TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ (Capítol III)

CAPÍTOL III



Han passat unes quantes hores i ja s’ha fet de dia. És gairebé migdia, cap allà a tres quarts d’una. En Jarvis i la Judy hi eren dormint, profundament, tapats amb les vànoves fins les espatlles. Però semblava un son plàcid, en tenir ambdós una mena de somriure al rostre.
El noi va ser el primer en llevar-se, o millor diguem-ne, en mig obrir els ulls, llevant-se a poc a poc, però d’una manera tant lenta que semblava una d’aqueixes escenes a càmera lenta de les pel.lícules d’en Sam Peckinpah. No tenia ni ganes de llevar-se. Encara voldria dormir unes quantes hores més. A més, tenia una mica de ressaca de la nit anterior, consistent en el xampany begut, encara que també les sessions d’amor amb la Judy. La segona, això sí, va ser més apassionada que no pas la primera, ja que en trigar ell molt més en ejacular, va durar molt més l’esforç fet amb la Judy en una sessió amatòria de proporcions gairebé olímpiques.
Tot i així, volia llevar-se. Almenys perquè el llum del Sol començava a entrar massa per la finestra i portava una refracció per tota l’habitació que no li deixava tenir els ulls tancats, i que, tot i que amb els ulls ben tancats, li enlluernava. Va fer un tomb del cap fins darrera d’ell i va veure la Judy, que dormia tranquila. Ella no tendria cap problema amb el llum, ja que hi era tot just en direcció contrària cap a ella, i les parets de l’habitació, allà, amb paper pintat de color blau celest, no reflecteixen massa el llum.
Es va llevar del llit, tot nu, i es va apropar cap a la finestra, per córrer una mica les cortines. Abans va voler observar una mica el panorama del carrer que s’hi veu des d’allà. Es va quedar un moment tot quiet, mirant-se d’aquell panorama. Hi veia, entre d’altres coses, que el cel començava a ennuvolar-se, malgrat el Sol radiant. Es va tocar una mica el front amb la mà i va notar que tenia una mica de ressaca del dia anterior, fruit de la barreja, com vam dir abans, de xampany i sexe. Però semblava que no l’importava, ja que hi havia lligat amb una noia estupenda com la Judy Raines. Li feia ànims, a més, de que el seu lligue hi era allà, amb ell, al llit, a pocs metres. Va fer un tomb cap al llit, però de cop, gairebé fa literalment un bot cap al sostre.
--Ostres! –va exclamar, parlant tot baix i entre les dents--. Em vaig oblidar de prendre’m el caramel d’eucalipte, per no matar mosques amb el meu alè dels matins!
Això era una cosa que l’espantava i que l’obsessionava: que se li notés l’alè quan aquest no era d’olor agradable, sobretot en llevar-se. Per allò sempre porta a sobre un bon carregament de caramels o de xiclets, que sempre el fan bé per això. Quan feia un petó a una noia, tenia una mica d’això a la boca, a bon recapte. I sempre tenia de nou.
Se’ls va trobar a la tauleta de nit. Es va prendre ràpidament un caramel. Resolta la “recàrrega” del xiclet, ja va poder apropar-se novament, i amb més confiança, a on hi dormia la seva noia. S’assegué a la vora del llit, però no on hi dormia ell, sinó on hi dormia ella. Es va quedar mirant-se-la. Ella, com si res: dormint com un nadó, amb un aspecte de felicitat. Ell, mentre se la mirava, recordava que quan era encara un nen, amb 14 anys, i que encara no hi havia començat a tenir desig sexual, o que encara no en sabia què era això, és a dir, el sentir-se atret per les noies, hi



havia tingut allò semblant al que senten els homosexuals, és a dir, sentir-se atret pels nois. Però ara, amb els anys, ja sap que això és natural, que molts homes podien haver sentit això quan eren nens, però que mai no significava que no pugueren ésser perfectament heterosexuals, és a dir, que malgrat tot això lis pugueren continuar agradant les dones. Quan s’ho van contar, va sospirar d’alleujament. És clar que avui en dia, ésser homosexual no és cap tara, ni deshonra, ni infàmia, ni res. Però en Jarvis, en sospitar que podia ésser gai, es sentia aleshores com l’Andy Warhol, però tot això se’n va anar en orris. “Bé, deixem-nos de bestieses, ara”, va pensar ell, i es va apropar més cap a on hi dormia, la Judy. Es va tombar de cap per avall a sobre el llit, amb l’esquena (i el cul) cap amunt, a la seva banda. En ésser tot nu, es podia veure el seu darrer, potser dels més agradables de veure per qualsevol dona, ja que molts homes ho tenen bé simplement, o regular, o lamentable, o de jutjat de guàrdia. La María i la Valérie li parlaven bé d’aqueixa part de la seva anatomia, que sovint volien tocar, fos durant l’acte sexual o en dir, en pla de fer broma i en pla noia-ataca-el-mascle, “Quin cul!”
--Ei, Judy –li va dir ell a ella, en veu baixa, com si en el fons tingués por de despertar-la--. Judy, vida meva... ¿que em sents?
--Ep...? –va dir ella, amb una veu a penes perceptible i ronca. Va obrir lleugerament els seus ulls color blau cel. Va arrufar una mica el nas, ja que li feia nosa la llum, malgrat que en aquella banda de l’habitació no hi feia reflex gens, la llum.
--Que ja s’ha fet de dia, rateta –li va dir ell, fent-li un petó en el front amb suavitat i fent-li alhora carícies en l’orella.
--Ah, sí...? –la Judy, entre badalls, es va aixecar. Les vànoves que la cobrien es van relliscar a poc a poc fins deixar al descobert els seus pits. Com no és res de vergonyosa, i a més a més hi recordava que hi era amb el seu nou lligue, no es va tapar novament. Encara amb força son, i amb una expressió al rostre com de miop, va cercar el rellotge de braçalet, que hi havia deixat a sobre la tauleta de nit, per veure l’hora que era. En Jarvis va decidir aixecar-se i només asseure’s al caire del llit, ja que la seva amiga anava a sortir-se d’ella. Es va aixecar la Judy, i en ésser nua, en no sentir res de fred, tenint en compte que era l’1 de Gener i amb el fred que hi fa llavors a la ciutat, va preguntar:
--Ep, ¿que tens una bona calefacció, aquí? Perquè no hi fa res de fred. I el que hi fa en aquesta ciutat és un fred de collons, nano.
--Sí, Judy, és de les millors que n’hi ha. ¿Que vols alguna cosa per desdejunar, cafè amb llet? Sé preparar-ho jo. I em surt bé.
--Gràcies, Jarvis, ets maquíssim, però avui m’agrada més preparar-ho jo mateixa. Un altre dia m’ho prepares –va agraèixer-s’ho ella.
--No, insisteixo, Judy. Per mi serà un plaer –va insistir en Jarvis, amb tota educació.
--D’acord, estimat, em pots fer un. ¿Que fa bon dia, avui? O ja s’ha fotut?
--No gaire. Feia molta Sol, però ara, s’està ennuvolant.
--Que amenaça pluja?
--Ara per ara, no.
La noia es llevà del llit. Es va posar a caminar, i en Jarvis també es va incorporar. Ell es va alterar una mica en veure a ella, tota nua, una cosa que ella va aparentar millor la tranquil.litat, malgrat que a ella també l’alterava una mica la nuesa del seu amic, que igualment en trobava atractiu. Per canviar de tema i oblidar-se d’aquestes qüestions, la Judy va preguntar:
--Que no tens mal de cap?
--No. ¿Per la ressaca?
--Això és.
--No. Hi he dormit tot d’una. ¿Tu també, Judy?
--Sí. Escolta, Jarvis, anem-nos a menjar, i després et presento la meva família, ¿que t’agrada?
--Doncs... jo... –ell hi era tot indecís, sense saber què dir, i no volia per res defraudar la seva amiga--. Perdona, Judy, maca, però és que totes les meves amigues o núvies sempre fan el mateix. Lliguen amb mi i ja volen presentar-me fins els seus parents acabats d’arribar de Txecoslovàquia; als seus pares, oncles, germans, cosins... No és per res, però sovint jo tenia que saludar més gent que no pas el Papa en les seves audiències de tot el mes al Vaticà. A vegades, era una cosa pesant. I no ho dic pels teus parents, que seran ben macos.
--Gràcies, Jarvis. No fa falta que tinguis que conèixer a tots. A mi tampoc em mola tenir que hi ésser amb tanta de família. Però està bé que coneixeu els meus pares i els meus germans. Ja hi veuràs, quin simpàtics. Sovint es posen plastes, però me’ls estimo.
--Ei, Judy –va dir ell, tot abraçant-la suaument i vorejant-la amb els braços, a poc a poc--, podem anar-nos a fer una passejada i després a dinar a algun restaurant, per exemple, un de vegetarià.
--Que ets vegetarià?
--No. Menjo de tot.
--Jo també.
--Ho dic per variar, per conèixer d’indrets nous. Un altre dia hi anem a un altre on s’hi menja de tot. ¿Què et sembla...?
--Em... –va pensar ella, tota dubtant, i va dir--: No sé... Hi crec que puguem anar a algun cine, o al teatre... ¿Què et sembla fer?
--Ja ho decidirem, tia, quan hi hàgim dinat. Amb l’estómac ple es pensa millor.
--Oh, quin bonic... –va comentar la Judy, amb una veu bonica xiuxiuejant, fent un somriure al seu noi i mirant-se’l, tota embadalida.
Es van fer un morreig, així, dempeus, nus i abraçats, que va durar més d’un minut. Va ser força apassionat, i van deixar anar les seves mans a la part del cos que volgueren de l’altre. Només es van limitar a la “part posterior” de cadascú, això sí. La Judy semblava que gosava acaronant el cul del seu noi, que ho trobava suau.



No va anar la cosa més enllà, ja que la Judy va decidir que ja hi devien vestir-se. Van tenir, abans, que cercar les seves robes, disseminades per l’habitació després d’aquell strip-tease d’afeccionats que s’havien fet la nit anterior. Va ser divertit per tots dos sentir dir a l’altre de preguntes tipus: “Que és teu, d’aquest mitjó?”, “Que son teves, d’aquestes mitges?” o “D’aquests calçotets, ben segur que no son meus”. La Judy rigué ben alt una resposta d’en Jarvis a aquesta darrera pregunta:
--Si les noies no els utilitzeu també com els paios, aleshores, son meus.
Després d’endegar-se’n, van desdejunar. A més del cafè amb llet, van prendre torrades amb mantega. Un desdejuni normal, però que venia de gust.
La Judy prenia el seu cafè amb llet amb una mà, i amb l’altra es col.locava millor les seves arracades llargues. En Jarvis se la mirava amb un lleuger somriure, mentre hi bevia el seu cafè, igualment amb llet.
--Què passa, nano? Que t’agrado? –va preguntar ella, mig estranyada i mig fascinada pel seu noi. La pregunta semblava tenir segones intencions, gairebé de provocació.
--Jo...? –va contestar ell, de cop, tremolant una mica i deixant el somriure. Semblava avergonyir-se, fruit allò de la seva timidesa.
--Hi veus? Ja t’has posat tot vermell, nano –va comentar la Judy, posant en la seva veu un to de mare que vol tranquil.litzar el seu fill--. Calma’t, Jarvis. No passa res. Tens que tranquil.litzar-te o qualsevol noia com jo se’t menjarà cru, fotre.
--Cony, ja ho sé! Però... però... –semblava ell molestar-se pel comentari, aixecant una mica la veu. Intentava explicar-se, però quequejava, posant-se nerviós i amollava de paraules incoherents. Això fotia una mica a la Judy.
--Però... però què?
--Res, deixa-ho... –ell va voler canviar de tema—era una bestiesa.
--Bestiesa? Hi veieu com sou els paios... o gairebé tots? –va sentenciar la Judy, amb una certa severitat en la seva veu--. Ja us enfonseu quan n’hi ha una certa dificultat.
--I... i vosaltres què...? –va contestar en Jarvis, amb una veu mig aguda mig xisclant, que és com li va sortir aquest cop, potser contraatacant la critica de la Judy--. També vosaltres fiqueu la pota quantitat de vegades! I... i això no és cap misogínia, Judy. És la realitat. Us admiro, a vosaltres les dones, teniu molt de sentit comú, però... digueu que fallem en moltes coses els paios, però vosaltres... ¡Vosaltres també! Vosaltres també, mecagondena!
--Va, tranquil, no t’alteris. Et comprenc.
--Me n’alegro!
--No et passis.
--Ei, perdona –ell va semblar adonar-se’n de que no volia arribar allà, gairebé a insultar el gènere femení. I se n’adonava de que es feia un embolic, que es sortia del tema principal fins ficar-se en un embolic tremebund--. N’estem fent un... un... oh, no... –va fer un senyal amb la mà, com demanant calma i temps, igualment que al bàsquet--. Deixa’l, deixa’l estar –va demanar, tot resignat--. Vaig voler fer-me el saberut, i l’he cagada. Escolta –se li va ocórrer de cop i volta--, ¿què tal si ens anem a menjar i engeguem a dida d’aquestes discussions, oi?
--Sí, Jarvis –va contestar la Judy, havent-ho comprès bé--. Saps bé del que parles, però no saps expressar-te bé. Et poses massa nerviós, en vols contar-ho tot tant de bé, que finalment no se’t compren res... Però, va, a prendre’ns el desdejuni, i... –ella va semblar reflexionar, per dir tot seguit--: Que no és curiós, Jarvis, estimat? Ja n’hem tingut la nostra primera discussió. El primer cop que ens engeguem a dida.
--És cert... La primera... i tant de bo que sigui la ultima –va sentenciar ell.
Més tard, es van anar a menjar cap a un restaurant. Als Estats Units s’hi menja més d’hora que no pas a l’Espanya, i a la resta d’Europa, també. A l’Espanya és després de les dues o les tres hores de la tarda, mentre que a l’Amèrica és després de la una. Com era el Dia de l’Any Nou, un dels onze dies festius que n’hi ha al país (allà coneguts com a “public holiday”), molts indrets com botigues, Bancs i d’altres, hi eren tancats. I d’aquell restaurant, per dir-ho així, era dels que serveixen “fast food”, és a dir, menjat ràpid. En Jarvis i la Judy mai no son gens d’exigents amb l’indret al qual hi venen a menjar o sopar, però tanmateix hi poden menjar en restaurants millors, com els italians, grecs, espanyols, mexicans, tailandesos, xinesos, japonesos, etcètera. Aquí entrarien els restaurants catalans, que n’hi ha algun repartit per la geografia estatunidenca, com un a Phoenix, Arizona, al qual la Judy va anar perquè l’Anna Oliola l’hi va portar, en un viatge per l’Estat, on hi ha l’únic restaurant català dels Estats Units, a no ser, és clar, que n’hi hagin fet un altre...
Bé, van entrar en un dels restaurants de menjat ràpid, que no era cap dels que pertany a les grans cadenes del sector, sinó un de modest, el nom del qual no pot recordar-se’n gairebé ningú, i s’hi van apropar cap a la barra. Hi era gairebé buit, amb molt poca gent, ja que la gran majoria encara hi dormia la ressaca de la Festa de l’Any Nou. Van demanar un entrepà de tonyina i una amanida d’enciam, tomàquet i ceba per a la Judy, més una hamburguesa grossa, de dos pisos, amb carn, enciam i tomàquet per en Jarvis.
--Això està dabuten –va comentar ell, amb la boca mig plena--, però demà podríem anar-nos a un restaurant francès i menjar-nos un bon “boeuf bourguignon”.
--I això què és? –va preguntar la rossa, tota estranyada, ja que el seu francès és ben escàs--. D’alguna sopa?
--No. La Valérie va dir que era una mena de carn estofada, cuita a foc lent, regada en vi negre, i tot això ho cuinen amb mandonguilles, cebes petites blanques i bocins de cansalada. En quatre hores, deia la Valérie, el “boeuf bourguignon” està de puta mare, Judy.
--Oh, fotre, tinc ganes de tirar d’aquesta merda –digué la Judy, parlant del seu entrepà de tonyina i a la seva amanida d’enciam, tomàquet i ceba—i menjar-me el “boeuf” aqueix. ¡No et fot...! –rigué.
--El penses tirar? –va preguntar en Jarvis, fent un somriure.
--No, home, tampoc no està gens malament –li va fer ella una bona mossegada al seu entrepà, tot sigui dit, amb una voracitat digna d’un tauró--. M’ho menjaré, ja que l’he pagada. A més... està dabuten, col.lega.




Mentre mastegava, la Judy no deixava de mirar-se el seu noi, tant enamorada com era. Hi pensava fer-li un bon petó amb llengua, amb menjat i tot encara dins la seva boca, però va pensar-hi que allò era fastigós, i va pensar esperar per allò després del dinar, i que s’hagués rentat bé la boca.
--Ei, maca, ¿perquè no demanem que ens guardin tot això en una bossa, així ens en duguem tot i ens anem cap al Central Park, que hi és a prop d’aquí? Allà continuem menjant. Sembla que ja no fa tant malament, el temps... –va suggerir en Jarvis. Ells hi eren encara dempeus, allà a l’indret del menjat ràpid. Ella va acceptar, i després de posar el menjat dins una bossa de paper molt grossa, es van dirigir cap al Central Park, el gran parc de la ciutat de Nova York.
El Central Park té uns 800 metres d’amplada i quatre quilometres de llarg, amb moltíssims arbres (uns 75.000), tots plens d’esquirols, que fa suposar que no hi som enmig d’una gran ciutat. Així és, si comptem l’herba, les flors i tot el que fa l’aspecte d’un bosc, fa que sigui igualment que la Casa de Campo a Madrid o el Parc de la Ciutadella i fins i tot algunes zones mig boscoses del Parc Güell de Barcelona.
Es van asseure a un banc de fusta i es van menjar, a poc a poc, tot el que duien a la bossa. En Jarvis ho tenia una mica difícil, ja que la seva hamburguesa, de dos pisos, gairebé no li podia caure, a la boca, tenint que fer de mossegades per on hi podia. Se’l va ocórrer que la Judy el podia ajudar, menjant-se una part de l’hamburguesa alhora que ell, una mica així com a l’escena del dinar de “La Dama i el Rodamón”, on la gosseta protagonista i el gos O’Malley menjaven alhora un “spaghetti”, cadascú menjava un pels extrems, fins que s’anava acabant i eren a punt de fer-se un petó a la boca per allò. Se’l va suggerir, però ella tenia por d’engreixar massa, amb tanta grassa que duu l’hamburguesa en qüestió. Però, com els passa a tots els enamorats, farien qualsevol cosa per tenir contenta a la seva parella, tot i que tingueren que abocar-se pel cràter del Vesubi. No és res de dolent, diguem-ne.
Bé, ells es van quedar tots tranquils, i mentre menjaven se’n miraven als transeünts del parc, que eren des de parelles de joves agafats de la mà i ben acarameladets fins provocar diabetis aguda, fins ciclistes, practicants del “jogging” vestits amb xàndal de tots els colors, joves de qualsevol raça escoltant música moderna amb auriculars en les seves orelles o bé amb radio-casetes molt grans, que duien malgrat tot a sobre les espatlles, etc.
Precisament, quan hi passava un jove blanc, cabell castany, amb jersei negre i pantalons vaquers, escoltant música amb una ràdio petita, que se la posava a sobre l’orella, la Judy es va fixar en ell, almenys perquè la música que ell escoltava era la que cantava en Bart Simpson, el nen d’aquella família tant divertida de la famosa sèrie de televisió. Va tararejar la música, discretament, de manera gairebé xiuxiuejant. Encara que en Jarvis la va sentir.
--Que també hi veus “Els Simpson”, oi que sí? ¡Mola, tia!
--Sí, nano, mola. La família aquesta és normal, com a nosaltres, no com els torracollons que sovint ens volen vendre com si fora la família de debò, ja saps, d’aqueixes famílies que tant els molen Reagan i els seus amiguets.
--Sí, és cert.
Més tard, van decidir anar-se cap a casa d’ella.
I mentrestant, a casa de l’Arthur Genovese i la Winnie Withfield (és d’ella, però hi viuen plegats, és clar), tot i que ja eren gairebé les dues hores de la tarda, encara continuaven al llit, descansant. S’hi havia allitat dues hores més tard que no pas la Judy i en Jarvis, i com ells, van fer l’amor. Ara ja comencen a llevar-se a poc a poc, entre badalls malament disimulats, que més aviat semblaven els udols d’una balena en zel.
--Quina hora és? –va preguntar l’Arthur, amb els ulls mig clucs.
--Hi crec que... –la Winnie se’n va mirar el rellotge de la tauleta de nit—son les dues tocades.
--Cony! –va exclamar l’Arthur, aparentment amb indiferència, però es va disculpar en haver amollat un renec--. Perdona, Judy, sempre parlo com un poca-solta.
--No passa res, estimat –li va tranquil.litzar la Winnie, fent-li un petó a la galta esquerra. Hi dormien tapats, però sense gaire cura, i així, a ella se l’hi veien els seus pits, i a ell el seu pit, amb una mica de pèl--. Ja saps que jo dic de renecs per piles. Segur que jo dec ésser la noia més grollera del país.
L’Arthur rigué una mica, d’amagatotis i tapant-se lleugerament la boca amb la mà. En aquell moment va sonar el telèfon. Ell va fer l’expressió de desgrat, va dir:
--Fotre, en les novel.les i en les pel.lis sempre passa el mateix: quan una parella està a punt, sona el telèfon! No tindríem que sortir en cap novel.la!
--De quines novel.les en parles, Arthur? –va preguntar la Winnie, amb expressió d’estranyesa--. No hi som a cap novel.la; hi som a la vida real –mentre hi deia això, va despenjar l’auricular del telèfon i va contestar--: Digui...? Ah, hola, Martin. ¿Com va? Bon Any Nou... ¿Com? I què cony t’importa a tu que si nosaltres hi som en pilotes? I tu, com vas...? Ah, tranquil, nano... per tot el que n’hi ha a veure... Faig broma, Martin. Bé, ara t’ho passo. Ja hi parlarem un dia d’aquests... ¿Que per quina cosa? No, res; per fer-ne alguna pel.li plegats... Fins després, Martin. Un petó.
--Qui és? –va preguntar l’Arthur, tot estranyat.
--És en Martin Scorsese –va contestar la Winnie, en veu baixa, confidencialment, passant-li l’auricular.
--Vaja –digué l’Arthur, igualment en veu baixa, amb una expressió de desconfiança i arrufant el nas--. Quina cosa en voldrà, d’aquest paio...?
En Martin Scorsese no cal cap presentació. És el molt famós cineasta italo-americà, director de pel.lícules ja ben bé conegudes pel gran públic, i en el moment que ocorreix d’aquesta història (recordem-nos-ho, l’1 de Gener de l’any 1991), ja hi havia fet “Un dels nostres”, “L’Alícia ja no viu aquí” i la polèmica “L’ultima temptació de Crist”, entre d’altres. No cal citar les darreres, ben conegudes per la gent, ja que d’això no es tracta, aquí. En Scorsese trucava el seu bon amic Arthur Genovese, una amistat de molts anys, ja que s’hi van criar al mateix barri de Nova York, Little Italy, considerat un dels barris “ètnics”. De tant en tant feien broma d’allò de si en Genovese treballaria en alguna de les seves pel.lícules, i per allò en Scorsese el trucava. Van parlar per telèfon durant uns cinc minuts, i després li va passar l’auricular a la Winnie, ja que en Scorsese la volia dir alguna cosa. Igualment va parlar cinc minuts més, per finalment penjar el telèfon i donar per finalitzada la llarguíssima conversació.
Després, la Winnie i l’Arthur es van dutxar tots plegats i es van vestir, fent-se més tard, tenint en compte l’hora que era aleshores, un “brunch” casolà –el “brunch” és una barreja de les paraules angleses “breakfast” (desdejuni) i



“lunch” (dinar), una cosa que els estatunidencs fan Diumenge al matí, els que es lleven molt tard, després de migdia, en haver-se anat al llit probablement ben entrada la matinada, per desdejunar i dinar alhora. A més, els Diumenges, ¿qui dimonis hi ha que es llevi d’hora?
En acabar-ho, l’Arthur se’n va mirar la cartel.lera de cinema al diari i digué:
--Winnie...
--Sí...?
--Ben a prop d’aquí en projecten “Cyrano de Bergerac”, amb en Gérard Depardieu. Hi podríem veure, aquesta, ¿oi que sí?
--Molt bé, noi –va respondre la Winnie--. Un altre dia jo triaré, i anirem a veure d’alguna pel.li espanyola. Hi ha força estrenes d’elles, darrerament.
--I perquè sempre t’agraden tant les pel.lícules espanyoles? –va preguntar l’Arthur, tot irònic--. Potser només perquè allà hi passem sempre les nostres vacances estiuenques?
--No, nano, no només per això. Allà hi fan de pel.lis bones, i també d’altres dolentes.
--Ja, com aquí.
L’Arthur va fer una pausa i va continuar dient:
--Em... no, rateta, no estic fent un menyspreu al cinema espanyol. És que... es que no totes les pel.lícules espanyoles que hi arriben cap aquí son bones. N’he tingut que aguantar algunes que eren molt pesades. No t’ho vaig voler dir perquè t’agradaven molt. No treies l’ull a cap d’aqueixes, mentre jo gairebé m’adormia tot seguit.
--Ja ho sé, Artie, però em refereixo a les bones de debò, cony. Precisament, quan vaig ésser al Festival de Venècia, allà van projectar una que estava força bé, “Boom boom” (1):, una comèdia molt senzilla, però feta amb talent, un guió molt intel.ligent, moderna, res de tòpics “typical spanish”, i...
--...I que estava dirigida per una dona, ¿oi que sí? Que pensaves dir això? –li va interrompre l’Arthur--. Això era el que més t’agradava de la pel.li, ¿oi que sí, estimada?
--Home, Artie –va somriure ella--, tant se val si la va dirigir una dona com un home, tot i que hi ha que suportar el que cada cop n’hi hagi més de dones directores, però jo et dic que era de puta mare. Tant de bo que la hi estrenin aquí ben aviat.
--Sí, tant de bo... però ja saps que aquí, les pel.lis estrangeres ja no ho tenen tant de fàcil com fa anys. O que s’hi estrenin moltes, però d’això ja fa una pila d’anys, uns cinc, deu, vint o més...
--Bah, cada cop s’hi estrenen més pel.lis recents. I les espanyoles ho tenen més fàcil pels molts hispans que hi resideixen, en aquest país. Les italianes ja no gaire, perquè els italo-americans, almenys els de la segona o tercera generació, ja no parlen l’italià ni s’interessen gens per la cultura dels seus avis.
--Potser, rateta.
L’Arthur va comprendre que aquest darrer comentari anava per ell, italo-americà precisament, el qual no es pot dir que parli un italià gens acadèmic, igualment que el seu amic en Martin Scorsese.
Bé, finalment, en anar cap al cinema, van decidir veure una pel.lícula espanyola, però no va ser “Boom boom”, sinó “Espérame en el Cielo”, paròdia dirigida per l’Antonio Mercero sobre el general Francisco Franco, “d’aquell nan que va ser dictador”, com hi explicaven l’Arthur i la Winnie als seus amics, que com la gran majoria dels americans no saben res o gairebé res sobre la realitat espanyola (ni de cap altre país, desgraciadament). No saben ni tant sols on hi es l’Espanya, que molts encara hi creuen que hi és a Sud-amèrica. Per no saber, ni tant sols saben on hi és, l’Europa.
--Que saps, Artie? –va comentar la Winnie sobre això--. Ara, ara comprenc perquè els americans tenim tant mala reputació d’incultes, de no saber ni tant sols on hi és el nostre país si el cerquem als mapes.
--Exacte, estimada. Ningú no és perfecte –va sentenciar l’Arthur.
--Ni nosaltres tampoc.
Mentrestant, la Judy i en Jarvis hi havia arribat a casa d’ella, i ell va veure que en la seva habitació hi havia un pòster molt gran dels Simpson, amb el pare, en Homer; la mare, la Marge; i els tres fills, en Bart, la Lisa i la Maggie. En Jarvis va mirar cap a una altra banda de l’habitació, i va comentar:
--Apa, tu, d’aquests paios hi són per tot arreu.
--Sí, i abans eren els Picapedra i els seus veïns, els Marbre, els que hi eren per tot arreu. I demà, ves a saber... –digué la Judy.
Aquí, la Judy es va recordar d’aquell divertit videoclip que van fer dels Simpson, “Do the Bartman” (Fes el Bart). Si això no fos una novel.la, en podríem veure tot això en imatges, des del moment en que els personatges hi entren al teatre on hi actuen, fent una d’aqueixes funcions de final de curs i en Bart comença a fer les seves trapelles, fins que ell mateix se n’adona que tot això hi ha estat, diguem-ne, un somni i res no ha canviat, fent-se l’avorrida funció teatral que el col.legi hi havia pensat fer.
Desprès, la Judy, com en Bart Simpson, va tornar a la realitat, però sense posar-se trist com ell, ja que hi tenia allà al seu nou lligue, en Jarvis Delaware, que esperava des de feia temps i que ara ja ho té. Diguem que ella és tant rebel com el fill dels Simpson, i per això li cau tant bé el personatge. Ella, en el fons, és tant d’anarquista com ell, amb la complexitat que entranya aquesta definició. La Judy és rebel i iconoclasta, tot i que la majoria de les vegades, com a dona, s’identifiqui més amb la Lisa, la germana d’en Bart; aquesta, per cert, al videoclip esmentat hi tocava el saxofó, instrument que domina com ningú, una cosa que en Bart no estima gens.



Va tornar cap a la banda d’en Jarvis, i després d’abraçar-s’ho tot tendrament, ja es poden imaginar el que va venir després. No ens estendrem...
(1): Pel.lícula espanyola de l’any 1990, dirigida per Rosa Vergès i protagonitzada per Viktor Laszlo, Sergi Mateu i l’Àngels Gonyalons, entre d’altres. És la història d’un home (Mateu) i una dona (Laszlo), desenganyats de les seves relacions amb el sexe oposat i que, aparentment, no volen tornar a enamorar-se de ningú.