TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ (PRIMER CAPÍTOL)

Dedicado a Woody Allen.



TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ


PRIMER CAPÍTOL


La Judy Raines es va aixecar d’on hi era asseguda, després de llegir... o, millor diguem-ne, d’haver-se adormit llegint un “interessant” article periodístic sobre les patates fregides que serveixen a les hamburgueseries dels Estats Units. Després se n’adonaria de que allò era més aviat un anunci, publicitat, és clar, encara que escrita tal com si fóra un article periodístic, fet per la propaganda d’una coneguda cadena importantíssima d’aquest tipus d’empreses, el nom de la qual a ella tant se li donava. Va badallar una mica i va decidir fer-se un cafè amb llet per despertar-se bé.
Era el darrer dia de l’any 1990, el 31 de Desembre, i en aquella nit tota la seva família ho celebrava potser fora de casa, i seria que la Kathy, la germana gran, se n’aniria amb el seu xicot en Tommy Lynch (que no té res a veure amb en David Lynch, el polèmic cineasta de ”L’home elefant”, “Vellut blau” i la sèrie de televisió “Twin Peaks”, com a repetit a molta gent fins cansar-se, tot i que els molt poca-soltes no semblen adonar-se’n). Hi pensen anar-se a qualsevol indret amb la suficient intimitat com per poder fer l’amor durant hores sense que ningú els hi veiés. Ni els curiosos, ni els fans, ni els “paparazzis”. La Kathy és una coneguda cantant a l’estil d’en Bruce Springsteen, la Madonna, l’espanyola Luz Casal (en els seus començaments era el que cantava) i d’altres.
Coneixia les cançons de la Casal per la seva amiga catalana Anna Oliola (d’aquesta hi parlarem després), que li donava cassettes amb les seves cançons, i encara que el seu espanyol no és una meravella, si comprenia perfectament els matisos de les seves lletres. Com l’Anna utilitza un espanyol ben col.loquial, amb l’afegitó de mots catalans, quan la Kathy opina sobre la Casal, ho fa amb uns termes en espanyol força curiosos. Ens ho crèiem, sí: la Kathy no se’n talla, en parlar.
Però ens hi ocuparem de tot allò que ens preocupa: la Judy, al contrari que la seva germana, no té parella amb la qual sortir aquella nit. Pocs dies abans va trencar amb el seu xicot, aquell fill d’immigrants grecs dit Michael Karras.
En Michael Karras va voler fer la mateixa cosa que el seu paisà (i que es diu igual que ell) Michael Dukakis, igualment fill d’immigrants arribats cap als Estats Units, és a dir, dedicar-se a la política i esdevenir el primer President d’origen grec del país, igualment que en John F. Kennedy va arribar a ser el primer President catòlic, i la Geraldine Ferraro, si hagués sigut elegit el seu amo, en Walter Mondale, que es va enfrontar Ronald Reagan en les eleccions presidencials de l’any 1984, hi hagués aconseguit dues coses: ésser la primera dona que és, almenys, Vice-president, i alhora, si ella hagués tingut que substituir Mondale, la primera President d’origen italià (la seva mare es deia Antonetta, italià de soca i arrel). Ell sabia ben bé que tot allò de que “...tothom pot ésser President” és una bestiesa, ja que si tot això fos cert, aleshores hi haurien hagut Presidents negres, jueus, hispans, dones, eslaus, xinesos, etcètera.
Però tot es va fer malbé, va fracassar en presentar-s’hi com aspirant a regidor de l’Ajuntament amb els demòcrates, i va decidir plegar i dedicar-se a altres coses, més humils però més profitoses. Va entrar a treballar com a cambrer a un bar novaiorquès que semblava tot sortit de la sèrie de televisió “Cheers”, i només faltava tenir-ne algú com en Sam Malone per la feina d’amo. (1) Allà es van conèixer ell i la Judy, que també hi treballa com a cambrera. Es van enamorar i van fer tot això que fan les parelles, acabant al llit. Passat un temps, van trencar, ja que eren massa diferents en tot, encara que això no és cap obstacle per una relació amorosa, però aquesta va acabar anant-se en orris. S’estimaven molt, això sí, van intentar desesperadament evitar el trencament, però quan tot va malament, es difícil endegar-ho.
Ara, ja son només bons amics, res més, i continuen treballant en aqueix bar. Hi és a Manhattan, la zona de Nova York favorita d’en Woody Allen (i ell hi resideix).
La Judy, encara no sap ben bé amb qui anirà aquesta nit. Amb en Karras no pot ser, ja que ara té una nova núvia, una mestra d’escola dita Jennifer Smolek. La Judy no sap si trucarà Gerald Zucker, aquell noi que és jugador de béisbol a un modest equip, tant de modest que ni tant sols els experts en aquest esport se’n recorden el seu nom, o amb en George Miravitlles, aquell fill d’exiliats catalans que van fugir de l’Espanya en guanyar Franco la Guerra Civil, aqueixa que hi parlen els llibres d’Història i de la qual els nord-americans mitjans a penes coneixen un borrall, d’oïdes, això sí, però igualment que si estigueren sords.



Ja ho decidirà. Primer de tot se’n farà un bon cafè amb llet per treure’s de damunt la son provocada per l’aburriment en llegir l’article esmentat al començament d’aquest capítol, i després trucarà a aquests dos amics. Després d’haver-ho fet, s’ho va prendre. No va ser difícil de fer, ja que ella va bullir la llet en un cassó i a la tassa va posar de cafè instantani. No l’agrada res fer-ho en una cafetera, que son ben punyeteres i que qualsevol dia poden esclatar com una bomba. No sabem si es refereix a la paranoia que molts americans tenen a tot l’estrany, al desconegut, al diferent, però el que diu la Judy no entra gens, en això.
Després d’haver-ho fet i vessat a la tassa, es va asseure en una cadira de la cuina davant la taula. S’ho va prendre a poc a poc, ja que estava ben calenta. D’altres dies, per variar el “menú matinal”, se’n prenia una taronjada, però quan es lleva amb massa son, prefereix el cafè.
La Judy Raines és una noia rossa, cabell no gens llarg a l’estil post-moderne que estava tant de moda el 1990 (que no ho direm “punkie”, que no és aqueix estil, tot i que a ella li quedin alguns cabells puntiaguts), ulls blaus, perfil potser corrent, normal, però molt maca, com una d’aqueixes veïnes maques de la casa d’aquí al costat. Aquell dia hi portava una brusa blavenca, faldilla de cuiro negre, mitges negres i sabates negres sense taló. Quan hi surt cap al carrer, se’n posa tant mateix una jaqueta de cuiro negre, que pensava portar-ne aquella nit. També portava arracades daurades, molt llargues, que gairebé li arribaven a les espatlles, i se’n pintava els llavis d’un color més aviat rosa molt pàl.lid, que semblava de color carn, com si no se’ls hagués pintada.
Se’ns oblidava dir que els pares de la Judy, en Ralph i la Mallory, se n’aniran cap a la casa d’uns amics que hi resideixen fora de la ciutat, a Yonkers, al mateix Estat de Nova York, sortint cap al Nord; i l’altre fill, en Ralphie, germà de la Judy i la Kathy, que treballa com a “yuppie”, se n’anirà amb uns amics seus d’on hi treballa. Els pares son amos d’un petit restaurant novaiorquès.
Tornem amb la Judy: s’ha anat cap a la seva habitació, i allà s’hi ha estirat al caire del llit, tombant-se després sobre ella. Va agafar un petit magnetofó i el va engegar, escoltant-s’hi tot seguit una cançó en espanyol, de la cantant espanyola Luz Casal, en una cinta de cassette que li va donar a la Judy la seva amiga Anna Oliola. Gràcies a aquesta noia, els Raines van coneixent gran quantitat de coses sobre aqueix país dit Espanya (“Spain” per als estatunidencs), que no és això que surt en les pel.lícules de Hollywood, el que els venen les agències de viatges i d’altres bestieses. Aquell país es va coneixent als Estats Units gràcies en part a les pel.lícules d’en Pedro Almodóvar. A finals dels anys ’80, Almodóvar tingué molt èxit en el país d’Abraham Lincoln amb “Mujeres al borde de un ataque de nervios”, que rai que va ser traduït correctament el títol, tenint en compte com s’ho fan algunes distribuïdores amb qualsevol clàssic del cine: “WOMENS IN THE VERGE IN A NERVOUS BREAKDOWN”. A més a més, els hispanoamericans que hi resideixen per tot el país, on els diuen simplement “spanish”, és a dir, hispans, i que cada cop son més, també s’encarreguen de que tothom sàpiga de què va tot aquest rotllo.
La cançó era “Y voy a por tí” (I me’n vaig per tu), la història d’una noia que vol lligar-se a un noi del qual s’ha quedat penjadíssima. Per això en farà el que calgui. Ja ho diu la lletra: “Y voy a por ti, y voy a por ti / Como una locomotora a por ti / Eres para mí, eres para mí / Y voy a por ti ahora” (I me’n vaig per tu, i me’n vaig per tu / Com una locomotora per tu / Ets per mi, ets per mi / I me’n vaig per tu ara). No està d’acord la Judy amb que tindria que fer qualsevol cosa per lligar-se algun noi que li agradés, però comprèn que l’amor és a vegades incontrolable. I com a la Judy l’agrada trencar motlles, sobretot per part de les dones, pensa sovint fer el mateix que la noia de la cançó, encara que després canvi d’opinió.
En aquell moment va entrar per la porta la Kathy, la germana rockera. Aquesta és bruna, com el pare (la mare és rossa, com el germà Ralphie, i és clar, la Judy) i amb aspecte modern, igualment que la seva germana, però amb els ulls color verd ampolla. Li va demanar a la seva germana:
--Ei, Judy, ¿que t’has escoltat Luz Casal? Que l’Anna vol que li tornis ja la cinta.
--Què passa, tia? ¡No fotis! Que no puc escoltar-la una mica mes? És que aquesta tia em mola.
--Que t’ha molat? Molt bé, Judy... però l’Anna vol que se la doni avui, aquesta nit. En vol ensenyar-se-la a uns amics seus.
--On hi viu la... eeeeeh... “catilona”? –la Judy no coneixia gens bé la paraula “catalana”.
--Catalana –li va corregir la Kathy--. És “ca-ta-la-na” –s’ho va aclarar tot seguit, repetint-s’ho, però no deletrejant-s’ho, ans repetint les síl.labes, una rera l’altra.
--Els espanyols tenen uns noms regionals molt estranys, Kathy –va comentar la rosseta.
--I què? Nosaltres també. Em va costar molt que l’Anna s’aprengués de memòria tots els noms regionals dels 50 Estats de la Unió. Pensa que ella, als naturals dels Estats de Dakota del Nord i Dakota del Sud els deia “dakoters” –va fer una rialleta, tot tapant-se la boca. La Judy no rigué pas d’aquell acudit dolent.
--I aquesta nit, què, Kathy? Que sortiràs amb en Tommy?
--Sí, me n’aniré amb ell.
--Fotre, tia, vosaltres no us separeu ni tant sols per anar al lavabo.
--Que et fastigueja que ens estimem, cony? –va respondre la Kathy a l’acudit, encara més dolent, de la seva germana--. I tu, quan t’ho faràs, amb algun noi? D’aqueixos Miravitlles i en Zucker, que no es deixen?
--No siguis poca-solta, Kathy. No, no sé encara si sortiran amb mi. I ara –va agafar la cinta de cassette i se la va tornar--, porta-te-la, apa...
--Gràcies, maca. Adéu.
--Adéu.
I la Judy es va deixar caure damunt del llit una altra vegada, posant-se les mans darrera el clatell, mirant-se fixament el sostre. Es tragué les sabates, tot deixant-los per terra, va creuar les cames, ben maques i força llargues (la noia fa 1’75 metres d’alçada). Va estar així un minut, però després va canviar d’opinió i, posant-se novament les sabates, es va anar cap a on hi era el telèfon, per trucar algun dels seus amics, en Miravitlles o en Zucker. En aquell moment va sonar el timbre de la porta i va arribar en Tommy Lynch, el nòvio de la Kathy, que quan ell ja hi havia entrat, tancat la porta i fet el salut, es van fer un morreig d’antologia allà mateix.



Per allà hi passava la Judy, i en veure’ls així, va fer un somriure irònic i els digué, en veu alta:
--Per mi pugueu continuar, fins que “El darrer tango a París” sembli una pel.li porno gai.
En sentir-se-la, la Kathy i en Tommy, que encara s’estaven morrejant, van amollar una rialleta, així, encara amb les boques de tots dos unides en un petó. Però com no es pot riure i fer petons alhora, gairebé s’ofeguen. Per això semblava que després li dedicaven cosetes com a “Mal parida”.
Va agafar la Judy el telèfon per trucar Gerald Zucker, el jugador de beisbol. La seva cosina, la Janet Schumann, que resideix al mateix edifici, li va dir que en Gerry (diminutiu d’en Gerald, que així li diu la seva família) s’hi havia anat alguns dies a Califòrnia, per passar-los a casa els seus pares, on hi resideixen.
Es va acomiadar d’ella i va trucar George Miravitlles. Hi era a casa seva, allà al barri novaiorquès de Greenwitx Village, on hi viu tot sol (els seus pares hi són a una altra zona de la ciutat, a Queens, un indret ple de casetes baixes amb jardins, on hi viuen ja ben jubilats; ell hi ha treballat en tot durant la seva vida, des del moment que hi va arribar als Estats Units exiliat des de l’Espanya).
En George va contestar la seva trucada:
--Com estàs, Judy, maca? –va fer-li ell una pregunta diguem-ne tòpica, i ella, fent burla, la va repetir a cor.
--Molt bé, Georgie, molt bé. ¿O prefereixes que et digui Jordi, com em vas dir una vegada? Com és això?
--Mmm... veuràs, Judy, això d’en Jordi és un equival.lent d’en George que la gent es posa al país dels meus pares, Catalunya.
--Catalunya és un país? –va estranyar-se la Judy--. Hi pensava que era una regió, una província... no sé com la deia, l’Anna...
--Ep, no, maca. Els d’allà hi diuen que Catalunya és un país, perquè tenint llengua i cultura propis, li fa entitat gairebé d’un país, tot i que pertany a dos països alhora, com l’Espanya i França.
--Ah, ja vaig sentir una cosa semblant... però, si us plau, no treguis de polleguera això, que sempre hi ha alguns que s’emprenyen per bestieses. Ep, ¿quan ens hi trobem?
--Home, hi havia pensat que si no tens res a fer aquesta nit, hi podríem quedar.
--Em sembla de puta mare, Judy. Pots venir vestida com vulguis, que jo portaré, com a sempre, de pantalons vaquers, cony.
--Gràcies, maco, ja saps que jo, amb això d’anar vestida com una princesa, no ho faria ni boja. Això de les princeses, pels contes. Adéu, maco, adéu –es va acomiadar la Judy, i va dir les darreres paraules en pla desimbolta, fent el soroll ben sonor d’un petó en acabar.
Va penjar l’auricular del telèfon i va tornar-se cap a la seva habitació. Després d’uns minuts va sortir d’ella i se’n va anar cap a la sala. Allà hi eren, des de feia un minut, la Kathy i en Tommy, asseguts al sofà, morrejant-se apassionadament, amb les mans de cadascú damunt l’esquena de l’altre. A poc a poc, ella va començar a tombar-se cap enrera, i sense deixar de fer-se el petó, van acabar amb ell al damunt i ella avall. La Judy, que tot se’ls estava mirant amb una certa curiositat, hi havia presenciat el procés narrat anteriorment, i va comentar per ella mateixa:
--Vaja, s’ho fan amb una tècnica una mica cursi... Sembla ell en George Bush (1)fent-s’ho amb la seva dona, la Barbara... És a dir, com dos vellets a una residència de jubilats. Però jo hi he vist de vellets més marxosos, perquè aquests... fins el Papa té més marxa que no pas aquests. Se’n mouen menys que una fitxa d’escacs. Semblen la reina i el cavall, encara que sovint sembla que la reina és ell, i el cavall és ella...
En aquell moment es van caure tots dos per terra des del sofà, a penes mig metre, així que no es van fer res de mal, encara ben abraçats i sense deixar de fer-se el petó. Gairebé semblava que anaven a fer-se l’amor, amb tanta passió que li donaven a la seva lògica actuació d’enamorats. La Judy, sense deixar de mirar-se’ls, i talment que fes una emissió esportiva, va pensar:
--Ho han fet molt bé, però el final... millor ha estat el final, senyores i senyors. Igualment que a una pel.lícula d’en Jerry Lewis. Així no cauen en l’avorriment, perquè creguin-me, senyores i senyors, que l’avorriment és el pitjor que pot haver, en un folleteig... En fi, en la meva modesta opinió, si es presenten a un concurs d’amants barroers, potser ho guanyin. Va informar la Judy Raines per la cadena KGR.
Es va apropar cap a la parella, la qual ja s’aixecava. La Kathy es reia una mica, mentre en Tommy l’acaronava la punta del nas amb el dit índex.
--Hola, parelleta –les va saludar la Judy, encara que amb una ironia ben evident en el seu to de la veu--. Què? No ha estat malament, el folleteig d’avui?
La Kathy i en Tommy van fer una ganyota de desgrat, en sentir-se novament espiats, sense saber-ho prèviament.
--Que ens has vist tota l’estona? –va preguntar en Tommy.
--Sí, i no està malament com ho feu –va contestar la Judy amb indiferència, encara que alhora amb un sarcasme malament disimulat.
--Seràs poca-solta! –va rondinar la Kathy--. Que ara et dediques a fer de badoca? Tan malament t’ho fas que et desfogues així? ¡T’estàs tornant una porca, germaneta!
--Jo, una porca? ¡Merda! –ara, l’ofesa era la Judy. Va contraatacar amb els ulls ben oberts, que brillaven d’una manera que feia por, mentre contestava així--: I qui ens mirava a mi i en Micky quan vam fer l’amor? ¡Ja n’era ben tipa d’escoltar rialletes estranyes, que no sabia si jo hi era fent l’amor amb el meu nòvio a la meva habitació o si hi era en un capítol d’”El xou d’en Bill Cosby”! A més a més, si us mirava tant ara, és perquè m’avorria, i mirar-me a vosaltres, la veritat, és més divertit que no pas la “tele”, amb les seves bestieses per a poca-soltes! I jo no soc cap porca, mecagondena! Si no ens hi trobés en qualsevol racó morrejant-vos, jo no seria cap badoca! Hipòcrites de...!
--Ei, tranquilitzeu-vos-en, nenes! –va suplicar en Tommy a les noies, ja que hi veia que la Kathy volia fer-li un cop de puny a la seva germana per tot allò que li deia; per la banda contrària, la Judy semblava ben tranquil.la, sense



haver fet cap ganyota davant l’intent de cop de puny de l’altra--. Hi veig que en pugueu fer-vos mal, així que quietes, sisplau! ¿D’acord? Que si no, m’enfadaré.
--Em, crec que m’he passat una mica, Kathy –va fer una disculpa la Judy, mirant-se tota tranquil.la als ulls de la cantant--. Perdona’m, tia –i, fent un tomb cap a l’esquerra tot seguit cap al Tommy, que hi era, li va abraçar i li va fer un morreig, igualment tot seguit. Va ser de pocs segons, uns cinc. Ni ell ni la Kathy van poder reaccionar a temps per aturar-se-la. Ell, és clar, es va quedar amb els braços caiguts, al contrari que la Judy, que l’abraçava tan fort que gairebé l’acabava esprement com a una taronja. Quan la Judy li va deixar, tant de ràpid com li va fer el morreig, en veure el rostre mig espantat i alhora amb un mig somriure d’ell i la inenarrable d’ella, digué:
--Faig broma, paios, ha, ha, ha...! ¿Que no sabeu agafar una broma? ¡Si qualsevol dels dos va voler fer això, en Tommy amb mi o la Kathy amb en Micky! No, no ho negueu! Si tothom volem trencar motlles, ¿oi que sí?
--Està bé, Judy –va contestar la Kathy, que tractava d’estar ben tranquil.la i no fer-li un bon cop de puny a la seva germana per la manera amb la qual gairebé li posa les banyes d’aquella manera tant de descarada--. Vine amb nosaltres –i mirant-se el seu nuvi, li va dir--: Ei, Tommy, que la Judy vingui amb nosaltres per fer una passejada per la ciutat, ¿d’acord?
Ell, primer de tot, va mirar-se fixament la seva núvia sense dir res, com pensant-s’ho tot bé abans, i com finalment no hi deia res, la Kathy digué:
--D’acord, Judy, hi vindràs amb nosaltres. I no ens tornis a fer la punyeta, ¿oi que no?
--No, no us faré la punyeta. Si vosaltres mateixos ja us la feu ben bé –va contestar la rossa, amb el seu somriure irònic.
Ells van fingir que tot allò lis feia riure, amb un “he, he, he” que feia fals, que no s’ho creien ni tant sols ells mateixos.
La Judy se’n va anar per endegar-se una mica, i en quedar-se tots sols, la Kathy i en Tommy van comentar tot el que l’havia fet la rossa.
--Que t’ha fet mal, Tommy? –li va preguntar la Kathy al seu nòvio.
--No, mal, no. Però m’ha ficat la llengua fins l’estómac. ¿Que fa petons sempre així, la teva germana?
--I jo què sé! No soc lesbiana. Fas unes preguntes...!
Ell no s’atrevia a confessar a la seva núvia que el petó furtiu de la Judy l’havia agradat. Sense que la Kathy se n’adonés, es llepava els llavis, pensant que aquell petó l’havia agradat. Una cosa, és clar, inconfessable. La seva núvia es posaria insuportable si s’assabentés. Finalment va pensar que, amb un bon morreig que li fes a la Kathy se n’oblidaria tot.
Quan els tres ja hi eren ben endegats, van sortir al carrer. Mentre hi caminaven, hi parlaven de coses sense importància, simples, el que fóra per poder oblidar-se’n de l’esdeveniment passat, que tenia l’amargor sobretot per la Kathy.
A prop de casa seva hi era el bar de Manhattan on hi treballava la Judy, al carrer 57 Est, a prop de Central Park. Però, com era Dimarts, el bar hi era tancat, així que es van anar cap a un altre prop a aquest.
En entrar-hi, la Judy va veure dos amics seus, la Winnie Withfield i l’Arthur Genovese. La Withfield és directora de cine, que fa pel.lícules independents i una mica “underground”, lluny dels circuits de Hollywood. És, tantmateix, d’idees feministes moderadas, igualment que la seva col.lega de professió, la Susan Seidelman, la directora de “Buscant Susan desesperadament”. Té el cabell bru i força llarg, alçada ben alta, l’agrada vestir amb roba esportiva, com ara, amb sabatilles esportives i tot. En Genovese és actor, nòvio de la Withfield, un noi simpàtic, bru, aspecte d’italoamericà, amb un cos, que, dit en veritat, no és que fos cap “catxes” a l’Arnold Schwarzenegger, però a ell tant se li fa. Hi eren asseguts a la vora d’una taula, bevent cerveses i que semblaven ben enamoradets l’un per l’altre, agafant-se la mà ben melosament per sota la taula.
La Kathy els va saludar, ja que també els coneixia.
--Hola, Winnie! Hola, Artie!
--Hola, nois! –va contestar la Winnie, en sentir una veu i fer un tomb, a veure qui era--. Com us ho feu, bé, regular o malament?
--Es fa tot el que es pot fer –va contestar la Kathy--. Hi hem vingut per prendre unes copes. ¿Què hi feu, ara?
--Res, el mateix que vosaltres.
--Sí, ja m’he adonat –digué la Judy, en mirar fixament i de reüll la parella encara fent manetes. Ara els va preguntar--: Winnie, ¿que has acabat ja la pel.lícula a la qual s’ho feien una noia negra i un noi blanc?
--Sí, Judy, maca, però també hi parlo d’altres coses. Que no faig pornografia, com diuen d’alguns puretes.
--Però, de què va?
--D’una noia negra i un noi blanc que es coneixen i tenen una relació amorosa acollonidora. Ella, per ésser negra i dona –va recalcar ella els darrers mots augmentant lleugerament el to de la seva veu--, ho té difícil per trobar-hi feina en algun indret decent. Després coneixen el noi blanc, s’enamoren i s’ho fan, i tenen problemes per la seva relació interracial, vista malament per tothom, i... Ep –va demanar finalment--, no em demaneu que ho expliqui tot. Teniu que anar cap al cinema quan arribi l’estrena, ¿d’acord, nanos?
--Però m’han contat que aqueixa escena amb tots dos en pilotes és molt “forta” –digué la Kathy--. ¿Com la vas fer?
--No, dona, és una escena d’un nu, d’ell i d’ella, però és molt suau, molt net. No m’agraden les escenes d’erotisme simple, que això interessa només els que es volen fer una palla amb una “pel.li” porno, i també m’odio força les escenes sàdiques de violència perquè sí. A més a més, soc partidària d’escenes de sexe si son importants per l’argument, no perquè sí. A “Sexe, mentides i cintes de vídeo” hi parlaven tot el temps de sexe sense ensenyar a penes res. I en fer l’escena, vaig treure tots nus als dos, frontalment, és clar, perquè això d’ensenyar només a la dona tota nua i a l’home amb més roba que no pas un esquimal a 50º sota zero, em sembla masclista.
--Em sembla molt bé, Winnie –digué en Tommy--. N’espero que els poca-soltes puretes de la censura americana no diguin ara que aqueixa escena es pornogràfica i se lis vingui al cap classificar la “pel.li” només per adultes.



--Sí, Tommy, això hi pensava abans. Jo, he protestat molt perquè aqueixa censura de merda només vagi contra les escenes de sexe, i quan és violència, no facin a penes res. Mira-te’l la violència d’aqueixos faldilletes d’en Johnny Rambo, d’en Chuck Norris i merdes semblants.
--Te n’oblides d’en Charles Bronson, que per ell, si la “poli” no agafa a un que ell hi creu que és dolent, ell mateix ho mata –li va recordar la Judy.
--Exacte, Judy. I a sobre, a paios com aquest, si li fan tres trets, ni tant sols li freguen, però ell, amb un sol tret ja ho mana a fer punyetes. Això ja és molt alterat, molt fals. No m’agrada.
--Ei, ¿què voleu beure, nanos? –va preguntar l’Arthur Genovese--. Ah, i assegueu-vos per aquí... –els va assenyalar les cadires d’una taula que hi era a prop de la d’ells, a la seva esquerra--. Nosaltres, ara ens hi asseguem amb vosaltres.
Després d’haver agafat les cadires, haver-se acomodat a taula i agafat les seves begudes cadascú/una, s’hi van asseure tothom en les seves cadires i van poder continuar amb la xerrada de temes tant de transcendentals com aquest. A qualsevol artista estatunidenc li amoïnava sobretot la censura, que ficava el nas en l’art des de feia molts anys, tant en el cinema com a la pintura, la fotografia, etcètera, imposant absurdes formes de com no es devia pas ensenyar això o allò. És una cosa que, malauradament, continua d’actualitat, d’una manera o una altra.
A un altre indret de Nova York, hi era la casa d’en Jarvis Delaware, un jove amb aspecte modern, que gairebé sempre en porta roba i jaqueta vaquera, al més pur estil americà, tot i que és un noi inquiet i culte, un intel.lectual a l’estil de l’època, que va aprendre a ésser així des de que era un nen, als anys ’70. A més, en portava una arracada a l’orella esquerra, sense deixar de tenir-ne aspecte ben masculí, però amb una tendresa i una certa vulnerabilitat que ho feia adorable per moltes dones. Sap agradar molt els seus veïns i els seus coneguts/gudes, sap ésser modern sense ésser estrany, o almenys sense semblar massa estrany. Té el cabell bru i els ulls castanys, una alçada d’1’75 cm. i una mica més de 20 anys d’edat.
Hi venia de comprar-se unes coses a la botiga d’avall, i ell hi pensava, força enrabiat:
--No et fot! Quina mala sort tinc, amb les noies! Amb la Valérie ja son quatre... ep, no, set, les noies amb les quals hi he començat una relació i se’n fot en pocs mesos. I això que amb la Valérie hi anava bé, que ara, almenys, en som bons amics. ¿Però perquè em duren tant de poc...?
Va deixar les coses a la cuina i es va dirigir cap al sofà de la sala, per deixar-se caure al damunt. En Jarvis Delaware hi resideix tot sol, fa un any, des de que va decidir independitzar-se dels seus pares. De tant en tant hi va cap a casa d’ells, que hi resideixen a fora de Nova York, a Albany, capital de l’Estat de Nova York, a uns 200 kms. de la ciutat.
Quan es va independitzar, se’n va anar cap a la gran ciutat, i va començar com a humil repartidor de llet i empleat d’una botiga de menjat ràpid. Mentrestant, i amb la seva facil.litat per lligar, va conèixer moltes noies, i va haver de tot, des d’aventuretes d’una nit a relacions que van durar més temps. Ara està ben fotut d’això, però el va distreure el timbre de la porta, un d’aqueixos que fa “mec, mec” quan l’oprimeixen.
--Hum, deu ser en Marshall –va pensar, amb una total indiferència en l’expressió del seu rostre.
En Marshall Griffith és un jove de raça negra, que va començar amb les dificultats que arrosseguen, desgraciadament, gairebé tots els de la seva raça, cosa que vostès coneixen ben bé. La seva alçada no és gens alta, com 1’80 cm., i està una mica gras, encara que no gaire. Quan va entrar a casa d’en Jarvis hi anava acompanyat de la seva núvia, la Heather Shaw, una negreta molt maca, amb un cabell llarguíssim, que duia faldilla vaquera. Després d’abraçar-se tot amistosament, es van asseure i van començar a contar-se les seves batalletes de la vida quotidiana. Van quedar en trobar-s’hi aquella mateixa nit amb el grup de la Judy i d’altres. I seria a un important bar de la ciutat, i després s’hi anirien cap a una discoteca. Al bar hi celebrarien l’Any Nou, i a la discoteca continuaria la celebració, tot i que d’una altra manera, és clar. Al carrer no ho celebrarien, ja que feia molt de fred a Nova York, en aqueixa època de l’any.
En arribar al bar en Jarvis, en Marshall i la Heather, es van asseure a taula de la Judy, la Kathy, en Tommy, la Winnie i l’Arthur. Aquí sembla que la Judy i en Jarvis van començar a interessar-se l’un per l’altre, ja que els primers esguards que es van fer, sobretot des del primer moment en que van ser presentats, així ho mostrava.
Hi era la Judy tant en si mateixa amb en Jarvis, menjant-s’ho amb l’esguard, que gairebé no va sentir la veu d’en George Miravitlles, que li feia un salut i hi venia de parlar-ne amb uns altres amics, presents també al bar:
--Hola, Judy –va dir ell--. Que sortim més tard, després que arribi l’Any Nou, a una discoteca que conec?
--Més tard, George –respongué la Judy, de manera gairebé mecànica, sense deixar de mirar-se fixament Jarvis, el qual tampoc no l’apartava la vista.
--Que em presentes els teus amics? –va demanar en George, gairebé suplicant, ja que la Judy no semblava tenir més ulls que per a en Jarvis.
--Sí, ara... –va contestar ella, i va anar i se’ls va presentar tots. Per uns minuts va deixar de fixar-se en Jarvis de manera absoluta, tot i que vàries vegades tombà el cap a on hi era ell.
Després de les presentacions, van tornar a xerrar sobre coses banals, a vegades divertides, això sí, però que no deixaven d’ésser banals. En George s’esguardà el rellotge, semblava impacientar-se, i tornà a insistir:
--Va, nanos, fotem el camp i marxem-nos cap a la disco. Ja n’estic cansat, d’ésser aquí.
--George, espera, si et plau –li va pregar en Marshall, que li va agafar suaument per la màniga de la camisa--. Que ja son gairebé les dotze de la nit. Espera’t una mica més, que celebrarem aquí l’Any Nou, millor que no pas al carrer, amb el fred que fa, i després hi anirem tots cap a aqueixa discoteca a moure l’esquelet. ¿D’acord, nano?
--D’acord, nano –va contestar en George, encara que una mica contrariat.
I va arribar el millor moment de l’Any Nou. Tothom brindaven efusivament, cridant “Feliç Any Nou!”, “Que l’Any Nou sigui millor”, “Si és dolent, que no ens foti tant com l’altre”. Aquesta darrera frase, de l’Arthur, va fer riure a tots els grups del bar. La Winnie, la seva núvia, va somriure molt la gracieta de la seva parella, passant-li la mà per sobre l’espatlla amb força, per que no se l’escapés. Alguns, en riure, van amollar rialletes que fregaven el grotesc,




però feien alhora espontànies, res de fingides. S’hi van anar després cap a la discoteca de la qual tant hi parlava en George Miravitlles, que hi és a la Primera Avinguda, cantonada al carrer 54. Era una de les discoteques més antigues de Nova York, que no va acabar desapareixent com d’altres després del “boom” dels anys ’60. I té un nom força curiós, “Adam’s Apple”, en català “La poma d’Adam”, no sabem perquè. L’Arthur i la Winnie tenien una curiosa teoria sobre el tema, que és que el que va posar d’aqueix nom a la discoteca era un faceciós, però allà s’hi queda, només en una simpàtica gràcia.
Allà van ballar durant molt de temps, fent un nou brindis amb xampany francès, molt fred. Allò, amb l’afegitó de les begudes que ja hi havia begut al bar, els feia sentir-se més alegres. En Jarvis i la Judy cada cop hi eren més enamorats l’un de l’altre, i en ballar o asseure’s, sempre s’hi trobaven ben a prop.
La Judy li feia petits esguards i caigudes d’ulls que desfeien Jarvis. Cada cop es sentia més atret per ella. I la cosa va arribar a una cançó d’aquestes que les parelles tenen que ballar “agafades” o “plegades”. La Judy no va poder resistir més, i enmig de la cançó, li va fer un petó als llavis d’en Jarvis. No un petit petó d’uns segons, sinó un de llarg. Ell no es va resistir res, i en estar abraçats, ell va abraçar-se-la amb més força. Van continuar amb els moviments al ritme de la cançó, sense deixar de morrejar-se.
De tant en tant deixaven de ballar i es van asseure en un sofà, per xerrar molt i conèixer-se més, tot i el que més ganes tenien de fer era una cosa ben òbvia, com a totes les parelles: fer-se petons sense aturar. I la Judy va decidir asseure’s a sobre els genolls d’en Jarvis per vorejar el seu coll amb els seus braços i fer-se morrejos sense aturar, de manera suau, cadenciosa, amb un temps etern per fer-ho.
Les altres parelles feien el que cadascuna volien, com és de suposar, així que molt sovint, durant tota la nit, no van estranyar la Judy i en Jarvis. Només va haver un tipus de comentari com “Mireu-vos, tots dos!”, en veure’ls tot dedicats al seu amor acabat de començar. I molts assenyalant-se’ls amb el dit, sobretot ells, ja que elles hi pensaven que tot allò les semblava romàntic. Per no ésser menys que ells, les parelles Winnie-Arthur, Kathy-Tommy i Marshall-Heather es van posar a fer la mateixa cosa. Es van asseure en d’altres sofàs, i la zona s’esdevé una mena de concurs de petons.
Cap allà a tres quarts de quatre de la matinada, van decidir anar-se ja a casa seva. La Judy i en Jarvis hi anaven al cotxe de la Kathy i en Tommy, i no aturaven els seus petons. Els dos darrers van adonar-se’n d’allò i van decidir portar-se’ls ràpidament a casa, perquè ja no semblaven reconèixer el món exterior, com si foren d’un altre planeta. En Jarvis va demanar que els portaren a casa seva, i la Judy va dir que sí, sense deixar de vorejar el coll d’ell.
Van arribar al carrer on hi resideix en Jarvis i es van baixar del cotxe. El cotxe va sortir ràpidament, encara sense arrencar d’aqueixa manera tant d’exagerada que s’hi veu en les pel.lícules. Després de passar la porta del carrer, van pujar amb l’ascensor cap al pis on hi és casa seva.
Mentre pujava l’ascensor, es van fer més esguards d’enamorats, i la Judy va decidir aquest cop xerrar:
--Jarvis, ¿en què treballes?
--En res d’important, tia: a una botiga, una drogueria. No soc un científic que en faci televisors d’alta definició i bestieses semblants. ¿I tu, en què treballes?
--Tampoc no soc una saberuda, nano: a un bar, prop d’aquí. Soc cambrera. Així que tots dos ens ho fem com a puguem...
La Judy va interrompre la seva xerrada en arribar l’ascensor al pis on hi tenien que anar-se. El noi va obrir la porta de casa seva amb la clau sense dificultat i van entrar-hi.
La Judy va observar, amb atenció, tranquil.lament i sense presses, com era la casa del seu nou amor. Ell va preguntar:
--Judy, ¿que t’agrada la casa? No està malament, ¿oi que no?
--Ep... sí, Jarvis, està bé. No és la Casa Blanca, però mola, nano.
En Jarvis va fer una rialleta.
--No em diguis bestieses, tia. Segur que casa teva és igualment un cau, ¿oi que sí? I, si ho és, no tenim que avergonyir-nos.
--No, no, Jarvis, no em fa vergonya. Tampoc no és la meva com...
--...La Casa Blanca. Ja ho sé –li va interrompre en Jarvis--. Ah, pots asseure’t on vulguis, i ara continuem xerrant, de tot allò que vulguis. Si vols que xerrem de bestieses, podem fer-ho. Avui no estic gens transcendent –i li va assenyalar amb el dit un sofà no gens gran, que semblava de segona mà, però que encara era de bon us. La Judy es va asseure, damunt ell.
Enfront del sofà hi havia un prestatge en tres parts, amb alguns llibres, un ràdio cassette no gens gran, d’algunes cintes de cassette, unes enregistrades i d’altres originals, alguns diaris endarrerits... En Jarvis es va apropar, diguent:
--Bé, en posaré una mica de música, rateta, que això sembla un funeral.
--Què música tens? –va preguntar ella, llevant-se del sofà, caminant cap a on hi era ell, per abraçar-lo i fer-li petons tendrament, com a qualsevol parella enamorada.
--Res d’especial –va contestar ell, mentre s’abraçaven i es feien petons. En algun moment aixecava la mà dreta de les espatlles de la Judy i deixava de fer-la petons per assenyalar-ne els cassettes que en tenia--: En Bruce Springsteen, la Madonna, els Queen, en Jimmy Hendrix, molt rock’n’roll... També tinc d’altres cosetes. A mi em mola molt, la música, si és bona, tant se val el gènere. Fins i tot tinc una mica de música clàssica: en Beethoven, en Chopin, en Strauss...
--Hi veig que tens un pòster de “Twin Peaks” –va assenyalar ella amb el dit índex de la mà dreta un pòster de la famosa sèrie de televisió, d’un format força gran, que hi veia penjat a la paret. El famós pòster de la imatge, al fons, dels pics bessons que donen el títol a la sèrie i el cartell de “Benvingut a Twin Peaks”.
--Sí –va contestar en Jarvis--. Tothom hi ha vist la sèrie. Trenca motlles. I la seva música també. Em mola. ¿Que l’has sentit, Judy?




--Sí, molt. Jo, soc una rockera, com la meva germana, la Kathy, però això també m’agrada molt, nano. M’agradaven els personatges de l’Audrey Horne, que era una puta, però em molava. O l’agent Cooper, o la Norma Jennings, o la Laura Palmer... Eren tots de puta mare, Jarvis.
--Ja. Jo també hi hauria volgut ésser qualsevol d’aquests personatges.
--Què...? –la Judy va obrir molt els ulls, en quedar-se tota sorpresa amb la confessió del noi, que portava la inclusió de que l’agradaria haver estar tots els personatges de la sèrie, inclosos els femenins. Va mantenir el somriure malgrat tot, pensant-hi que ell li volia prendre el pèl--. Però si ets un paio!
--Ja ho sé, Judy, però per això no cal ésser una noia. Tothom desitjem fer-nos-ho com la Laura Palmer, encara que acabés tant de malament. ¿Oi que sí?
--Sí, amor meu, ja hi veig que no ets cap poca-solta ni fots amb bestieses. I si fores així, et diria que et folli un peix, que te’n vagis a fer punyetes. ¡Ha, ha, ha...! –es va riure la Judy en adonar-se de la quantitat de renecs que amollava. En Jarvis també es va riure, potser per quedar bé.
Amb la mà dreta, que li quedava lliure, ja que durant tot el temps no hi havia deixat de abraçar la seva noia, en Jarvis va agafar una cinta de cassette. Era precisament la de “Twin Peaks”.
--Ja que hi som amb això, ¿que vols sentir la música de la sèrie?
--Des del començament?
--No, m’agradaria sentir el tema de l’Audrey Horne, ¿que te’n recordes? Quan ella balla en engegar el tocadiscs i sonava d’aquesta música.
--Això és. ¿Que desitja alguna cosa més la senyora? –digué en Jarvis fent l’accent britànic parlant-ne, com si fóra un típic majordom anglès. La Judy rigué l’ocurrència.
--No, res més, Bautista. Et pots retirar –va contestar ella, tanmateix imitant l’accent de les Illes Britàniques, amb una mica del “cockney” londinenc.
En Jarvis va cercar la música, que era la tercera, després del tema dels rètols de crèdit de la sèrie i el tema de la Laura Palmer.
Va començar a sonar el tema de l’Audrey Horne. És una mica llarg, amb una dura d’uns cinc minuts. A la sèrie, és clar, només s’escolta una petita part.
La Judy es separa d’en Jarvis, que s’hi havia anat cap al ràdio cassette per posar-ne la cinta, i es va recolzar a la paret. Comença a escoltar el tema amb atenció, gairebé com si fos en èxtasi, igualment que una monja quan hi sent la presència de Déu.
--M’agrada –digué ella suaument, gairebé xiuxiuejant-ho.
--A mi també –va contestar en Jarvis, però no pas en el mateix sentit, és clar.
La Judy, quan ja el tema musical hi anava pel seu primer minut de durada, es va separar de la paret i va començar a ballar. Com si volgués imitar l’actriu Sherilyn Fenn, que a la sèrie “Twin Peaks” interpretava la intrigant Audrey Horne, filla del encara no menys intrigant Benjamin Horne, ballava d’una manera ben cadenciosa, suau, lenta. Allargava els braços d’una manera suau, com si es prengués el seu temps per això. Irradiava sensualitat del tot.
Des del segon minut, en Jarvis, que hi havia estat observant tot allò mig fascinat i mig meravellat al seu lligue, es va incorporar al ball, ballant igualment que ella, amb la mateixa sensualitat que ella i amb la mateixa lentitud i cadència per al ball en qüestió.
Finalment, ja cap allà per al quart minut, van apropar-s’hi l’un a l’altre a poc a poc i es van abraçar, igualment suau i lentament. Uns quinze segons abans del final es van morrejar.
En acabar el tema, com hi eren ben a prop del ràdio cassette, la Judy va estendre una mà per aturar-ho. I això sense separar els seus llavis dels d’en Jarvis. Tornà a aclucar els ulls per concentrar-se novament en el petó, tot i que l’expressió del seu rostre semblava un petit somriure irònic.
Va separar finalment els llavis, per xiuxiuejar Jarvis a la seva orella esquerra:
--Que fem l’amor?
Seguidament, sense esperar resposta, va tornar a fer-li un petó a la boca i va repartir d’alguns petons per tot el rostre del seu noi.
--És clar que sí –va contestar ell, amb un altre xiuxiueig a l’orella dreta d’ella.
La Judy va somriure tota feliç. Però se li va ocórrer alguna cosa, que se la va proposar ella per en Jarvis:
--Espera, estimat. Se m’ha ocorregut alguna cosa per abans.
--Alguna cosa? De quina cosa parles? –ell no en comprenia res.
--No t’amoïnis. És un joc.
--Un joc? D’aqueixos estranys?
--No, no, estrany no. Tranquil, no soc jo d’aqueixes gents estranyes que l’agraden de coses recargolades i sado-masoquistes. M’odio aqueixa classe de gent, nano. Em fan vomitar.
--A mi també.
--Vejam, Jarvis, és fer-nos un “strip-tease”.
--Ah, sí?
--És clar. ¿Que mai no l’hi havies fet?
--Sí, alguna vegada. Però no tinc cap gràcia per això, tia. Vosaltres hi teniu més gràcia.
--Això és un tòpic, estimat. És clar, com aquestes coses estan fetes per a vosaltres, doncs és clar, preferiu que ho facin les ties. I vosaltres no us en tregueu ni tan sols les sabates.
--No, Judy. Jo, soc igualitari. Crec que els paios també tenen que fer això, no pas només vosaltres. Ja vaig tenir de discussions amb els meus amics per això. I per demostrar-ho, vaig fer això.
--Ah, això està molt bé –es va meravellar la Judy.
--I per que hi vegis que tinc valor, encara que em sigui difícil tenir-ne, faré un “strip-tease” ara mateix.




--M’agrada molt, nano. Dic que m’agrada molt que els paios en tingueu valor per fer de coses, tot i que sabent que poden demostrar que no en teniu d’aqueixa “homenia” que tant digueu que teniu.
--Perfecte.
Amb aquesta contestació lacònica, en Jarvis va donar per acabada la conversació d’aquest tema per començar allò.
--Que vols que ho faci amb música? –va preguntar ell, que buscava d’alguna cinta de cassette enmig de les que hi tenia.
--No cal això, estimat –li va tranquil.litzar ella, que volia tapar-se la boca per no veure el seu riure--. Pots fer-ho sense música, o tararejant-la, o com cony vulguis. Apa, no et tallis, fotre...
I així va començar un xou força divertit, o almenys això el semblava a ella, que no s’aturava en amollar de rialletes, encara que sabia disimular-se-les tot enmig de somriures d’enamorada. Va recolzar-se en la paret i va encreuar els braços.
No ho feia gens malament. Quan es treia del cap la vergonya i la sensació ben incòmoda de fer el ridícul, li va sortir millor. Es va mentalitzar igualment que ho fan les dones que fan d’aquest tipus d’espectacle, i així va anar millorant, no és que finalment fos una meravella, però amb honestedat, va millorar.
Quan ell ja s’havia quedat tot nu, es va asseure a sobre el llit. Va mirar la Judy i digué:
--Bé, Judy, ja està. N’espero que t’hi hagi agradat. Ara et pertoca a tu.
--Això està fet, nano –va contestar ella.
El xou d’ella va ser molt millor, diguem-ne. Semblava que ja hi havia fet això més vegades, ja que va demostrar una desimboltura poc habitual en “amateurs” d’aquest tipus de coses. Transmetia una sensualitat irresistible, que en Jarvis podia intuir perfectament, i a penes podia disimular el seu estat de nervis i la cada cop més alta atracció per la seva noia.
En quedar-se tota nua, es va apropar cap a ell, que es va aixecar de la banda del llit on hi era assegut veient-ho tot, i amb tota suavitat, tendresa i lentament, es van abraçar, fent una llarga abraçada i petó, tot alhora.
Poc després, es van deixar caure damunt del llit, i van fer l’amor. Van decidir oblidar-se’n de que era la primera vegada que ho feien, i només es van preocupar de gosar i fer-ne gosar a la seva parella. Sempre amb tendresa, mai amb violència. Això ho van tenir ben clar des de sempre.

(1): Sèrie de televisió dels Estats Units, ben popular a l’Espanya a finals dels anys ’80, emesa primer de tot per TVE i després per la cadena privada Tele-5. És sobre les aventures quotidianes de l’amo, els cambrers i els habituals clients d’un típic bar americà, un “pub” a la ciutat de Boston. Els protagonistes eren Ted Danson, Shelley Long, Kelsey Grammer, George Wendt i d’altres.

(1): George Bush pare, President dels Estats Units (1988-92), pare de George W. Bush.

(CONTINUARÀ...)