DESFER-SE D'ELLA... PERÒ AMB COMPTE (Capítol XII)

            

           CAPÍTOL XII

   --Hola, José Carlos. Que te’n recordes, de mi? Soc l’Oriol.

   Va ser la veu d’aquella mena d’aparició sobtada que li va deixar paralitzat. Tot i que la seva expressió facial era més aviat impassible, allò era una cosa que no s’esperava gens ni mica.

   --Hola.

   Va ser una resposta freda i d’esma, sense ànima. L’Oriol, per descomptat, es va quedar sorprès.

   --Feia molt de temps...

   En José Carlos va començar a dir una frase, però tot seguit es va aturar. De cop i volta, li va venir al cap una idea diabòlica.

   No va fer una expressió de delatar-se a si mateix, en tenir d’aquesta idea. Va pensar en dècimes de segon en això, i es va concentrar tot seguit en saludar l’Oriol.

   --No, deia que feia molt de temps que no sabia res de tu. Que vas poder triomfar i ets milionari, oi?

   L’Oriol es va quedar sorprès, i no sabia si prendre’s allò amb ironia. Triomfant i milionari, ell, un pobre mort de gana? El sentit de l’humor dels milionaris com en José Carlos és humiliant per persones com ell.

   Amb timidesa, l’Oriol va decidir dir la veritat. Si en deia que ell hi havia triomfat, amb aquell aspecte de pobre que feia, no s’ho creuria ningú.

   --Ehm... no. Ni vaig poder triomfar, ni soc milionari. Soc un pobre lladregot, del qual un senyor es va compadir... i em va portar fins aquí.

   --El meu sogre, oi?

   --El teu sogre? –l’Oriol no sabia res, de que l’home que li va perdonar el seu robatori era el sogre del seu antic amic.

   --Sí, el meu sogre... Ah, no, si no sabies res, de que m’havia casat.

   En José Carlos es va adonar de que l’Oriol no hi havia ni tant sols anat a les noces d’ell.

   --Ah, enhorabona... –va dir l’Oriol, maquinalment, sense poder preparar-se una frase més coherent, alhora amb una certa timidesa.

   El nostre protagonista va decidir oblidar-se de malentesos i facilitar-li la vida a l’amic retrobat.

   Aquella nit, va passar un esdeveniment ben estrany. Mirarem d’explicar-lo.

   En José Carlos té un somni, on s’imagina que hi és a un bar, allà hi ha vint noies, totes molt maques i sexis. Aconsegueix lligar-se a totes, les vint, però... no. Hi ha una noia, només una, que s’ha enamorat d’un altre noi que hi havia al bar, i no s’interessa gens ni mica per en José Carlos.

   Aquest, desesperat, malgrat tenir a la vora les altres dinou noies, totes boges per ell i fins i tot ficant-li mà a l’entrecuixa, ell era del tot desesperat perquè una noia, ni que fos només una, veiés millor a un altre home, en comptes d’ell.

   L’angoixa que envaeix el nostre home ja és insuportable. Gairebé comença a xisclar, desesperat. Haurem d’entendre la desesperació d’ell dins el sentit patètic, no pas dins la desesperació justificada i fins i tot dotada d’un sentit noble. És una angoixa patètica i ridícula, que demostra el masclisme i la manca d’escrúpols d’ell, que si té sentiments, només son per interès i res més.

   Com passa després d’aquestes històries somniades, el nostre home es va despertar tot seguit. La seva dona dormia plàcidament, no hi havia sentit res, endinsada enmig de somnis molt més agradables i menys humiliants per ella mateixa.

   Com ell no va poder dormir gaire, no feia bona cara. Ella no va voler fer cap comentari, tant li feia allò que ell hi hagués somniat. Cada cop era per ella més indiferent, tot que tingués a veure amb el seu cada cop menys atractiu marit.

   En José Carlos volia que allò no li fes malbé el nou dia, i va mirar de concentrar-se de valent en la seva feina.

   Però abans es va trobar amb l’Oriol, i volia venjar-se del seu somni fent-li un embolic al pobre nano. Se’l va apropar.

   --Oriol! Que pots venir un moment? –li va demanar, amb veu alta però sense cap estridència.

   --Ara vaig –va dir ell, amb la seva bona educació de sempre.

   Quan va ser al seu costat, en José Carlos li va posar la mà a l’espatlla i va començar a explicar una història...

   Bé, una història...

   Com el José Carlos tenia el matí sàdic, se’n va aprofitar del pobret Oriol i va explicar una història de surrealisme i una mica d’horror, que feia una barreja de Buñuel, Dickens, Mortadel.lo i Filemó i els acudits d’Eugeni.

   El lector és intel.ligent, i ja suposarà que el poti-poti mental d’Oriol era impressionant després d’allò que va sentir. No sabia si dir de valent si allò era una broma, i pesada, a sobre, o era la realitat més real que hi havia sentit mai, tot i que ja sabem que la realitat pot ser fins i tot la més insòlita.

   --Aiiiii... –es lamentava l’Oriol de no ser cap geni de l’oratòria ni tampoc de la Ciència.