Entradas populares

Total de visualitzacions de pàgina:

Seguidors

dilluns, 28 d’abril de 2008

TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ (IV)







CAPÍTOL IV




Van passar uns dos mesos des d’aleshores, ja hi som al mes de Març, i aleshores la Kathy, la germana de la Judy, hi era a la sala d’estar de casa seva, tot mirant-se una partitura musical d’alguna cançó seva. Mirant-se-la amb el nas arrufat i una certa sensació entre fàstic i indiferència, va comentar per si mateixa:
--En aquesta cançó, “Don’t forget to fasten your lifebelt” (No oblidis cordar-te el cinturó de seguretat) que m’ha escrit el meu amic, en Ferdinand Rogers, és ben poc incisiva. Crec que més aviat sembla una cançó de bressol. La faria servir només per dormir el meu nebot que no pas cantar-la en les meves actuacions. Bah, no em mola gens –i dit això, sense deixar d’arrufar el nas igualment que si pogués olorar la fetidesa sortida d’un clavegueram, va deixar la partitura a sobre de la taula de la sala.
Va pensar en mirar-se una altra, ja que en Ferdinand Rogers l’havia compost vàries, algunes d’estils diversos, amb l’esperança de que alguna encaixés amb la manera de cantar de la Kathy, però en aqueix moment va sentir uns xiscles sords, que semblaven venir de l’habitació de la seva germana, la Judy.
--Altre cop...? –va fer l’expressió d’ésser ben cansada d’alguna cosa, saturada d’aguantar sempre el mateix, potser--. Fa d’alguns dies que són fatal en Jarvis i la Judy. ¡No s’aturen de discutir a xiscles! ¿Que s’hauran fet per enrollar-se tant de malament?
I va decidir apropar-se a comprovar-ho. La porta de l’habitació de la Judy hi era tancada, i la Kathy, que era una noia educada, va trucar a la porta amb els nus, suaument, fent cops tres vegades. La veu de la Judy, gairebé histèrica, s’hi va sentir molt, retrunyint, cosa que a la Kathy gairebé li fa un esglai de mort.
--QUÈ PASSA??? –el crit era molt fort, gairebé de pel.lícula d’horror.
La Kathy, encara alterada per la forta impressió, va contestar quequejant.
--Ehem... jo... jo vo-volia sa-saber si us tro-trob... trobeu bé... perquè se-se-semblava... que us passava... alguna cosa...
Aleshores, la porta s’obrí bruscament, i va aparèixer la Judy, que amb un cert somriure al rostre, la que fa la gent quan vol aparentar tranquil.litat, digué:
--No ens passa res, germaneta. ¿Què un altre cop ens hi estaves escoltant?
--No, tia. És que s’hi pot sentir-vos fins a la Xina. I... i ja em preocupeu. Ja son molts dies igual. ¡No n’hi ha ningú que us aguanti!
La Judy va comprovar que la seva germana hi era preocupada perquè la relació amorosa de la Judy amb en Jarvis, desprès d’un començament meravellós, anava cada cop pitjor i semblava ben clarament que es desfaria violentament.
--És que d’aquest poca-solta d’en Jarvis és un avorrit –digué, tot mirant-se fixament la seva germana i assenyalant amb el dit Jarvis, assegut al caire del llit de l’habitació de la seva núvia--. Jo hi creia que en Jarvis era un noi meravellós! I ho és, però fa temps que s’esdevé un avorrit. Un avorrit inaguantable.
--I tu, què...? –va replicar en Jarvis, igualment enrabiat com ella--. Tu també ets una avorrida, i una histèrica, i una...!
--Jo, histèrica...? –va rondinar la Judy, contraatacant--. Tu també ho ets, maco! Ets un histèric que t’espantes molt quan t’hi cau alguna responsabilitat, ets un pedant de merda, un cursi que t’hi creus saber-ho tot! Apa, quins rotllos m’has amollat...!
--I tu també! –ara, contraatacava ell--. Potser tu i jo som força apassionats, que l’exagerem tot, però tu... tu, merda, sempre vols fer-ho tot millor que no pas ningú.
--Fer-ho millor que no pas ningú... el què?
--Tot, Judy, tot! –la veu d’en Jarvis sonava mig aguda, enmig del seu evident cabreig--. Sempre vols ésser la millor, en tot... i els altres, que ens fotin!
Així van estar molta estona, fins que van deixar la discussió, no sabem si per cansament, per avorriment o bé perquè, com s’estimen molt, van decidir demanar-se perdó l’un a l’altre, signant la reconciliació amb una abraçada apassionada i un petó no menys apassionat. Després, la Kathy va sortir al carrer, trobant-s’hi amb en George Miravitlles, que tornava de la seva feina, un de nou al qual hi era des de feia una setmana: dibuixant a un modest diari novaiorquès. Ell, abans, hi feia d’alguna cosa per qualsevol indret, en això del dibuix, fent alguna exposició en alguna galeria d’art, amb l’ajut de sa mare, que d’art hi entenia molt. Ara, després de fer de totes coses, en George hi ha pogut treballar de debò com a dibuixant, dibuixant per aqueix diari una tira còmica de tres o quatre vinyetes, que hi és a la secció d’Opinió, al costat dels editorials i els articles signats. Però ja en parlarem més endavant d’això i de les coses d’en George.



--Hola, Georgie! –li va fer un salut molt efusiu, la Kathy--. Com et va tot?
--Bé, Kathy –digué en George, tranquil, però fent un somriure molt animat en veure-la--. I tu?
--Jo, bé, nano, però la Judy, aquesta sí que s’ho fa malament –va respondre la noia, arrufant el nas.
--Què li passa?
--Veuràs: és que ella i en Jarvis hi ha tingut una discussió molt forta, que ja són vàries gairebé tots els dies, i em preocupa. Sovint estan pitjor que no pas en Bush i en Saddam Hussein.
--Que no exageres?
--No, no, per res. Em preocupa, la veritat. Hi crec que si avui no els separo, hi haurien acabat fatal. És molt trist.
--I què vols? Que jo faci de jutge de pau?
--No exactament, Georgie, però... alguna cosa hi haurà per fer.
--M’agafes malament, tia –es va disculpar en George--. No m’agrada ficar el nas en els afers personals d’altres, i això, la Judy i en Jarvis tenen que millorar-ne el seu, que ja son ben grans. Tu i jo, ben poc que hi farem, potser d’alguna ficada de pota, que no els servirà per res.
--Quin optimista ets, fotre –va opinar la Kathy, una mica decebuda amb la seva reacció, ja que hi esperava un bon ajut per part seva, sabent que, en el fons, s’estima encara la Judy, tot i que ara ella tingui un altre nuvi.
--Deixa’t estar, de bestieses, Kathy. Ara, millor tindríem que esperar-nos una mica, a veure si tornen a estimar-se com abans, i ja farem el que sigui... ¿Que et sembla bé?
--Eeeeem... –la Kathy s’ho va pensar, tot i que una mica fotuda--. D’acord, George. Si vols que ens fotem tot esperant, ho farem.
Això és, la punyeta d’esperar. La impaciència, diguem-ne. Una setmana després, semblava que la Judy i en Jarvis ja hi eren més calmats i tornaven a estimar-se amb la seva passió i desimboltura de sempre. Això ho notava la Kathy, en notar que la Judy tornava més tranquil.la de la seva feina, amb el somriure al rostre, tot i que aquest fos lleu, però el típic somriure de felicitat de qualsevol dona enamorada. La Kathy va continuar amb els seus assaigs de música rock, i com anaven bé, també se la veia més contenta, encara que no amorosament, és clar, ja que la seva relació amb en Tommy sempre hi havia anat bé.
--Hola, germaneta –digué la Judy, amb una veu una mica melosa, que fa els dies en que està així de super-contenta--. Com va, tia? Que ja t’has tirat Tommy? Se t’hi veu, al rostre.
--Vaja, tornes a ser tant de poca-solta com a sempre, Judy –va comentar la Kathy, irònica i mirant-se-la amb un somriure de complicitat.
--Sí, demà hi vaig cap al cinema amb en Jarvis.
--Oh, molt bé.
Però dues setmanes més endavant van tornar a fer el mateix. No cal que fem una reproducció de tot el que es deien, doncs ja s’ho imaginaran. Ara, tornem amb la Kathy, que per casualitat s’hi va trobar l’agenda d’en Jarvis, que se la va deixar oblidada a sobre la taula. No sabia ella perquè, però, aprofitant que ell i la Judy hi eren a l’habitació discutint a xiscles, se’n va mirar l’agenda i se’n va trobar amb el número de telèfon de la Valérie Chévenement, l’ex núvia francesa d’ell. Va agafar paper i bolígraf per anotar-se ràpidament el telèfon d’aquesta, mirant-se de reüll, de tant en tant, si s’apropava per allà en Jarvis. Desprès d’anotar-s’ho tot, tanmateix ràpidament va deixar l’agenda on hi era. Pocs segons van passar i va arribar ell, amb el nas arrufat, expressió de pèssim humor i rumiant d’algun jurament entre les dents, a punt de marxar-se. Hi mirava a una banda i a una altra, buscant la seva agenda, la va veure, se la va agafar i se la va guardar. Tot seguit, va saludar la Kathy amb un breu “Hola”, va obrir la porta i se’n va marxar, sense dir res més.
La Kathy, passades dues hores, va trucar la Valérie. Aquesta, segons l’agenda, hi viu al barri novaiorquès de Chelsea. Però en aquell moment ella no hi era, a casa seva; el contestador automàtic era connectat. Tenia un accent francès força marcat, encara que no era d’aqueix accent exagerat que fan els humoristes en imitar-ho, ni tampoc d’aqueixa manera sovint exagerada manera dels actors de doblatge de molts països en voler recrear-ho, sobretot en les pel.lícules americanes i els seus personatges ben a prop del tòpic. La Kathy dubtava si deixar-la un missatge al contestador o penjar i trucar quan ella hi fos a casa. Va decidir fer la primera cosa:
--Senyoreta Valérie? –digué el nom de la francesa a l’estil americà, és a dir, remarcant l’erra ben fort, amb una entonació semblant a un miol--. Hola... Em dic Katherine Raines. No em coneixerà de res, però soc la germana de la noia amb la qual surt el seu amic, en Jarvis Delaware... ja sap, que va ésser nuvi de vostè. Bé, voldria parlar amb vostè d’ell. I no és per res de dolent. Només voldria xerrar amb vostè. Bé, el meu telèfon és...
Després de deixar-la el número de telèfon, va penjar. Després va pensar-hi que si feia malament, que ella no tenia cap dret a ficar el nas en la vida amorosa de la seva germana i del seu nuvi. També ella hi havia tingut d’algun petit problema amb el seu nuvi, en Tommy Lynch, però no s’ho deia a ningú, potser per orgull. I la seva mare, la Mallory, també estava preocupada per tot això. Precisament, en aquell moment se’n va apropar cap a la seva filla Kathy per parlar-ne d’allò.
--Kathy, ¿que vols venir un moment? –li va demanar, amb la seva veu profunda.
--Sí, ara, Mamà. ¿Què passa?
--Que no t’has fixat que la Judy i el seu nuvi estan fatal?
La Kathy va intuir la preocupació de la mare. Aquesta, la Mallory Raines (cognom de soltera, Schüller, d’avantpassats alemanys, que van arribar cap als Estats Units a finals del segle XIX) és una dona madura, tot i que encara molt atractiva, una cosa que hi ha heretat molt les seves filles, però sense voler fer-ne comparacions entre totes elles, ja que tenen un aspecte y la Mallory un altre. És bruna, com la Kathy, amb un pentinat imitant el rocker de la seva filla, però diferent i una mica més antiquat. Bé, la Mallory va meditar amb la seva filla el que hi passava:
--Em preocupa la Judy –va dir lacònicament, i se’n va callar. Però passats uns segons, va continuar--: Quina novetat! Quines coses que dic! Si això li passa a tothom... Bé, sé que la Judy és gran i no hi dec ficar el nas en la seva




vida privada, que ara els joves hi feu tot d’una altra manera, no pas com quan jo era jove ni quan van ésser joves la vostra àvia, la vostra besàvia i la vostra rebesàvia, que si feien les mateixes coses que vosaltres, hi havia que fer-ho d’amagatotis perquè era pecat i perquè els pares hi controlaven tot, a vegades massa...
--Mama, no t’enrollis, sisplau –li va tallar, gairebé en sec, la Kathy, en veure que ella se n’anava per la tangent--. Bé, hi parlarem amb aqueixa Valérie, d’aqueixa ex nuvia d’en Jarvis, a veure si ens assabentem per ella de com és ell de debò. No dic que sigui un mal parit, però crec que si ell té d’algun defecte greu i no en vol contar-ho...
--Hi creus, això? –la Mallory no va poder evitar una expressió d’alarma.
--Sí, Mama, intuïció femenina. Però no t’espantis, que en Jarvis no serà cap psicòpata. És força raret, però és un bon jan. Només vull saber en quina cosa febleja per ajudar la Judy per que millori la seva relació amb ell. Com aqueixa... aqueixa Valérie –abans de dir el nom de la ex nuvia d’ell, volia trobar la manera de vocalitzar-ho bé, ja que la pronunciació dels noms i denominacions estrangeres son difícils per a un estatunidenc mitjà, si a més és ben poc desenvolupat en llengües que no siguin l’anglès americà—va ser la seva núvia, ja ens dirà que li passa pel cap...
Més tard, va sonar el telèfon. En aquell moment no hi eren a casa ni la Judy ni tampoc en Jarvis, així que la Kathy, que va respondre a la trucada, hi podia xerrar amb ella més tranquil.lament.
--Digui...? Ah, hola... és vostè, senyoreta... Valérie... “mademoiselle” –la Kathy va voler dir alguna paraula en francès per estar bé amb la francesa, però d’aqueix “mademoiselle” va sonar exagerat i fins i tot ridícul--. Ep...? No, no sé gairebé res, de francès. Parli’m en la meva llengua, si us plau... Gràcies... Bé, jo volia...
Van xerrar durant cinc minuts i van quedar en veure’s en algun indret l’endemà. Era en un restaurant petit de la ciutat, al barri de Chelsea, de cuina francesa, però força barata, si recordem que molts dels restaurants de cuina francesa a Nova York son molt cars, sobretot els bons de debò, i després els hi ha una mica dolentets... bé, això, ara no interessa. Hi era a la Vuitena Avinguda (“Eighth Avenue”), on s’hi van trobar la Kathy i la Valérie. Aquesta ultima és una noia molt maca, cabell castany, ulls blaus i molt grans, prima, alta, amb aspecte intel.ligent, vestida amb pantalons vaquers cenyits i suèter de colors cridaners.
Quan la va telefonar, la Kathy li va preguntar com aniria vestida per reconèixer-la, ja que mai no l’havia vist el rostre, ni tant sols en fotografia, i així la va reconèixer de seguida. S’hi va asseure la parella en una taula i va parlar ella:
--Bé, Valérie, la vaig telefonar perquè volia fer-li preguntes com és de debò en Jarvis Delaware, que va ésser nuvi de vostè...
--“Bien sûr”, ja ho sé, senyoreta –va contestar la Valérie amb un acusat accent francès, tot mirant-se-la fixament y amb tranquil.litat amb els seus grans i preciosos ulls blaus--, no s’enrolli, com diu vostè. Veurà, en Jarvis és un noi difícil, però no és dolent. Crec que la seva germana hi ha trobat un bon jan com a parella. Bé, al Jarvis li passa que és ben insegur, que mai no hi ha cregut en els herois... “Eh bien”, que és molt vulnerable... No sé si m’explico bé...
--Continuï, continuï... La comprenc –va contestar la Kathy, amb aparent indiferència.
--Ja. És que sempre ha estat molt tímid. Quan el vaig conèixer, li va costar molt ni tant sols parlar-m’hi. Hi havia fracassat amb d’altres noies per això. I això que, després amb mi, va evol.lucionar una barbaritat i ara és més sociable i sap comunicar-se amb tothom, incloses les noies. No el reconeixeria ni tant sols sa mare. Bé, ell sempre s’havia exigit massa a si mateix, i volia sempre fer-ne bona impressió. Semblar un bon jan, o un geni, o un que sap tractar les dones... què sé jo...
--Deixi’s de rotllos –li va demanar la Kathy, ja sense aparentar cap indiferència--, i vagi al gra, si us plau, Valérie.
--És això, “mademoiselle” –va continuar la Valérie--; és que s’hi trobava ben ridícul amb les noies, potser perquè s’hi veia inferior a elles, que sempre admirava qualsevol cosa que elles feren, tot i que fóra el més simple i senzill.
--Ja... –va assentir la Kathy, escoltant-se-la novament atentament, encara que ara volia tenir més de paciència.
--Sovint, allò era massa, “mademoiselle” Kathy, ja que quan ens hi trobàvem amb d’altres dones, amigues meves, si ell era l’únic home enmig de tantes dones, ell desitjava posar-se qualsevol cosa femenina, encara que fos una perruca, un vestit, unes sabates de tacó...
--Com...? –li va interrompre la Kathy, en sec, tot i que amb educació--. En Jarvis és un faldillet?
--No, no, “mademoiselle” –va contestar la Valérie, tranquil.la, malgrat la transcendència de la revelació--. És heterosexual, com a vostè i com jo. És que... si es sent ell inferior a una dona quan hi és amb ella, vol ésser com elles, ¿que em compren, “mademoiselle” Kathy?
--Sí, crec que sí... –continuava la Kathy amb la mateixa expressió. I va demanar ella a la Valérie--: Si us plau, digui’m Kathy a seques. No cal ésser tant de formal.
--Bé, Kathy –va continuar la Valérie--. Veurà, en Jarvis, quan hi era amb mi i amb unes amigues meves, em va dir a l’orella que volia ésser com a nosaltres, però literalment. Jo vaig fer com si no l’hagués comprès gens, i ell em va repetir:
“—Dic que vull ésser una dona.
“—Què...? Què dius...? –ara sí que vaig fer expressió de sorpresa.
“—Dic que m’agradaria ésser una dona, com a vosaltres.
“—Quines bestieses dius ara, “putain de ta mère”? –a mi, em semblava un dels acudits més “cons” que hi havia sentit en tota la meva vida.
“—No és pas una bestiesa, Valérie –va remarcar ell--. Els paios no tenim res a fer, amb vosaltres. Vosaltres sí que sabeu fer-vos-ho tot de puta mare.
“—Què et passa? Que ja tornes amb els teus rotllos, les teves manies? –jo, anava a enrabiar-me, amb ell.
“—Ei, no facis broma, cony, que... Bah, mai no m’explico bé, ¡fotre! –digué ell, com odiant-se a si mateix per no saber expressar-se correctament.
“—Cony, ja ho veig –vaig dir jo--. Vinga, Jarvis, maco, no em facis quedar malament davant les meves amigues amollant-nos d’aqueixa bestiesa –jo li deia “amollant-nos” com si les meves amigues el hagueren sentit, però no era així per que xerraven entre elles--. Cadascú té que ser el que és. Si tu fores marieta, ho comprendria, pero ara... que tu no ets cap marieta, fotre, espècie de cabró –li vaig insultar, però en anglès, per que ho comprengués, ja que ell no en


sap, de francès--. Està molt bé que no siguis cap masclista, que hi veig que t’ho ha ensenyat la teva germana, la Murphy, que és feminista, però que em surtis amb això...
“—Quin rotllo us feu, ara? –ens va preguntar una amiga meva, que hi veia que hi parlàvem tots sols--. Cosetes d’enamorats? –va fer un somriure poca-solta, intentant semblar còmplice del nostre amor. Vam imitar aqueix somriure per no quedar malament.
“—No, noia –vaig contestar--; hi parlava amb en Jarvis... d’una bestiesa.
“—Ah, ell hi pensava portar-te cap al llit d’una manera més ràpida, ¿oi que sí? ¡Aquests paios...! –va fer broma la meva amiga.
“Y nosaltres vam tenir que riure’l la gràcia, molt forçadament, és clar.
Va fer una pausa petita, com per prendre l’alè, però la Kathy la va interrompre, fent d’aquesta pregunta:
--Que va tornar a parlar, d’aquest tema?
--Sí –va contestar la Valérie--. Tot i que... –va dubtar al contestar—tot i que, més que parlar d’això, un dia ell va plantejar una cosa semblant: tots dos hi anàvem a un ball de disfresses, i quan li vaig preguntar quina disfressa hi pensava portar, ell em va dir...
“—És una sorpresa, “chérie” –em va contestar. I em va fer un petó a la boca tot seguit. I jo, com soc força apassionada quan em fan un petó, vam estar així una llarga estona fins que vam tenir ganes de...
Aquí s’aturà en sec la Valérie. Ella no en té prejudicis per xerrar d’alguns temes, però sabia ben bé que la majoria dels nord-americans no son així, que coses que als europeus, i sobretot als francesos, els semblen inofensius, als nord-americans els sembla una cosa horrible. I encara que la Kathy no és cap puritana, la Valérie va decidir continuar, parlant-li a l’orella, en veu baixa:
--De “faire l’amour”, ja m’entén. Bé, l’endemà, quan em preparava per aqueixa festa de disfresses, jo em vaig disfressar com una dona de l’Imperi Romà, ja sap, amb una túnica i el pentinat d’aqueixa època. Quan jo ja era llesta, vaig anar per dir-li que ja podíem anar-nos junts cap allà, però en arribar cap a la sala, ¿que no sap que m’hi vaig trobar?
--No. ¿El què...?
--Una dona. No esperava trobar-m’hi. Desconcertada, la vaig fer una pregunta:
“—Què hi fa vostè aquí? Qui és vostè? I en Jarvis...?
“Aleshores, la dona aquella em va parlar amb una veu força lletja, com si fóra en Dustin Hoffman a “Tootsie”. Me la vaig mirar tot fixament, i em vaig adonar que era en Jarvis, disfressat de dona.
--De dona? –va exclamar la Kathy, tot i que amb indiferència, doncs ja s’anava acostumant, a mesura que avançava la conversació, a descobrir-ne de coses estranyes del nòvio de la seva germana. La Valérie, en no trobar cap resposta en l’expressió a la Buster Keaton de la seva interlocutora, va continuar:
--Sí, de dona. Semblava una meuca de Times Square, més aviat, amb la roba que duia. Jo em vaig enrabiar una mica i li vaig dir:
“—Jarvis, ets un poca-solta! ¿De què cony vas vestit, ara?
“—Dona, això és un ball de disfresses, ¿oi que sí? –em va contestar ell, tot tranquil, com si no passés res--. Doncs, aquest és la disfressa que hi pensava portar.
“—No diguis bestieses! –li vaig dir, tota enrabiadíssima, com no l’havia estat mai--. Mai no podré comprendre, el teu sentit de l’humor!
“—Valérie, maca, no t’enrabies –em digué ell, tot afectuós, volent tranquil.litzar-me, fent un to de la veu que a mi em tornava boja, però d’amor. Em vaig tranquil.litzar perquè me l’estimava moltíssim. I encara me l’estimo...
Va fer un sospir.
--Que encara se l’estima? –va preguntar la Kathy.
--Sí, Kathy, encara. Però sé que ara té una altra núvia, la germana de vostè, i fa bé. En Jarvis té defectes, però es un noi estupend, dabuten, com diuen vostès.
--Que van estar coladíssims l’un per l’altre?
--Sí, molt. Veurà, tornant a xerrar de la disfressa d’en Jarvis, ell va tenir molt d’èxit a la festa.
--Vaja –va fer un somriure la Kathy, sorpresa i una mica divertida.
En aquell moment hi arribava el cambrer cap a la taula on hi eren elles, o millor dit la cambrera, ja que era una dona, per preguntar-les què volien menjar, és clar.
--Que hi ha canviat, els cambrers? –va preguntar la Valérie, que hi havia anat allà d’altres vegades, i que sempre l’havien atès cambrers masculins.
--No, senyoreta –va contestar la cambrera, amb absoluta educació i cortesia, com cal fer amb els clients--. Continuem els mateixos, però la nova propietària del restaurant, que és feminista, hi ha decidit que aquí també hi hagin, de cambreres.
--Ah, “très bien”, ja entenc. ¿Què hi ha, per menjar?
--Que no s’han llegit abans, el menú?
--Oh, ja hi deia jo –va dir la Valérie, fingint estar sorpresa per haver estat agafada “in fraganti”—que se’ns oblidava alguna cosa...
Va agafar el menú, però la Kathy li va aturar amb un gest de la mà dreta.
--No, no cal això, Valérie –va dir--. Bé, senyoreta, doneu-nos el plat especial del dia.
--El especial, diu...?
--Sí, tots els restaurants el tenen, ¿oi que sí?
--És clar que sí.
--Bé. ¿Què és?
--Un... un... –va intentar recordar-se la cambrera de quina cosa era, però pocs segons després va plegar en no acordar-se amb exactitud—No me’n recordo ara, de qual és...



--Que se’n recorda o no se’n recorda? –va preguntar la Kathy, una mica impacient.
--És clar que sí, senyoreta –va contestar la cambrera--. El que passa és que...
--No cal que ens ho expliqui tot –li va interrompre la noia bruna--. Hi veig que l’han demanada que s’aprengués de memòria tots els plats que no hi venen escrits al menú, com encara s’hi fa en alguns restaurants d’aquesta ciutat. Deixi de voler recordar-se de tot i vagi-se’n a veure què hi ha.
--Ep... d’acord, senyoreta, perdoni’m. Ara torno...
--Perdonada. No passa res.
La cambrera semblava molt avergonyida per no recordar-se, el menú. La Kathy la va tranquil.litzar amb un somriure de compassió, com el d’una mare a sa filla quan fa d’alguna entremaliadura i és perdonada. Se’n va anar a cercar una carta del menú. Mentrestant, la Kathy i la Valérie van continuar xerrant. Més tard, cadascuna va tornar a casa seva.