CAPÍTOL XII
--Hola,
José Carlos. Que te’n recordes, de mi? Soc l’Oriol.
Va ser la
veu d’aquella mena d’aparició sobtada que li va deixar paralitzat. Tot i que la
seva expressió facial era més aviat impassible, allò era una cosa que no
s’esperava gens ni mica.
--Hola.
Va ser una
resposta freda i d’esma, sense ànima. L’Oriol, per descomptat, es va quedar
sorprès.
--Feia molt
de temps...
En José
Carlos va començar a dir una frase, però tot seguit es va aturar. De cop i
volta, li va venir al cap una idea diabòlica.
No va fer
una expressió de delatar-se a si mateix, en tenir d’aquesta idea. Va pensar en
dècimes de segon en això, i es va concentrar tot seguit en saludar l’Oriol.
--No, deia
que feia molt de temps que no sabia res de tu. Que vas poder triomfar i ets
milionari, oi?
L’Oriol es
va quedar sorprès, i no sabia si prendre’s allò amb ironia. Triomfant i
milionari, ell, un pobre mort de gana? El sentit de l’humor dels milionaris com
en José Carlos és humiliant per persones com ell.
Amb
timidesa, l’Oriol va decidir dir la veritat. Si en deia que ell hi havia
triomfat, amb aquell aspecte de pobre que feia, no s’ho creuria ningú.
--Ehm...
no. Ni vaig poder triomfar, ni soc milionari. Soc un pobre lladregot, del qual
un senyor es va compadir... i em va portar fins aquí.
--El meu
sogre, oi?
--El teu
sogre? –l’Oriol no sabia res, de que l’home que li va perdonar el seu robatori
era el sogre del seu antic amic.
--Sí, el
meu sogre... Ah, no, si no sabies res, de que m’havia casat.
En José
Carlos es va adonar de que l’Oriol no hi havia ni tant sols anat a les noces
d’ell.
--Ah,
enhorabona... –va dir l’Oriol, maquinalment, sense poder preparar-se una frase
més coherent, alhora amb una certa timidesa.
El nostre
protagonista va decidir oblidar-se de malentesos i facilitar-li la vida a
l’amic retrobat.
Aquella
nit, va passar un esdeveniment ben estrany. Mirarem d’explicar-lo.
En José
Carlos té un somni, on s’imagina que hi és a un bar, allà hi ha vint noies,
totes molt maques i sexis. Aconsegueix lligar-se a totes, les vint, però... no.
Hi ha una noia, només una, que s’ha enamorat d’un altre noi que hi havia al
bar, i no s’interessa gens ni mica per en José Carlos.
Aquest,
desesperat, malgrat tenir a la vora les altres dinou noies, totes boges per ell
i fins i tot ficant-li mà a l’entrecuixa, ell era del tot desesperat perquè una
noia, ni que fos només una, veiés millor a un altre home, en comptes d’ell.
L’angoixa
que envaeix el nostre home ja és insuportable. Gairebé comença a xisclar,
desesperat. Haurem d’entendre la desesperació d’ell dins el sentit patètic, no
pas dins la desesperació justificada i fins i tot dotada d’un sentit noble. És
una angoixa patètica i ridícula, que demostra el masclisme i la manca
d’escrúpols d’ell, que si té sentiments, només son per interès i res més.
Com passa
després d’aquestes històries somniades, el nostre home es va despertar tot
seguit. La seva dona dormia plàcidament, no hi havia sentit res, endinsada
enmig de somnis molt més agradables i menys humiliants per ella mateixa.
Com ell no
va poder dormir gaire, no feia bona cara. Ella no va voler fer cap comentari,
tant li feia allò que ell hi hagués somniat. Cada cop era per ella més
indiferent, tot que tingués a veure amb el seu cada cop menys atractiu marit.
En José
Carlos volia que allò no li fes malbé el nou dia, i va mirar de concentrar-se
de valent en la seva feina.
Però abans
es va trobar amb l’Oriol, i volia venjar-se del seu somni fent-li un embolic al
pobre nano. Se’l va apropar.
--Oriol!
Que pots venir un moment? –li va demanar, amb veu alta però sense cap
estridència.
--Ara vaig
–va dir ell, amb la seva bona educació de sempre.
Quan va ser
al seu costat, en José Carlos li va posar la mà a l’espatlla i va començar a
explicar una història...
Bé, una
història...
Com el José
Carlos tenia el matí sàdic, se’n va aprofitar del pobret Oriol i va explicar
una història de surrealisme i una mica d’horror, que feia una barreja de
Buñuel, Dickens, Mortadel.lo i Filemó i els acudits d’Eugeni.
El lector
és intel.ligent, i ja suposarà que el poti-poti mental d’Oriol era
impressionant després d’allò que va sentir. No sabia si dir de valent si allò
era una broma, i pesada, a sobre, o era la realitat més real que hi havia
sentit mai, tot i que ja sabem que la realitat pot ser fins i tot la més
insòlita.
--Aiiiii...
–es lamentava l’Oriol de no ser cap geni de l’oratòria ni tampoc de la Ciència.
