CAPÍTOL XIII
En José Carlos es va llevar per anar-se cap a la
feina, com cada matí. Després de prendre el desdejuni, se’n va anar.
I l’Oriol
encara era adormit. Va trigar en llevar-se mitja hora després de la sortida del
primer.
Va badallar
i es va llevar del llit. Amb barba de dos dies, amb un pijama que l’havien
deixat per passar la nit, d’aquells de seda natural que duu en José Carlos.
Potser no era gaire adient per aquell home, semblava un pobre que volia semblar
ric, tenia una absència d’aspecte per allò, i potser també de modals, ja que es
va rascar el cul amb delit, com alleujat d’una cosa que li destorbava de
valent.
Es va
dirigir cap a la sala de bany, on s’hi volia dutxar. Però en voler obrir la
porta, va notar que era tancada per endins, i va sentir una veu.
--Eeeeei!
Ocupat!
Era una veu
de dona. La va reconèixer. Era la d’ella, de la Marieta.
--Em... em
sap greu! –es va disculpar l’Oriol, que era espantat, submergit dins la seva
timidesa que l’havia impedit sovint lligar-se noies, tot i que després a més
d’una les va acabar seduint, tot i que més per escarmentar elles els seus
inútils nuvis o marits.
--Que ets
tu, Oriol? –va preguntar ella des de dins. El seu to de veu hi havia canviat
radicalment. Ja no era la veu espantada, de noieta carrinclona de col.legi de
monges que l’agafen despullada al bany, que creu que fins i tot el mateix Déu
hi anirà cap a l’Infern perquè tot és pecat arreu del món. Ara era una veu una
mica de gateta mimosa, amb un borrall cursi, potser també.
--Sí... –la
veu de l’Oriol hi sortia del fons de la seva gola com un gat que s’ofegava.
--Ara
surto, espera que m’eixugui el cos, i ja tens el bany per tu solet.
--Ep...?
Ah, sí... –com la sentia darrera la porta i la sala de bany hi tenia molt
ressò, que distorsionava el so, no li havia agafat totes les paraules, però
finalment les va comprendre totes, tot fent una mena de reconstrucció
detectivesca.
Però, per
una mena de vergonya i també de bona educació, va anar-se cap a la seva
habitació per esperar el moment de la sortida d’ella de la sala de bany. Ella
va sortir i anava amb la tovallola de bany vorejant-li el seu atractiu cos.
També duia una altra tovallola a la vora del seu cap, per cobrir els seus
cabells mullats, un estil aquell que més es semblava a un maharajà de la Índia
que no pas a una dona que s’acabava de dutxar.
Van passar
unes hores després de tot això, i la vida de tots dos va continuar com si no
hagués hagut cap ensurt, volem dir d’ell, ja que ella, semblava que si havia
tingut un ensurt, li va durar només uns segons. A l’Oriol, per sentir-se
incòmode, li va durar més temps. Perquè hi era dins una casa amb desconeguts, i
no volia semblar un hoste groller ni gens bé educat. Que ell era un lladre
abans, però no pas un paio amb descortesia.
Dos dies
van passar ara, i la Marieta hi era a la sala, llegint un llibre. Potser al
lector li semblarà del tot paradoxal el títol del mateix, ja que era la
novel.la “Crim y càstig” de Fiodor Dostoievski. Si ens recordem de que la
Marieta va matar una dona temps enrere, aleshores ella seria més aviat incòmoda
llegint-se allò. Però no semblava gens ni mica que tingués els remordiments del
Raskòlnikov i acabés anant-se cap una caserna de la Policia. Ni tampoc els
tindria si vingués aquell inspector de Policia rus de la novel.la, el qual va
inspirar els creadors del tinent Colombo per la seva sèrie televisiva.
L’Oriol va
aparèixer per la sala, i la va veure llegint. No volia fer nosa, però ella es
va adonar de la seva presència.
--Hola,
Oriol, com va? –va dir amb dolcesa, trencant per un moment amb la seva fredor
estil Lara Croft, i fent un somriure, el darrer d’ells no sabem qual va ser el
segle que va aparèixer.
--Ah,
hola... –digué ell, ara amb més fermesa del seu caràcter, però no gaire.
--Et volia
preguntar una cosa... –va començar ella, i va fer una petita pausa, com qui
agafa aire per continuar, o perquè es rumiava allò que tenia que dir--. Que
alguna vegada algú et va voler matar?
--Doncs...
–ell se’n va recordar, tot seguit, d’algunes vegades que va sofrir una
persecució d’alguns delinqüents, ja que ell mirava de sobreviure als barris
baixos barcelonins, amb millor o pitjor fortuna, tot i que caldria dir-ne que
millor, ja que ell encara és viu i sa i estalvi.
No va voler
respondre immediatament. Com ella, es prenia el seu temps per trobar-hi la
resposta adient, però gens solemne. No era ell cap bon jan de classe alta.
--Algun cop
vaig tenir una picabaralla amb gent molt dolenta dels barris baixos.
Ho va dir
d’esma, com qui llegeix un paper escrit.
--Amb armes
blanques, o amb els punys? –va preguntar ella.
--Amb armes
blanques –digué ell ràpidament.
--Navalles
o ganivets?
--Ganivets.
No tenia jo calers per una bona navalla. Ganivets d’un bar de barri, petit,
avorrit i normalet.
Ho va dir
ell amb la descripció d’un venedor d’enciclopèdies, ara més animat.
--I vas
matar molts dolents, oi?
--No, cap.
--Oh... –va
dir ella, suaument, amb un to ben clar de decepció.
--Que et
creus que soc un assassí? –ell començava a creure’s que ella li volia prendre
el pèl.
--No, no
cal, però una mica bandarra sí que cal.
Va ser una
resposta que, per no perdre el costum, li va deixar aclaparat.
