.jpg)
CAPÍTOL II
La seva dona, la Marieta, hi era a casa seva. Tot i que no amb la Ventafocs després d’haver-se casat amb el Príncep.
La seva llengua era en un intent d’introducció dins la boca d’una altra persona. I no era pas una lliçó de llengües estrangeres.
Que voleu que donem més detalls, oi?
Bé, començarem per més abans. No començarem per quan es va crear el Cel i la Terra, que és el començament de tot, però la cosa ja és una mica més endavant d’allò, i és al temps actual, que és el que veiem, en aquest relat.
La casa, a un barri residencial de Barcelona, i allà hi és la Marieta, la dona del protagonista, el qual encara no té nom, quina errada.
Bé, el direm José Carlos, és de fora de la ciutat, se’n podrà endevinar pel cognom, i parla el català una mica com en Pedro Almodóvar parla l’anglès a Hollywood, però sense castellanismes a la seva parla. Feina i suor li ha costat, això.
Però tornem a la Marieta i a una cosa que feia en aquell moment relacionada amb la llengua...
La seva, no la utilitzava en aquell moment per parlar, ni xerrar. Més aviat per fer un petó, i no precisament al seu marit.
Amb prou feines podem distingir la llengua en qüestió dins la boca d’una altra dona, gairebé de la seva edat. Totes dues eren al llit de matrimoni, totes nues, fent l’amor amb l’estil que les dones saben fer això, amb delicadesa i tendresa.
Van fer l’amor amb passió, com a una pel.lícula “X”, però de qualitat. Després d’això, com cap de les dues no fuma,
Després de l’amor, tocava xerrar. Com la Marieta era una noia culta, i l’altra també, mentre hi eren totes nues i abraçades a sobre del llit, amb un “look” d’anunci de colònies en versió lèsbica, doncs l’agradava xerrar. No fumava pas, l’altre tampoc.
--Soc molt feliç amb tu, reina –deia l’altra.
--Jo també –deia la Marieta.
--Si el teu marit i els teus pares s’assabentessin d’allò nostre...
--No sé, potser també tenen d’allò més semblant. Jo he vist sovint la meva mare amb amigues i més que no pas xerrar amb elles, em semblava que volia lligar-se-les.
--Lligar-se-les? Ho dius de debò, o et creus que ets en Sherlock Holmes?
--No, maca. He sentit d’amagatotis algunes coses que ma mare va dir a alguna d’elles. Massa paraules insinuants entre amigues.
--Doncs això, tant se’m dóna. Pensem en nosaltres. Potser ta mare fa el mateix que nosaltres, i gosa més que no pas amb els avorrits homes.
--Tens raó.
I es van fer un petó un altre cop, amb les mans agafades, com una parella d’enamorades, no pas les enamorades dels bancs públics que retratava en Georges Brassens, sinó d’amants clandestines.
Aquí, aleshores, ens tindrem que fer la pregunta de perquè la Marieta, que semblava tan enamorada del seu marit i tan fidel a ell, ara ens surt amb que té un amant, i no pas un amant home.
Potser perquè sota l’aparença de noia tradicional que defensa ardorosament tot allò ja ben conegut que diuen els eclesiàstics sobre la dona que ells hi creuen ideal, la Marieta no hi creu gaire, en això. Ella hi pensa que l’agradaria ésser més oberta, més liberal.
Però no li deixen mostrar d’aquesta imatge. Es va tenir que casar per l’Església, amb un home com en José Carlos, que al començament li semblava meravellós, però després, a poc a poc, va descobrir per si mateixa que no era el príncep blau que semblava, més aviat una granota sense gaire d’encís.
Va començar ella a rondinar amb la boca tancada. Feia expressió impassible, però això de rondinar amb la boca tancada, fent per tant un soroll estrany, era mostra de que volia rebel.lar-se contra això de la dona fidel i “santa”. No era el que l’agradava.
