DESFER-SE D'ELLA... PERÒ AMB COMPTE (Capítol X)

            

Dos dies després, el pare de la Marieta i el sogre del José Carlos hi anava per un carrer barceloní, tranquil·lament, feia una passejada tot sol. I esdevindrà tot seguit alguna cosa que donarà la volta al mitjó del tot, o almenys hi veurem una nova perspectiva d’aquesta història.

   L’home hi anava amb roba normal, com un senyor normal de mitjana edat, no hi anava amb el vestit i corbata que duu quan és a l’empresa. Semblava que hi anava cap al quiosc de Premsa de la cantonada per comprar el diari o per passejar el gos.

   El carrer era normal, i la gent un nombre considerable. Hi era al barri del Clot, on hi havia alguna amistat seva que hi residia.

   Quan hi passejava pel carrer del Clot, a l’altura de Muntanya, ell se’n mirava amb aire distret un aparador d’una botiga. I tot seguit va sentir que algú li ficava la mà dins la butxaca dels pantalons, amb una rapidesa digna d’un màgic com en David Copperfield.

   --Què dimonis...?

   I aquella mà que era la més ràpida de l’Oest li va treure la cartera, de pell de cocodril, amb la seva documentació i els seus calers. No n’hi havia cap dubte, sofria un robatori per part d’un lladre d’estar per casa.

   Va saber reaccionar a temps i agafar aquella mà amb força, i amb ella, lògicament, el braç del lladre.

   Aquest no va dir res, només va rondinar, un so gutural de que no li agradava gens ni mica que aquell robatori trobés resistència per part de la víctima.

   El pare de la Marieta va pujar la vista per veure el rostre del lladre, i va tenir una sorpresa que, com totes les sorpreses, no s’esperava pas.

   Perquè? Doncs perquè el lladre era algú que ell coneixia de feia temps, i no s’esperava un retrobament amb ell en esdeveniments semblants.

   --Oriol...? –va encertar a dir, enmig del guirigall.

   --Apa, ets tu...! –tampoc no va ser gaire original, la frase-reacció de l’altre.

   Van passar uns segons de desconcert, ja que tots dos no sabien què fer, ara. El pare de la Marieta no sabia si fer una abraçada a aquell antic amic o denunciar-lo tot seguit a la Policia. I el lladre, que des d’ara li direm Oriol, tampoc no sabia si anar-se tot corrents o quedar-se a xerrar amb l’amic del qual no sabia gens des de feia anys.

   Finalment, el pare de la Marieta va prendre una decisió, ja que el era un home bo i amb molta educació cristiana, que li havien donat els seus pares en enviar-lo a fer obres de caritat, tot i que després, aquestes conviccions van evolucionar cap a un tarannà més obert, sense perdre els seus arrels.

   Qual va ser? Fer una abraçada a l’Oriol. Aquest, lacònicament, es va quedar paralitzat. Hi esperava una reacció violenta i venjativa de l’altre, o xisclar “Policia!!!” Però no va passar res d’això.

   --Em sap greu –va dir lacònicament l’Oriol, amb una veu mig impersonal i apagada.

   --No passa res, Oriol. Tens que estar molt malament per haver acabat tu com un “Caco Bonifacio” de quarta categoria.

   L’Oriol va comprendre aquella comparació, sobretot quan, en sentir-la, s’imaginava a si mateix com el “Caco Bonifacio”, un conegut personatge del còmic del segle XX, que era un lladre, sí, però molt bona persona, incapaç d’actuar com aquelles colles de lladres procedents de països d’Europa de l’Est que fan robatoris truculents amb rampells sàdics amb les seves víctimes.

   I ell era del mateix estil. Sovint hi pensava que ell encaixaria millor dins l’univers de Woody Allen, no pas dins el de Scorsese o Tarantino. L’Oriol sempre s’havia sentit un inadaptat, incapaç d’encaixar la societat del triomf per sobre de tot, d’ésser un lladre com “El llop de Wall Street” per ser respectat, o ser un polític que sap guanyar-se un públic fidel com en Berlusconi, tot i els seus robatoris amb negocis bruts, o fins i tot amb corrupció de menors, prostitució i l’ajut especial de la Màfia i les altres organitzacions delictives amb noms diferents.

   No, l’Oriol era massa bo per ser un lladre, un amic de les coses alienes, com deien abans. Era a l’atur, i no aconseguia una feina nova, o almenys una feina ben pagada, ja que només li sortien de coses malament pagades i amb curta durada.

   El pare va fer que l’Oriol entrés amb ell al cotxe. Primer de tot, el segon es va sorprendre.

   --Perquè...?

   --Perquè et vull ajudar, Oriol. Apa, puja, no et passarà res.

   L’Oriol semblava creure que allò podia ser una broma, o una cosa pitjor. Però només als primers segons, ja que a poc a poc s’anava tranquil·litzant.

   Va pujar al vehicle, al seient del copilot, o de l’acompanyant del conductor (és un automòbil, no pas un avió).

   --On anem? –va preguntar.

   --A casa meva –va dir el pare.

   --Ep... Que la teva família sap això, de mi?

   --No, ni un borrall.

   --Ah, encara tinc sort...

   I es va tranquil·litzar. Així, van continuar el viatge per la ciutat cap a la casa del pare.

DESFER-SE D'ELLA... PERÒ AMB COMPTE (CAPÍTOL IX)

CAPÍTOL IX

   L’Inspectora Mireia Camprubí, dels Mossos d’Esquadra, va mirar un altre cop els resultats dels anàlisis dels experts al lloc del crim que va passar uns dies abans, a casa d’una noia rossa que hi havia aparegut estrangulada.

   No s’ho va mirar amb gaire entusiasme, ja que era un de tants casos semblants, amb això de la violència de gènere, que ella, com a dona, volia combatre, però sabia que això seria possible si tothom posés el seu gra de sorra, si se’n fa una educació com cal perquè la gent no sigui violenta amb els altres, però ella mai no ha sigut de discursos, que de tant en tant aconsegueixen el seu propòsit alliçonador, però ella no era pas de lliçons.

   Era una admiradora del personatge de ficció Jules Maigret, el Comissari de la Policia francesa que va crear l’escriptor Georges Simenon en diverses novel.les. Com ell, se’n mirava la vida i els seus casos policíacs amb una certa sornegueria.

   Va pensar que tindria que quedar un dia d’aquests amb aquell matrimoni al qual coneix per mitjà de la seva amistat amb un home de negocis. Així desconnectaria una mica d’aquesta feina angoixant i absorbent.

   Ja hi era a prop dels quaranta anys d’edat, però encara era una dona de bon veure, però de molt bon veure, que podia competir perfectament amb les noies jovenetes en això de lligar, i fins i tot podia guanyar-les.

   Tenia uns ulls blaus preciosos, que no perdien res amb l’edat, i el seu rostre encara tenia un encís aclaparador.

   Potser això era el millor d’ella, però també la seva intel.ligència.

   Uns cops a la porta del despatx la van treure del seu món. Després del típic i tòpic “Qui hi ha?”, va sentir el nom d’un dels seus ajudants, i va dir que endavant, que entri al despatx. Hi hauria desitjat ella que fóra un príncep blau amb físic de “boy” de comiat de soltera, però tot seguit va rebutjar la idea perquè una dona culta com ella no devia gens ni mica pensar en coses semblants.

   Era l’Inspector Oriol Solsona, que portava noves proves que van trobar al pis de la noia assassinada. I com ell és un jove atractiu, però alhora corrent i sense

   --Com son, aquestes proves noves? –va preguntar sense gaire interès la Camprubí.

   --Doncs, semblen una cosa sense cap interès, però crec que ens pot donar una pista.

   --Què és?

   --Vet aquí.

   Amb aquesta presentació gens inspirada, en Solsona li va deixar un paperet amb cosetes escrites a mà.

   --Un poema? –va dir la Camprubí, sense cap entusiasme. Un poema... Què coi pot significar, per resoldre un cas d’assassinat?

   --Vam trobar-nos-ho mig amagat, caigut darrera un moble d’escriptori. La lletra i l’estil del poema, potser ens dirien dues coses: que va ser escrit per la víctima o pel seu botxí.

   No era tampoc gens original l’exposició del Solsona. Però la Camprubí, que era llesta i sagaç, també sap que per detalls tan ximplets com aquell es podia agafar un criminal.

   Va llegir el poema, i tot i que no era res de l’altre món, notava que estava escrit amb dolcesa, passió i sensibilitat, tot alhora. Es va fixar que era escrit per l’amant d’una dona, ja que feia referències sexuals molt sovint, tot i que no eren les típiques referències sexuals d’un home a la seva amant. La lletra no semblava masculina, tenia una cosa, un detall, que semblava molt més femenina.

   “El teu cos desperta passió en persones com a jo...”.  

   Així començava el poema. La resta, mig tòpic mig apassionat i fins i tot romàntic.

   La Camprubí va acabar de llegir aquell poema, i tot i que sabia que allò no podia comparar-se per res amb Miquel Martí i Pol ni tampoc amb Salvador Espriu, ho trobava encisador, producte d’algú sensible, però la seva intuïció li deia contínuament que allò era obra no d’un home, sinó d’una dona.

   Una dona... Tot seguit li va sortir del cap una idea.

   I si la persona autora del poema era una altra dona?

   No, no era gens descabellat. Avui dia, la gent pot sortir de l’armari sense cap problema, almenys al món occidental.

   Va sortir un moment del despatx, va mirar una altra dona de les que hi treballen a la comissaria, qualsevulla que hi hagués, tant se val, i la va fer anar cap al despatx.

   --Anna, en volia que em fes un petit favor... Llegiu aquest paper.

   --Què és? Un document de la Conselleria de Justícia?

   --Gens ni mica –va respondre la Camprubí sense cap emoció mostrada, però tampoc no menyspreava l’Anna Gázquez, amb la qual en volia fer aquella mena d’experiment que només una dona sap intuir d’allò que hi ha al darrera d’uns versos amorosos.

   Ella s’ho va mirar, i va veure que era un poema. Gens de particular, no l’agradava gaire la poesia, només com hi havia dit Antonio Machado, és a dir, que la poesia està escrita per ser cantada. I només l’agradava la poesia cantada.

   Però Anna va comprendre que allò era potser una peça important d’un cas, dels milers que tracten diàriament a la comissaria. I se’n va posar a analitzar fredament aquell seguit de versos tan bon punt romàntics i encisadors com de cop i volta explícitament sexuals, fins i tot poc subtils.

   Se’ls va llegir fins tres vegades, de dalt a baix, però no hi veia gaire de particular.

   La Camprubí semblava impacientar-se, tot i que no l’expressava gens.

   --Que no hi troba una cosa particular en aquest poema, Anna?

   --Ja sap que no és la poesia una cosa que m’agradi de valent, Inspectora.

   --Ho entenc, Anna, però no és això cap concurs de poesia. És una pista per aclarir un crim.

   --Un crim?

   --Sí. Aquest poema s’hi va trobar dins l’escenari d’un crim. Una noia va ser trobada morta, estrangulada. I creiem que aquest poema el podria haver escrit l’assassí.

   --Un assassí poeta, com la pel.lícula?

   --Potser, Anna... però n’hi ha un detall que em sembla estrany, o poc comú per aquest tipus de poema.

   --No hi ensumo gens, Inspectora.

   La Camprubí ja es podria haver impacientat de debò, fer fora l’Anna del despatx i fer entrar-hi una altra dona, que tingués més gust per la poesia i pels matisos.

   Va tenir una idea: va fer la darrera opció, tot i que no va fer fora l’Anna. Va trucar una altra dona del departament i se’n va posar a analitzar el poema.

   Aquesta vegada, la dona triada va ser la Noemí Segarra, que escrivia poemes en alguna revista especialitzada, d’aquestes alternatives i fora dels circuits literaris diguem-ne més mediàtics o, tot i que minoritàries, amb més importància entre lectors de Barcelona.

   No va necessitar tantes lectures com l’Anna. Va llegir un sol cop el poema i va dir, sense immutar-se:

   --Crec que l’autor no va ser pas un home.

   --N’està segura?

   --Sí, del tot. Te matisos que només una dona els pot plasmar així. O un home molt sensible, però n’hi ha de matisos que només les dones podem expressar.

   --Això l’havia intuït jo també, però em volia assegurar –va dir, triomfant però sense aparentar-ho, la Camprubí--. Ja tenim una possible hipòtesi del crim que estem investigant: la dona assassinada era lesbiana, i la seva amant la va matar. Gràcies de tot cor a totes dues. Bona tarda.

   Després d’aquest comiat fred però educat, les dues dones van sortir del despatx i van deixar el paperet del poema a sobre la taula del despatx.

   Doncs ja tenia una pista del cas. Ara calia esbrinar el passat de la morta, veure si la gent que la coneixia sabia això de que l’agradaven les noies.

   Va pensar en, per evitar prejudicis homòfobs, encarregar la major part del cas a una policia que fóra lesbiana o bé que tingués algun parent o conegut d’aquestes orientacions sexuals, és a dir, no pas un carrincló.

   

Versió en vídeo del primer capítol d'una novel.la meva (DESFER-SE D'ELLA... PERÒ AMB COMPTE)

He enregistrat en vídeo una mena de versió visual del primer capítol d'una novel.la meva, DESFER-SE D'ELLA... PERÒ AMB COMPTE, que encara escric, a poc a poc, i volia mostrar-la a tots vosaltres.
Vaig enregistrar la meva veu en off, en català, com és la novel.la escrita, i vaig afegir unes imatges amb música, totes alterades per fer un efecte estrany i fascinant alhora.
Alguna vegada he parlat d'aquesta novel.la aquí, però aquí podeu veure el vídeo, penjat a YouTube.

DESFER-SE D'ELLA... PERÒ AMB COMPTE (Primer Capítol) (VOSE):

https://www.youtube.com/watch?v=pqWH4uSRWWs

DESFER-SE D'ELLA, PERÒ AMB COMPTE (CAPÍTOL VIII)

                                    

                                           CAPÍTOL VIII

   I ara, dos dies després d’haver assassinat a sang freda aquella noia, ella rep la notícia llegint els diaris, que només la tractaven com una notícia petita, és clar, la típica notícia de la crònica negra diària de la ciutat. Però com ningú no coneixia l’existència de l’amistat entre totes dues, que va ser discreta fins dir ja n’hi ha prou, no podria ningú relacionar-les l’una amb l’altra. A més a més, només deien que semblava que tot hi havia sigut un robatori i alhora una violació, que les feministes ponien la mort de la pobra noia com un exemple més de la violència de gènere.

   Però no ens oblidem del seu marit, el qual la guanya en maldat, potser perquè la seva maldat és per motius econòmics, no pas per motius sentimentals inconfessables.

   Ella sent a ell rient-se de manera esbojarrada, absurda, típica d’un guillat.

   --Ha, ha, haaaaaaaa...!

   Fins i tot li sembla tot allò el riure d’un pagès de poble que hi creu que el filòsof Aristòtil era el porter de la sel.lecció grega de futbol.

   --Ha, ha, haaaaaaaa...! –ell tornà a riure-se’n de la mateixa manera.

   --Què passa, estimat? –va preguntar ella.

   --Res, reina. Vaig llegir abans un acudit molt bo que hi havia llegit al diari, era molt bo, i encara me’n fa gràcia –va dir ell.

   Observem que això que explica ell no és pas cert. Era una nova idea per mirar d’eliminar la seva dona, que li havia semblat finalment tant d’absurda que feia gràcia per si mateixa.

   Podríem aleshores descriure-la, però millor passem a una altra escena, més interessant per al nostre relat i el seu toc de suspens a la Hitchcock.

   Hi ha un personatge, del qual no n’hi havíem parlar fins ara: el pare de la Marieta, el sogre del José Carlos.

   Ell hi amaga un secret, compartit amb la mateixa Marieta.

   --Papà, què penses fer, amb la Mamà? –un dia ella li va fer directament aquesta pregunta.

   --Què?

   --Dic que quina cosa penses fer, amb la Mamà –ella va tornar a fer la mateixa pregunta, amb impassibilitat absoluta.

   --Fer-ne el què? Fer una passejada amb ella?

   --No, matar-la. Matar-la i així poder tu trobar una altra, amb la qual podràs presumir davant els teus amics, cosa que no pots fer amb l’avorrida de la Mamà.

   Ara sí que l’home no trobava gens divertit aquella estranya conversa amb la seva estimada filla. Va arrufar el nas.

   --No em facis d’aquestes bromes estúpides! –va dir lacònicament, volent tallar directament aquell començament de bogeria, o una cosa semblant.

   Va passar un dia sencer, i el pare va tornar a pensar en allò que li havia dit la seva filla. No va poder evitar, alhora, veure passar la seva dona i aleshores recordar allò, paraula per paraula, que hi havia sortit dels llavis de la Marieta.

   --“Matar-la. Matar-la i així poder tu trobar una altra, amb la qual podràs presumir davant els teus amics, cosa que no pots fer amb l’avorrida de la Mamà. Si no ho fas, no podràs presumir davant ells, mostrar-te com l’ésser superior i que ells es puguin sentir inferiors...”

   No l’havia sentit com un ressò molt profund, d’església, sinó normal.

   I va reflexionar sovint d’això... no era gens ni mica una bajanada de sa filla, sinó una cosa que sovint tenia dins el cap: la seva dona ja no era pas útil, per ell.

   Així que va aprofitar un dia, que feia una passejada pels carrers de Barcelona després de sortir de la feina, que va conèixer una dona molt més guapa, molt més interessant i amb més conversa que no pas l’avorrida de la seva dona. I com s’imaginaran, va començar una relació d’amagatotis, es va sentir rejovenir de cop i volta. No sabia si donar-li les gràcies a la seva filla per aqueixos consells esbojarrats, o fer-la directament un monument.

   Però no va matar la seva dona, va decidir fer la doble vida, i això sense que la dona sospités gens ni mica. El cansament del marit alguns dies, pensava ella que era cosa de l’esgotadora feina de cada dia.

   I com la dona s’avorria de tant en tant perquè el marit hi arribava sense forces per fer l’amor amb ella, es consolava amb un estil “personal”, segons pensava ella. I “personal”, no podia ser una altra cosa que... l’onanisme, tot i que la paraula aquesta no té gens de romanticisme ni tampoc de poesia. Diríem, aleshores, que era una mena d’amor “a la carta”, o “a la meva manera”. Fins i tot, amb la pràctica, perfeccionava això ella, i li trobava molt més plaer que no pas amb el marit...

   A més a més, la dona va començar a xerrar tota sola, quan no hi era ningú, és clar, i va descobrir que era amb ella mateixa qui s’entenia millor, amb els temes que a ella, dona culta i encara atractiva, li agradaven. Podia fer debats amb ella mateixa i trobar-ne la resposta adient sense tenir por de trobar un interlocutor o un públic al qual les teves opinions o gustos l’avorreixen mortalment.

DESFER-SE D'ELLA, PERÒ AMB COMPTE (CAPÍTOL VII)

CAPÍTOL VII

   Però cal que investiguem dins el passat de totes dues. La noia era una ingènua joveneta, la qual va conèixer la Marieta durant una festa amb les amigues. Aquesta darrera, encara no s’havia casat, però sempre va tenir una tendència bisexual. La noia (la direm Joana, que així es deia), en canvi, sempre hi havia sigut lesbiana, no li agradaven els nois, si intentava començar una relació amb algú d’ells, la cosa esdevenia fracàs.

   Tot això del seu lesbianisme no s’ho havia dit a ningú. Però tenia amigues que casualment eran les de la Marieta. Com sempre la veien tota trista, van decidir convidar-la per anar-se de marxa. Ella, que creia que amb això s’animaria, va acceptar.

   Quan es va fixar en la Marieta tot just quan se la van presentar, la Joana hi havia sentit el cop de fletxa de Cupido, tot i que fa cursi, aquesta descripció.

   Quan es van saludar, la Joana va estar a punt de fer un petó a la boca de la Marieta, en comptes d’a la galta. D’això es va adonar la segona, que de cop i volta es va sentir atreta per la noia.

   Tot allò que va passar entre totes dues, ara és història, l’amor entre elles es mort, potser literalment, tot veient el cos inanimat de la noia damunt el seu llit.

   La dona va sortir de la casa amb compte, tot i que sense perdre gens ni mica la seva expressió freda. Quan va veure que no l’havia vist ningú, va pujar al seu cotxe i va arrencar suaument, per tornar a casa seva.

   Després d’un trànsit habitual a les grans avingudes de Barcelona, ella va arribar a casa seva, i com va pujar al cotxe, en baixar d’ell conservava l’expressió freda, amb l’afegitó d’un lleu somriure de satisfacció plena. Semblava que s’acabava de treure un pes de sobre que amenaçava d’aixafar-la. I amb molt de gust aixafaria el planeta sencer, sentir-se finalment l’ésser superior. És cert que ella sempre ha tingut un aspecte i una imatge per a tothom d’una dona que és una mena de santa en vida, fins i tot ella hi creu que això va atreure el que ara és el seu marit, però és una imatge d’ella completament falsa. I ara hem tingut la prova definitiva. Ja no podrem mirar-nos-la com una d’aqueixes noies encisadores a les quals ens ve de gust abraçar-nos-la amb tendresa.

   Tothom es preguntarà que perquè una dona que semblava un model de comportament de portes a fora s’esdevé un monstre, volem dir un monstre capaç de matar gent, és clar, no d’ésser lesbiana, que és del tot respectable, sobretot si es fes públic per part seva, no pas si ho fa d’amagat, com ara.

   Tindrem que anar-nos cap al passat un altre cop.

   

   Uns anys abans, ella es va anar d’amagatotis, pel seu compte, a bars de copes de moda de Barcelona, de la part mitjana, ja que als barris alts de la ciutat, ella era ben coneguda i hauria d’alguna sospita.

   Mirava, aleshores, de lligar amb nois ben plantats que l’agradaven.

   --Soc una noia que l’agraden coses que... –començava a dir ella en cada conversa.

   --Sí, noia, però a mi m’agrada... –i amb cada resposta d’ells, l’enamorament sobtat que ella tenia per ells s’esfumava dins l’aire com un estel fugaç.

   I després de diversos intents, ella hi pensava en fer-se monja, o bé una solterona d’aquelles de l’Opus Dei, però ella no hi creia ni un borrall en Déu. Encara més, quan va combregar per primer cop, uns anys després d’allò, només va pensar que quin lleig que era el mossèn que feia la Missa, que per això s’havia fet mossèn, no hi havia cap altra explicació, perquè cap dona arreu del món se l’estimava, ni tant sols les cegues en volien ésser amb ell. Una mostra, alhora, del seu sentit de l’humor macabre que ella té de tant en tant, tot i que mai no ho diu, en públic.

   Però un dia va veure, a un altre bar de copes, a una noia, i va veure que ella era de debò molt guapa, espectacular, tot i que una miqueta masculina, no era una bellesa femenina del tot. No, no duia els cabells curts, això és un tòpic sobre les lesbianes.

   Va veure que va apropar-se una altra noia vers la que s’estava mirant, enmig de la gent que hi havia, molta en aquell moment, i van fer-se un petó molt curt als llavis, com d’enamorades que s’ho fan tot d’amagatotis, i la Marieta va intuir que aquella noia era lesbiana.

   I es va dir que tant se val si la noia aquella era lesbiana, ja n’estava ben tipa de fracàs ara i després un altre fracàs, amb els homes. Volia aturar-se’n i provar amb un altre tipus d’amor, tot i que la seva família, conservadora i tradicional en el fons, no li deixaria pas tenir un amor d’aquesta mena, i podrien fins i tot desheretar-la.

  Però no volia perdre aquella noia, era com si et trobes un diamant i saps que pots ser feliç amb ell, si hi treus benefici econòmic, és clar. 

DESFER-SE D'ELLA, PERÒ AMB COMPTE (Capítol VI)

CAPÍTOL VI

   Ara tornem al temps actual. Ja s’ha fet de nit, ja cadascú hi és a casa, tots dos sopen, i xerren de com els hi ha anat el dia. Rutina, és clar, excepte que encara és a l’aire el neguit de tot això que va passar la nit anterior.

   --Ja ha vingut algú per mirar de col.locar un nou cristall a la finestra trencada –va dir la Marieta, després d’haver-se empassat un tros de pollastre fregit.

   --Que és car o barat?

   --Home, no he manat que vingui un equatorià a arreglar el cristall, ni tampoc als hereus de Pepe Gotera i Otilio. He trucat a gent competent.

   --No, reina, volia dir si és car, si has trucat un que ens posarà un cristall com els del Palau de Versailles o més aviat un que ens desarà un cristall més aviat digne d’una casa de veïns de la Barceloneta.

   --Ja, si vols, que sigui com els restaurants del Passeig de Joan de Borbó, qualsevol dels més de vint que hi ha.

   --No t’he demanat una descripció turística, reina.

   --Bé, parlem clar i català: terme mitjà, és a dir, ni massa car ni massa barat. Però ara deixa’m acabar el sopar, estimat.

   En José Carlos va tenir, de cop i volta, una idea. Va tenir compte de no moure els músculs del seu rostre per no donar cap pista a la seva dona.

   Es va recordar de l’ensurt del cristall de la nit anterior. I si un lladre qualsevol pot entrar-hi, per robar o una cosa pitjor, ell pot aprofitar-se de la situació per intentar desfer-se de la dona. Li cal un ajut de tercers per poder deixar les culpes a sobre les espatlles d’ells, i ell, quedar com el bo de la pel.lícula sense cap sospita...

   El seu cervell maquiavèl.lic era en acció. Li va costar una mica concentrar-se en menjar el sopar, però va saber fer creure a la Marieta que potser li costava menjar-se correctament el pollastre, tot i que hi havia sortit com al millor dels xefs de cuina.

   Abans d’acabar el sopar, va dir que necessitava anar-se tot urgentment al lavabo, per pixar, i la seva dona va dir cap problema. Com el lavabo hi era a prop de l’habitació ensinistrada, al costat mateix, abans d’entrar-hi, va decidir entrar amb compte de no fer cap soroll a la mateixa habitació. Per fer-se un pla mental de l’indret.

   Va obrir la porta suaument, va veure que el cristall encara no hi havia sigut reparat, hi entrava l’aire de l’exterior. Va sentir un calfred sobtat, l’aire era fred. No calia encendre el llum, hi entrava el llum de les faroles del carrer.

   Però va tenir temps de fer-se el pla mental aqueix. En trenta segons, ja es va fer una mena de pla com el d’un arquitecte. Va tancar la porta, i ara sí, va entrar al lavabo.

   I ara...

   ...Fem un tomb de dos dies, i ara la situació fa un tomb gairebé radical, però no pas per part d’ell, sinó d’ella.

   Ella afluixava el mocador que vorejava el coll d’una noia, rossa, bonica, amb aspecte una mica delicat, no de porcellana, però semblant. Aquesta semblava inanimada completament.

   Va treure el mocador del coll, i aleshores, la noia va caure per terra. El coll era amb marques de color morat. Semblava morta, doncs.

   L’expressió d’ella era impassible, amb un lleuger somrís, més aviat amb aires de superioritat, de dir “No me’n donen el Premi Nòbel perquè em tenen enveja”.

   Tot seguit, va arrossegar el cos cap al seu llit, amb parsimònia, la va despullar a poc a poc. Va esguerrar la roba d’ella perquè sembli tot l’obra d’un maníac sexual que la va voler violar i tot seguit la va estrangular amb el seu mocador. També va aprofitar per contemplar per última vegada la bellesa del cos que ja era difunt. Amb uns guants posats a les mans va regirar l’habitació, i va agafar el calaix i va tirar totes les coses damunt del cadàver.

   Immediatament, va trobar allò que li havia obligat a venir a aquella casa. Les cartes d’amor que la noia hi havia escrit per a ella, però que tenint en compte la classe social de la nostra protagonista, no podia enviar-se-les.

   Ens imaginem que ella va matar la noia perquè la volia fer xantatge o dir-s’ho tot al seu marit, a la seva família, a tot arreu, que totes dues eren d’amants. Doncs, no. Ella la va matar perquè la noia ja no se l’estimava, que el seu amor hi havia aclucat els ulls. A més a més, la pobra noia es trobava incòmoda, mig asfixiada per l’obsessiva amant. En resum, volia deixar-la i buscar-ne una altra parella, més afectuosa i menys possessiva.

   I tot això, ben noble en el seu plantejament, va ser una mena de traïció per la possessiva dona. I va decidir tallar de soca i arrel, aquesta traïció. Una cruel sentència de mort que la pobreta noia, de cara dolça i intel.ligent, va sofrir implacablement.

DESFER-SE D'ELLA, PERÒ AMB COMPTE (Capítol V)

CAPÍTOL V

   L’endemà, ell va sortir al carrer, per agafar l’automòbil i anar-se cap a la feina, i abans, va passar al costat de la finestra trencada, i va veure el desgavell: semblava una vivenda d’aqueixes que hi eren a prop de l’indret on hi esclatava una bomba d’algun terrorista.

   La Marieta va dir que trucarien un especialista en reparar finestres. Abans, hi havien trucat la Policia, i havia vingut l’equival.lent del CSI, la Policia Científica, la qual hi havia examinat fins i tot el pols de la mateixa finestra o de l’habitació, per trobar-hi pistes i van interrogar tots els altres habitants de la casa, com la minyona del matrimoni, que, és clar, no sabia gens ni mica d’allò.

   Ell anava una mica mosquejat, semblava que intuïa que alguna cosa no encaixava amb gaire coherència en aquell trencaclosques, i anava tot el camí cap a la feina, al cotxe, amb expressió seriosa, no sabem si amb por que passés alguna cosa imprevista, sobretot en allò que pogués fer malbé els seus plans de desfer-se de la seva dona. O que tot fes un tomb estrany, inesperat, i fos ella la qui volgués desfer-se d’ell, és a dir, ser el caçador el que finalment és caçat, o que era la presa qui volia trincar el seu botxí.

   Però tornem amb la Marieta, que també té sospites, però no exactament com les del seu marit, i ara, ella s’agafa el telèfon per xerrar amb algú.

   Però la persona a la qual truca no agafa l’auricular gaire ràpid. Comença ella a posar-se nerviosa.

   Sent la segona timbrada. Res. Cap resposta.

   Tercera timbrada. El mateix.

   Quarta timbrada. Inútil esperar més temps, pensa ella...

   Cinquena timbrada. Ella és cada cop més neguitosa, sembla que hi és a l’escenari d’una pel.lícula d’horror amb banda sonora de Jerry Goldsmith. Ja sabeu, violins, pianos, percusió, tot sonant d’una manera diferent, com si els músics hagueren begut massa i miren d’afinar els seus instruments, enmig d’una tasca ben improbable.

   O la música claustrofòbica d’”El planeta dels simis”, del mateix autor.

   Sisena timbrada. Tot com abans.

   I finalment, passa el que ella tenia por que passés: l’altra persona no hi és a casa seva, i després de la sisena timbrada, patapam, surt el contestador automàtic.

   Quina cosa farà ella, en els següents moments? Deixar un missatge, amb allò tant d’impersonal que és parlar-ne amb una cinta magnetofònica, i oblidar-se de tot allò que hi representa parlar amb una altra persona i dir-li de coses boniques? O esperar a un altre moment?

   Finalment, es va decidir i va deixar un missatge. Breu, impersonal, sense esma, amb tota la desesperació amagada de no poder xerrar amb la persona estimada, amb la fredor de l’ocasió i amb retret en la veu.

   --Hola, estimada, amor meu, soc la Marieta. Em sap greu que no siguis ara a casa teva. Saps que m’odio els contestadors automàtics, son freds, no conserven gens ni mica de la passió que sí sentim quan xerrem... Bé, ja sé que m’estic posant melodramàtica, només son poques hores sense veure’ns, però... però anit va passar una cosa estranya a casa meva... Te l’explicaré quan siguis a casa. Adéu, un petó.

   I va penjar el telèfon. Amb expressió evident d’impaciència, de gairebé pregar a Déu que l’altra hi arribés ben aviat a casa seva, despengés l’auricular en veure-hi el pilotet vermell que avisa quan hi ha una trucada al contestador, i sentís la seva veu, la seva estimada veu, i la truqués de cop i volta.

   Ara, tot seguit canviem d’escenari i tornem amb ell.

   Se’n recordava de quan la va conèixer, a la que ara és la seva dona. Feia temps que ell s’hi deixava caure en festes de societat, gràcies a saber adular els amos de l’empresa on hi treballava aleshores, de manera subtil, això sí, i va saber ben aviat guanyar-se l’estima d’aquell amo.

   Així que fem un pas enrere, en el temps. Hi som a una gran festa, la típica festa de societat barcelonina, res a veure amb les festes de Madrid, per exemple. Les festes de societat catalanes son una mica més semblants a les franceses.

   Ell hi era amb un amic, comentant coses, només comentaris buits i poca-soltes:

   --Que saps que n’hi ha de ties molt bones arreu del món? –deia l’amic, amb aires de donar-se gràcies a si mateix per haver-se conegut i qui s’hi creu l’únic home del món adient per fer feliç a qualsevol dona.

   --Ep...? Sí, sí, és cert... –va contestar el nostre protagonista, que tot i que la conversa acabava tot just de començar, ja era tip de sentir bestieses semblants.

   --I que a mi m’agradaria més anar-me cap algunes d’aquelles illes del Pacífic... M’han dit que les noies de les Illes Marqueses, ja saps, les dels quadres de Gauguin o de la cançó de Brel, son com a deesses.

   --Ah, què bé... –va respondre ell, amb indiferència, tot veient que l’amic gairebé es feia, diguem-ne, una masturbació mental, en teletransportar-se a les Illes en qüestió, a l’altra banda del món, com si anés amb el sistema de teletransport de “Star Trek” o la “Màquina del Canvi” del Professor Bacteri, i tot seguit hi era al costat d’una d’aquelles noies indígenes del Pacífic, o coneixent l’amic, una era poc per ell, millor dues, tres, quatre...

   Va mirar cap a l’esquerra, fent-se uns taps per les orelles imaginaris que l’aïllaven de l’amic pesat, i se’n fixava en una noia que hi era a l’altre costat de la gran sala.

   Ell se la va mirar amb els seus ulls penetrants. Ella, en un principi, no es va adonar, hi era xerrant amb una amiga, totes dues amb maquillatge recargolat, però no pas barroc, no ens imaginem gens ni mica una estanquera de Fellini, més aviat una bellesa preciosa i seductora, així era aleshores, i continua sent ara, la dona de la qual es va enamorar en José Carlos.

   I ell va sentir una mena de música que ambientava el seu enamorament. Però, coneixent la naturalesa mesquina d’ell, no va ser gens ni mica una música romàntica, sinó la famosa música de l’assassinat a la dutxa de “Psicosi” d’Alfred Hitchcock. I ell hi pensava en aquella música amb impassibilitat i alhora un somriure d’enamorat al rostre. Així de “bizarre” era l’home.

   Tot el que va seguir, com van ballar i es van enamorar l’un de l’altre, ho deixarem per una d’aqueixes revistes del cor i el safareig, a nosaltres no ens interessen gens ni mica d’aquells detalls tant de cursis, plens de sucre fins provocar la diabetis. 

DESFER-SE D'ELLA, PERÒ AMB COMPTE (Capítol IV)

CAPÍTOL IV

   Hi arriba en José Carlos a la feina, a una oficina important de Barcelona, i s’hi troba amb en Lluís Casaus, un dels socis més importants de l’empresa.

   --Home, Joseca, bon dia –li diu amb el seu accent català polit i que sembla una bona imitació dels doblatges catalans de TV-3—. Avui, la feina per tu serà molt divertida, t’ho asseguro.

   --La feina mai no ha sigut una diversió de circ, Lluís –va respondre en José Carlos, al qual mai no li agradaven els acudits amb pretensions.

   --Oh, no, no t’ho prenguis malament. És que l’empresa ha pensat en uns anuncis a la Premsa, però amb acudits dibuixats, com els de “La Vanguardia”.

   --Ah –va dir en José Carlos, amb indiferència. Acudits dibuixats? És clar que en Lluís parla d’anuncis publicitaris tipus acudit, com uns que va veure fa molts anys de l’Antonio Mingote, que va fer per un conegut Banc, amb el seu habitual estil de caricaturitzar l’home del carrer. Però allò era una cosa que no li interessava gens ni mica. No calia perdre el temps.

   --Només seran uns acudits simpàtics. Perquè la gent vegi que a la nostra empresa en sabem riure’ns de nosaltres mateixos.

   Una altra frase amb pretensions. Riure-se’n d’ells mateixos? El més lògic per això, seria fer un “collage” de tots ells, posar el seu cap damunt el cos d’un dels pallassos de la tele, els Gabi, Fofó, Miliki i Fofito, no pas fer una cosa pretesament original.

   Tot això, només provoca dins el cervell del José Carlos augmentar la seva obsessió per desfer-se’n de la seva dona, instantàniament. Potser no té gens a veure això dels acudits dolents amb la dona, però dins el cervell trastornat d’ell, sí. Tot s’hi acumula, com les escombraries que la gent deixa al carrer i els empleats de la recollida de les escombraries fan vaga durant molts dies consecutius, sense recollir-hi res.

   Però ell no sap que un esdeveniment inesperat, com quan hi ha un terratrèmol i ningú no sap que hi hauria un, com el del Japó del 2011, li donaria un petit ajut per començar els seus sinistres plans.

   Ja era de nit, ja tots hi eren a casa seva, i eren a punt de dormir.

   En José Carlos hi era al lavabo, rentant-se les dents, i ja amb el pijama de “pijo” posat, en una actitud rutinària. També rutinària era l’estil seu de rentar-se les dents, ja sabem que no se’n pot ser innovador en una cosa així de simple, però era l’hora de rentar-se les dents.

   Fins ara, res d’extraordinari. La dona, la Marieta, tampoc no feia res que no es sortís d’allò més rutinari. Bé, potser llegir un llibre, no gaire adient per una dona de família més aviat conservadora: “Madame Bovary” de Gustave Flauvert. Semblava ben atenta a la seva lectura.

   Ara, anem a fora dels murs de la casa. Algú que camina amb compte per no ser descobert, agafa una pedra i com si fóra als Jocs Olímpics, sobretot als recordats Jocs Olímpics de Barcelona, se’n prepara per llançar-la contra la casa, com a les proves de llançament de pes.

   Doncs, apa, el desconegut pren carrera, la llança i... patapam!

   La pedra ha tingut èxit, en la seva arribada. Ha anat contra un cristall i en un tres i no res l’ha fet bocinets, ha esclatat.

   L’ensurt de la Marieta va ser antològic. En José Carlos no va xisclar, però se’n va quedar gelat, amb el raspall de dents encara a la mà dreta i la boca plena d’escuma.

   Tindrem que dir que el vidre trencat no va ser el de l’habitació del matrimoni, més aviat un altre, que hi era a l’habitació del costat, la de convidats, que en aquell moment era buida.

   Es van fer les preguntes tòpiques en aquests casos, ben espantats ja tots dos, que què ha passat, que si estàs bé, estimada, sí, amor meu, n’estic bé, ben espantada...

   Ja hi veieu, fins en espantar-se per vidres trencats son rutinaris. Déu n’hi do!

   Van sortir de l’habitació per anar cap a l’habitació ensinistrada. I s’hi van trobar l’espectacle. Un espectacle poc adient i poc recomanable pels seus ulls de família de classe alta.

   Sobretot perquè no hi era en aquell moment la minyona, amb la seva escombra i tots els altres elements de neteja, per netejar els milers de cristalls escampats per tota l’habitació, sobretot a sobre del llit i la catifa que hi ha per terra.

   --Crec que tindrem que despertar la minyona perquè netegi això amb aigua, lleixiu i tot el que calgui –va dir la Marieta per calmar-se una mica.

   --Res més? –en José Carlos esperava que digués alguna cosa melodramàtica, no pas aqueixa bestiesa de telecomèdia tipus “El príncep de Bel-Air”.

   --Doncs... en podria dir més coses, estimat, però ja he xisclat massa abans, a la nostra habitació –va sentenciar ella, tot recuperant la calma.

   Allò va enervar una mica al José Carlos, que va pensar que fins aquí hem arribat. Un atac amb pedra contra casa seva, i ella només diu que a l’habitació li cal una neteja!

      

DESFER-SE D'ELLA, PERÒ AMB COMPTE (Capítol III)

              CAPÍTOL III

  

   Ara, tots dos son al llit. No per fer l’amor, sinó per dormir. Ella amb un camisó de tirants, ell amb un pijama. Tot clàssic, tot rutinari, tot “más visto que el TBO”, com deien al carrer fa anys.

   Primer de tot, sembla que no passa res d’important, tots dos ja dormen, plàcidament potser, això que s’hi deia tant fa molts anys, allò de “somniar amb els angelets”, però avui dia, quan la gent ja no sap si creure en Déu, en els àngels o en els extraterrestres, i aleshores ja no sabem si arribarà un àngel amb ales, el mateix Déu o l’extraterrestre més conegut del cinema, l’ET, que t’assenyalarà amb el dit i dirà allò de “Caaasa mevaaa” i “Telèèèfon”.

   Fins que un d’ells, ell, obre els ulls i fa una mena de gest de cansament. Però compte, no pas de cansament per la son, sinó per una altra cosa. Fa gest rondinaire, de cansament per l’avorriment, i això és clarament que serà un mal auguri.

   Els seus ulls fan estranyes espurnes, sembla el monstre de Frankenstein, però allò era més esgarrifós i alhora estrany. No sé si ho podem explicar...

   Millor que s’ho imagineu vosaltres, però, és clar, això és una novel.la, i és el narrador qui té que descriure tot. La imaginació dels lectors ja no és cap culpa d’ell, si és bona o dolenta, si es fa gran o minva.

   Una estona van estar així, cadascú odiant-se l’altre sense que se n’adonés l’altre. Ja fatigats d’aquesta sessió sadomasoquista amb fracàs final, es van adormir profundament.

   L’endemà, després de llevar-se del llit, van desdejunar i van tornar al seu paper de matrimoni aparentment feliç, mentre planejaven mentalment de maquiavèl.lics plans d’eliminar a l’altre.

   En José Carlos, després, va sortir al carrer, a la feina, i en algun moment va passar al costat d’una llibreria, i a l’aparador, va veure, enmig dels diversos llibres a la venda, una novel.la policíaca, de les clàssiques, era “El son etern” de Raymond Chandler, una de les més famoses novel.les amb el detectiu privat californià Philip Marlowe, que va immortalitzar en Humphrey Bogart a la pel.lícula que va dirigir en Howard Hawks. Això li va donar una idea. Ja hi havia llegit el llibre anys enrera. Per tant, era una peça que li calia pel seu pla, la seva “Operació Eliminar La Meva Dona”...

   La peça era un detectiu, per investigar si la seva dona li posava les banyes. Això és el més habitual per als detectius privats, tot i que els de l’Estat espanyol no investiguen les mateixes coses que als Estats Units, però ja era la primera peça del “puzzle”.

   Però calia un motiu, un motiu irrefutable, sobretot si en volia ensenyar les proves al sogre i així poder desfer-se de la dona, demanar el divorci sense cap problema i continuar amb la seva vida de nou ric.

   És a dir, un somni ben noble... per a ell, és clar.

   Per això, i tot aprofitant un moment al qual no l’hi veia ningú, i a un indret ben solitari, va fer unes rialles ben potents, que feien por. De persona malvada, però alhora de persona amb sentit comú, volem dir de persones que reconeixen que no son pas uns sants i no els venen de gust mostrar d’aquesta falsa imatge.

   Però com la seva riquesa depèn de la seva suposada decència, no té cap remei que continuar amb la imatge de perfecte gendre que s’ha fet a si mateix.

   --Aaaargh... –fa un soroll desagradable.

   Però en tornar cap a casa, hi pensa en una cosa per carregar-se la seva dona. El va venir al cap una idea malvada en olorar els plats que la cuinera estava cuinant en aquell moment, uns senzills espaguetis a la bolonyesa.

   Espaguetis a la bolonyesa...

   Sí, tothom coneix els seus ingredients, entre els quals hi ha carn picada.

   Qual seria l’ingredient per fer verinós un exquisit plat d’aquesta mena d’espagueti?

   Bah, ja s’ho pensaria més tard. Ara, cap a la feina.

DESFER-SE D’ELLA, PERÒ AMB COMPTE (CAPÍTOL II)

CAPÍTOL II





La seva dona, la Marieta, hi era a casa seva. Tot i que no amb la Ventafocs després d’haver-se casat amb el Príncep.
La seva llengua era en un intent d’introducció dins la boca d’una altra persona. I no era pas una lliçó de llengües estrangeres.
Que voleu que donem més detalls, oi?
Bé, començarem per més abans. No començarem per quan es va crear el Cel i la Terra, que és el començament de tot, però la cosa ja és una mica més endavant d’allò, i és al temps actual, que és el que veiem, en aquest relat.
La casa, a un barri residencial de Barcelona, i allà hi és la Marieta, la dona del protagonista, el qual encara no té nom, quina errada.
Bé, el direm José Carlos, és de fora de la ciutat, se’n podrà endevinar pel cognom, i parla el català una mica com en Pedro Almodóvar parla l’anglès a Hollywood, però sense castellanismes a la seva parla. Feina i suor li ha costat, això.
Però tornem a la Marieta i a una cosa que feia en aquell moment relacionada amb la llengua...
La seva, no la utilitzava en aquell moment per parlar, ni xerrar. Més aviat per fer un petó, i no precisament al seu marit.
Amb prou feines podem distingir la llengua en qüestió dins la boca d’una altra dona, gairebé de la seva edat. Totes dues eren al llit de matrimoni, totes nues, fent l’amor amb l’estil que les dones saben fer això, amb delicadesa i tendresa.
Van fer l’amor amb passió, com a una pel.lícula “X”, però de qualitat. Després d’això, com cap de les dues no fuma,
Després de l’amor, tocava xerrar. Com la Marieta era una noia culta, i l’altra també, mentre hi eren totes nues i abraçades a sobre del llit, amb un “look” d’anunci de colònies en versió lèsbica, doncs l’agradava xerrar. No fumava pas, l’altre tampoc.
--Soc molt feliç amb tu, reina –deia l’altra.
--Jo també –deia la Marieta.
--Si el teu marit i els teus pares s’assabentessin d’allò nostre...
--No sé, potser també tenen d’allò més semblant. Jo he vist sovint la meva mare amb amigues i més que no pas xerrar amb elles, em semblava que volia lligar-se-les.
--Lligar-se-les? Ho dius de debò, o et creus que ets en Sherlock Holmes?
--No, maca. He sentit d’amagatotis algunes coses que ma mare va dir a alguna d’elles. Massa paraules insinuants entre amigues.
--Doncs això, tant se’m dóna. Pensem en nosaltres. Potser ta mare fa el mateix que nosaltres, i gosa més que no pas amb els avorrits homes.
--Tens raó.
I es van fer un petó un altre cop, amb les mans agafades, com una parella d’enamorades, no pas les enamorades dels bancs públics que retratava en Georges Brassens, sinó d’amants clandestines.
Aquí, aleshores, ens tindrem que fer la pregunta de perquè la Marieta, que semblava tan enamorada del seu marit i tan fidel a ell, ara ens surt amb que té un amant, i no pas un amant home.
Potser perquè sota l’aparença de noia tradicional que defensa ardorosament tot allò ja ben conegut que diuen els eclesiàstics sobre la dona que ells hi creuen ideal, la Marieta no hi creu gaire, en això. Ella hi pensa que l’agradaria ésser més oberta, més liberal.
Però no li deixen mostrar d’aquesta imatge. Es va tenir que casar per l’Església, amb un home com en José Carlos, que al començament li semblava meravellós, però després, a poc a poc, va descobrir per si mateixa que no era el príncep blau que semblava, més aviat una granota sense gaire d’encís.
Va començar ella a rondinar amb la boca tancada. Feia expressió impassible, però això de rondinar amb la boca tancada, fent per tant un soroll estrany, era mostra de que volia rebel.lar-se contra això de la dona fidel i “santa”. No era el que l’agradava.