DESFER-SE D’ELLA, PERÒ AMB COMPTE (PRIMER CAPÍTOL)

DESFER-SE D’ELLA, PERÒ AMB COMPTE



PRIMER CAPÍTOL






Va anar cap al cinema, a veure “Match Point” de Woody Allen, i va tenir una idea.
Quina idea?
Comencem per descriure de quina persona parlem...
O no, millor descriure quina cosa desitja ara: desfer-se de la seva dona, amb la qual es va casar només pels seus diners, perquè és filla d’un important empresari barceloní, i tant se’l dóna l’amor, l’afecte, totes aquestes bestieses.
No ha arribat mai a estimar-la de debò, més aviat se sent igual que en Norman Bates es sentia amb la seva mare, i la dona d’ell no és cap tirana, és dolça i fidel. Però se l’odia amb tota la seva ànima, i mira de dissenyar plans per poder desfer-se d’ella... però amb compte.
Va passar per un dels molts grans magatzems que tenen música clàssica de fons als seus altaveus, i era casualitat que la música triada tot just en aquell moment fos “La marxa fúnebre” de Chopin, amb les seves notes suaus i melancòliques al piano, l’instrument musical que el mestre polonès dominava com ningú, i que va ser l’objecte gairebé de totes les seves composicions. Precisament va ser allò una faceta que la seva dona, bé, encara la noia de bona família que acabava de conèixer, va admirar d’ell i va ser decisiva per enamorar-se com una boja, o no, com una ximpleta sense remei, en el seu cas. Tocar al piano una de les “Poloneses” de Chopin o també el “Vals per a piano número 7, Opus 642”, el qual s’ha sentit a diverses pel.lícules.
Però després hi passava al costat d’una botiga del centre de Barcelona, i aleshores la música que va sentir va ser “Je t’aime, moi non plus” que van immortalitzar Serge Gainsbourg i Jane Birkin, que va trencar tabús al seu temps en mostrar-hi obertament una relació explícitament sexual a una cançó. És el que voldria ell, buscar-se una amant, però al lloc de treball no pot, és massa arriscat, sense el suport del seu sogre, ell no és res de res, i si l’agafen amb una altra, ho perdria tot: la casa, la dona, i potser la feina. No, la feina, no; seria acomiadament improcedent, i al sogre no li convé gens ni mica quedar malament davant els treballadors, només ell continuaria a l’empresa, però sense poder pujar a l’escalafó.
Molt sovint, quan feia l’amor amb la dona, hi pensava en un “ménage-à-trois”, o simplement hi pensava en que no era la dona amb la qual hi era al llit, ans una altra. Però tenia compte de no posar-la un altre nom a “l’altra”, perquè la seva dona es podia estranyar de valent, i això és perillosíssim en qualsevol matrimoni, si ella es diu Marieta i la dius Sandra. Aleshores, ja ningú no donaria ni tant sols cinc cèntims per aquell matrimoni, ja fet malbé per sempre més.
Per tenir-ne una amant, seria molt millor fer de viatges cap a l’estranger, viatges de negocis, és clar, que tinguin una durada considerable. Així, ell coneixeria moltes dones, ben lluny de casa seva, sense cap perill de que coneguts seus hi vegin l’adulteri a punt de començar o ja consumat.
Però no hi havia possibilitat d’això, almenys no tant sovint com ell desitjaria més que no pas tot l’or del món. Per poder escapar, tot i que sigui només per unes hores, de l’infern que ell mateix ha escollit per viure bé, sense tenir que residir-hi en pisos compartits o bé en barris miserables. Deia, mentalment, és clar, tota mena de malediccions contra el moment en que va decidir casar-se amb la Marieta. Li feien ganes d’agafar una metralleta i, com un John Rambo qualsevol, matar a tothom com feia el Rambo amb els comunistes. Però ell no era pas ximple, això li faria quedar com el dolent de la pel.lícula, i a ella i els seus familiars com els bons, els sants, els màrtirs... Massa per l’orgull d’ell, delerós de quedar sempre com el bo, el sant, el que totes les dones desitgen, sobretot les casades, és clar (que siguin també les solteres, això no tenia cap mèrit, li semblava massa fàcil).
Però això son només els deliris de grandesa d’ell, les seves frustracions, que hi havia començat la seva joventut com un pinxo encantat d’haver-se conegut, que se’n mirava amb antipatia i odi les dones que preferien lligar-se un altre i no pas a ell, que aleshores deia de tot contra elles, que eren unes ximpletes, mentre que les que deixaven plantat un xicot i s’embolicaven amb ell, aleshores ell les posava com exemple per a totes les dones, que per voler embolicar-se amb ell, devien tenir-ne una intel.ligència de superdotades semblant a la de genis com l’Albert Einstein. Ell tenia una certa habilitat per això de l’oratòria, que sap que a les dones els agrada molt.
Amb el decurs dels anys, ell es tornava ambiciós, no s’estimava gens el barri de la seva infantesa, no s’estimava gens la seva família humil i que no arribava fàcilment a la fi del mes perquè guanyaven tots ells pocs calers.
Però ara, amb una dona que no s’estima gens... està atrapat com una guineu al parany.