DESFER-SE D'ELLA... PERÒ AMB COMPTE (Capítol XI)

  

   Tornem amb en José Carlos i els seus deliris de desfer-se de la seva dona. O d’ajornar el tema com fa qualsevol polític quan la seva agenda, per manca d’horari, no es pot complir del tot i es veu obligat a deixar coses per l’endemà.

   Doncs, va voler fer una altra cosa, menys arriscada, si tenim en compte el risc de carregar-se la seva pròpia dona, una cosa que en qualsevol matrimoni és un fet quotidià com d’altres, carregar-se un cònjuge perquè sí, això és normal si veiem els filmes d’Alfred Hitchcock.

   Tot i que en José Carlos hi pensava que no estaria gens malament oblidar-se per un temps d’assassinats i distreure’s amb un tema menor, inofensiu.

   --Pepe... –va dir tot cadenciosament una veueta femenina, que es va sentir tot just al darrera d’ell.

   --Síííííí... –va contestar ell, amb una altra veu cadenciosa, que semblava competir per ser de la mateixa velocitat que l’altra, o dins una mena de campionat d’imitacions.

   Quan sentim aquestes veus, ell encara no s’ha tret la camisa, se la treu a poc a poc. Potser un dels detalls més tòpics d’una pel.lícula eròtica, no ha sigut mai dels homes que, per semblar feministes davant les dones amb les que ells lliguen, comencen ells mateixos amb treure’s la roba. José Carlos, Pepe per la seva amant, a la qual va conèixer aquell mateix dia, va deixar que fóra ella, la noia, qui es despullés primera.

   Va girar el cap lleugerament, i va veure que la noia, una pèl-roja molt atractiva, que tenia un cos escultural, molt ben cuidat, i tenia el pubis depilat com una actriu porno, es posava damunt el llit tot esperant que ell prengués la iniciativa, que ja la prendria ella després. En això sí que ell semblaria un feminista, complaure primer de tot a la dona i finalment seria ella la que fes l’altre comés de l’acte sexual.

   --Saps què m’agradaria, ara? –va dir ella, amb complicitat.

   --Una cosa que t’agrada? Apart d’això íntim que volem fer ara?

   --Home, si vols que fem un col.loqui intel.lectual... –va ironitzar ella, sense perdre el somriure ni tampoc la veu xiuxiuejant.

   Finalment van cardar, i ella va anar marcant els ritmes i els tempos de l’acte sexual, com a una simfonia de Beethoven.

   Ara, tornem a veure com l’Oriol ja ha arribat a casa de la Marieta, i el pare d’ella decideix reservar una habitació per ell, com a convidat.

   Primer de tot, decideix presentar-s’ho a la seva filla.

   --Marieta, et presento l’Oriol.

   Ho va dir amb cordialitat, tot i que amb una certa fredor, sense gaire passió.

   --Hola, Oriol, em dic Marieta –va dir ella, educadament.

   Ell, com era tímid davant les dones, va contestar amb poques paraules. La Marieta, com ja és acostumada, i ben acostumada, a aquests paios als quals és més fàcil treure’ls un queixal que no pas tres paraules consecutives, doncs va mirar de xerrar una estona amb ell i fer que ell es sentís a gust.

   --Què t’agrada el cinema? –va treure ella de cop i volta un tema.

   --Sí... el cinema francès –digué ell, i semblava tranquil·litzar-se, com si s’hagués tret un pes de sobre.

   --No està malament –va dir ella, i va confessar--: No soc gaire seguidora, del cinema francès.

   --Perquè? Et sembla pesat, avorrit i discursiu?

   --Sí, sovint. I també immoral, als francesos sembla que només els agraden les històries de fer el salt a la teva parella, i mostren això com si fóra obligatori.

   --No crec que sigui així –va voler replicar l’Oriol.

   --Ah, no? Que et sembla lògic que fins i tot dins una pel.lícula francesa que parla del Nadal, comencin amb un enterrament amb l’afegitó de que l’afligida vídua estava casada amb un violinista que abans se l’havia robat a una altra dona? O que una de les germanes protagonistes esperava un fill del seu xicot, però que aquest era un home casat, que no només enganyava la seva dona, sinó que l’abandona per anar-se amb l’amant, tot i que la dona també era embarassada, i a sobre tot just abans de la Messa del Gall? Disculpa’m, però no soc gaire d’aquests romanços llibertins.

   Va ser ben sincer, el seu discurs moralista. L’Oriol no és gaire d’aquestes coses, i tot i que li agrada el cinema francès, sovint hi troba estrany aquesta norma no escrita dels del país veí, ben al contrari que al cinema purità i decent de Hollywood, tot i que també hipòcrita fins dir-ne prou.

   Mentrestant, en José Carlos i la seva amigueta ja havien finalitzat la seva sessió de sexe estil Rocco Siffredi, tot i que ell, per molt que s’esforcés, no és gens ni mica com el mític actor pornogràfic italià.

   --Que vols que cronometri quan trigues en arribar a casa teva i te’n fiques al llit amb ta dona perquè ella no tingui cap sospita d’allò nostre, oi? –va dir ella, burleta, mentre l’acaronava el clatell i deixava que ell se’n mirés com un zombi els seus preciosos pits.

   --No cal, princesa –va contestar ell. Tot i que sigui un tòpic, el seu membre no s’aixecava ja, perquè era massa aviat després de la finalització de la sessió amatòria amb l’ejaculació reglamentària, tot i que ell no va fer-la com els actors porno, que semblen obligats a descarregar-ne la seva llet (coneguda per semen) damunt el rostre o el cos de la noia. Hi havia utilitzat un condó, per així estalviar-se un embaràs inoportú.

   Ell es vesteix, i quan acaba amb les sabates posades impecablement als peus, sort cap a la porta. La noia encara no s’ha vestit, però no s’aixeca del llit, i ell li fa un petó als llavis de comiat. Podrien fer-se un petó ben llarg, però com a ella no li agraden gaire els comiats, doncs prefereix que això sigui ràpid, breu i que deixi un bon record.

   Surt ell al carrer, i entra dins el seu cotxe. No vol mirar-se gaire on viu la noia, té força amb mirar-se uns segons la casa pel mirall retrovisor de l’automòbil. Engega el motor y suaument surt d’aquell carrer.

   Després d’un trànsit fluït i suau, ell hi arribava cap a casa seva. Va aparcar el cotxe sense problemes, i com a una bassa d’oli s’hi sentia, durant tot el trajecte.

   Ens el podem imaginar sempre amb el somriure pasta dentífrica a la boca, però un descobriment sobtat faria que aquesta màgia d’anunci televisiu desaparegués.

   Abans, com qualsevol cosa té un origen, no com l’origen de la Humanitat si llegim la Bíblia o si pensem de l’origen de l’Univers, tot comença quan ell ha aparcat el cotxe, ha apagat el motor, ha tancat la porta amb les claus i s’ha apropat cap a casa seva.

   Ha tret novament les claus de la butxaca per obrir la porta y entrar-hi.

   Quan va obrir la porta, hi entra... i aleshores... 

DESFER-SE D'ELLA... PERÒ AMB COMPTE (Capítol X)

            

Dos dies després, el pare de la Marieta i el sogre del José Carlos hi anava per un carrer barceloní, tranquil·lament, feia una passejada tot sol. I esdevindrà tot seguit alguna cosa que donarà la volta al mitjó del tot, o almenys hi veurem una nova perspectiva d’aquesta història.

   L’home hi anava amb roba normal, com un senyor normal de mitjana edat, no hi anava amb el vestit i corbata que duu quan és a l’empresa. Semblava que hi anava cap al quiosc de Premsa de la cantonada per comprar el diari o per passejar el gos.

   El carrer era normal, i la gent un nombre considerable. Hi era al barri del Clot, on hi havia alguna amistat seva que hi residia.

   Quan hi passejava pel carrer del Clot, a l’altura de Muntanya, ell se’n mirava amb aire distret un aparador d’una botiga. I tot seguit va sentir que algú li ficava la mà dins la butxaca dels pantalons, amb una rapidesa digna d’un màgic com en David Copperfield.

   --Què dimonis...?

   I aquella mà que era la més ràpida de l’Oest li va treure la cartera, de pell de cocodril, amb la seva documentació i els seus calers. No n’hi havia cap dubte, sofria un robatori per part d’un lladre d’estar per casa.

   Va saber reaccionar a temps i agafar aquella mà amb força, i amb ella, lògicament, el braç del lladre.

   Aquest no va dir res, només va rondinar, un so gutural de que no li agradava gens ni mica que aquell robatori trobés resistència per part de la víctima.

   El pare de la Marieta va pujar la vista per veure el rostre del lladre, i va tenir una sorpresa que, com totes les sorpreses, no s’esperava pas.

   Perquè? Doncs perquè el lladre era algú que ell coneixia de feia temps, i no s’esperava un retrobament amb ell en esdeveniments semblants.

   --Oriol...? –va encertar a dir, enmig del guirigall.

   --Apa, ets tu...! –tampoc no va ser gaire original, la frase-reacció de l’altre.

   Van passar uns segons de desconcert, ja que tots dos no sabien què fer, ara. El pare de la Marieta no sabia si fer una abraçada a aquell antic amic o denunciar-lo tot seguit a la Policia. I el lladre, que des d’ara li direm Oriol, tampoc no sabia si anar-se tot corrents o quedar-se a xerrar amb l’amic del qual no sabia gens des de feia anys.

   Finalment, el pare de la Marieta va prendre una decisió, ja que el era un home bo i amb molta educació cristiana, que li havien donat els seus pares en enviar-lo a fer obres de caritat, tot i que després, aquestes conviccions van evolucionar cap a un tarannà més obert, sense perdre els seus arrels.

   Qual va ser? Fer una abraçada a l’Oriol. Aquest, lacònicament, es va quedar paralitzat. Hi esperava una reacció violenta i venjativa de l’altre, o xisclar “Policia!!!” Però no va passar res d’això.

   --Em sap greu –va dir lacònicament l’Oriol, amb una veu mig impersonal i apagada.

   --No passa res, Oriol. Tens que estar molt malament per haver acabat tu com un “Caco Bonifacio” de quarta categoria.

   L’Oriol va comprendre aquella comparació, sobretot quan, en sentir-la, s’imaginava a si mateix com el “Caco Bonifacio”, un conegut personatge del còmic del segle XX, que era un lladre, sí, però molt bona persona, incapaç d’actuar com aquelles colles de lladres procedents de països d’Europa de l’Est que fan robatoris truculents amb rampells sàdics amb les seves víctimes.

   I ell era del mateix estil. Sovint hi pensava que ell encaixaria millor dins l’univers de Woody Allen, no pas dins el de Scorsese o Tarantino. L’Oriol sempre s’havia sentit un inadaptat, incapaç d’encaixar la societat del triomf per sobre de tot, d’ésser un lladre com “El llop de Wall Street” per ser respectat, o ser un polític que sap guanyar-se un públic fidel com en Berlusconi, tot i els seus robatoris amb negocis bruts, o fins i tot amb corrupció de menors, prostitució i l’ajut especial de la Màfia i les altres organitzacions delictives amb noms diferents.

   No, l’Oriol era massa bo per ser un lladre, un amic de les coses alienes, com deien abans. Era a l’atur, i no aconseguia una feina nova, o almenys una feina ben pagada, ja que només li sortien de coses malament pagades i amb curta durada.

   El pare va fer que l’Oriol entrés amb ell al cotxe. Primer de tot, el segon es va sorprendre.

   --Perquè...?

   --Perquè et vull ajudar, Oriol. Apa, puja, no et passarà res.

   L’Oriol semblava creure que allò podia ser una broma, o una cosa pitjor. Però només als primers segons, ja que a poc a poc s’anava tranquil·litzant.

   Va pujar al vehicle, al seient del copilot, o de l’acompanyant del conductor (és un automòbil, no pas un avió).

   --On anem? –va preguntar.

   --A casa meva –va dir el pare.

   --Ep... Que la teva família sap això, de mi?

   --No, ni un borrall.

   --Ah, encara tinc sort...

   I es va tranquil·litzar. Així, van continuar el viatge per la ciutat cap a la casa del pare.