arriba en José Carlos a la feina, a una
oficina important de Barcelona, i s’hi troba amb en Lluís Casaus, un dels socis
més importants de l’empresa.
--Home, Joseca, bon dia –li diu amb el seu
accent català polit i que sembla una bona imitació dels doblatges catalans de
TV-3—. Avui, la feina per tu serà molt divertida, t’ho asseguro.
--La feina mai no ha sigut una diversió de
circ, Lluís –va respondre en José Carlos, al qual mai no li agradaven els
acudits amb pretensions.
--Oh, no, no t’ho prenguis malament. És que
l’empresa ha pensat en uns anuncis a la Premsa, però amb acudits dibuixats, com
els de “La Vanguardia”.
--Ah –va dir en José Carlos, amb
indiferència. Acudits dibuixats? És clar que en Lluís parla d’anuncis
publicitaris tipus acudit, com uns que va veure fa molts anys de l’Antonio
Mingote, que va fer per un conegut Banc, amb el seu habitual estil de
caricaturitzar l’home del carrer. Però allò era una cosa que no li interessava
gens ni mica. No calia perdre el temps.
--Només seran uns acudits simpàtics. Perquè
la gent vegi que a la nostra empresa en sabem riure’ns de nosaltres mateixos.
Una altra frase amb pretensions. Riure-se’n
d’ells mateixos? El més lògic per això, seria fer un “collage” de tots ells,
posar el seu cap damunt el cos d’un dels pallassos de la tele, els Gabi, Fofó,
Miliki i Fofito, no pas fer una cosa pretesament original.
Tot això, només provoca dins el cervell del
José Carlos augmentar la seva obsessió per desfer-se’n de la seva dona,
instantàniament. Potser no té gens a veure això dels acudits dolents amb la
dona, però dins el cervell trastornat d’ell, sí. Tot s’hi acumula, com les
escombraries que la gent deixa al carrer i els empleats de la recollida de les
escombraries fan vaga durant molts dies consecutius, sense recollir-hi res.
Però ell no sap que un esdeveniment
inesperat, com quan hi ha un terratrèmol i ningú no sap que hi hauria un, com
el del Japó del 2011, li donaria un petit ajut per començar els seus sinistres
plans.
Ja era de nit, ja tots hi eren a casa seva,
i eren a punt de dormir.
En José Carlos hi era al lavabo, rentant-se
les dents, i ja amb el pijama de “pijo”
posat, en una actitud rutinària. També rutinària era l’estil seu de rentar-se
les dents, ja sabem que no se’n pot ser innovador en una cosa així de simple,
però era l’hora de rentar-se les dents.
Fins ara, res d’extraordinari. La dona, la
Marieta, tampoc no feia res que no es sortís d’allò més rutinari. Bé, potser
llegir un llibre, no gaire adient per una dona de família més aviat
conservadora: “Madame Bovary” de
Gustave Flauvert. Semblava ben atenta a la seva lectura.
Ara, anem a fora dels murs de la casa. Algú
que camina amb compte per no ser descobert, agafa una pedra i com si fóra als
Jocs Olímpics, sobretot als recordats Jocs Olímpics de Barcelona, se’n prepara
per llançar-la contra la casa, com a les proves de llançament de pes.
Doncs, apa, el desconegut pren carrera, la
llança i... patapam!
La pedra ha tingut èxit, en la seva
arribada. Ha anat contra un cristall i en un tres i no res l’ha fet bocinets,
ha esclatat.
L’ensurt de la Marieta va ser antològic. En
José Carlos no va xisclar, però se’n va quedar gelat, amb el raspall de dents
encara a la mà dreta i la boca plena d’escuma.
Tindrem que dir que el vidre trencat no va
ser el de l’habitació del matrimoni, més aviat un altre, que hi era a
l’habitació del costat, la de convidats, que en aquell moment era buida.
Es van fer les preguntes tòpiques en aquests
casos, ben espantats ja tots dos, que què ha passat, que si estàs bé, estimada,
sí, amor meu, n’estic bé, ben espantada...
Ja hi veieu, fins en espantar-se per vidres
trencats son rutinaris. Déu n’hi do!
Van sortir de l’habitació per anar cap a
l’habitació ensinistrada. I s’hi van trobar l’espectacle. Un espectacle poc
adient i poc recomanable pels seus ulls de família de classe alta.
Sobretot perquè no hi era en aquell moment
la minyona, amb la seva escombra i tots els altres elements de neteja, per
netejar els milers de cristalls escampats per tota l’habitació, sobretot a sobre
del llit i la catifa que hi ha per terra.
--Crec que tindrem que despertar la minyona
perquè netegi això amb aigua, lleixiu i tot el que calgui –va dir la Marieta
per calmar-se una mica.
--Res més? –en José Carlos esperava que
digués alguna cosa melodramàtica, no pas aqueixa bestiesa de telecomèdia tipus “El príncep de Bel-Air”.
--Doncs... en podria dir més coses, estimat,
però ja he xisclat massa abans, a la nostra habitació –va sentenciar ella, tot
recuperant la calma.
Allò va enervar una mica al José Carlos, que
va pensar que fins aquí hem arribat. Un atac amb pedra contra casa seva, i ella
només diu que a l’habitació li cal una neteja!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada